Bibliografia en exposició

Curie, P. ; Curie, M. ; Bemont, G. (1898). Sur une substance nouvelle fortement radioactive, contenue dans la pechblende. Comptes Rendus Hebdomadaires des Seances de l’Academie des Sciences, 127, 1215-18

Poc després de descobrir el poloni, identifiquen que amb el poloni hi ha una nova substància radioactiva a la qual anomenen radi.

Curie, P. ;  Curie, M. (1898). Sur une substance nouvelle fortement radioactive, contenue dans la pechblende. Comptes Rendus Hebdomadaires des Seances de l’Academie des Sciences, 127, 175-180

Descobriment d’una nova substància més radioactiva que l’urani i el tori als residus de separació de l’urani de la pechblenda.  Proposen el nom de poloni (Po) en honor al país d’origen de Marie Curie.  Utilitzen per primer cop el terme radioactiu per referir-se a les substàncies que emeten radiacions semblants a les de l’urani descobertes per Henri Becquerel.

Curie, M. (1903). Thèses présentées à la Faculté des sciences de Paris pour obtenir le grade de docteur ès sciences physiques : soutenues le juin 1903 devant la Commision d’examen. Recherches sur les substances radioactives. Paris: Gauthier-Villars.

La tesi de Marie Curie va ser la primera presentada per una dona a França i una de les primeres del món.  La defensa el 25 de juny de 1903 i obté la màxima qualificació.  Al desembre d’aquest mateix any, és guardonada amb el Premi Nobel de Física que comparteix amb Pierre Curie i Henri Becquerel.

Curie, P. ; Curie, M. (1902). Sur le corps radiactifs. Comptes Rendus Hebdomadaires des Seances de l’Academie des Sciences, 134, 85–87

Curie, M. (1907). Sur les poids atomique du radium. Comptes Rendus Hebdomadaires des Seances de l’Academie des Sciences, 145, 422–425.

El 1902 determina que el pes atòmic mig del radi és de 225 amb un clorur de radi.  El 1907, determina que és 226,2.  Actualment, es considera que és 226.

Curie, P. ; Debierne, A. (1910). Sur le polonium. Comptes Rendus Hebdomadaires des Seances de l’Academie des Sciences, 150, 386-389.

Curie, M. (1924). L’Isotopie et les éléments isotopes. Paris : Édité par la société Journal de physique, 1924

Curie, M. (1966). Radium and the new concepts in chemistry.  Nobel Lectures Chemistry 1901-1921 Amsterdam : Elsevier. 202-212.

Discurs pronunciat per Marie Curie l’11 de desembre de 1911 amb motiu del lliurament del Premi Nobel.

Radvanyi, P. (2005). Les Curie : pionniers de l’atome. Paris : Belin : Pour la science. 159 p.,

Marie Sklodowska : a special issue commemorating the 100th anniversary of her Nobel Prize in Chemistry. (2011). Chemistry International, 33(1) (January-February)

Joliot-Curie, I. (1925). Recherches sur les rayons α du polonium oscillation de parcours vitesse d’émission, pouvoir ionisant.  Thèse de doctorat ès Sciences Physiques. Annales de Physique, Xè Série, t. III (mai-juin 1925)

Tesi doctoral d’Irène Curie.  Se centra en la mesura i estudi de l'homogeneïtat de les velocitats dels raigs α de poloni, així com en la distribució de longitud d'aquests raigs observats en una cambra de Wilson.

Joliot-Curie, I. ; Joliot-Curie, F. (1932). L’Existance du neutron : la projection de noyaux atomiques par un rayonnemant très pénétrant . Paris : Herman. 22 p.

Joliot-Curie, F. ; Joliot-Curie, I. (1935). Radioactivité artificielle. Paris : Hermann. 28 p.

Aquestes dues obres escrites per Irène i Frédéric Joliot-Curie pertanyen a la col·lecció Actualités scientifiques et industrielles.  Corresponen a les primeres edicions del vol. II de la sèrie Exposés de Physique Théorique (1932) i del vol. III de la sèrie Exposés de Radioactivité et de Physique Nucléaire (1935), publicades sota la direcció de Louis de Broglie i Pierre Curie, respectivament.

A l’obra L’Existance du neutron es mostren sis reproduccions fotogràfiques de les projeccions de nuclis atòmics.

Joliot-Curie, I., ; Savitch, P. (1939). Sur les radioelements formés dans l’uranium et le thorium irradiés par les neutrons. Comptes Rendus Hebdomadaires des Seances de l’Academie des Sciences, 208, 343-346.

Irène Joliot-Curie va estar a punt de descobrir la fissió nuclear. Produeixen un radioisòtop amb una vida mitja de 3.5 h per bombardeig d’urani amb neutrons. Dedueixen que és un element nou, molt semblant al lantà, en comptes de concloure que s’ha produït la fissió del nucli d'urani.  El descobriment de la fissió nuclear s’atribueix a Otto Hahn, pel qual és guardonat amb el Premi Nobel de Química 1944.

Joliot-Curie, F. ; Joliot-Curie, I. (1961). Oeuvres scientifiques complètes. Paris : Presses Universitaires de France. 915 p.

Joliot-Curie, I. (1966). Artificial production of radioactive elements.  Nobel Lectures Chemistry 1922-1941. Amsterdam : Elsevier. 366-368.

Discurs pronunciat per Irène Joliot-Curie el 12 de desembre de 1935 amb motiu del lliurament del Premi Nobel.

Mayer, M. G. (1931). Über Elementarakte mit zwei Quantensprüngen. Annalen der Physik, 9, 401(3), 273-294.

Publicació dels resultats de la tesi doctoral de Maria Göppert-Mayer, dirigida per Max Born a la Universitat de Göttingen.  A la tesi estudia el tractament teòric dels processos d’absorció simultània de dos fotons per excitar un àtom com ho faria un únic fotó.  Al tribunal avaluador de la tesi (“una obra d’art de claredat i concreció” segons Eugene Wigner) hi havia tres Premi Nobel: Max Born (Física 1954), James Franck (Física 1925) i Adolf Windaus (Química 1928).

En el seu honor, a la unitat de mesura de la secció eficaç d'absorció de dos fotons es diu GM (per Goeppert Mayer): un GM correspon a 10^–50 cm⁴ s/fotó.

Haxel, O. ; Jensen, J. H. D. ; Suess, H. E. (1949). On the “Magic Numbers” in Nuclear Structure. Physical Review, 75(12), 1766.

Otto Haxel, Hans Jensen i Hans Suess arriben a conclusions anàlogues a les de Maria Göppert-Mayer sobre la interacció espín-òrbita dels nuclis.  La seva nota, tot i que arriba més tard a l’editor que la de Göppert-Mayer, la publiquen 200 pàgines abans al mateix número de Physical Review.

Maria Göppert Mayer i Hans Jensen comparteixen el Premi Nobel de Física 1963, juntament amb Eugene P. Wigner.

The 1963 Nobel Prize in Physics. (1963). Physics Today, 16(12), 21.

Mayer, J. E. ; Mayer, M. G. (1940). Statistical mechanics . New York : Wiley & Sons. 495 p.

La primera edició del llibre Statistical Mechanics, escrit en col·laboració amb el seu marit Joseph Mayer, es publica el 1940.  Esdevé una obra de referència en moltes universitats durant molt de temps.

Mayer, M. G. (1949). On Closed Shells in Nuclei. II. Physical Review, 75(12), 1969–1970.

A començaments de 1949, Maria Göpper- Mayer envia a Physical Review aquesta breu nota en què relaciona els nombres màgics amb la noció de “capes” estables dels nuclis, similars a les capes d'electrons estables associades amb l'estructura atòmica.  S’assabenta que altres físics volien publicar una altra nota sobre el mateix tema i demana a l'editor esperar perquè les publiquin juntes.  Mentrestant, a Heidelberg, Otto Haxel, Hans Jensen i Hans Suess arriben a conclusions anàlogues a les de Göppert Mayer i, tot i que envien la nota més tard, aquesta apareix publicada al mateix número del Physical Review a la pàgina 1766, unes 200 pàgines abans que la de Göppert Mayer.

Maria Göppert Mayer i Hans Jensen comparteixen el Premi Nobel de Física 1963, juntament amb Eugene P. Wigner.

Mayer, M. G. (1950). Nuclear Configurations in the Spin-Orbit Coupling Model. I. Empirical Evidence. Physical Review, 78(1), 16–21.

Mayer, M. G.(1950). Nuclear Configurations in the Spin-Orbit Coupling Model. II. Theoretical Considerations. Physical Review, 78(1), 22–23.

Mayer, M. G. (1972). The Shell Model. Nobel Lectures Physics 1963-1970, Singapore: Published for the Nobel Foundation.  20-39

Discurs pronunciat per Maria Göppert Mayer el 12 de desembre de 1963 amb motiu del lliurament del Premi Nobel.

Johnson, K. E. (2004). From natural history to the nuclear shell model: Chemical thinking in the work of Mayer, Haxel, Jensen, and Suess. Physics in Perspective, 6(3), 295–309.

Mackay, M., ; Hodgkin, D. C. (1955). A crystallographic examination of the structure of morphine. Journal of the Chemical Society (Resumed), 3261–3267.

Hodgkin, D. C. [et al.] (1956). Structure of vitamin B₁₂. Nature, 178(4524), 64–66.

Les primeres fotografies de difracció de raigs X de la vitamina B_12, considerada la vitamina més complexa i més bonica, revelen que està formada per més de mil àtoms. Durant sis anys recopila informació sobre els patrons de difracció dels cristalls de la vitamina B12 i dels seus anàlegs. La complexitat del processament de les dades obtingudes requereix l'ús simultani de tres ordinadors analògics: dos a Anglaterra (Manchester i Teddington) i un altre als Estats Units (Los Angeles). Triga 8 anys a resoldre’n l’estructura

Abrahamsson, S. ; Hodgkin, D. C. ; Maslen, E. N. (1963). The crystal structure of phenoxymethylpenicillin. The Biochemical Journal, 86, 514–535.

Adams, M. J. ; Hodgkin, D. C. [et al.] (1969). Structure of rhombohedral 2 zinc insulin crystals. Nature, 224(5218), 491–495.

La determinació de l’estructura tridimensional de la insulina, una molècula de 788 àtoms, representa un repte en la carrera científica de Crowfoot Hodgkin tant per la dificultat dels càlculs teòrics, que han de fer manualment, com per les dificultats experimentals d’obtenir cristalls de prou grandària per poder utilitzar la cristal·lografia de raigs X.  Triga 34 anys a elucidar-ne l’estructura.

Hodking, D. C. (1972). The X-ray analysis of complicated molècules. Nobel Lectures Chemistry 1963-1970. Amsterdam : Elsevier, 71-91.

Discurs pronunciat per Dorothy Crowfoot Hodgkin l’11 de desembre de 1964 amb motiu del lliurament del Premi Nobel.

Farago, P. (1977). Impact interview with Dorothy Crowfoot Hodgkin. Journal of Chemical Education, 54(4), 214–216.

Traub, W. ; Yonath, A., ; Segal, D. M. (1969). On the molecular structure of collagen. Nature, 221(5184), 914–917.

Yonath realitza la tesi doctoral, dirigida per Wolfie Traub, sobre l’aplicació de la cristal·lografia de RX a l’estudi del col·lagen. Posteriorment, publica alguns articles sobre la possible estructura tridimensional del col·lagen

Yonath, A. (1984). Three-dimensional crystals of ribosomal particles. Trends in Biochemical Sciences, 9(5), 227–230.

Yonath es proposa analitzar mitjançant les tècniques de difracció l’estructura dels ribosomes per proposar un model tridimensional per conèixer el seu paper en la biosíntesi de les proteïnes.  Es conscient que assolir aquest objectiu està condicionat a la disponibilitat de material, la reproductibilitat del creixement i la qualitat del cristall i de l’ordre intern del cristall.  En canvi, troba que la mida dels cristalls és, probablement, una dificultat superable usant la radiació del sincrotró i el desenvolupament de nous detectors

Weinstein; S.; Yonath, A. [et al.](1989). Novel procedures for derivatization of ribosomes for crystallographic studies. Journal of Biological Chemistry, 264(32), 19138–19142.

Yonath aconsegueix la difracció, a una resolució de relativament alta de 3,5 Å, dels primers micro-cristalls de partícules de ribosoma a començaments dels 1980.

Yonath, A., ;  Wittmann, H. G. (1989). Challenging the three-dimensional structure of ribosomes. Trends in Biochemical Sciences, 14(8), 329–335

Desenvolupa la crio-bio-cristal·lografia, una tècnica que allarga la supervivència dels ribosomes a la radiació del feix de raigs X del sincrotró per refredament dels cristalls a temperatures criogèniques (85 K). Actualment, la crio bio-cristal·lografia és una tècnica emprada habitualment en biologia estructural de material biològic sensible a la radiació.

Schlünzen, F., ; Yonath, A.,  [et al.] (2001). Structural basis for the interaction of antibiotics with the peptidyl transferase centre in eubacteria. Nature, 413(6858), 814–821.

Ada Yonath dilucida els modes d'acció sobre els ribosomes bacterians, els mecanismes de resistència i la sinergia dels fàrmacs de més de vint antibiòtics diferents.  Posa les bases pel que es coneix com a disseny de fàrmacs basats en estructures.  De fet, actualment, els antibiòtics que es prescriuen avui dia bloquegen alguna de les funcions específiques dels ribosomes bacterians impedint el seu funcionament normal, i, en conseqüència, curant les malalties provocades per les infeccions bacterianes.

Agmon, I., ;  Yonath, A. [et al.] (2003). On peptide bond formation, translocation, nascent protein progression and the regulatory properties of ribosomes: Delivered on 20 October 2002 at the 28th FEBS meeting in Istanbul. European Journal of Biochemistry, 270(12), 2543–2556

Yonath descobreix la funció catalitzadora del ribosoma en la biosíntesi de les proteïnes: l’aminoàcid carregat a l’ARN de transferència (tRNAs) s’ha d’unir correctament amb l'ARN missatger (ARNm) perquè es pugui afegir a la proteïna en creixement. Les subunitats gran i petita del ribosoma proporcionen el lloc per a la traducció i la catàlisi necessària per accelerar les reaccions.

Yonath, A. (2009). Large facilities and the evolving ribosome, the cellular machine for genetic-code translation. Journal of the Royal Society Interface, 6(SUPPL. 5), S575-S585.

Amb el desenvolupament de la tercera generació de sincrotrons, a començament dels anys 1990, s’aconsegueixen radiacions de raigs X de fluxos alts i feixos estrets i, per tant, patrons de difracció suficientment clars i detallats dels cristalls de ribosomes.  Yonath interpreta aquests patrons i determina les estructures atòmiques.

Strickland, D., ; Mourou, G. (1985). Compression of amplified chirped optical pulses. Optics Communications, 56(3), 219–221.

El projecte d’investigació de la tesi d’Strickland tracta de l’estudi de la ionització multifotó, una extensió del tractament pertorbador elaborat per Göppert-Mayer per al cas de l'absorció de dos fotons.  Per portar a terme els experiments, desenvolupa la tècnica làser chirped pulse amplification (CPA).  Amb el nou sistema làser CPA observa que les interaccions no lineals no són les esperades.  Per tant, se centra a determinar quina és la intensitat amb què la llum interactua amb la matèria per desenvolupar un làser CPA que s’adapti a un nou camp d’estudi que estava emergint anomenat física làser d’alta intensitat.

Augst, S. ; Strickland, D. [et al.] (1989). Tunneling ionization of noble gases in a high-intensity laser field. Physical Review Letters, 63(20), 2212–2215.

Primer estudi publicat sobre la producció de ions de gases nobles altament ionitzats fets exclusivament en règim túnel. Dels resultats es conclou que, en aquest règim, la ionització a una determinada intensitat depèn del potencial d’ionització i de l’estat de càrrega de les espècies.

Chaker, M. ; Strickland, D. [et al.] (1991). Interaction of a 1 psec laser pulse with solid matter. Physics of Fluids B, 3(1), 167–175.

Anàlisi detallat de la interacció de diversos règims de polsos de làser curts amb la matèria.  A radiacions baixes (I ≤ 5.10¹² W/cm²) el làser interactua amb la matèria; a intensitats intermèdies (5.10¹² W/cm² ≤ I < 5.10¹⁴ W/cm²) el làser interactua amb un plasma de gradient de densitat molt pronunciat; i a altes intensitats (I > 5.10¹⁴ W/cm²) apareixen processos no lineals.

Dietrich, P. ; Strickland, D. ; Corkum, P. B. (1993). Multiphoton ionization of inertially confined molecular ions. Journal of Physics B: Atomic, Molecular and Optical Physics, 26(15), 2323–2334.

Demostren que les molècules neutres ionitzen de forma semblant a la dels àtoms.  Preveuen que atès el ràpid desenvolupament de les fonts de polsos curts, els làsers amb suficient energia per produir ionització multi-fotònica seran relativament comuns.

Strickland, D., ; Corkum, P. B. (1994). Resistance of short pulses to self-focusing. Journal of the Optical Society of America B: Optical Physics, 11(3), 492–497.

Pfalz, M. (2018). Von opstichen Pinzetten und hochintensiven Laserpulsen. Physik Journal, 17(11), 6-7.

Arnold, F. H. (1996). Directed evolution: Creating biocatalysts for the future. Chemical Engineering Science, 51(23), 5091–5102.

Frances Arnold capgira la bioenginyeria en reconèixer que la natura era "la millor bioenginyeria de la història".  En comptes d'intentar d’investigar com dissenyar una determinada propietat, utilitza el procés natural d’evolució per optimitzar els processos químics.  Desenvolupa la tècnica de l’evolució dirigida, que consisteix a introduir mutacions al gen d’una proteïna en particular i reinserir les noves variants en bacteris que produiran les noves proteïnes; aquest procés es repeteix fins obtenir enzims amb les característiques finals desitjades, que realitzin noves funcions i/o de manera més eficaç o eficient que els enzims naturals.

Joo, H. ; Lin, Z. ; Arnold, F. H. (1999). Laboratory evolution of peroxide-mediated cytochrome P450 hydroxylation. Nature, 399(6737), 670–673.

Arnold, F. H. (2001). Combinatorial and computational challenges for biocatalyst design. Nature, 409(6817), 253–257.

F. Arnold fa una revisió de la situació de la bio-catàlisi i els reptes a superar perquè sigui acceptada i aplicada de forma generalitzada en la química sintètica en el futur.  Així, els mètodes d'evolució in vitro han de ser prou profitosos i fiables per obtenir biocatalitzadors millorats en un temps raonable; la miniaturització i l'automatització del cribratge ha d’assolir un rendiment alt; i els mètodes de disseny han de combinar eficientment les tècniques computacionals i combinatòries.

Arnold, F. H. ; Lewis, J. C. (2009). Catalysts on demand: Selective oxidations by laboratory-evolved cytochrome P450 BM3. Chimia, 63(6), 309–312.

Jennifer Kan, S. B. ; Arnold, F. H. [et al.] (2017). Genetically programmed chiral organoborane synthesis. Nature, 552(7683), 132–136.

Identificar noves vies enzimàtiques que formen enllaços químics que no es troben en la biologia és particularment difícil en l'entorn cel·lular, ja que depèn del descobriment no només de noves activitats enzimàtiques, sinó també de reactius adients per a la transformació desitjada i estables in vivo.  En aquest article el grup d’Arnold explica el descobriment, evolució i generalització d'una plataforma totalment codificada genèticament per a la producció d'organoborans quirals en bacteris

Yang, K. K. ; Wu, Z.. ; Arnold, F. H. (2019). Machine-learning-guided directed evolution for protein engineering. Nature Methods, 16(8), 687–694.

L’ús de la intel·ligència artificial (IA) esdevé essencial per a l’anàlisi i l’avaluació del gran volum de proteïnes resultants de la seva modificació i recombinació.  La creació de biblioteques de proteïnes útils i les seves aplicacions permeten accelerar la utilització de l’enginyeria de proteïnes en processos industrials o aplicacions comercials./p>

Ghez, A. M. [et al.] (1998). High proper-motion stars in the vicinity of sagittarius A*: Evidence for a supermassive black hole at the center of our galaxy. Astrophysical Journal, 509(2 PART I), 678–686.

Ghez i els seus col·legues observen un objecte compacte fosc al centre de la Via Làctia.  Les hipòtesis que formulen per explicar les dades experimentals són que podria ser: un forat negre super-massiu; un clúster de matèria fosca de restes d’estrelles, nanes marrons o partícules elementals; o una fracció de la massa situada al centre i la resta en un clúster d’objectes foscos.  La confirmació de l’existència d’un forat negre super-massiu implicaria l’existència de forats negres massius al centre de gairebé totes les galàxies.

Ghez, A. M. [et al.] (2000). The accelerations of stars orbiting the Milky Way’s central black hole. Nature, 407(6802), 349–351

Brügmann, B. ; Ghez, A. M. ; Greiner, J. (2001). Black holes. Proceedings of the National Academy of Sciences of the United States of America, 98(19), 10525–10526

Ghez, A. M. [et al.]. (2005). Stellar orbits around the galactic center black hole. Astrophysical Journal, 620(2 I), 744–757

Ghez, A. M. ; Hornstein, [et al.] (2005). The first laser guide star adaptive optics observations of the galactic center: SGR A*’s infrared color and the extended red emission in its vicinity. Astrophysical Journal, 635(2 I), 1087–1094.

El 1992, Ghez va anar a la University of Arizona, com a membre del Hubble, a aprendre una nova tècnica anomenada òptica adaptativa, tot just desclassificada pels militars.  L'òptica adaptativa utilitza un mirall col·lector modificat amb molts elements regulables de forma independent que s'ajusten a la distorsió en temps real i, per tant, s’eviten els problemes computacionals que es produeixen en la tècnica speckle imaging.  Les imatges que s’obtenen tenen una qualitat molt més bona.  Ghez fa servir simultàniament la tècnica speckle imaging i l’òptica adaptativa fins el 2005 en què, finalment, es decideix per utilitzar exclusivament l’òptica adaptativa.

Ghez, A. M. ; Salim, S. [et al.] (2008). Measuring distance and properties of the milky way’s central supermassive black hole with stellar orbits. Astrophysical Journal, 689(2), 1044–1062.

Amb l'ús de l'òptica adaptativa, Ghez i el seu grup segueixen, durant anys, les òrbites de les estrelles al voltant del forat negre Sagitari A* (Sgr A*). Observen que una de les estrelles, S02, ha fet una òrbita completa (1995-2007).  Apliquen la tercera llei de Kepler al moviment orbital de l’estrella per demostrar que la massa del forat negre és de 4,1±0,6. 10⁶ vegades la massa del Sol i està a una distància de 26.000 anys llum de la Terra.  A l'octubre de 2012, identifiquen que una segona estrella, S0-102, ha completat una trajectòria sencera al voltant del forat negre.  Determinen que l’òrbita que segueixen les estrelles al voltant del forat negre és gairebé el·líptica i es mouen a velocitats vertiginoses.

Doudna, J. A., ; Cech, T. R. (2002). The chemical repertoire of natural ribozymes. Nature, 418(6894), 222–228.

1991-1994.  Obté una beca Lucille P. Markey Postdoctoral Scholar en Ciències Biomèdiques a la Universitat de Colorado Boulder, on treballa al laboratori de Thomas Cech (Premi Nobel de Química 1989) en la cristal·lització i l’estudi de l'estructura tridimensional d'un ribozim (en aquell moment, només es coneixia l'estructura plegada de la molècula d'ARN).

Wiedenheft, B. ; Doudna, J. A. [et al.] (2011). Structures of the RNA-guided surveillance complex from a bacterial immune system. Nature, 477(7365), 486–489.

O’Connell R.M. ; Doudna, J. A. [et al.] (2014). Programmable RNA recognition and cleavage by CRISPR/Cas9. Nature, 516(7530), 263–266.

Burstein, D. ;  Doudna, J. A. [et al.] (2017). New CRISPR-Cas systems from uncultivated microbes. Nature, 542(7640), 237–241.

Chen, J. S. ; Doudna, J. A. [et al.] (2017). Enhanced proofreading governs CRISPR-Cas9 targeting accuracy. Nature, 550(7676), 407–410.

Isaacson, Walter (2021) El Código de la vida : Jennifer Doudna, la edición genética y el futuro de la especie humana. Barcelona: Debate. 620 p.

Novak, R. ; Charpentier, E. [et al.] (1999). Emergence of vancomycin tolerance in Streptococcus pneumoniae. Nature, 399(6736), 590–593.

Deltcheva, E.. ; Charpentier, E. []et al.] (2011). CRISPR RNA maturation by trans-encoded small RNA and host factor RNase III. Nature, 471(7340), 602–607.

Charpentier descobreix que l'ARN CRISPR amb seqüències virals es transcriu, madura formant un dúplex amb un altre tros d'ARN (anomenat tracrRNA) i, posteriorment, s’uneix a l’enzim Cas9 que talla l'ADN. El complex CRISPR-Cas9 resultant sembla tenir totes les peces necessàries per frustrar un atac víric.  S’adona del potencial com a eina d’enginyeria genètica del CRISPR-Cas9 ja que podia localitzar dianes d'ADN en les cèl·lules de manera ràpida i eficient.

Aquest descobriment és el punt de partida de la col·laboració científica d’E. Charpentier i J. Doubna que serà premiada amb el Nobel de Química 2020

Fonfara, I. ; Charpentier, E. [et al.] (2016). The CRISPR-associated DNA-cleaving enzyme Cpf1 also processes precursor CRISPR RNA. Nature, 532(7600), 517–521.