Llengües

La Setmana Tràgica de 1909

Amb motiu del centenari dels fets de la Setmana Tràgica de Barcelona de juliol de 1909, les biblioteques del  CRAI Pavelló de la República i del  CRAI de Filosofia, Geografia i Història us oferim un recull bibliogràfic dels nostres fons.

 

Del 20 d'octubre al 20 de novembre podeu visitar l'exposició bibliogràfica organitzada al CRAI Biblioteca de Filosofia, Geografia i Història amb una selecció de llibres sobre aquesta temàtica.

 

Visiteu també:

Francesc Ferrer i Guàrdia i l'Escola Moderna: recurs amb motiu del centenari del seu afusellament

Presentació de la Dra. Teresa Abelló i Güell 

Departament d'Història Contemporània. Universitat de Barcelona. Centre d'Estudis Històrics Internacionals. Universitat de Barcelona

 

Setmana Tràgica, Setmana Sagnant, Setmana Roja, Setmana Gloriosa, Setmana Revolucionària, Setmana de Dol, són denominacions que es van utilitzar per referir-se a la revolta que va esclatar a Barcelona la darrera setmana de juliol del 1909, però l’apel·latiu que s’ha imposat en el temps és el primer: la Setmana Tràgica. 

La Setmana Tràgica va ser un fenomen barceloní, malgrat que es van produir accions similars en altres localitats catalanes. Resta en la memòria com un moviment insurreccional de caire popular durant el qual van cremar esglésies en tots el barris de la ciutat, i  per l’execució de Francesc Ferrer i Guàrdia, convertit en cap de turc de la revolta; la seva execució – i la de  4 persones més- va exemplificar la intencionalitat de la repressió que va seguir que, per la manera com va transcórrer, evidencià les incapacitats polítiques i els temors d’una societat poruga i espantada.

Sobre la Setmana Tràgica s’ha publicat infinitat de llibres. Són pocs però els que l’analitzen des d’una dimensió historiogràfica, sustentada en la investigació acadèmica i allunyada d’apologies revolucionàries i victimismes; des d’aquesta perspectiva els treballs més importants continuen sent el llibre de Josep Benet Maragall i la Setmana Tràgica (1964) i l’estudi de Joan Connelly Ullman La Semana Trágica (1972), ambdós acabats de reeditar. Immediatament, els que la van viure van voler deixar constància del que havia passat, i d’altres s’hi van esplaiar força anys més tard en escriure les seves memòries. Són moltes les anàlisis de militants de partits i organitzacions de tot tipus, bàsicament des del republicanisme, l’anarquisme i el socialisme -protagonistes o no- que ens han arribat, totes condicionades per la implicació personal o de grup. La versió més conservadora dels fets la van donar persones d’església i del catolicisme polític proper al maurisme, que són els que en van transmetre la versió oficial, amb postures que van des de l'integrisme més ferotge a posicions més moderades, en general sense voluntat d’autocrítica.

Els fets que van portar a la Setmana Tràgica van començar com un moviment de protesta i una vaga obrera per l’enviament de tropes al Marroc, que va derivar en un espontani motí anticlerical, incoherent i fora de tot control polític, a partir del moment en que es va desviar la irritació popular contra l’Església en comptes de fer-ho contra l’Estat. Va durar una setmana: del dilluns 26 de juliol fins el diumenge 1 d’agost del 1909. El dilluns 2 d’agost es tornava a la feina; la revolta s’havia acabat.

La Barcelona escenari dels fets era una ciutat que es debatia entre la modernitat i el conflicte, i que creixia a ritme accelerat. Després d’engolir els pobles del voltant, afrontava reformes urbanístiques transcendentals i es configurava com la gran metròpoli de Catalunya. Era una ciutat burgesa, menestral i proletària amb identitats molt marcades, que feia que convisquessin realitats contrastades. La Barcelona pròspera, opulenta i racionalista de la burgesia i dels intel·lectuals noucentistes, s’oposava a la ciutat proletària, pobra, combativa, associada a les bombes i als conflictes socials, en la que es palpava un permanent ambient revolucionari. Superava el mig milió d’habitants, dues terceres parts dels quals eren obrers assalariats, la majoria analfabets, que treballaven en condicions molt dures. Políticament, aquells anys eren els de l’emergència del regionalisme possibilista de la Lliga Regionalista i del republicanisme radical, amb el discurs populista i revolucionari d’Alejandro Lerroux, que havia arrossegat bona part dels obrers barcelonins. Ambdós però, passats els èxits inicials, maldaven per consagrar-se com les noves forces polítiques hegemòniques. Tot això enmig d’un republicanisme de base més àmplia amb vocació catalanista  i d’esquerra, i d’un obrerisme combatiu, que sota la batuta de l’anarcosindicalisme buscava nous models sindicals i de lluita político-social.

Més enllà de les tensions socials urbanes internes, la Setmana Tràgica va tenir el seu origen en l’agudització del “conflicte marroquí”. Quan encara era viu el record de la guerra de Cuba, el Govern s’embarcava en una nova aventura colonial al Marroc per defensar una determinada política nacional, molt lligada a interessos econòmics privats. Des de cercles governamentals, feia temps que es percebia que l’activitat comercial francesa a la zona amenaçava d'interferir en l’àrea d’influència espanyola al nord-est del Marroc, i això obligava a reforçar la presència militar com a símbol de poder; Maura ja havia advertit des del Congrés de Diputats que “desde el Muluya (el riu) hasta más allá de Tánger jamás consentirá España que una nación que no sea Marruecos ponga el pie, cueste lo que cueste”. Per altra part, grans fortunes espanyoles (entre les que hi havia noms tan coneguts com Romanones o Comillas) havien establert al Protectorat societats per explotar les mines del Rif. A la primavera del 1909 van començar a arribar notícies preocupants sobre la situació a la zona. Les cabiles del Rif havien anat actuant esporàdicament contra les tropes espanyoles a Melilla, però des de començaments de l’estiu les escomeses contra l’exèrcit  i els atacs contra interessos econòmics espanyols van adquirir una intensitat desconeguda, causant moltes baixes. Les tropes de Melilla van intervenir per escarmentar els rebels, però van topar amb una resistència inusual, símptoma d’una rebel·lió generalitzada a la zona.

El govern començà a enviar tropes per neutralitzar els rifenys; la major part d’aquests efectius eren reservistes catalans que embarcaven des de Barcelona. Es va començar a cridar de nou a files les lleves posteriors a l’any 1903. Aquest fet afectava, majoritàriament, obrers casats i amb fills que no havien pogut pagar la quota establerta per a redimir-se del servei militar, l’anomenada “soldada”. El conflicte bèl·lic era vist per la població com un fet aliè, relacionat amb Madrid  i els seus polítics, i la mobilització provocà una gran indignació popular. La guerra de Melilla s’entenia com la defensa dels interessos dels rics, pels que havien de morir els més pobres. Els treballadors percebien que havien d'anar a donar la vida pels negocis que tenien a l’Àfrica grans capitalistes com el marquès de Comillas, exponent de l’aristocràcia barcelonina, vinculat a l’Església i als grans afers econòmics.

Durant el mes juliol, a Barcelona, l’ambient s’havia anat caldejant amb campanyes molt radicalitzades, com la que portà a terme Antoni Rovira i Virgili, des de les pàgines de El Poble Català en contra del colonialisme, o les dels propagandistes lerrouxistes. Les manifestacions de protesta davant els vaixells que transportaven les tropes cap el Marroc i les expressions de simpatia vers els soldats eren constants, com també la presència al port de dames repartint escapularis als soldats, amb els consegüents escarnis. A mesura que es tenien notícies de les baixes sofertes per l’exèrcit, les protestes  contra la guerra i el Govern es succeïen arreu d’Espanya, fins al punt que aquell va prohibir les manifestacions; l’agitació popular anava creixent al ritme que s’incrementava l’embarcament de reservistes i es van deixar sentir crits a favor de la independència del Marroc. Com a protesta pels reclutaments Solidaritat Obrera va convocar vaga general pel dilluns 26 de juliol: socialistes, sindicalistes i anarquistes, formaven part del comitè de vaga, però no els radicals lerrouxistes, que havien insuflat un clima més insurreccional. 

A la matinada del dia 26, amb l’entrada dels primers torns a les fàbriques va començar la vaga, que es va anar estenent cap el centre de la ciutat. Incitats pel “tanqueu pels nostres germans de Melilla”, com si fos un sant i senya, els comerços van tancar portes; molts testimonis fan referència al consentiment de la ciutat en la protesta. Però, a mesura que avançava el dia es van produir els primers enfrontaments; es va decidir continuar la vaga i a última hora de la nit es va calar foc al Patronat Obrer de Sant Josep, al Poblenou. El moviment social de protesta va derivar en una setmana d’incidents al carrer, d’atacs violents a convents, escoles, parròquies i altres edificis. El comitè de vaga es va veure immediatament desbordat, i van agafar protagonisme instigadors i individus amb ganes de notorietat. Va començar aleshores un moviment insurreccional, espontani, que va superar tant el dirigents obrers com els partits, i adoptà les característiques d’un motí sense coordinació ni orientació concreta. El paper dels dirigents anarquistes i socialistes es va diluir, i els lerrouxistes que tant havien col·laborat en el clima d’agitació no van ser capaços de posar-se al capdavant i dirigir la revolta. Les barricades, els tiroteigs, els assalts, els saqueigs, van ser protagonistes i es van produir violents enfrontaments entre els insurrectes i les forces de seguretat. El Capità General va declarar l’estat de guerra a tota la província de Barcelona. El ministre de la Governació, per impedir que s’estengués la insurrecció, va manifestar que a Catalunya havia esclatat una revolta separatista.

Els dos dies següents van ser especialment cruents. Les rancúnies i els sentiments anticlericals van canalitzar la protesta; es van atacar béns de l’església, però ni fàbriques, ni bancs, ni centres oficials ni de comunicacions van ser tocats. Entre convents, escoles, esglésies, centres parroquials, patronats i centres de beneficència van ser destruïts pel foc més de vuitanta edificis. En general es va respectar la integritat dels religiosos, però imatges, obres d’art i símbols religiosos van ser cremats i es van profanar tombes de monges per satisfer la curiositat sobre el mite popular de tortures als convents. A mitja setmana van arribar a Barcelona tropes de reforç i les autoritats van imposar el control militar sobre la ciutat; la revolta s’anà apaivagant.

En el desencadenament i desenvolupament de la Setmana Tràgica, hi van concórrer sentiments ancestrals: antimilitarisme, entès sobretot com a refús al servei militar, i anticlericalisme, molt arrelats entre les classes populars. S’era hereu d’una cultura popular transgressora de la que la burla de capellans i monges en formava part, i proporcionava arguments per anar a la revolta, l’arenga i la barricada. L’anticlericalisme era conseqüència de la percepció popular de que hi havia una església servidora dels poderosos i explotadora dels necessitats: moralista i intransigent amb els pobres, i complaent amb els rics. Tradicionalment el republicanisme havia atiat  aquest sentiment, i en aquells anys, el lerrouxisme, n’havia fet bandera. A això cal afegir-hi el monopoli religiós sobre l’ensenyança, en uns anys en que la idea d’una escola laica i racionalista representava per a molts sectors el progrés i la llibertat.

Els enfrontaments van provocar 87 morts (5 d’ells militars i la resta civils) i centenars de ferits. Acabada la revolta es va acusar els anarquistes i els seguidors del racionalisme i el laïcisme, d’instigadors dels fets i de protagonitzar actes vandàlics, i a l’escola laica d’educar el jovent en el menyspreu vers l’ordre polític i religiós. La repressió, dura, arbitrària i venjativa, va començar immediatament. Es van tancar periòdics, centres obrers i escoles laiques. Les organitzacions lliurepensadores, republicanes i obreres van ser desmantellades, i molts dels seus dirigents empresonats i processats; mil set-cents detinguts i centenars de desterrats. Sense un culpable clar es van afusellar cinc persones. 

Enmig de la consternació es va imposar un sentiment de revenja i la voluntat de depurar la societat d’elements revolucionaris. Des d’àmbits conservadors es va posar en marxa una campanya de delació. Un dels episodis que reflecteix la tensió ciutadana és la decisió de La Veu de Catalunya, el periòdic de la Lliga, de no publicar un article – “La ciutat del perdó” – del poeta Joan Maragall, la figura més representativa del món cultural català de començaments de segle, amb un prestigi moral reconegut per tothom.  Maragall demanava a tots reflexió davant l’esclat dels extremismes. Els seus articles –el citat i d’altres que sí es van publicar- es van convertir en crits de denúncia contra els dèficits de la societat catalana, la doble moral de molts catòlics, i la curtedat de mires de sectors burgesos que, amb la seva intransigència respecte a les classes populars, no feien altra cosa que retardar la consolidació d’una societat moderna.

Però, més enllà d’elements específics, la Setmana Tràgica també l’explica la “desesperació”. Pere Coromines escrivia: “és un sentiment general el que ha mogut a tothom a la protesta. Els que van pels carrers decidits a tot són les dones, els reclutes i els de les primeres reserves. Aquesta gent no tem ni la mort. Perquè, entre morir a Melilla i morir aquí, prefereixen morir a la vora de casa”.

Teresa Abelló Güell
Departament d’Història Contemporània. UB
Centre d'Estudis Històrics Internacionals. UB

Bibliografia

 

Inici

 

Bases de dades

Selecció de  bases de dades on podeu trobar informació sobre La Setmana tràgica:

  • Fons d’Història local : Base de dades retrospectiva de la bibliografia existent sobre Història Local de Catalunya. La informació s´ha recollit a les  biblioteques més importants del país, de l´any 1987 ençà.
    Matèries : Setmana Tràgica
    Anticlericalisme –Barcelona-1909
     
    Moviment obrer, Barcelona, 1909

 

  • CSIC: ISOC (Humanidades y Ciencias Sociales): Base de dades referencial i bibliogràfica que recull, fonamentalment, articles publicats a revistes espanyoles de l'àmbil de les Ciencies Socials i Humanes.
    Materia: Semana Trágica

 

  • JSTOR: Base de dades de revistes acadèmiques anglosaxones de diferents àrees temàtiques. Proporciona el text complet del fons retrospectiu des del primer número publicat de la revista fins 3-5 anys anteriors al darrer en curs per les publicacions que continuen a l'actualitat.
    Materia: "Tragic week" 1909
 

Totes aquestes bases de dades i moltes altres les trobareu al



El ReCercador ofereix un sol punt d'accés a diferents recursos electrònics i us permet fer cerques simultànies a diferents recursos electrònics, seleccionats per àrees temàtiques (Cerca ràpida) o preseleccionats per vosaltres (Multicerca),  i obtenir artícles de revistes, actes de congressos, ressenyes de llibres, etc.

Inici

Inici

 

Textos

Textos sobre la Setmana tràgica de Joan Maragall

MARAGALL, J. Obres Completes, obra catalana. Barcelona: Selecta, 1960

 

Inici

Imatges

 

 

 

La Setmana Tràgica a Barcelona 1909

Dins de: L'Època dels nous moviments socials : 1900-1930. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1995.  Història, política, societat i cultura dels Països Catalans, 8. ISBN 8477399867. Pag. 223.

Cliqueu a sobre dos cops per a ampliar la imatge

 

Inici

Arxiu del CRAI Biblioteca Pavelló de la República. Fons Casa d'Amèrica (Signatura CA-AG. 1)

 

 


Inici

Imatges de Frederic Ballell

 

 

 

Imatges extretes del llibre:

Frederic Ballell, fotoperiodista.  [Barcelona] : Renart : Institut de Cultura de Barcelona, DL 2000. Catàleg de les exposicions celebrades a l'Espai Xavier Miserachs, Palau de la Virreina, Barcelona, de 6 d'abril a 4 de juny de 2000, i a la Casa de l'Ardiaca, Barcelona, de 12 d'abril a 31 d'agost de 2000.

 

 

Inici

Webs i recull de premsa

 

 

Activitats centenari

Inici

 

Programes de ràdio

 

Arde Barcelona: La Semana Trágica, ensayo de una revolución, un documental de José Manuel Delgado (Documentos RNE)

Inici

 

Cinematografia

La ciutat cremada, d'Antoni Ribas (1976), narra els fets històrics que van produir-se a Barcelona entre 1898 i 1909, va comptar amb la participació de nombrosos personatges de la vida cultural, política i social catalana del moment com Ovidi Montllor, Joan Manuel Serrat, Miguel Porter, Heribert Barrera, Montserrat Roig, Marina Rossell, Jordi Solé-Tura o Josep M. Castellet. Us oferim un petit fragment amb l'actuació del recentment traspassat Josep Benet.

Inici

juliol, 2009

Segueix-nos

totes les xarxes socials del CRAI icono de canal de contenidos sindicado  twitter Blog del CRAICanal de YouTube del CRAI de la UB

 

Footer - Copyright


Logo de Creative Commons Els continguts del web CRAI UB estan subjectes a la llicència de Reconeixement de Creative Commons 4.0, llevat que s'hi indiqui el contrari.

 

Campus d'exelencia

Membre de:

Logo de LERU                                           Segell EFQM 500    Logo de Bibliotecas comprometidas con la excelencia