Inicio
| August Pi i Sunyer | Pere Nubiola i Espinós |
| Jesús Maria Bellido i Golferichs | Miquel Arcàngel Fargas i Roca |
August Pi i Sunyer [Barcelona, 1879 – Mèxic, 1965]
“Hijo del catedrático de Patología, Jaume Pi i Sunyer, se licenció en la Facultad de Medicina de Barcelona en el año 1899. Recién graduado, inicia sus trabajos de investigación en el Laboratorio Bacteriológico Municipal de Barcelona, dirigido por Turró. Prácticamente al mismo tiempo, en 1902, comenzó a trabajar como profesor auxiliar en la Cátedra de Fisiología de la Facultad de Barcelona que ostenta el doctor Ramon Coll i Pujol. Con una clara vocación investigadora y docente, obtuvo el permiso del Ministerio para continuar su labor investigadora en Barcelona. En 1908, no obstante, renunció a ella definitivamente cuando se le negó una nueva prórroga. En aquel momento, Pi i Sunyer ocupaba la cátedra de Fisiología General en el Laboratorio Municipal con título honorario después de haber sido creada expresamente para el por el Ayuntamiento barcelonés a petición de la Asociación de Estudiantes de Barcelona. De esta forma, se mantuvo en estrecha colaboración con la cátedra de Fisiología de la Facultad de Medicina hasta que se incorporó oficialmente en 1914. Un año más tarde, ya ocupa la plaza de catedrático por concurso.
Asimismo, tempranamente ingreso como miembro del Instituto de Estudios Catalanes y de la Sociedad de Ciencia de la que fue su primer presidente. En 1920, el Consejo Permanente de la Mancomunidad de Cataluña puso bajo el Patronado del Instituto de Estudios Catalanes un seminario/laboratorio de fisiología en el mismo local de la Cátedra de Fisiología de August Pi i Sunyer. Tomó el nombre de Instituto de Fisiología en 1921. Bajo la maestría de August Pi i Sunyer y hasta su disolución por la represión política que instaura la dictadura en el año 1939, esta institución se convirtió en la vanguardia de la investigación médica en Cataluña.
Entre muchos de sus méritos, Pi i Sunyer destacó por su contribución a la consolidación del catalán como lengua de uso científico a través de Treballs de la Societat Catalana de Biologia de l’Institut d’Estudis Catalans y las Monografies Mèdiques.
La Cátedra de Fisiología y del Instituto de Fisiología se convierte en un fórum excepcional dentro de la Universidad de Barcelona hasta constituirse como el ejemplo de lo qué podía ser la Universidad si se abrían las puertas al exterior y se olvidaban las normas inhibidoras del centralismo.
Miembro de la Real Academia de Medicina desde 1910, la cual presidió entre el 1927 y el 1935.
En el año 1939, August Pi i Sunyer se exilió a Venezuela invitado por el gobierno de aquel país. Un año más tarde, creó el Instituto de Medicina Experimental donde se formarán un gran número de médicos venezolanos.
En 1963, August Pi i Sunyer se trasladó a México donde murió dos años después.”
Extraído de: Galería de Médicoss Catalanes
Extracto de la conferencia dada por el Dr. August Pi i Sunyer en el Ateneo Barcelonés el 23 de diciembre de 1918.
Hay dos hechos aparentemente inconnexos que se vinculan estrechamente al examinar los motivos que los han producido. Me refiero, primero, al cierre de la Universidad desde que empezó nuestro curso, un curso que desde el inicio hasta hoy no han transcurrido más de diez días. El segundo hecho es la intensificación actual del movimiento político que nos hace esperar para los días próximos la Autonomía de Cataluña. Se comprende entonces, que delante de estos hechos, algunos profesores, conducidos por un amor profundo a la Universidad, nos hayamos afianzado en nuestras posiciones. Así nos hemos propuesto que nuestra voz resuene inequívoca en estos momentos.
En empezar el curso actual se producieron las trágicas condiciones sanitarias que todos sabéis y las clases fueron suspendidas hasta mediados de Octubre. A mediados de Noviembre, la situación sanitaria en Barcelona había adquirido nuevamente su normalidad: nuestra Universidad podía abrir nuevamente sus puertas. la nostra. A pesar de esto, aunque la Junta de Sanidad declaró que habíamos vuelto a la normalidad sanitaria, aunque otras universidades ya funcionaban, la Universidad de Barcelona continuó cerrada y nosotros, en reuniones de Claustro y en preguntas a los Ministerios, procurábamos que se nos dijera la verdad de este cierre de la Universidad.
Continuó cerrada por motivos de orden público, existía el temor que la reunión de estudiantes de diferentes opiniones políticas pudiera dar lugar a desordenes que se propagaran por toda la ciudad. Eso se decía con aire misterioso!
Creiem nosaltres que és un síntoma gravíssim per la vida universitària i per la vida tota d’un país, que s’hagin d’estendre a la Universitat aquelles cèlebres clausures que estem acostumats a veurer, sospeses les garanties constitucionals, en estat de guerra, etc., en que centres polítics d’idees avençades son tancats, gairebé sempre arbitràriament.
Avui ja no sols es tanquen aquells centres, és tancada també la més alta de les representacions de la nostra vida cultural, la nostra Universitat.
Nosaltres demanem, are com sempre, l’autonomia de la Universitat de Barcelona prèvia la seva transformació, renovació i catalanització. Volem l’autonomia universitària com l’autonomia municipal però les volem dins la organització de Catalunya autònoma. Ja veurem més endavant la manera com creiem que es podria arrivar, una vegada constituïda Catalunya, a formar-se aquesta nova Universitat, mestressa dels seus destins, regint-se a sí mateixa i desvinculada de les lluites polítiques que es poguessin desenrotllar a Catalunya.
Pi i Sunyer A. L’Autonomia de Catalunya i la Universitat. Barcelona: Impr. de Francesc X. Altés i Alabart, 1919.
Jesús Maria Bellido i Golferichs [Barcelona, 1880 – Tolosa de Llenguadoc, 1952]
"Fill d’un home de negocis malagueny i nét d’un il·lustre metge barcelonès, Macari Golferichs, amb qui hi viu de nen. Estudia a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona i es llicencia el 1901. Poc després, es doctora a Madrid amb una tesi sobre la hipòfisis (1904). La seva carrera com a metge està lligada a la docència i a la recerca, molt poc a l’assistència.
El 1907, ja és professor auxiliar. De manera successiva, guanya les càtedres de Fisiologia de Saragossa (1914) i de Granada (1918) on roman fins que torna a Barcelona com a subdirector de l’Institut de Fisiologia l’any 1920. Des del 1923 és professor de Farmacologia i Terapèutica a la Facultat de Medicina de Barcelona.
Bellido és un gran científic, home disciplinat i amb esperit d’equip. Contribueix al prestigi i reputació internacional que ostenta el grup dirigit per Pi Sunyer i integrat, també, per Rossend Carrasco, Jaume Raventós, Francesc Duran i Reynals, Leandre Cervera i tants d’altres estudiants i investigadors de l’època. En matèria fisiològica, l’obra de Bellido és extensa i pionera tot destacant els seus treballs en electrocardiografia i en farmacologia renal. La seva trajectòria científica és demostrativa d’algunes de les característiques que imprimeix l’Escola de recerca fisiològica: la investigació i publicació de resultats en equip. A més, destaquen les contribucions de Jesús M. Bellido signades amb August Pi i Sunyer. Igualment, la recerca experimental com a mètode d’ensenyament en relació a un programa d’investigació propi, l’assistència i discussió de recerca en congressos internacionals de fisiologia, l’afiliació a acadèmies i societats internacionals així com la traducció d’obra específica fisiològica com a eina de transmissió i adaptació del coneixement. Bellido ocupa diversos càrrecs de gestió a la Universitat Autònoma de Barcelona i presideix la darrera Junta de la Facultat de Medicina en substitució del degà Joaquim Trias i Pujol.
Jesús M Bellido és un home compromès amb la política i la cultura catalanes. Defensor de la llengua catalana com a vehicle de comunicació científica. Milita a Acció Catalana Republicana.
El curs final de la guerra l’empeny a prendre la decisió d’exiliar-se. S’estableix a França, on l’Escola de Fisiologia catalana té uns forts lligams amb Camil Soula. Més endavant, la major part d’exiliats marxa cap a Amèrica però Bellido roman a França. Té l’esperança d’una represa que mai no veurà. La duresa de l’exili a França, allunyat dels seus col·legues i del país que estimava el porten a un desencís que acaba amb la seva vida el 1952."
Extret de: Galeria de Metges Catalans
Pere Nubiola i Espinós [Barcelona, 1878 – 1956]
"Estudia Medicina a Barcelona i es gradua el 1899. Amplia estudis a Paris. De tornada, col•labora amb el Dr. Joaquim Bonet i Amigó fins que, a la seva mort, el succeeix a la càtedra d’Obstetrícia el gener del 1917 fins al la seva jubilació el 1948. Mestre brillant, molt apreciat pels seus alumnes i deixebles, excel•lent coneixedor de l’ofici i, especialment, en la utilització dels fòrceps, Nubiola crea una notable escola de l’especialitat. Pioner en fer una cesària segmentària a Espanya i, també, en la introducció i difusió de les operacions dilatadores del canal ossi del part. Ell practica, per primer cop, una pubiotomia.
Bon organitzador del Servei, a més a més, s’ocupa de la docència de les llevadores i participa eficaçment en la formació d'especialistes. De fet, crea una gran escola obstètrica i molts dels seus deixebles exerceixen en diferents contrades de Catalunya. La càtedra de Nubiola és una de les millors d’Europa. En gran part, degut a la seva activitat científica, inicialment, feta en col•laboració amb l’equip de fisiologia dirigit pels professors August Pi Sunyer i Jesús Bellido a la Facultat de Medicina. També, a la seva col·laboració amb el Laboratori Municipal de Microbiologia que encapçala el Dr. Ramón Turró. Entre les seves investigacions, destaca el primer electrocardiograma fetal obtingut amb un elèctrode intravaginal fet al món. Funda la Revista Española de Obstetricia y Ginecologia (1916-1936), essencial en la consolidació de l’especialitat. Descriu l’annexitis tuberculosa i rep el nom de malaltia de Nubiola. Per primer cop, fa servir la reacció d’Abderhalden per al diagnòstic de la gestació. Publica resultats d’estudis sobre hormones placentàries, secrecions hormonals -juntament amb els doctors Víctor Conill, August Pi Suñer i Jesús Bellido . També, la funció de les glàndules paratiroïdals. Publica llibres de vulgarització sobre els primers signes de la gestació. Col·labora en els Congressos de Metges de Llengua Catalana (1917). Degà de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona durant un sol curs, el 1934, torna a ser-ho l'any 1940, en substitució provisional de Manuel Taure fins que, pocs mesos després, és nomenat Rafael Ramos. Durant 32 anys, exerceix la càtedra d’Obstetrícia a la Facultat de Medicina de Barcelona."
Extret de: Galeria de Metges Catalans
Miquel Arcàngel Fargas i Roca [Castellterçol 1858 – Barcelona, 1916]
"Metge autodidacte, impulsor de la ginecologia com a especialitat i de la cirurgia moderna juntament amb Salvador Cardenal i Àlvar Esquerdo. En el mateix any 1882, Fargas es llicencia en medicina a la Universitat de Barcelona i es doctora amb una tesi sobre Anatomia de los centros nerviosos. Poc després, exerceix com a director del museu anatòmic a la Facultat de Medicina de Barcelona i, a partir del 1893, com a catedràtic d'Obstetrícia i Ginecologia. Funda dues clíniques ginecològiques a Barcelona, una al carrer del Carme (1884) i altra a l’Eixample (1892). D’allí sorgeixen les experiències de les quals se’n nodreix per a les seves classes com a catedràtic d’Obstetrícia (1893-1916) i per redactar el reputat Tratado de Ginecología (1903). Fargas és pioner en la Cirurgia ginecològica catalana: autor de les primeres histerectomia per mioma intrauterí (1883), gastroenterostomia (1885), laparotomia per embaràs ectòpic amb diagnòstic previ (1892) i, també, de la primera cesària (1910).
Fargas presideix diverses institucions mèdiques catalanes com l’Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques, l’Acadèmia de Medicina i la secció de ciències de l’Institut d’Estudis Catalans. També promou el 1er Congrés de Metges de Llengua Catalana del 1913.
Fargas és un home compromès políticament. Forma part del grup que funda la Unió Regionalista, que l’any 1901 es fusiona amb el Centre Nacional Català per formar la Lliga Regionalista, presidida pel doctor Bartomeu Robert i Fargas, la vicepresidència. La seva acció política s’interessa en tot allò relacionat amb la sanitat i l’ensenyament mèdic. El 1914 és nomenat senador del Regne per la Universitat de Barcelona, posició que utilitza per defensar l'autonomia universitària. Aquell mateix any es constitueix la Mancomunitat de Catalunya amb Prat de la Riba com a president i Miquel À. Fargas com a conseller en les tasques de govern relatives a qüestions sanitàries. Entre les múltiples mostres d’aquest assessorament, destaca el decisiu impuls donat a la transformació de la Casa de Maternitat. Un projecte que es veu truncat per la mort prematura de Fargas el 1916, a causa d’un vessament cerebral."
Extret de: Galeria de Metges Catalans