La “fosca” Edat mitjana il·luminada pels clàssics: El cas del poeta Virgili

Quan Dante Alighieri va escriure la Commedia als primers decennis del segle XIV va escollir dos companys de camí en el seu pelegrinatge a través de l’Infern, el Purgatori i el Paradís: Virgili i Beatriu. El primer representa la raó perquè en alguns passatges permet els homes mantenir els valors i la conducta que juntament amb la fe, representada per Beatriu, encaminen cap a Déu. En l’obra de Dante el poeta romà Virgili representa també l poder de la natura humana que, quan no està pertorbada per les passions marxa ferma cap a la veritat. El poeta és la calma enfront de Dante, que mostra desesperació davant dels horrors de l’Infern (Infern, Cant 11). Per això l’autor de a Comèdia el té com a guia espiritual i mestre i a ell acudeix en aquests moments de desesperació. I el qualifica de bon guia i també el nomena com el meu protector, el meu senyor, el meu pedagog, el gran doctor, és a dir, el que ensenya el bon camí.

No es tracta ara de parlar de l’obra de Dante, que és cabdal en la història de la literatura universal i essencial per entendre la síntesi de la mentalitat medieval i el nou camí cap al renaixement humanista del segle XIV. Es tracta de veure com un autor a cavall entre el món medieval i el renaixentista i que obre una nova forma de pensar, es fixa en un poeta clàssic per acompanyar-lo en un viatge que culmina amb el desig de la visió de Déu que  no és altre que  l’amore che muove il sole e le altre stelle (Paradís, Cant 33).

Virgili, el poeta romà mort l’any 19 a. C. i autor de la Eneida i de les Bucòliques és un personatge que, igual que en la Divina Commedia, és company de camí de poetes, intel·lectuals, pensadors, estudiants o clergues al llarg de tota l’Edat Mitjana. Una època marcada per una profunda espiritualitat, amb alts i baixos certament, per un pensament altament moralitzant dirigit per les elits eclesiàstiques. Els segles medievals van formar un temps que es va veure colpit per crisis econòmiques, guerres o malalties –no massa diferents del nostre segle, que sembla tan avançat i capdavanter-; però també van ser un temps que va crear institucions com les universitats o els governs municipals, que va recuperar el dret romà o que va posar les bases per al que avui anomenem estat del benestar. I enmig d’aquest ambient de llums sovint enfosquides, apareix el poeta Virgili.

L’epopeia de Virgili és un poema de 12 cants que pren el nom del seu protagonista, l’heroi troià Eneas que juntament amb el seu pare Anquises i el seu fill Ascani van fugir cap a Roma. En el seu viatge portaven el foc que representa l’origen mític de la ciutat de Roma i que era custodiat al temple de Vesta i vigilat per les verges vestals que hi vivien. Una magnífica representació d’aquest fet la trobem en l’estança dels Museus Vaticans anomenada L’incendi del Borgo (pintada per Rafael l’any 1514). L’escena representa un incendi ocorregut l‘any 847 i que va cremar el barri contigu a la basílica i palau vaticans. Més enllà del fet de l’incendi i la intervenció papal en la seva extinció hi veiem uns protagonistes secundaris que no son altre que els ja anomenats personatges l’Eneida. Un segle més tard l’escultor Gian Lorenzo Bernini va traduir en marbre l’escena èpica (any 1618-19) i encara ara la podem veure a la Galleria Borghese, també a la ciutat de Roma. La perfecció poètica es converteix en perfecció pictòrica i escultòrica. D’aquesta manera l’obra de Virgili perdura més enllà de la seva època i més enllà de l’Edat Mitjana i la podem admirar avui en dia.

Però encara hi ha una altra obra virgiliana que va rebre igualment l’admiració i el reconeixement, en aquest cas, fins i tot pels pensadors cristians. Es tracta del poema titulat Bucòliques, un conjunt de 10 èglogues que canten les delícies d’un locus amoenus anomenat Arcàdia i en el qual els personatges  que hi habiten dialoguen entre ells. Hi apareix l’amor no correspost, descripcions de paisatges, pertorbacions polítiques, etc. En l’ègloga 4 es fa referència a una profecia que anuncia el naixement d’un nen que canviarà la humanitat i el seu esdevenidor. D’aquesta manera Agustí d’Hipona (De civitate Dei 10, 27) qualifica Virgili de profeta del Cristianisme. I es posen aquestes profecies en boca de la Sibil·la  de Cumes que anuncia el naixement d’una nova era. Per tant Virgili entra en l’esfera dels autors pagans que son utilitzats pel Cristianisme emergent per reforçar la idea del canvi d’època i de mentalitat, centrada ara en els preceptes morals i doctrinals cristians.

Llavors, si parlem de la continuïtat de l’obra de Virgili i la seva difusió encara en temps medievals un bon punt de partença és el que s’acaba de presentar. Va ser un autor que, a partir del segle IV va començar a ser interpretat en clau cristiana. Hi va influir també el comentari de Fulgenci a l’Expositio Vergilianae continentiae que interpreta l’Eneida com una representació al·legòrica del desenvolupament de la vida de l’home i procura aproximar els ensenyaments virgilians als preceptes cristians.

Per tant l’ús de les obres de Virgili per al pensament és inqüestionable, fins i tot es pot afirmar que es troben en la litúrgia de Nadal. Abans de la missa de la nit de Nadal la Sibil·la, representada per un prevere en les catedrals i esglésies, cantava la vinguda del Crist i el judici final amb un text originari en llatí però que al segle XIII ja era en català. La influència de Virgili, ni que sigui pel sol fet de la Sibil·la de Cumes, ja és prou clara, tot i que els orígens del cant nadalenc son purament litúrgics i formen part dels oficis divins ja al segle X.

És innegable doncs que la literatura clàssica va tenir continuïtat a l’Edat mitjana per diferents vies, com s’acaba de veure. Però encara cal afegir-ne una altra que encara va tenir més influència. Virgili era utilitzat per a l’aprenentatge del llatí ja al segle I i durant tota l’Edat Mitjana. La riquesa de la poesia i la seva composició va fer que els mestres prenguessin els llibres de Virgili per mostrar als deixebles la mètrica i el vocabulari. L’art de dir bé les coses era igualment vist per l’Església de forma positiva de forma que considerava que la delicadesa dels seus sentiments contribuïa a l’educació dels cristians.

Als monestirs irlandesos del segle VII es llegia Virgili. A Sant Dénis de París hi havia manuscrits de les seves sobres portats per peregrins (s. VIII), igual que succeïa en els àmbits intel·lectuals de Còrdova  o Toledo per la mateixa època. Els versos de les Bucòliques van inspirar textos de lloança en la persona de Carlemany  al segle VIII, els teòlegs de l’entorn de l’emperador incloïen cites virgilianes en els seus tractats. Els lletrats carolingis llegien i rellegien els llibres de Virgili i les poesies del segle VIII recollien reminiscències i referències d’aquest autor. Alguns situen Virgili a l’Infern envoltat dels fills de Plutó i de la nit, al costat de les Parques. Per tant, l’entorn intel·lectual carolingi coneixia bé els versos de l’Eneida i els inseria dins de les noves produccions. i Obres literàries com Chrétien de Troyes o Roman de Troie de Benoit de Saint-Maur recollien passatges i dades procedents de l’Eneida. Aquesta obra, doncs, circulava a l’Edat Mitjana gràcies, entre altres, a les còpies que es van fer a l’scriptorium de Montecassino, però també al de Ripoll  al segle XI. A Vic es conserva l’anomenat Virgili de Vic, un manuscrit que potser va ser copiat a l’escriptori osonenc o potser va venir de Lieja, com sostenen alguns autors. La reputació de l’escola catedralícia de Vic als segles X i XI era innegable, i va propiciar un ambient per la difusió cultural. Ermemir Quintil·lià, el canonge que va dirigir l’escola, va fer copiar les obres d’Isidor de Sevilla, d’Alcuí i de Virgili. En aquest ambient cal situar el bisbe Oliba, que escrivia un llatí influenciat per Virgili i pels poetes visigots i carolingis. A la seva mort el monestir de Ripoll tenia 200 obres, entre les que hi havia els còdexs virgilians. L’ús que es feia d’aquestes obres, concretament de la còpia vigatana, era per l’ensenyament, com ho demostren les glosses i anotacions que s’observen en els marges del còdex. Al monestir de Saint Gall, al segle IX, ja es va copiar un Virgili per a ensenyar els nens, els scholares de l’abadia, on sembla que existia una biblioteca de tipus didàctic o escolar. La gramàtica que s’ensenyava en aquestes escoles monàstiques i catedralícies contenien fragments de Virgili o d’Isidor de Sevilla, entre altres. I els mestres explicaven les obres a les escoles sense cap problema ni aversió pel fet que alguns fossin autors pagans. Estaven plenament acceptats pel món eclesiàstic. Per això  està documentat que Hilari d’Orleans, al 1105, ensenyava a l’escola d’Angers amb les glosses de les obres de Virgili. O Joan de Salisbury al segle XII consolidava les obres clàssiques dins de l’ensenyament, un procés que es va iniciar en l’entorn de Carlemany i culminaria a finals de l’Edat Mitjana.

Per això es pot afirmar que l’obra de Virgili usada per l’aprenentatge i per la lectura va continuar al llarg dels temps medievals arribant-se a consolidar la lectura dels autors clàssics a l’escola al segle XIII, segons es desprèn de les indicacions que donen els manuscrits per a un ús didàctic d’aquests autors.  Els auctores maiores com els poetes Ovidi, Horaci, Virgili, Sèneca i els prosadors  Salusti i Valeri Màxim eren llegits a les escoles baixmedievals i es mantenien en els programes de les escoles que apuntaven cap a un renaixement humanista. L’obra De ordine docendi et discendi de l’italià Battista Guarinni (1459) deixava que els mestres usessin aquests textos clàssics per a l’ensenyament. Això feia que, sovint, l’elecció de les lectures obligatòries anés a càrrec del magisteri, qui podia fer un recull selectiu de textos compilats en florilegis amb l’objectiu de facilitar la lectura als deixebles.  En aquets panorama Virgili i Ciceró van esdevenir un referent obligat: a través de la lectura del poeta els estudiants podien arribar a dominar la mètrica; amb la lectura de Ciceró aprenien estil per les composicions epistolars. I encara amb aquest darrer autor els estudiants aprenien l’oratòria que al Quatre-cents vetllava per un bon estil i no tant pel procediment lògic del raonament. L’elegància del discurs humanístic era un atractiu per al tema tractat i convencia els oients, per això aquests obres que mostraven frases, construccions gramaticals, paraules adequades, s’usaven en combinació amb l’Ars dictandi i l’Ars sermonandi ja des del segle XIII. Estudiar la gramàtica i retòrica amb la lectura dels clàssics significava lligar la llengua clàssica i el seu estil amb la llengua dels segles medievals, en clara evolució cap a noves formes. Significava entrar en el veritable estil de la declamació, però també el contingut de les obres clàssiques era font d’inspiració per a l’educació moral cristiana.

Els trobadors aprenien l’art poètica amb els versos de Virgili i que trobem reproduïts, per exemple, en les obres de Guiraut de Calanson, amb al·lusions clares a episodis dels llibres VII i VIII de l’Eneida. També en l’obra Flamenca hi ha passatges d’aquesta obra, que en ocasions es barregen amb referències a l’obra d’Ovidi en una clara evolució de la difusió de les obres d’aquest segon autor que s’està donant al llarg del segle XIII.

I quan arribem a segle XIV després d’un breu recorregut pel paper de l’obra de Virgili a l’Edat Mitjana podem entendre la raó per la qual Dante va incorporar l’autor clàssic dins de la Commedia. I no només el personatge guia, també l’estil poètic, el contingut de les obres, els passatges moralitzants, la dualitat entre la raó i la fe, el dubte, les preguntes contínues que fa Alighieri al seu mentor i les respostes sàvies que sempre dona aquest. Perquè els autors clàssics van sobreviure a l’Edat Mitjana aportant més llum de la que ja hi havia en aquells temps, i van ser la clau que obria el pensament a les formes humanístiques del renaixement. Virgili, igual que a l’obra dantesca, s’havia convertit en un bon company i guia de camí per a monjos, monges, eclesiàstics, nois escolars, laics, nobles...que, amb la lectura, s’instruïen per a la vida.

Bibliografia

• Alturo, Jesús; Alaix, Tània (2018). «El Virgili de Vic: breu avanç sobre la data, l’origen i l’autor de la còpia del còdex». Ausa, Vol. 28, Núm. 181-2, p. 851-857,
   
• Garin, Eugenio (1981). La revolución cultural del Renacimiento , Barcelona: Ed. Crítica.
   
• Mckitterick, Rosamond (2008). Charlemagne. The Formation ot the European Identity, Cambridge: Cambridge University Press.
   
• Riché, Pierre (1979). Écoles et enseignement dans le Haut Moyen Âge, París: Aubier Montaigne.
   
• Rosso, Paolo (2018). La scuola nel Medioevo, secoli VI-XV, Roma: Carocci editore.
   
• Sanz Abad, Pedro (1970). «Presencia de Virgilio en la Divina Comedia»,
   
• Boletín de la Institución Fernán González, n. 175, p. 266-280