Andrea M. Ghez

Andrea M. Ghez

1965, Nova York (Estats Units)

Neix a Nova York al si d’una família de classe mitja.  És la filla gran dels tres fills de la parella formada per Susanne (Gayton) i Gilbert Ghez. El seu pare, procedia d’una família jueva i la seva mare d'una família catòlica irlandesa. 

Quan era una nena, la família es trasllada a Chicago, on assisteix a la University of Chicago Lab School. Sembla que de petita volia ser ballarina però l’arribada de l’home a la lluna desperta el seu interès per l’astronomia.

En la dècada de 1980, en la seva època d’estudiant al Massachusetts Institute of Technology (MIT), col·labora en un projecte d'investigació sobre l'observació de forats negres a través de les seves emissions de raigs X.

1987. Es gradua en física al MIT.

Els seus treballs inicials a l'escola de postgrau al Caltech se centren en solucionar el problema de la distorsió de les imatges de les estrelles preses amb els telescopis terrestres provocada per les turbulències atmosfèriques.  En concret, treballa amb la tècnica imatges speckle, que consisteix a prendre gran quantitat d'imatges digitals amb temps d'exposició curts, seleccionar-ne les que presenten menor distorsió i produir una imatge final amb una resolució més alta.

Durant el temps que triga a aconseguir millorar la relació senyal-soroll prou com per examinar els forats negres amb més detall, es dedica a estudiar la formació de sistemes estel·lars individuals i binaris als vivers estel·lars.  Amb les imatges speckle calcula que el presumpte forat negre té una massa d'uns 3 .10⁶ vegades la massa del Sol i una grandària comparable a la del nostre sistema solar.

1992. Obté el títol de doctor amb la tesi The Multiplicity of T Tauri Stars in the Star Forming Regions Taurus-Auriga and Ophiucus-Scorpius: A 2.2 µm Speckle Imaging Survey, dirigida per Gerry Neugebauer, al California Institute of Technology (Caltech).

Fa una estada a la University of Arizona, com a membre del Hubble, per aprendre una nova tècnica d’observació de l’espai anomenada òptica adaptativa, tot just desclassificada pels militars. Aquesta tècnica es volia utilitzar per corregir la distorsió produïda per les turbulències atmosfèriques en les imatges preses pels telescopis terrestres .

1994. S’incorpora a la Universitat de Califòrnia i s’uneix al grup d'òptica adaptativa del Laboratori Nacional Lawrence Livermore, on participa en cursos d'observació, escriu propostes i col·labora en el desenvolupament d'aquesta innovadora tecnologia.

L'òptica adaptativa és una tècnica que permet contrarestar, en temps real, els efectes de l’atmosfera terrestre en la formació de les imatges astronòmiques mitjançant la inserció d’un mirall deformable, sostingut per un conjunt d’actuadors controlats per ordinador, en el camí òptic del telescopi. 

1995. Comença a observar i fotografiar a longitud d’ones d’infraroig les trajectòries de desenes d'estrelles de les regions centrals de la nostra galàxia

Les millores que introdueix en l'observació astronòmica en l’òptica adaptativa en el rang infraroig li permet traspassar els densos núvols de pols i gas que bloquegen la llum visible i cartografiar les estrelles més properes al centre de la Via Làctia amb una resolució molt alta.

2000. El mirall d'òptica adaptativa s’instal·la  al telescopi Keck de 10 metres d’obertura de la UCLA, situat a l'Observatori de Mauna Kea a Hawaii Keck.  La temporada de visualització de 2005 (d'abril a octubre), el grup de Ghez decideix treballar únicament amb òptica adaptativa perquè la qualitat de les imatges era molt superior a les imatges speckle. 

2010 i 2012  Observa que les estrelles S02 i la S0-102 han completat una òrbita completa al voltant d’un punt invisible als telescopis.  Determinen que les estrelles es segueixen òrbites extremadament el·líptiques a velocitats inusualment ràpides perquè en el centre de la nostra galàxia, en una zona coneguda com Sagitari A*, a uns 26.000 anys llum de distància, hi ha un forat negre supermassiu, amb una massa equivalent a 4.10⁶ vegades la del Sol. Un monstre de gravetat tan extrema que ni tan sols la llum pot escapar-ne.

2020. Rep el Premi Nobel de Física «pel seu descobriment d’un objecte compacte supermassiu, ara generalment reconegut com un forat negre, al centre galàctic de la Via Làctia»

Actualment, ostenta la Càtedra Lauren B. Leichtman & Arthur E. Levine d'Astrofísica.  És professora de física i astronomia i cap del Galactic Center Group de UCLA, des d’on coordina la recerca i els desenvolupaments tecnològics associats a la seva recerca, fomentant la sinergia entre ciència bàsica i enginyeria.

Està considerada una experta mundial en astrofísica observacional.  Ghez ha difós activament el seu treball a un públic molt variat a través de publicacions, xerrades, col·laboracions en llibres de text, documentals i exposicions científiques.