Llengües

Enees, l'heroi sionista que no va ser

Exposició i lectura de l'Eneida de Virgili

ENEES, L’HEROI SIONISTA QUE NO VA SER

 

Roger Ferran i Baños

Universitat de Barcelona-GELT

A la recerca de la Dido hebrea

1. Portada d’una de les traduccions parcials, publicada el 1946, a càrrec de Joseph G. Liebes
1. Portada d’una de les traduccions parcials, publicada el 1946, a càrrec de Joseph G. Liebes. El contrast entre la quadrada aramea i un déu pagà parla d’un món que l’Antiguitat, aparentment, no va acabar poder unir.

Colpit per l’altivesa de les filles de Sió, de tornada de la Ciutat Santa cercava traduccions hebrees de l’Eneida per rememorar el meu amor fatal personal. Esperava de trobar-me’n almenys cinc de diferents (per la dimensió de l’obra i del mercat editorial israelià), però la realitat em va tornar a donar una bufetada quan vaig descobrir que tan sols n’hi havia una, la que Shlomo Dykman havia publicat el 1964, inaccessible des d’Hespèria.

 

La sorpresa va vèncer l’estranyesa quan vaig trobar, disponible en pdf, a la pàgina de la Biblioteca Nacional d’Israel, una primera traducció parcial que datava del 1849, publicada a Vílnius. Al pròleg que escrivia el mateix traductor i el que escrivia un tal Kalman Schulman, s’hi assegurava que era una versió dels llibres III i IV (p. VII, X). «Eureka!», em vaig dir, Hinneh la dissort de Dido, reina de Cartago i Jezabel virgiliana, i la condemna fatal d’enemistat entre romans i cartaginesos, estrany mirall de l’odi atàvic entre llatins i jueus, restaurada en la llengua que més s’assembla a la que van pronunciar aqueixos llavis.

 

I, pdf descarregat, ja em disposava a llegir la maledicció de la meva Dido o, millor, Didó (potser cognat de l’hebreu David [1]) lingüísticament rediviva, fullejant-lo, em vaig adonar que, tot i els dos pròlegs i les meves expectatives, en realitat, amb 648 versos decasíl·labs dividits en 81 octaves, la traducció cobria els primers 558 versos del llibre II, és a dir, la causa immediata i el punt central de la Iliupersis (el cavall de fusta, la mort de Laocoont, l’ensorrament de Troia i la mort de Príam) (Virgili Maró, 1972, vol. 2 p. 151-153). El títol ja m’ho havia advertit: Harisut Troya be-yad ha-yavanim, xir nacateq mi-xirê Virgil ha-romi al-yadei Mikha Josef Lebensohn, La destrucció de Troia a les mans dels grecs, traducció d’un dels poemes de Virgili de Roma per Mikha Josef Lebensohn o Mikhal.

 

 

 

[1] La o final de Dido, en grec ώ, possiblement prové el morfema de femení singular cananeu ā mantingut en hebreu, de manera que potser és una forma femenina de la mateixa arrel de David, possiblement un epítet (aquesta arrel significa estimar), atès que tant Dido com David són referits amb un altre nom a les fonts (Elixa/Elḥanan). Sobre el nom de David, v. Schneider (2011) malgrat els malabars de l’article. Sobre el nom de Dido, Jacobson (2005) per les etimologies segons els mateixos fenicis (malgrat l’acumulació cega de dades), i Barton (1934, p. 305) per la relació amb l’arrel de David. En tot cas, v. Krahmalkov, 2001 (Capítol 2) per la fonologia del fenici i la relació amb el protocananeu.

 

La descoberta d’un segon David

2. Mikhal (מיכ״ל), acrònim de Mikha Josef Lebensohn.
2. Mikhal (מיכ״ל), acrònim de Mikha Josef Lebensohn. Vílnius, 1828-1852

Mikhal, nom que coincideix amb el de la primera estimada del rei músic David, no amagava una dona, sinó un dels primers representants del romanticisme en la literatura hebrea moderna, nat el 1828 a l’actual Vílnius (i antiga Jerusalem del Nord) i mort l’any en què havia de complir els 24 anys. Kalmar Schulmann (1819-1899), l’autor de l’altre pròleg, va tenir temps d’engrandir l’hebreu amb més traduccions, dues de les quals cabdals: les obres de Flavi Josef (1859) i Els misteris de París, d’Eugène Sue (1860), la primera novel·la contemporània (i quina una!) traduïda a l’hebreu.

 

     Tanmateix, malgrat la precocitat de l’un i la tasca ciclòpia de l’altre, el primer erra quan diu què ha traduït i el segon cobrint-li la marrada. Ara bé, per tranquil·litat dels justos, el criminal literari perfecte no existeix, i a les mateixes pàgines VII i X tots dos prologuistes es delaten repetint un mateix nom: Schiller, ço és Friedrich Schiller (1759-1805), autor, en octaves d’octosíl·labs, de Die Zerstörung von Troja (im zweyten Buch der Aeneide), és a dir, La destrucció de Troia (segons el llibre II de l’Eneida) que va aparèixer al Neue Thalia el 1793 (Erster Band, p. 3-78).

 

     Encara que sigui gairebé dos-cents anys després, la veritat surt a la llum, un filòleg se sent important i ja salivo perquè un vell llibre redescobert demana una nota a peu de pàgina a la portada.

 

 

 

 

A mans dels grecs

3 La destrucció de Troia a mans dels grecs, traducció d’un dels poemes de Virgili de Roma per Mikha Josef Lebensohn. Vílnius, impremta de Josef Reubèn bar Menàhem de Rom, 1849
3. La destrucció de Troia a mans dels grecs, traducció d’un dels poemes de Virgili de Roma per Mikha Josef Lebensohn. Vílnius, impremta de Josef Reubèn bar Menàhem de Rom, 1849

Però a Michal, estel fugaç de Jacob, li perdono l’engany i maldo per esbrinar el perquè del seu terrible lapsus tant com puc en aquest país d’Edom. Llegeixo a Varela (1992, p. 37) que Michal es va traslladar a Alemanya el 1849, el mateix any de la publicació. Penso que allà es va trobar amb la traducció de Schiller. O potser va ser el cas contrari, vull dir, que s’hi hagués trobat just abans de marxar, mentre estudiava alemany amb els ulls posats a Berlín o simplement llegia poesia romàntica. En tot cas, traduís Schiller a Alemanya o a Lituània, la dependència és clara, atès que es refereix a l’Eneida amb la forma alemanya Aeneide (ענעאידע) i no amb la llatina Aeneis (ענעאיס*) a la pàgina X. Tot plegat apunta que Michal i el seu cercle eren més ignorants del llatí que el de Schiller (cf. Virgili Maró, 1793, p. 3).

 

     Atrapat, m’imagino el poeta travessant Lituània i Polònia per arribar a Alemanya. Va agafar un tren? Com eren els controls de passaports? Se li van aparèixer dos oficials prussians amb monocle i bigoti imperial? Va sentir els trets de canó dels exèrcits i les càrregues contra els revolucionaris polonesos? Duia a la mà el Manifest comunista o veia les cendres de la primavera dels pobles per la finestra?

 

     És aquest el referent real, immediat, que motiva la traducció de Michal i la tria del calze amarg del segon llibre sense la fugida d’Enees cap a l’esperança? Pot ser que fos l’intent d’esquivar la censura russa, la por de passar per revolucionari i nacionalista jueu, polonès o lituà, que el fes escriure que havia traduït els llibres III i IV de l’Eneida quan el subtítol de Schiller és categòric: im zweyten Buch der Aeneide? S’ha d’entendre com una exhortació nacionalista velada a revitalitzar l’hebreu el seu lament al pròleg (p.X): «[Si Schiller ja va tenir dificultats en la traducció], què hem de fer nosaltres per a aquesta llengua nostra que es va deixar de parlar temps ha?»?

 

     Però potser Michal no té cap aspiració política i el seu desig de no aixecar la llebre és genuí i es vol assegurar de no ser pres pel que no és. Romàntic com el provençal Frederic Mistral, que a partir del 1870 pontifica que el seu Felibratge tingui urticària a l’acció política i el canvi polític, la poesia de Michal precedeix gairebé mig segle a les primeres organitzacions sionistes, tal com hi ha cinquanta-tres anys de diferència entre l’Oda a la pàtria d’Aribau i Lo catalanisme d’Almirall. Emprant la terminologia del dr. August Rafanell en La il·lusió occitana (2006), Michal és un floralista. És la versió jueva de Schiller i els altres literats alemanys provinents d’una burgesia a la qual, entre el 1848 i el 1849, l’aristocràcia torna a recordar qui mana. Es pot ser valent, sí, però fora de la literatura és perillós.

 

     Als intel·lectuals de l’Haskalà (o «Il·lustració jueva», que cobreix del final del segle XVIII al final del XIX i l’equivalent jueu de l’il·luminisme el romanticisme i el realisme), la realitat els esclafa per dues bandes: els opositors en el si del judaisme tradicional que la tenen per herètica i les diferents pressions per assimilar-se a les societats cristianes dels imperis i estats-nacions (Ferran i Baños, 2021, p. 120-123; v. Varela, 1992, p. 42-45). Aquesta sensació de l’intel·lectual de viure en un atzucac pot explicar per què el poeta omet la segona part del llibre, però encara hi ha un altre motiu: el record fatal i dolorós (encara més després de la primavera de les nacions) de per què els jueus europeus no són una nació segons els estàndards occidentals. Troia va caure igual que el Segon Temple d’Herodes, i els jueus, igual que Enees i els seus, es troben en terra estranya i lluny de la pàtria, endemés, sense cap govern i havent perdut la llengua. Al pròleg del traductor (p. X) s’estableix un paral·lel implícit entre la diàspora jueva i la història d’Enees i l’atmosfera que es respira al llarg dels 648 versos és la del llibre bíblic de les Lamentacions, però no correm. Si obria aquesta introducció presentant-se com «un dels descendents dels fills de Sió exiliats després de la gran destrucció» [del Temple], la clou a la p. XII recordant el per què d’aquesta desgràcia: «Aquest Enees és l’avantpassat dels romans, que van imposar llur jou als països i llurs habitants.» Després d’aquest recordatori, hi havia cap jueu il·lustrat capaç d’identificar-se amb Eneas?

 

     El temps ho cura tot, i en l’Alemanya vuitcentista que refina l’oposició entre grecs i jueus, acceptada per la intel·lectualitat jueva en llengua alemanya (aquesta tensió travessa el Rom und Jerusalem del protosionista Moses Hess, publicada el 1862 però amb materials de l’any 1840), Mikhal té prou d’afegir com a subtítol a mans dels grecs perquè el lector vegi a Enees uno di noi tan incòmode com un jueu assimilat o il·lustrat.

 

Un llibre desaprofitat i un mite incòmode

4. Xaül Txernikhovski (1875-1943)
4. Xaül Txernikhovski (1875-1943) als bitllets de 50 xéquels amb els versos del seu Aní ma'mín («Credo»): «Perquè encara continuo creient  en l'home/ i en el seu esperit, el seu esperit robust».)

     De la mateixa manera que Schiller va prometre la traducció de passatges dels llibres IV i VI (la passió de Dido que cercava jo i la catàbasi d’Enees) (Virgili Maró, 1793, p. 10), potser Michal s’hauria atrevit a traduir sencera l’Eneidasi no se l’hagués endut la tuberculosi a 24 anys, tres anys després de la publicació de què tracta aquest article. Si Déu hagués volgut, l’Eneida hauria estat la primera èpica clàssica traduïda a l’hebreu modern, gairebé cent anys abans de les monumentals traduccions dels poemes homèrics a càrrec de Xaül Txernikhovski (la Ilíada el 1922 i l’Odissea el 1941), considerat l’introductor del paganisme i del classicisme a la literatura hebrea moderna. Una revolució cultural perduda quant al tema que alhora obrí el camí a la revolució formal, atès que el model mètric hebreu va canviar radicalment entre Mikhal i Txernikhovsy (d’una poesia basada en la rima i la isosil·làbia a un model purament accentual basat en l’estètica russa). Cal demanar-se si aquesta revolució s’hauria obert camí si la traducció sencera de l’Eneida hagués fet de contrapès.

 

     Si bé la consideració de Virgili no és la mateixa que la d’Homer en la història de la literatura i en els cànons de la filologia del XIX, marcats pel classicisme alemany, Mikhal anticipa Txernikhovski i li disputa el títol incòmode de primer classicista en la literatura hebrea moderna.

 

     Una incomoditat que no arrenca el XIX arran de l’oposició gairebé ontològica entre Homer i la Bíblia que instauren els primers filòlegs de ple dret, alemanys, sinó que s’arrossega d’ençà dels successors del Magne, però malgrat els Macabeus, van existir Filó i Maimònides; l’un platònic i l’altre aristotèlic. Als grecs, tot i l’obscenitat de llur idolatria, la filosofia els convertia en rivals dignes, i a Homer en una traducció necessària. Però els romans són una altra cosa: culturalment, èmuls dels grecs; militarment, anihiladors de la nació jueva i espiritualment, antecessors del Papa i la Inquisició.

 

   

5 Natan Alterman (1910-1970) als bitllets de 200 xéquels amb versos de Xir bóquer
5. Natan Alterman (1910-1970) als bitllets de 200 xéquels amb versos de Xir bóquer («Cançó de matí»: «T'estimem, pàtria / amb alegria, amb poesia i amb feina dura.»

La prova literària més clara d’aquest tancament militant envers el món llatí és justament l’absència d’una traducció completa de l’Eneida durant els anys de consolidació del sionisme (1905-1948). Que la majoria d’intel·lectuals del moviment fossin culturalment russos no serveix d’excusa. D’una banda, el llatí formava part del currículum escolar de les escoles superiors de l’imperi, i, de l’altra, el mite d’Enees, la història que va traduir Michal en la primavera dels pobles, no és la dels jueus sionistes, que, expulsats de la pàtria, es veuen obligats a trobar-ne una altra per imperatiu dels cruels fats? O justament el mite aigualiria el sentit profund del sionisme, la tornada a la pàtria perduda? O potser seria un seductor cant de sirena que encara obriria la porta a Horaci o, encara pitjor, a Ovidi, i enxarxaria el jueu en el plaer individual de la lectura de la poesia llatina en llengua original, agermanant-lo amb els altres europeus, quan el que demana el temps és una gran tasca col·lectiva i alhora particularista? L. L. Zamenhof (1859-1917), provinent de la Lituània històrica com Mikhal i molts als quadres sionistes, que havia pres el llatí com una de les bases per a la seva llengua internacional o esperanto, gosà incloure el Parenostre en el primer llibre de text que escrigué. I el mateix Txernikhovski, el gran classicista, per vergonya dels seus companys sionistes, es casà amb una russa gentil. Em fa l’efecte que no és casual que l’humanisme dels versos dels bitllets de 50 xéquels s’oposi diametralment als de 200, que inclouen l’efígie de Natan Alterman (1910-1970), que entre la Xoà i la creació de l’estat d’Israel reescriu el llibre de l’Èxode Xiré makot Mitsrayim (Poemes de les plagues d’Egipte).

 

    Eliézer Ben-Yehudà (1858-1922), «pare de l’hebreu modern» ja hi va insistir al primer article que va publicar, que la causa immediata de la desaparició de la nació jueva com a tal van ser els romans (Ferran i Baños, 2021, p. 133). Prendre Enees com un arquetip sionista seria una broma de mal gust, però també una cosa totalment innecessària: si la Bíblia és equivalent en bellesa a Homer, no cal anar a fora a cercar símbols i mites desconeguts. Traduir signes és molt cansat. Moisès, Esdres, Nehemies, tots els profetes i els herois que s’alçaren contra els romans són molt millors models per als futurs herois d’Isarel que no pas el primer romà. I la Bíblia, la millor èpica que s’ha escrit, revelada o no, nascuda en la nit dels temps, mil vegades millor que una Eneida escrita ad maiorem Augusti gloriam i per consol d’amors prohibits i idòlatres.

 

 

Bibliografia

  • Barton, G. A. (George A. (1934). Semitic and Hamitic origins : social and religious. University of Pennsylvania Press.
     
  • Ferran i Baños, R. (2021). «Una qüestió candent», d’Eliézer Ben-Yehudà, traducció anotada i comentari. TAMID, 16.
     
  • Jacobson, H. (2005). Dido. Mnemosyne, 58(4), 581-582.
     
  • Krahmalkov, C. R. (2001). A Phoenician-Punic Grammar. Brill.
     
  • Rafanell Vall-Llosera, A. (2006). La Il·lusió occitana: la llengua dels catalans, entre Espanya i França. Quaderns Crema.
     
  • Schneider, T. (2011). The Philistine Language -New Etymologies and the Name «David». Ugarit-Forschungen, 43, 569-580.
     
  • Varela, M. E. (1992). Historia de la Literatura Hebrea Contemporánea. Mirador.
     
  • Virgili Maró, P. (1793). Die Zerstörung von Troja (im zweyten Buch der Aeneide). Neue Thalia, Erster Band, 3-78.
     
  • Virgili Maró, P. (1849). Harisut Troya (M. J. Lebensohn, trad.). Impremta de Josef Reubèn bar Menàhem de Rom
     
  • Virgili Maró, P. (1972). Eneida (M. Dolç, ed.). Fundació Bernat Metge.

 

Crèdits de les imatges

  1. Portada de l’Eneida de Liebes: Poetrans, https://www.poetrans.org/איניאיס.
     
  2. Mikha Josef Lebensohn: Wikimedia Commons, https://shorturl.at/boxJ2.
     
  3. Portada de Harisat Troya: Biblioteca Nacional d’Israel, https://shorturl.at/abBGI.
     
  4. Bitllets de 50 ILS: Wikimedia Commons, . https://shorturl.at/ksvJR.
     
  5. Bitllets de 200 ILS: Wikimedia Commons, . https://shorturl.at/klvwJ.

 

Segueix-nos

totes les xarxes socials del CRAI icono de canal de contenidos sindicado  twitter Blog del CRAICanal de YouTube del CRAI de la UB

 

Footer - Copyright

 

Logo de Creative Commons Els continguts del web CRAI UB estan subjectes a la llicència de Reconeixement de Creative Commons 4.0, llevat que s'hi indiqui el contrari.

 

Campus d'exelencia

Pla de sostenibilitat del CRAI                           Segell EFQM 500    Logo de Bibliotecas comprometidas con la excelencia