La profecia de l'adveniment romà: Cassandra i els déus frigis

«Graecia capta ferum uictorem cepit et artis intulit in agresti Latio».

«La Grècia conquerida conquerí el seu ferotge vencedor tot introduint les arts a l’inculte Laci» (Horaci, Epístoles 2.1.156-7).

Quan la República de Roma assolí el rol de potència mediterrània, especialment a partir de la victòria a la II Guerra púnica (202 aC), el règim i les elits romanes cobejaven una justificació ideològica que expliqués el seu nou paper. Com a civilització occidental, la romana havia d’admetre la seva inferioritat cultural respecte l’Est, que era considerat superior en tots els àmbits del refinament, la saviesa, l’artesania i la il·lustració. Així, la societat romana es trobava en una situació en la qual havia de trobar instruments intel·lectuals per tal de construir un discurs de legitimació segons el qual Roma es catapultava a l’hegemonia com a dipositària d’una missió divina i predestinada que la conduïa a dominar el món conegut i sotmetre pobles greco-orientals més cultes i, dels quals, de fet, es considerava que Roma havia manllevat els fonaments de la civilització. La gran obra de Virgili (70-19 aC), l’Eneida, tenia, en part, l’objectiu de resoldre definitivament aquest problema identitari romà i, recollint del folklore, la llegenda i la història un seguit d’elements, explicar quina era la personalitat romana i el seu encomanament diví.

«D’altres, ho reconec, seran potser més hàbils en arrencar vida al bronze, sabran treure del marbre rostres vivents, defensaran millor les causes, descriuran amb el compàs els moviments de l’univers i prediran la sortida dels astres: tu, romà, no oblidis (aquestes seran les teves arts) que has de governar els pobles amb el teu imperi i coronar la pau amb la llei, perdonar els qui se sotmetin i abatre els superbs» (Eneida 6.847-53, trad. Bellès).

En aquest esquema de significats interrelacionats que feia de Roma, i especialment l’Imperi, el resultat de la providència divina, la llegendària princesa i profetessa troiana Cassandra, una dels personatges de la Guerra de Troia, fou una de les peces que articularen aquest complex discurs de legitimació. La mística i sacerdotessa Cassandra, segons el mite, havia estat desitjada pel déu Apol·lo, el qual li oferí un poderós do a la princesa: la profecia. No obstant això, la troiana no correspongué al déu, que, en conseqüència, la castigà amb una terrible maledicció: mai ningú podria entendre ni creure, excepte ella mateixa, les visions premonitòries que rebria. Aquest fou un tema literari molt productiu en època clàssica i hel·lenística, desenvolupat per autors diversos, com Èsquil (525-456 aC), Eurípides (480-406 aC), Licòfron (320-280 aC), el mateix Virgili, o Sèneca (4 aC-65 dC). Ha estat també un tema tractat per autors renaixentistes com Boccaccio (1313-1375), que va escriure una biografia de Cassandra, i que ha tingut una important recepció en el Romanticisme i l’art contemporani. Sobre aquesta qüestió, hem de convidar els lectors a fer una ullada a la monografia de la brillant Emily Pillinger (2019).

Encara més, avui dia es tracta d’un tema literari molt actiu en el cinema i la novel·lística, al qual s’ha anomenat Complex de Cassandra: l’heroi o heroïna sap que quelcom terrible succeirà, però no només ningú no ho creu, sinó que és castigat i perseguit quan prova d’anunciar aquest destí funest. Pensem en pel·lícules dels 80’ i 90’ com la saga Terminator, o en d’altres més actuals com Don’t Look UP, en les quals els protagonistes pateixen pel fet de vaticinar i provar d’aturar una catàstrofe que ningú vol acceptar que succeirà i, per tant, al sofriment del càstig se suma la impotència de no poder evitar la tragèdia.

Així doncs, la paradoxa de Cassandra gira en torn al tema segons el qual la mística coneix que Troia caurà i que la còlera dels grecs arrasarà la ciutat, tot intentant, des del seu cos mortal, de traduir la complexitat dels missatges divins que rep, motiu pel qual serà castigada tant pels propis troians com, després, pels grecs, que la maltracten, violen i esclavitzen. És, per tant, doblement victimitzada, pels qui no la creuen i pels qui, finalment, acompleixen la tragèdia que ella provava d’evitar. Com és habitual a la literatura grecoromana, les dones participen dels relats històrics i llegendaris patint.

Així mateix, la profecia de Cassandra interactua amb el futur adveniment romà. Segons la llegenda, la princesa hauria fet saber que l’heroi Enees tenia la missió de marxar a Ponent, on un nou poder havia de néixer de les despulles de Troia per venjar finalment l’arrogància dels grecs: Roma. Aquesta és una idea que al llarg d’època hel·lenística es va anar configurant, sense ser clar que l’objecte d’aquests missatges premonitoris fos Roma, atès que, naturalment, encara no havia esdevingut una força hegemònica. Gradualment la literatura anà atorgant forma a aquesta dimensió del relat. De fet, aquest component, el fet que les diferents obres literàries siguin més o menys clares sobre el significat atorgat a la profecia de Cassandra en aquest aspecte, és un motiu que orienta la datació dels textos, atès que com més evident és que el vaticini tracta sobre Roma, més a prop de l’època de l’hegemonia romana, teòricament, hauria d’haver-se elaborat el text. No serà, tanmateix, fins Virgili i Sèneca, quan el missatge de la profetessa resultarà inequívoc: Roma és el resultat de la voluntat divina.

Virgili, ja en el període formatiu del règim imperial, no atorga un gran protagonisme a Cassandra a l’Eneida pel que fa al nombre d’aparicions, essent mencionada a l’obra en ocasions comptades, només set vegades i mai com a punt de vista del text. En aquest sentit, la figura de Cassandra no tingué un desenvolupament literari pròpiament romà equivalent al que havia tingut al món greco-oriental, amb una presència més aviat discreta a la literatura llatina en comparació amb la grega. Tot i això, s’ha de tenir en compte que el personatge de la princesa fou l’antecedent directe que inspirà la figura llegendària de la Sibil·la de Cumes, la qual tingué un pes ideològic i institucional per la cultura i societat romanes incomparable al que havia tingut la mateixa Cassandra per la cultura grega, atès que els textos sagrats i profètics atribuïts a la Sibil·la, els Llibres sibil·lins, foren la principal font oracular del règim romà. No obstant això, i tot i les poques aparicions de Cassandra a l’obra virgiliana, els passatges en els quals se la menciona tenen un pes semàntic i simbòlic molt considerable pel relat que fa de Roma la Troia renascuda anunciada des de l’àmbit sobrenatural, essent moments clau de la història. Vegem-ne els passatges.

«Ens apressem, tanmateix, sense parar-hi esment, encegats per la nostra oradura, i situem el monstre funest [=el Cavall de Troia] dins la sagrada ciutadella. Fins i tot aleshores, la dissort imminent ens és anunciada per la boca de Cassandra, en la qual, pel voler d'un déu, mai no creguérem els teucres [=troians]. Nosaltres, malastrucs, per als qui havia brillat aquell darrer dia, guarnim per tota la ciutat els temples dels déus amb fullatges de festa» (Eneida 2.243-9, trad. Dolç).

Virgili ens narra com els troians festegen joiosos la victòria, o allò que ells creuen que és la victòria, tot fent entrar el cavall de fusta a la ciutat per portar-lo fins l’acròpoli, i ens avança allò que els lectors ja sabem, que s’aproxima la desgràcia, cosa que només Cassandra comprèn. Aquest és un interessant element literari molt explotat pels autors que desenvoluparen el personatge de la princesa, connectant el coneixement de l’audiència amb el de la profetessa. És a dir, el relat juga amb la idea que el públic coneix allò que Cassandra sap gràcies al seu do profètic, atès que es tractava d’una contalla àmpliament coneguda, però que la resta de personatges no coneixen pas: que Troia en la seva celebració ja ha estat derrotada. Aquesta interacció literària entre passat i futur, per la qual es desplega la relació entre allò que és passat pel lector, que coneix el curs de la història i el seu desenllaç, però que és futur pels personatges, i que només Cassandra ha vist, es produeix sistemàticament al voltant de la princesa i és un recurs molt emprat per Virgili, produint-se, per tant, una interessant identificació entra l’audiència i la figura de la vident.

«Se m'uneixen Rifeu i Èpit, un incomparable guerrer, que veig a la claror de la lluna, i Hípanis i Dimat se m'agrupen al costat, així com el jove Corebos, fill de Migdó: durant aquells dies per atzar havia vingut a Troia, abrusat d'un foll amor per Cassandra, i, gendre futur, portava socors a Príam i als frigis, l'infeliç, que no sabé escoltar els consells inspirats de la seva promesa!» (Eneida 2.340-5, trad. Dolç).

«Ai! a ningú no és lícit de comptar amb res a contracor dels déus. Vet aquí que, els cabells a lloure, era arrossegada la filla de Príam, Cassandra, fora del temple i del sojorn de Minerva, mentre aixecava endebades al cel els seus ulls ardents, només els seus ulls, perquè les seves tendres mans eren lligades amb cadenes. No pogué resistir Corebos, enfereït, aquest espectacle i es llençà, decidit a morir enmig de l'escamot» (Eneida 2.402-9, trad. Dolç).

En plena batalla, després que els grecs hagin sorgit del ventre del cavall de fusta, es produeixen escaramusses pels carrers de la ciutat. La desfeta troiana, enmig del caos, es corona amb l’escena que els defensors de Troia han d’observar, en veure amb trasbals com la princesa és maltractada i humiliada a les portes del temple de Minerva, afligint-se, els troians, per no haver sabut evitar allò que ella els havia advertit. Aquest dolor es representa a través de la figura del príncep Coreb de Frígia, que mor tot provant d’impedir que la seva promesa Cassandra sigui violada, amb la qual ell esperava viure un feliç matrimoni, tot i que la profetessa ja sabia que això era impossible. El lament de la caiguda de la ciutat, així, es fa més colpidor pel patiment inevitable de la sacerdotessa.

«Era la nit, i damunt la terra dormien tots els éssers animats. Les sagrades imatges dels déus i els Penats frigis, que amb mi havia portat a Troia traient-los del mig de l’incendi de la ciutat, m’aparegueren en somnis davant del jaç on dormia, ben visibles dins la intensa claror de la lluna plena que entrava a través de les finestres obertes als murs. Aleshores talment em parlaren i amb llurs mots em llevaren els neguits: “Allò que, si tornaves a Ortígia, et diria Apol·lo, t’ho anuncia aquí, i és ell mateix que ens tramet el teu estatge. Nosaltres que, després de l’incendi de Dardània, hem seguit les teves armes, nosaltres que, sota la teva guia, hem travessat en els teus vaixells els mars borrascosos, aixecarem també fins els astres els teus nets venidors i donarem a llur ciutat un imperi [=els Julis i els seus avantpassats]. Ets tu que has d’aprestar per a aquesta grandesa unes grans muralles, sense sostreure’t a la llarga fatiga de l’exili. Cal que canviïs el sojorn. No són pas aquests els vorals que t’aconsellà el déu de Delos [=Apol·lo], no és pas a Creta que Apol·lo et manà d’establir-te. Hi ha un indret que els grecs anomenen Hespèria, una terra antiga, puixant per les armes i la fecunditat de la seva gleva. Els herois enotris l’habitaren; hom diu que avui llurs descendents l’han anomenada, pel nom de llur rei, Itàlia: vet aquí el nostre veritable sojorn, és d’aquí que sortiren Dàrdan i el venerable Iasi, primera llavor de la nostra nissaga. Apa, alça’t i reporta joiós el teu pare ancià aquests mots indubtables. Que cerqui Còritus i els terres d’Ausònia: Júpiter et refusa les planures de Dicta [=Creta].” Sobresaltat per aquesta visió i per la veu dels déus (perquè això no era un somni, sinó que, al meu davant, em semblava reconèixer llurs trets, llurs cabelleres velades de bandes, llurs rostres presents; i una glaçada suor em regalava per tot el cos), em llenço fora del llit, aixeco cap al cel les meves mans supines i la meva pregària, i arroso el fogar amb una libació de vi pur. Feliç d’haver complert aquest ritu, informo Anquises [=el seu pare] i li ho exposo tot fil per randa. Reconegué ell aquell doble origen, aquells dos avantpassats i que, confós, s’havia errat de bell nou sobre la nostra antiga pàtria. Llavors: “Fill, tu que et veus tan neguitejat pels destins d’Ilión [=Troia], només Cassandra em predeia com cal aquests esdeveniments. Ara ho recordo: ella augurava que aquest avenir era promès a la nostra estirp, i sovint parlava d’Hespèria, sovint d’un reialme itàlic. Però, qui podia creure que els teucres [=troians] arribarien fins els ribatges d’Hespèria? I qui aleshores s’hauria commòs pels oracles de Cassandra? Cedim a Febus [=Apol·lo] i, avisats, seguim una millor ruta”. Així digué, i tots entre aplaudiments obeïm les seves paraules» (Eneida 3.147-91, trad. Dolç).

Així, fugint de la desfeta de Troia, i de camí a Creta, a Enees se li presenta una visió quimèrica. Aquest episodi, el somni d’Enees, posseeix una gran càrrega simbòlica. Se li apareixen a l’heroi els déus frigis, els genis protectors de la seva pàtria i la seva família, els ídols dels quals s’ha endut amb ell, amb un enorme significat identitari per les mentalitats de l’Antiguitat. Les divinitats anuncien a Enees el seu destí, el que Cassandra ja havia augurat, que la seva veritable pàtria, la que ha de fundar, es troba a Ponent, a Hespèria, Itàlia. Impressionat per l’aparició divina, després de realitzar un sacrifici, li explica el somni al seu pare, Anquises de Dardània, l’últim rei de la Tròade, i aquest, pel seu costat, recorda la profecia de la princesa, que abans no havia pogut entendre. La profecia, d’aquesta manera, no és tan sols la pròpia pronunciació del vaticini, sinó també, i sobretot, les senyals futures i les cavil·lacions que se’n fan fins entendre-la del tot. Ideològicament es tracta d’un poderós presagi, en ser, l’encomanament de fundar la nova Troia, tant el mandat dels déus com el mandat d’un pare i d’un rei, confirmant i desxifrant l’oracle de Cassandra. El naixement de Roma és, doncs, el destí predit pels déus de Frígia. És interessant de notar l’exercici literari que Virgili desenvolupa en aquest passatge, en el qual, els déus frigis parlen, en passat, dels fills venidors d’Enees, és a dir, de Ròmul, futur fundador de Roma, i de Juli Cèsar, pare del diví d’August, i alhora, li revelen a l’heroi la veritat sobre els seus ancestres, que la seva nissaga, descendent de l’etrusc Iasi, procedia no només de Frígia, sinó que abans havia vingut d’Itàlia. Es tracta, per tant, d’un potent entroncament entre els avantpassats i els futurs descendents, des d’Etrúria, a Itàlia, fins a Frígia i a Troia, i, d’aquí, novament a Itàlia per fundar Roma i, després, assolir l’Imperi, tot resseguint una única dinastia que vinculava tots els grans personatges patriòtics romans, des dels llegendaris fins els històrics.

Frígia es tractava d’un país d’Anatòlia, a tocar de la Tròade, que, de fet, no era pròpiament el país de Troia. No obstant això, segons la tradició, com ens transmet Virgili, els déus frigis eren els déus d’Enees, relacionats amb el seu somni i amb l’oracle de Cassandra. La mateixa Eneida, com hem fet notar, ens ho justifica, resseguint els ancestres d’Enees i introduint el seu origen, dotant el llinatge d’una identitat múltiple: etrusca, italiana, frígia, troiana. La necessitat de recalcar amb insistència la identificació ètnica frígia probablement ha de lligar-se a l’existència d’un extens repertori folklorístic que connectava Frígia amb els auguris profètics, que tingué continuïtat fins i tot en la literatura cristiana. En aquest sentit, s’ha de considerar que la deessa Cíbele, el culte de la qual es licità a Roma durant la II Guerra púnica com a conseqüència d’una lectura dels Llibres sibil·lins, era una advocació originària d’Anatòlia, pròpia de Frígia, i que precisament per la relació entre els déus frigis i la profecia de l’adveniment romà, es vinculà amb els actes de veneració al règim i al sobirà en època imperial. Així, la presència dels déus frigis en el relat legitimador romà, i el fet que aquests fossin els qui confirmaren amb senyals i portents la predestinació imperial abans de la fundació de Roma, justificà i motivà la introducció del culte a la divinitat oriental Cíbele en les cerimònies iniciàtiques que pregaven públicament per la salut de la família imperial i per l’eternitat de l’Imperi, especialment entre finals del segle II i principis del segle III, amb una aristocràcia ciutadana plenament impregnada de la literatura virgiliana.

«[Q]ui impedeix Enees de bastir-hi [=a Sicília] muralles i de donar una ciutat als seus conciutadans? Oh pàtria, oh Penats arrencats endebades a l’enemic, ja mai més potser cap ciutat no portarà el nom de Troia? No veuré enlloc els rius d’Hèctor, el Xantos i Símois [=els rius de Troia]? Apa, veniu i incendieu amb mi aquestes quilles infaustes. Perquè la imatge de la profetessa Cassandra se m’ha aparegut en un somni i m’ha allargat les teies ardents: “És aquí que has de cercar Troia”, m’ha dit, “és aquí que teniu la casa.” Ja ha arribat el moment d’actuar, hom no pot trigar després de tals prodigis. Vet aquí aquests quatre altars elevats a Neptú; és el déu mateix que ens forneix les torxes i el coratge» (Eneida 5.63140, trad. Dolç).

En aquest passatge, la deessa Iris, per ordre de Juno, es transforma en la venerable troiana Bèroe per tal d’enganyar la resta de dones troianes que es lamenten a les platges de Sicília durant les exèquies del rei Anquises. L’objectiu d’Iris és aconseguir que les dames abandonin l’esperança de trobar la seva nova llar predestinada a Itàlia i que cremin les naus troianes. L’encès manifest de la falsa Bèroe, així, per convèncer-les, introdueix un somni de Cassandra com instrument per dotar d’eficàcia el seu engany, tot dient que la sacerdotessa, en una visió, li havia donat les torxes per encendre els vaixells. Seguidament, les nobles, embogides i deliroses, aboquen branques al sacrifici funerari i, esvalotades, comencen a calar foc a la flota, fins que els homes les aturen i tranquil·litzen. Observem, en aquest cas, com la mística Cassandra serveix com eina per justificar una acció que desencadena el potencial inestable i desestabilitzador que la tradició patriarcal adjudicava al gènere femení. S’ha de considerar que es tracta d’una visió falsa, que forma part de l’artifici d’Iris per encegar i confondre les dones, i no una veritable senyal de la profetessa. És a dir, l’ús fal·laç dels missatges quimèrics de Cassandra condueix al desordre i, sobretot, al camí contrari al marcat pel destí, atès que si les troianes destrueixen les naus, Enees no podrà arribar pas a les costes d’Itàlia.

«Aleshores la reial Juno, impel·lida per un greu furor: Per què m’obligues a trencar el profund silenci i a divulgar amb paraules un dolor tan secret? Quin home o quin déu va constrènyer Enees a guerrejar sense treva o a avançar com a enemic contra el rei Llatí? Ha assolit Itàlia pel voler dels destins, entesos!, empès pels furors profètics de Cassandra: és que l’hem encoratjat a deixar el campament i a lliurar la vida als vents? O a confiar a un infant el comandament de la guerra i la defensa de les muralles, o a pertorbar la lleialtat tirrena i unes nacions pacífiques? Quin déu, quina dura puixança de què se’ns culpa, l’impel·lí cap al parany? On és aquí Juno i Iris tramesa des dels núvols? És indignant que els ítals envoltin de flames la Troia renaixent [...]?» (Eneida 10.62-74, trad. Dolç).

L’última menció de Cassandra, al llibre X, expressa en boca de la deessa Juno els perills als qual s’enfronta Enees per haver insistit en la culminació dels vaticinis de la mística, fidel al seu destí. La dea, que ha provat d’impedir repetidament la fundació de la nova Troia a Itàlia, respon a Venus, la mare de l’heroi, que prega per la salvació del seu fill troià. Juno, tot culpant a Venus de la calamitat a la qual s’enfronta Enees, alhora, assenyala tot allò que l’ha portat a aquesta situació. El fat d’Enees, que ni Juno, la reina olímpica, ha pogut desviar, l’ha conduit a establir-se a Ponent, com un punyal clavat en un rusc d’abelles, empès pels oracles inspirats de Cassandra, per fundar la Troia renascuda, envoltat ara d’enemics. I afegeix, tot seguit, que l’enclavament d’Enees a Itàlia és «les desferres de l’imperi frigi» (10.87). Aquest és un passatge amb una intenció literària molt considerable, atès que Juno, tot i que en to de crítica i desvinculant-se de la dissort d’Enees, accepta, tanmateix, que ha estat l’inevitable destí, més ferm encara que les accions divines, presagiat per la princesa Cassandra, allò que ha fet néixer l’embrió de Roma, la nova Troia, de manera que ningú pot culpar a Juno de la fatalitat a la qual ara s’enfronta Enees. Aquest discurs ens recorda, així, que fins i tot els déus olímpics són impotents davant l’ineludible destí, sense poder evitar la consumació de la profecia frígia de Cassandra, una providència implacable i impossible de defugir, atès que tan se val la dificultat dels obstacles: Roma ha de néixer per donar al món l’Imperi d’August.

Nota: Hem adaptat lleugerament els textos de la traducció de Dolç eliminant els interrogants d’apertura (¿) i esmenant Eneas per Enees per mantenir la coherència ortogràfica amb el nostre comentari.

Bibliografia:

• Bellès Sallent, Joan (trad.). 2002. Virgili: L’Eneida. Barcelona: Empúries (Butxaca 71).
   
• Dolç i Dolç, Miquel (trad.). 2019. Virgili: Eneida. Vols. I i II. Barcelona: Alpha (La casa dels Clàssics, Bernat Metge essencial 12).
   
• Gillmeister, Andrzej. 2015. Cultural Paraphrase in Roman Religion in the Age of Augustus. The Case of the Sibyl and Sibylline Books. Acta Antiqua 55(1/4): 211-22.
   
• Pillinger, Emily. Cassandra and the Poetics of Prophecy in Greek and Latin Literature. Cambridge University.