Llibres exposats | Centre de Recursos per a l'Aprenentatge i la Investigació

Mendoza Rueda, Antoni. Estudios clínicos de cirugía. Barcelona: Imp. A Frexas; 1850.
Antoni Mendoza Rueda va escriure entre els anys 1850 i 1852 els Estudios clínicos de cirugía. Era una obra en quatre volums destinada als seus alumnes de l’assignatura d’anatomia quirúrgica i operacions. En el primer volum trobem tres capítols dedicats a l’otorinolaringologia. En la lliçó XIII ens parla de l’exploració de l’aparell auditiu, del reconeixement del pavelló de l’orella, del conducte auricular i de la membrana timpànica. En la lliçó XIV es tracta el tema de l’exploració de la trompa d’Eustaqui, de l’oïda mitja i de l’oïda interna. En la XV els capítols són el reconeixement del nas, de les fosses nasals, de la boca i de la faringe, dels conductes salivals de Stenon i de Warthon. Fou un text destacat en el seu temps, i que es posicionava a favor del progrés científic.
Suñé i Molist, Lluís. De la otoscopia en las enfermedades del oido. Gaceta Médica de Cataluña. 1879; Año II (37):585-589.
Lluís Suñé i Molist seria un dels primers otòlegs o auristes de Catalunya. Després l’especialització s’estengué cap el nas, la faringe i la laringe. Es presenta un cas de cos estrany en la caixa del timpà, per destrucció de la seva membrana, en un nen de 8 anys, a qui li havia entrat una llavor de garrofa. Suñé valora la importància de l’otoscòpia (utilitza l’otoscopi de Brunton) per l’extracció de cossos estranys i per petita cirurgia, malgrat que a la seva obra assistencial hi ha un predomini de la terapèutica mèdica.
Revista de laringología, otología y rinología. Barcelona: la Revista; 1885-1901.
La Revista de Laringología, Otología y Rinología (1885-1901) fou fundada per Josep Roquer Casadesús (1855-1903), que era professor lliure de laringologia, el 1885, juntament amb Lluís Suñé i Molist, professor lliure d’otologia i rinologia. Tingueren la col·laboració de Pere Verdós Mauri, professor lliure d’otologia, rinologia i laringologia i de Rafael Ariza (mort el 13 d’octubre de 1887) en els primers anys. Seria la primera revista sobre l’especialitat publicada a Catalunya.
La majoria de treballs de Roquer són sobre la laringe, especialitat que en aquella etapa estava clarament separada de l’otologia. En canvi, els articles de Suñé Molist i Verdós són dedicats a l’otologia. La revista durà setze anys, fins el 1901 inclòs. En ella hi trobem les conferències i comunicacions de diferents congressos, com el I Congrés Espanyol d’ORL celebrat a Madrid 1896, o del II que tingué lloc a Barcelona el 1898. També hi ha treballs d’Albert Lleó Morera (ajudant de Roquer Casadesús), Borràs Torres de Barcelona, Josep Vivé Picaso de Barcelona. Hi ha també la col·laboració de metges forans com Ramon Castañeda de Sant Sebastià, Pelaez de Granada, Eduardo Garcia Sola, catedràtic d’histologia de Granada, i de figures reconegudes com Bartomeu Robert. A més de la participació de metges estrangers.
En la darrera etapa trobem col·laboracions de Pere Verdós, Alfonso Arteaga, Josep Coll Bofill, Eustaquio Uruñuela (Madrid), Rafael de la Sota Lastra (Sevilla), Celestino Compaired (Madrid), J. Anfruns, prof. Vicenzo Ozzolino (Nàpols), Albert Ruault (de la Clínica de Laringologia dels Sordmuts de Paris), Lichtwitz (Bordeus). El responsable de la iconografia era Oliver Balvey. La revista fou premiada amb la medalla d’or a l‘exposició de l’any 1888.
Lermoyez, Marcel. Terapéutica de las enfermedades de las fosas nasales, de los senos de la cara y de la faringe nasal ; traducido por el Dr. P. P. Verdós. Barcelona: Tip. La publicidad; 1897.
Aquest llibre de Marcelo Lermoyez (metge dels Hospitals de Paris) es presentà en dos volums. Sortí una edició publicada a Barcelona, el 1897, i traduït per Pere Verdós i Mauri (director de la secció d’otologia i rinologia de la Casa de Nra. Sra. del Pilar). Exposem el II volum, que és un manual de 422 pàgs., que conté els darrers capítols de la segona part, i els capítols complets de la tercera part (sinus de la cara), i de la quarta (faringe nasal).
Segundo Congreso Español de Oto-rino-laringología : celebrado en Barcelona del 19 al 22 de septiembre de 1899 : libro de actas. Barcelona: Impr. sucesor de F. Sanchez; 1899.
El II Congrés Espanyol d’Oto-Rino-Laringologia es va celebrar a Barcelona del 19 al 22 de setembre de 1899 a Barcelona. Josep Roquer i Casadesús seria el president del congrés. En la sessió de cloenda, presidida pel Dr. Fargas es demanà l’establiment d’ensenyament de la otorinolaringologia. Recordem que el I Congrés fou a Madrid el 1896, el III a Sevilla el 1910 i el IV a Bilbao el 1912.
En el Congrés es discutí: 1. Que podia esperar-se de l’electroteràpia en les afeccions laberíntiques (Lluís Suñé Molist), 2. Tractament quirúrgic de les complicacions cerebrals d’origen otític, 3. Diagnòstic i tractament quirúrgic del càncer laringi incipient, 4. Resultats del tractament quirúrgic de la tuberculosi laríngia, 5. Sobre les faringitis diatèsiques, 6. Tractament de les sinusitis frontals.
Masip, Josep A. Las Otitis medias en los enfermos de rinitis atrófica : estudio clínico : Comunicación presentada al Segundo Congreso Español de Oto-rino-laringología celebrado en Barcelona el 19-22 septiembre de 1899. Barcelona: Imp. de Henrich; 1899.
Comunicació presentada al II Congrés Espanyol d’Otorinolaringologia celebrat a Barcelona del 19 al 22 de setembre de 1899. Estudia la relativa freqüència de la relació de la rinitis atròfica i el desenvolupament de l’otitis mitja seca o esclerosa. Es presenten 19 casos observats a la seva consulta l’any 1898 i el primer semestre de 1899. Arriba a la conclusió de que en una sisena part de les rinitis atròfiques es desenvolupa una otitis mitja esclerosa. Es manifesta sobretot a la infància i adolescència, amb una afectació bilateral, amb pocs sorolls acompanyants, i no presenta la paracúsia de Wills, i l’aspecte de la membrana timpànica es mat. El tractament de la rinitis atròfica millorava l’audició. També es publicà a la Revista de Ciències Mèdiques de l’octubre de 1899.
Botey Ducoing, Ricard. Tratado de oto-rino-laringologia :para médicos y estudiantes. Barcelona: Salvat; 1902.
Va escriure el primer tractat de l’especialitat a l’Estat Espanyol Tratado de Oto-Rino-Laringología para médicos y estudiantes. Tingué quatre edicions (1903, 1914, 1918 i 1925). Editat a Barcelona el 1903, la primera edició sortiria poc després del R.D. que instituïa l’ensenyament universitari de l’especialitat (1902). Presenta moltes figures realitzades pel propi autor. El 1928 es publicà a Barcelona el Tratado de oto-rino-laringologia y de las enfermedades de la boca, d’A. Denker i W. Albrecht, traduït per Martínez Amador.
Sojo Batlle, Francesc de. Del espíritu de la cirugía contemporánea: discurso de recepción leído en la Real Academia de Medicina y Cirugía de Barcelona en sesión del 7 de junio último por el Dr. D. Francisco de Sojo y Batlle ; discurso de contestación del Dr. D. Juan Giné i Partagás. Barcelona: Impr. de Redondo y Xumetra; 1884.
Discurs d’ingrés a la Reial Acadèmia de Barcelona que tingué lloc el 7 de juny de 1884. Ingressà en el lloc deixat vacant per Josep Bremon. Seria contestat per Joan Giné i Partagàs.
Un jove Francesc de Sojo i Batlle expressà la seva visió sobre la cirurgia antiga i d’algunes de les aportacions de la cirurgia contemporània.
Després de fer un repàs històric de la cirurgia recordà alguns dels principals avenços de la cirurgia com l’anestèsia, el mètode antisèptic, el mètode isquèmic d’Esmarck, la forcipressió, i la torsió de les artèries, i la cirurgia conservadora.
Exposà la seva opinió del paper de la cirurgia en malalties com la tuberculosi òssia, i pensà que l’amputació era més perjudicial que beneficiosa; que en les artropaties d’origen reumàtic la terapèutica havia d’ésser mèdica; ens parlà del paper de l’alimentació d’origen animal com una de les causes de les neoplàsies, i la prevenció que significava una dieta vegetal; i també destacà la necessitat d’una bona preparació operatòria del malalt, com la conveniència de tenir preparada la digital en malalts amb cardiopaties, i el mercuri i el iodur potàssic en pacients sifilítics.
Arribà a la conclusió que la cirurgia antiga es guiava per l’empirisme i els cirurgians eren artistes (ell parla d’ebenistes de l’organisme). En canvi la cirurgia contemporània era més científica, més anatòmica, més diagnòstica, i també més prudent amb la cirurgia conservadora.
Archivos de rinología, laringología, otología. Barcelona: [Dr. Ricardo Botey]; 1906-1926.
Ricard Botey seria el fundador i director dels Archivos Internacionales de Laringología, Otología y Rinología y de las enfermedades de las primeras vias respiratorias y digestivas (Barcelona. 1890-1891), revista de caràcter bimestral , i que publicava articles en castellà, francès i italià. Des l’any 1892 fou mensual i canvià de nom en tres ocasions.
El 1892 passà a denominar-se Archivos Internacionales de Rinología, Laringología, Otología y de las enfermedades de las primeras vías respiratorias y digestivas; el 1894 es continuà com a Archivos Latinos de Rinología, Laringología, Otología y de las enfermedades de las primeras vias respiratorias y digestivas (1894-1905), i seguiria des del 1906 com a Archivos de Rinología, Laringología, Otología y de las enfermedades de las primeras vías respiratorias y digestivas (1906-1926).
Seria la primera revista de l’especialitat de nivell internacional publicada a l’Estat. En la primera pàgina i amb un anunci de la clínica privada de Botey, trobem el títol de la revista i el seu contingut amb els apartats: Treballs originals, revista bibliogràfica, revista de premsa estrangera i espanyola, a més d’un índex bibliogràfic anual, i la relació de les reunions científiques i dels congressos de l’especialitat.
El 1892 es va reordenar les disciplines titulars i es retirà el nom de Ricard Botey. Com que no hi havia participació internacional, es decidir limitar-lo a l’esfera llatina, i el 1906 es posà el nom d’Archivos per ajustar-se a la realitat. Es van publicar 208 números en 36 anys i 11.309 pàgines. Trobem 584 articles originals, 685 ressenyes de premsa espanyola, 328 de premsa estrangera, 174 notícies, 132 notes relacionades amb congressos, 88 avisos d’acadèmies, 71 notes bibliogràfiques, i 11 notes necrològiques. Hi ha 257 treballs de R. Botey, i li segueix F. Rueda amb 18.
Sojo Batlle, Francesc de. De la anestesia clorofórmica en la traqueotomía. Gaceta Médica Catalana. 1891;XIV(9):267-268.
Treball presentat en el Congrés de Ciències Mèdiques de Barcelona de l’any 1888. Sojo ens presenta un cas de traqueotomia practicada sota l’efecte del cloroform –en un moment que no era una pràctica habitual-, en un pacient de 60 anys amb un epitelioma vegetant de laringe. Ell recomanava la utilització del cloroform, perquè permetia operar amb més tranquil·litat, i el problema del pas de la sang a la tràquea es podia evitar amb el mètode tèrmic.
Boletín de la Sociedad Barcelonesa de Otorrinolaringología. Barcelona: la Sociedad; 1911-1912.
Butlletí publicat per la Societat Barcelonesa d’Otorinolaringologia, i on es recollia les sessions que realitzava gairebé cada mes aquesta associació. La junta de govern de la Societat estava formada per: Ricard Botey (president), Josep Masip (vicepresident), Josep Oller (tresorer), Gaietà Casanovas (secretari) i Joan Santiñà (vicesecretari). Hi ha un total de 22 comunicacions, amb col·laboracions de: Ricard Botey (8), J.A. Masip (1), Vicenç Falgar (6), Oller Rabassa (4), Joan Santiñà (2), Avel·lí Martín (1), Lluís Suñé Medan (1) i Lluís Suñé Molist (1). D’aparició irregular en els anys 1911 i 1912. En crear-se el 1926 la Societat Catalana d’Otorinolaringologia, passà a denominar-se Boletín de la Sociedad Catalana de Otorrinolaringología.
El Boletín de la Sociedad Catalana de ORL fou publicat en una primera etapa, des de 1926 a 1932 amb interrupcions. El gener de 1932 es torna a publicar, en la seva segona època.
Sojo Pratdesaba, Francesc de. Investigación del nistagmus calórico en las enfermedades del aparato de la audición :experiencias practicadas en la Clínica de Oto-rino-laringología del Hospital Clínico de la Facultad de Medicina de Barcelona. Barcelona: La Neotipia; 1915.
Francesc de Sojo Pratdesaba que aleshores era auxiliar de la càtedra d’otorinolaringologia presentà aquest treball, fruit de la seva experiència en la clínica i dispensari de l’Hospital Clínic de la Facultat de Medicina de Barcelona. S’estudia el valor que tenia clínicament el reflex nistàgmic per l’examen funcional de l’oïda interna per investigar el funcionalisme dels canals semicirculars. Només s’ocupà del nistagmus calòric, perquè segons ell era el que oferia més interès clínic, per damunt de les proves rotatòries i galvàniques. És presentaren 23 pacients en el període d’octubre de 1913 a febrer de 1915.
Falgar Audet, Vicenç. De las indicacions i millor tècnica de la laringectomia total en el cranc de laringe. Anals de l'Academia i Laboratori de Ciències Mèdiques de Catalunya. 1916;V:173-180.
Comunicació presentada a l’Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques de Catalunya el 16 de febrer de 1916, i que seria publicada en els Annals. Comença el treball recordant que havia vist practicar les primeres laringectomies a Cardenal, que fou ajudant de Raventós en la pràctica de la laringectomia, i que a l’Hospital Clínic començà a fer laringectomies al costat de Sojo i Batlle. Falgar ens parla molt detalladament de les indicacions de la tirotomia, hemilaringectomia, laringectomia total i laringostomia. Ens diu que fins aquell moment, a l’Hospital la laringectomia era la tècnica més habitual, en canvi en la clientela particular es feia la traqueotomia simple. Els resultats eren dolents en ambdues intervencions, però pitjor en la laringectomia, per la freqüència de recidives i d’hemorràgies. Ell pensava que tot milloraria amb una bona preparació preoperatòria. L’anestèsia més utilitzada era la local amb novocaïna, encara que també es feia amb anestèsia general utilitzant la barreja de Gluck. Que en la laringectomia preferia la darrera modificació de la tècnica de Gluck i era important la cura postoperatòria.
Vicenç Falgar seria el principal col·laborador de Sojo i Batlle a l’Hospital Clínic de Barcelona, en el seus treballs demostra la seva experiència en el camp de la cirurgia ORL. Publicà entre els anys 1911 i 1927 diversos articles en revistes com: La Oto-Rino-Laringologia, el Boletín de la Sociedad Barcelonesa de Otorrinolaringología, en els Anals de l’Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques de Catalunya, en la Revista de Medicina y Cirugía i en el Boletín de la Sociedad Catalana de Otorrinolaringologia. Els temes principals dels seus treballs fan referència a la tècnica de la laringectomia, els tumors fibrosos nasofaringis, els cossos estranys de la laringe i la cirurgia endonasal dels sinus de la cara.
Vila Abadal, Lluís. Estat actual del tractament del cranc de larinx. Anals de Ciències Mèdiques. 1925;XIX:216-222.
Vila Abadal, Lluís. Malalties de l’orella. Barcelona: [s.n.]; 1930.
Comunicació presentada el 4 de febrer de 1925 a l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya, i que es publicà als Annals de Medicina. Segons Lluís Vila Abadal, el tractament del càncer de laringe depenia de la localització, extensió i naturalesa de la neoplàsia. Era defensor de la cirurgia. Recomanava la tirotomia amb extirpació de la corda vocal si la neoplàsia era de tipus resistent i limitada a una corda vocal que encara no era immòbil. La laringectomia simple es faria quan la neoplàsia ultrapassés una corda vocal, menys quan es tractava de sarcomes. El tractament físic es faria si la neoplàsia era molt limitada i de teixit sensible. La radioteràpia era segons ell, un gran element complementari del quirúrgic. També podia ser preoperatori en casos de grans masses que redueix i les fa operables.
L’obra escrita de Lluís Vila Abadal el situen dins dels cinc especialistes que més escriuen en el període de 1888-1936 (18 treballs). La seva obra més important seria els dos volums titulats Malalties de l’Orella (1930), que constitueixen els volums 42 i 43 de les Monografies Mèdiques dirigides per Jaume Aiguadé Miró.
Casadesús Castells, Fernando. El Momento actual en la cirugía del cáncer laríngeo : discurso de recepción en la Real Academia de Medicina y Cirugía por el académico electo Dr. D. Fernando Casadesús Castells : discurso de contestación por el Iltre. Dr. D. Joaquín Trías Pujol, académico de número : 25 mayo 1930. Barcelona: Impr. Arenas; 1930.
Discurs d’ingrés a l’Acadèmia de Medicina de Barcelona l’any 1930. Casadesús, en una primera part, fa un repàs històric del tractament del càncer de laringe, des de la traqueotomia que es feia a mitjan segle XIX quan hi havia asfixia, fins el mètode de Glück de la laringectomia. A partir del descobriment del laringoscopi per Manuel Garcia l’any 1854 s’obrí un nou camí pel tractament del càncer de laringe. En l’evolució del tractament del càncer laringi, recorda que Gordon practicà per primera vegada la tirotomia amb resultats poc brillants. Billroth (1873) realitzà la laringectomia en base a l’operació de Czeny (1870) amb elevada mortalitat quirúrgica. Més tard es provà la hemilaringectomia, però seguia la mortalitat operatòria. Amb Butlin de Semon es torna a la tirotomia. Perier (1890) intentà la laringectomia amb un temps, presentant una alta mortalitat per broncopneumònia. Le Bec (1904) modificà la tècnica de la laringectomia fent-la en dos temps. En el primer feia l’implantació de la tràquea i en el segon la resecció laríngia al cap de 15-20 dies. Però seguia l’alta mortalitat. Glück perfeccionà el mètode, i Tapia l’introdueix a l’Estat Espanyol, i Casadesús l’aplicà a partir del 1915.
En una segona part, es comenta àmpliament la necessitat de la precocitat del diagnòstic, l’elecció dels casos, el perfeccionament de la tècnica quirúrgica i el perfeccionament dels aparells fonatoris.
En el discurs de resposta que va fer Antoni Trias Pujol, comenta que la laringectomia l’havien practicat: Botey, Cardenal, A. Esquerdo, Raventós, Corachan, i entre els moderns, Sojo, Falgar i Vila Abadal.
Suñé i Medan, Lluís. Frecuencia de la sordera y de las vegetaciones adenoideas en la escuela: trascendencia higiénico-social que se desprende de este estudio : comunicación al Primer Congreso Español de Higiene Escolar, Barcelona, abril de 1912. Barcelona: Impr. de Henrich; 1914.
Lluís Suñé Medan (1881-1967) serà un autor molt prolífic, només superat entre els ORL per Ricard Botey, en el període de 1888-1936. La majoria de treballs són referents a la utilitat de la radiografia en ORL. També s’interessà per aspectes socials relacionats amb l’especialitat.
Presentem la comunicació presentada al Primer Congrés d’Higiene Escolar, celebrat a Barcelona l’abril de 1912. Amb aquest llibre palesà la importància de la revisió oto-rino-laringològica als escolars, i utilitzant la seves paraules, fetes per especialistes en otiatria.
Pensava que la sordesa a l’escola contribuïa a crear un grau d’inferioritat als alumnes afectats, que es caracteritzava per una certa incapacitat intel·lectual i deficiència en l’assimilació dels estudis. Segons ell, la proporció de sordesa a l’escola, era d’un 28,5 %. Les principals causes de sordesa eren les alteracions patològiques de les foses nasals i espais rino-faringis, com les vegetacions adenoidees. Els escolars presentaven aquestes afeccions en un 25,4%. La proporció entre sordesa i adenoides era d’un 37 %.
També alertava de la necessitat d’una bona inspecció mèdico-escolar, buscant malalties com la hipertròfia de les amígdales palatines, les alteracions de la veu i de la pronunciació i d’algunes manifestacions cutànies. Però crida l’atenció de la necessitat d’un especialista aurista i que calia diferenciar aquests malalts de l’aprosèxia vertadera.
El paper dels mestres havia de ésser d’observadors de petits detalls que facilitessin el reconeixement d’una patologia. Els alumnes sords havien d’ocupar un lloc davanter a la classe, i el mestre parlar el més clar possible. Els sords incurables havien de seguir les classes en escoles de sordmuts.
Suñé i Medan, Lluís. Interpretació anatòmica, patològica i clínica de les radiografies de mastoïde. Conferència donada a la Acadèmia de Medicina de Barcelona en sessió cieníífica del 6 de juny de 1932. Barcelona: Imp. Badia-Fortuny, 1934.
Conferència donada a l’Acadèmia de Medicina de Barcelona, el 6 de juny de 1932. Suñé Medan valora la importància de la realització de la radiografia de les cavitats mastoides abans de la intervenció quirúrgica. Descriu la radiografia de la regió oto-mastoide per conèixer la interpretació anatòmico-radiogràfica en casos normals i patològics. Recomana la pràctica de la radiografia en tot malalt que calia operar. Comenta les radiografies en casos de: mastoïditis aguda, supurada, otorrea crònica aguditzada, otorrea crònica, mastoïditis crònica i otorrea supurada crònica.
Suñé i Medan, Lluís. Els Cossos estranys de les primeres vies digestives i respiratòries. Barcelona: s.n.; 1928 (Monografies Mèdiques ; 16).
Aporta la seva experiència en l’estudi de cossos estranys que s’encallen a la hipofaringe, esòfag, laringe, tràquea i bronquis. Comenta tota una sèrie de trastorns patològics i alteracions funcionals que poden donar lloc, i les dificultats exploratòries i quirúrgiques més habituals. Trobarem els següents capítols: 1. Etiologia. Naturalesa del cos estrany. 2 Llocs d’aturament. 3. Tolerància i permanència. 4. Simptomatologia. 5. Complicacions. 6. Diagnòstic. Mètodes d’exploració. 7. Tractament.
Suñé i Medan, Lluís. La Lluita contra la sordària. Barcelona: s.n.; 1933.
Correspon a la sessió inaugural de curs 1933-34 de l’Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques de Catalunya. Seria publicat als Anals de Medicina del desembre de 1933.
És un treball ampli amb moltes estadístiques a nivell mundial, amb comentaris sobre els diferents tipus de sordeses, i de la seva lluita científica. Nosaltres hem recollit algunes de les dades que fan menció a Catalunya. A Catalunya és calculava que hi havia uns 3.000 sordmuts, i que treballaven sis organitzacions: una a Lleida (a la Casa de Misericòrdia), una secció a la Casa de Caritat de Barcelona, l’Escola Municipal de Sordmuts, i tres particulars un al Col·legi de la Puríssima (Institució Social de sordmuts), el Laboratori de la Paraula (fundat per P. Barnils), i l’Institut Català de Sordmuts (dirigit per Emili Tortosa).
Suñé i Medan, Lluís. Un Caso de cuerpo extraño ignorado, en la tráquea de una niña de 18 meses. Barcelona: Ideal; 1934.
Exposa el cas d’una nena de 18 meses que l’any 1934 presenta un quadre d’ofec, i es va pensar en una patologia pulmonar. Fins passat 72 dies no es diagnostica de cos estrany. Ens diu que calia fer en aquesta casos una radiografia del coll i de tota la caixa toràcica. Que la laringoscòpia directa permetia l’extracció del cos estrany a nivell cervical en menys de dos minuts. Que no calien ni anestèsics, ni narcòtics.
Suñé i Medan, Lluís. Contribución al estudio anatomoradiográfico de los seños frontales. Acta Médica Hispànica. 1943.
Suñé Medan exposa una àmplia documentació sobre l’estudi anatòmic dels sinus frontals, utilitzant de preferència la projecció radiogràfica mentó-punta del nas, i algunes vegades la de perfil. Creia que el sinus frontal iniciava el seu desenvolupament cap els 3 o 4 anys, formant-se totalment en la pubertat. Segons ell, no hi havia septe intersinusal amb formació individualitzada, sinó que es formaria del propi os frontal. Existia l’absència del sinus frontal en 5,9% de les 586 radiografies. Era freqüent una asimetria amb predomini de l’esquerra. Ombres poc marcades amb contorns nets corresponien a sinusitis agudes, ombres més denses i contorns borrosos en processos crònics.
Revista Española de Otoneuro-Oftalmología y Neurocirugía. Valencia: Facta; 1944-1979.
J.A. Barré d’Estrasburg fou el fundador del moviment d’oto-neuro-oftalmologia (ONO) el 1922. Tingué el recolzament dels professors de la Facultat de Medicina Ferran Casadesús, Marià Soria i Àngel Ferrer i Cajigal. Un any després, aparegué la Revue d’Oto-Neuro-Oculistique, que es publicà fins el 1939, i que la Societat de Barcelona va utilitzar com el seu òrgan oficial.
El primer Congrés d’ONO es celebrà a Estrasburg el 1927. El 4 de maig de 1932 es va constituir la Societat d’ONO de Barcelona, amb la presidència de F. Casadesús Castells. El 25 de maig es feu l’acte inaugural a la Facultat de Medicina de Barcelona. El 1934 s’havia de celebrar a Barcelona un congrés de la societat, però finalment s’ajornà pels conflictes de l’època. Es faria l’any 1950.
El 1944 s’edità a València la Revista Española de Oto-Neuro-Oftalmologia y Neurocirugía. El seu primer director fou J. Barcía Goyanes, catedràtic de medicina interna a València.
Acta oto-rino-laringológica ibero-americana. Barcelona: Rafael Pulido; 1950-1973.
Ferran Casadesús i Castells fundà el 1950 la revista bimestral Acta Oto-rino-laringológica Ibero-americana (1950-1973). El secretari seria Jordi Perelló que fou l’ànima de la revista. També hi col·laborà Josep M. Roca de Vinyals com a cap de redacció. Els redactors serien: R. Pulido, G. Capellà, L.M. Viscasillas, M. Moragas. La llista de col·laboradors es extensa, amb metges de Barcelona (F. Cavaller, J. Abelló, M. Cusí, A. Pinart, L. Suñé Medàn, J. Torrents), d’altres llocs de l’estat espanyol i de l’estranger (J.M. Alonso de Montevideo, Ch.L. Jackson de Filadelfia, J.M. Tato de Buenos Aires, A.M. da Costra de Lisboa, i C. Larroudé de Lisboa. La revista volia recollir els coneixements, congressos, reunions, etc, del territori de parla espanyola i portuguesa. El 1952 trobem un número dedicat a Casadesús, i l’octubre de 1952 un treball de Perelló Resumen estadístico del departamento de foniatria. El consell de redacció de la revista anuncià la propera aparició de la Col·lecció de Monografies i tesi, la primera de les quals seria el treball de L. García Ibáñez Problemas básicos en la cirugía de la sordera otoesclerosa, i més endavant esperaven la sortida de treballs de Roca, de Viñals i de G. Capellà.
La revista a partir de 1974 passà a denominar-se Anales ORL Iberoamericanos. Aquesta revista tingué un gran prestigi i difusió, amb una extensa nòmina de col·laboradors, i amb el treball infatigable del seu director durant molts anys, Rafael Pulido, que es va dedicar a fer els resums en anglès, francès i alemany, dels originals remesos pels diferents autors.
Roca de Vinyals, JM. Los Focos de infección y supuración en otorrrinolaringología. Barcelona: Relieves Basa y Pagés, S.A. impr.; 1942.
Exprofessor de la càtedra d’ORL, i laringòleg de l’Institut Antituberculós de la Caixa de Pensions. Seria una de les seves principals monografies, junt amb la de La sinusitis y afecciones bronquiales en la infanci.
És un llibre dedicat al metge general. S’estudia les amígdales com a focus d’infecció, les afeccions supurades dels senos, i les vegetacions adenoides. Agraeix l’ensenyament del professor Casadesús, i també l’ajuda del seu germà Ricard en els capítols sobre bacteriologia i anatomia-patològica.
Josep M. Roca de Viñals fou un excel·lent especialista en la cirurgia de la sordesa, i un dels fundadors a Paris de la Societat Internacional d’Audiologia (juny 1963). Fou director de l’Institut d’ORL de Sant Pere Claver.
Des del 1926 va estar al costat del prof. Casadesus, i el 1934 fou anomenat professor adjunt d’ORL a la facultat de medicina de Barcelona. Allí s’encarregar d’organitzar cursos de postgrau. Des del 1932 ocupà la plaça d’ORL a l’Institut Antituberculós de la Caixa.
Roca de Vinyals, JM. Sinusitis y síndromes sinuso-bronquiales en la infancia. Barcelona: Relieves Basa y Pagés, S.A. impr.; 1952.
Publicat en la col·lecció espanyola de monografies mèdiques dirigida per J. Puig Sureda el 1952. Ens diu que la sinusitis a la infància era una patologia poc coneguda. El motiu seria la dificultat de l’exploració d’aquesta cavitat en la infància. També es pensava que els sinus no existien o estaven a l’inici del seu creixement. Exposa el desenvolupament de les cavitats maxil·lar, etmoïdal i frontal. Les principals etiologies. Pensa que la primera causa seria el contagi transmet per persones que cuidaven el nen. Malalt de l’Hospital Clínic de Ferran Casadesús.
Capella Bujosa, Gabriel. Estenosis traqueales. Anales Otorrinolaringológicos Ibero-Americanos. 1974; 1(3):281:300.
Gabriel Capellà presentà diverses comunicacions a la revista Anales ORL Iberoamericanos. En aquest treball exposa quatre històries clíniques, tres de localització cervical i una a nivell medi astínic.
En el primer cas es tractaven amb l’operació de Aboulker amb bons resultats. En la segona localització es solucionà amb una sutura término- terminal.
Comenta que les estenosis traqueals eren poc freqüents, la majoria eren produïdes per traqueotomies mal realitzades o intubacions prolongades.
Hem trobat tres llibres de G. Capellà. El primer amb A. García Piris El aparato vestibular y la patología de los vértigos, Madrid, Liade, 1970. El segon amb el títol Curso sobre problemas del oído interno, Madrid, Oteo, 1972. El tercer Tratamiento de las enfermedades del oído, naríz, faringe y laringe, Barcelona, Formulación médica Daimon (21), 1980.
Capella Bujosa, Gabriel. Tratamiento de las enfermedades del oido, nariz, faringe y laringe. Barcelona: Daimon; 1980.
Llibre de la col·lecció de quaderns Daimon de medicina. Separata del capítol 21 del Formulario Médico Daimon.
Amb A. García Piris publicà El aparato vestinular y la patología de los vértigos. Madrid: Liade; 1970.
També publicà Curso sobre problemas del oído interno. Madrid: Oteo; 1972.
Azoy i Castañé, Adolf. Examen funcional auditivo. Madrid; Barcelona: Miguel Servet; 1944.
Recull de la seva experiència de vint anys a l’Institut Neurològic Municipal, i a l’Escola de sord-muts. Destacaríem el capítol de l’audiometria, on l’autor demostra la importància d’aquesta prova en la clínica neurològica (en afeccions diverses neurològiques i en traumatismes cranials), en els peritatges medico-legals, i en la selección i orientació professional (com per exemple en els pilots d’avions).
Azoy i Castañé, Adolf. El Etmoides : estudio patológico y clínico de las afecciones originadas en la encrucijada de las cavidades paranasales. Barcelona: Jims; 1967.
En la introducció, Azoy ens dóna una interessant visió històrica sobre el laberint etmoïdal, estructura que forma part de les cavitats pneumàtiques paranasals, i que algunes de les seves patologies eren conegudes des de l’antiguitat. A Babilònia es coneixia la hidrorrea nasal, els pòlips i l’ozena. Hipòcrates, Cels i Galè estudiaren la coriza i la sinusitis, com una suposada evacuació cerebral a través de la làmina cribosa. Per ells, el nas era la claveguera del cervell.
En el coneixement de l’etmoide hi ha tres aportacions destacades. El 1651 Schneider demostrà l’aïllament del endocrani respecte a les foses nasals, i de l’existència d’una secreció pròpia de l’òrgan nasal. En aquell temps, Bartolino i Meibonio descriuran les glàndules secretores de la mucositat.
El 1899 Tissier parlarà de la unitat etmoïdal, com una estructura funcionalment activa i independent. Per això Skillern es referirà al problema de l’etmoide l’any 1928.
El 1651 Highmoro descobrirà el sinus maxil·lar i els seus processos supuratius d’origen dentari, que seran una patologia que predominarà fins els nostres dies.
Dues noves patologies, el catarro de fenc i l’asma bronquial, sorgiran en el panorama clínic, com possibles activitats nasals. La primera exclusivament al·lèrgica.
Richet, Arthus, Von Piquet demostraren que la patologia de l’etmoide no sempre era resultat de la inflamació supurativa, sinó que a vegades influïen mecanismes neuronals i bioquímics de mecanisme complex, com la inflació serosa de Roessle, i les malalties d’adaptació de Selye.
Els pòlips, les corizes espasmòdiques i els reflexes bronquials expressaren un tipus propi de reaccionar que les estructures nasals tenen, impuls que indefectiblement comença en la massa lateral d’aquestos.
En aquest llibre es pretén valorar l’etmoide en tot el seu interès patològic i en les seves influències a distància. L’etmoide era el centre directriu de la funció nasal. A més es volia fer una posada al dia en quan a la clínica, al diagnòstic i tractament, principalment del quirúrgic.
Azoy i Castañé, Adolf. Audiotrauma : discurso leído por el académico electo Dr. D. Adolfo Azoy el día 16 de noviembre de 1969 en el acto de su recepción; discurso de contestación del académico numerario Dr. D. Lorenzo García-Tornel. Barcelona: Real Academia de Medicina de Barcelona; 1969.
A la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona ocupà el lloc que deixà vacant Lluís Suñé Medan. En el seu discurs explicà les principals causes d’audiotrauma en la història. Antigament l’ofici de ferrer, i més tard la introducción de les calderes en les màquines de vapor, en els ferrocarrils i en les embarcacions serien el principals factors. Era conegut des de 1911 que el soroll intens i continuat o intermitente originava l’audiotrauma, que era una dolència de la base de l’òrgan de Corti, amb sordesa de la banda dels aguts dels quatre mil cicles per segon. També ens diu que hi hava persones susceptibles i d’altres refractàries, i que era una malaltia social que calia prevenir.
O.R.L.– Dips. Barcelona: Rocas; 1973-2006.
Revista bimestral que recull articles originals , cursos, simposiums, reunions de l’especialitat a nivell internacional. A través dels seus diferents apartats, Para estar al dia on trobarem unes preguntes test; Crítica de libros; pàgines d’història de la medicina i de l’ORL, amb la presentació de tesines dirigides per Manuel Carreras Roca; Galeno opina amb entrevistes; les necrològiques, etc., és una font d’informació important per conèixer l’ORL des de 1973 al 2006.
A partir de juliol-agost de 1986 el director serà Pedro Quesada Marín, i des del gener de 1995 el subtítol serà Revista de Otorrinolaringología, en lloc de Revista Internacional de Otorrinolaringologia.
Perelló Jorge, Tortosa Francisco. Sordomudez. 3a ed ampliada. Barcelona: Editorial Científico-Médica; 1978.
Perelló volia recollir tot el seu saber sobre l’especialitat en l’obra titulada Audiofonologia y Lopopedia. Cada volum tractaria una part de l’especialitat. En la idea inicial serien els següents: I. Fonaments, II. Anatomia, III. Fisiologia, IV. El cant, V. Exploració, VI. Sordmudesa (1972) 2 edició, VII. Pertorbacions del llenguatge (1971) amb col·laboració de J. Aguilar, J. Guixà, M. Leal, J. Ponces, J.M. Torres de Gassó, VIII. Trastorns de la parla (1970) amb col·laboració de J. Ponces i L. Treserra i el IX. Alteracions de la veu.
Sordomudez el va fer amb col·laboració del prof. Francisco Tortosa, amic i professor de Centre Fono-Audiològic Municipal. El pare de Tortosa, Emili Tortosa havia inaugurat la primera institució privada l’any 1904 per l’educació de sords.
El llibre de 348 pàgines, està dividit en 16 capítols, des de la història, l’etiologia, els símptomes, el diagnòstic, els tractaments, l’estadística, la legislació, la psicologia (col·laboració del psicòleg Serra-Raventòs), i la descripció de tots els mètodes educatius, especialment l’oral i acústic. Acaba amb la crida de que no s’havia de ser tant pessimista en quan a la instrucció dels sordmuts, i que el nen sord podia arribar a tenir una bona cultura.
En l’etiologia no accepta l’existència de sordesa congènita, tot i que esmenta una forma de sordesa heredo-degenerativa. De 130 casos, 6 eren produïts per l’estreptomicina. El 1964 hi havia uns 57.000 a l’estat espanyol, dels quals uns 12.000 en edat escolar, i només uns 3.000 rebien tractament. L’estadística donava unes xifres d’un 1 per mil de nens sords.
També comenta el mètode de Pablo Bonet, que era un procediment ideomimètic i intuïtiu per fer-se entendre, i que encara era utilitzat. El mètode de la lectura labial era el més modern. El mètode mímic utilitzat per Marriquin era un vocabulari internacional. Era utilitzat pels sordmuts amb freqüència i gran habilitat.
Acaba amb unes notes biogràfiques de sords cèlebres. El llibre porta la dedicatòria a l’alcalde Porcioles. L’ajuntament havia fet construir el Centre Municipal Fonoaudiològic, que era la continuació de l’Escola Municipal de Sordmuts, fundada oficialment el 1843, encara que ja funcionava des del 1800.
Nosaltres hem consultat la tercera edició de l’any 1978. La segona és de l’any 1972.
Perelló Jorge. Diccionario de logopedia, foniatría y audiología. Barcelona: Lebón; 1995.
En el diccionari trobarem la paraula en castellà, la categoria gramatical, l’etimologia, la definició, les paraules relacionades, l’autor que l’empra per primera vegada, traducció al francès, anglès, alemany i català. Algunes vegades també al llatí i a l’italià. S’inclouen paraules en desús o antigues. També la descripció dels epònims, i vocabulari en francès, anglès, alemany, català i italià de les paraules.
Traserra i Parareda, Josep. Adenopatías cervicales metastásica : XXIII Reunión Anual de la Sociedad Española de Otorrinolaringología y Patología Cérvico-Facial, Madrid, 1980. Madrid: Garsi; 1981.
Monografia sobre les adenopaties cervicals metastàsiques coordinada per J. Traserra i R. Avellaneda, A. Cuchí i P. Abelló, que els hi fou encarregada per la Societat Espanyola d’ORL i Patologia Cèrvico-Facial. Es presentà en la Reunió Anual de la Societat a Madrid el 1990.
Correspon a l’estudi de mil pacients amb càncer d’ORL del servei atesos des del febrer de 1953 fins el desembre de 1989. En el pròleg Traserra lloava la feina feta per Ramon Avellaneda, professor adjunt de càtedra, que va dur a terme moltes de les il·lustracions, i la dels professors adjunts A. Cuchí i P. Abelló per la seva participació en diversos capítols. També tingué la col·laboració de M. Gorgot en l’estadística, de J.L. Blanch en els estudis anatomopatològics, i de V. Pulido i J. Brasco en la realització de diversos capítols.
Traserra i Parareda, Josep; España Rafael de. Casos presbivértigo. Barcelona: Permanyer; 1995.
Monografia sobre presbitvèrtig editada per J. Traserra i Parareda (professor d’ORL de la unitat de diagnòstic i tractament dels síndromes vertiginosos), feta amb la col·laboració dels metges del departament d’ORL de la facultat de medicina de Barcelona i l’hospital Clínic: Pedro Benítez Sila, Francisco Escolà Pérez, Rafael de España Renedo, Nieves Sanz González, Josep Traserra Coderch i Josep Traserra Parareda.
L’augment de la població d’edat avançada convertí el presbitvèrtig en un problema freqüent tant pels metges generals, neuròlegs i otorinolaringòlegs.
Es presenten sis casos clínics sobre presbivèrtig. S’exposa la història clínica, les exploracions complementàries i els seus comentaris. Les diverses causes del vertigen (artrosi cervical, origen vascular, laberintopatia degenerativa, isquèmia cerebral,...), justifiquen el tipus de tractament (rehabilitació, control de glucèmia i colesterol) o les proves a realitzar (per ex. RMN en casos d’isquèmia).
Traserra i Parareda Josep. Atlas práctico del médico general : Otorrinolaringología. Barcelona etc.: Salvat; 1984.
Atles dedicat al metge general realitzat per l’equip del departament d’otorinolaringologia de la facultat de medicina i l’hospital Clínic (J. Traserra com a catedràtic i els professors titulars: R. Avellaneda, M.A. Cuchí i P. Abelló). Destacaríem el capítol dedicat al càncer ORL. La majoria d’imatges són de malalts que van passar pel dispensari de l’hospital. En l’apartat d’otitis externes les imatges foren cedides per P.Clarós de l’hospital de Sant Joan de Deu. Agraeixen l’ajuda rebuda pel prof. R. Rabischong de Montpeller per a realitzar els talls anatòmics de les estructures sinusals.
Avellaneda, Ramon. Licenciatura : Otorrinolaringología. Barcelona: Salvat; 1988.
Llibre de la col·lecció Manuales clínicos para licenciatura y residencia Salvat destinat a donar els coneixements bàsics en otorinolaringologia a l’estudiant de medicina i al metge jove. Nosaltres afegiríem que també és un bon llibre per la formació continuada del metge pràctic. És recolza en l’anamnesi, en el diagnòstic diferencial i en esquemes terapèutics.
Editat l’any 1988, el llibre és dedicat a la memòria del seu pare. Mateu Avellaneda, que fou un bon dibuixant, del que Ramon Avellaneda heretaria l’afecció pel dibuix.
Avellaneda, Ramon. Patología de la base del cráneo :IV Congreso Nacional de la Sociedad Española de Oto-Neuro-Oftalmologia, Pamplona, 29 y 30 de junio de 1990. Barcelona: Mcr; 1990.
És una monografia extensa encarregada a Ramon Avellaneda, per la Societat Espanyola d’Oto-Neuro-Oftalmologia amb motiu del seu IV Congrés, que es celebrà a Pamplona l’any 1990. La ponència oficial fou sobre la patologia de la base del crani.
Avellaneda reuní un ampli grup de diferents especialistes, un total de 40, entre otorinolaringòlegs, neuròlegs, neurocirurgians, cirurgians plàstics, radiòlegs, oftalmòlegs i anatomopatòlegs.
El gran interès que havia suscitat la patologia de la base del crani era motivat per la millora de les tècniques diagnòstiques (TAC, RMN), i per l’evolució dels tractaments quirúrgics (vies d’accés combinades, noves tècniques quirúrgiques, reconstruccions postreseccions).
Recorda que la regió anterior és la que proporciona major patologia tumoral (òrbita, meninges, etmoides), la zona mitja (regió temporal i unió amb la nasofaringe) i la posterior (regió del clivus intracranial i els tumors glòmics de la regió del forat rasgat posterior).
Del servei d’ORL del Clínic col·laboraren: R. Avellaneda, C. Biurrun, M.A. Cuchi, J. Roura, F. Sabater,, J. Traserra.
Avellaneda, Ramon. Las Vías aerodigestivas superiores y el oido en la evolución de las especies. Barcelona: Glosa; 2000.
És el seu darrer llibre, acabat durant la seva malaltia, i editat després de la seva mort (1994). Fou admirador de Livingstone i de Darwin. Del primer nasqué la seva inquietud pels viatges, i conèixer el món, i del segon, les ganes d’entendre la nostra evolució, a través de les seves teories. En aquest llibre és el resultat de les seves inquietuds científiques i de les seves afeccions. (Avellaneda, Rosa M. Aproximació a la biografia del doctor Ramon Avellaneda Mañosas. De la pàgina web de la Societat Catalana d’ORL i Patologia Cervicofacial).
En el pròleg del llibre, Pere Abelló, ens diu que Avellaneda ens mostra les etapes de l’evolució dels vertebrats, que es pot seguir com el que llegeix una novel·la. L’autor ens explica el perquè dels sinus paranasals, la major resistència del laberint posterior en relació a la còclea, o la capacitat fonedora de la laringe. Però Abelló recorda que les imatges recollides o dissenyades al llarg dels anys per Avellaneda superen el text. Seria per ell, l’aspecte més destacat de la monografia.
Avellaneda ens explica en la introducció, que a principi dels 70, i gràcies a als treballs que realitzava amb el professor Josep Traserra, aleshores catedràtic d’ORL a Saragossa, va conèixer a Narciso Murillo, de la càtedra d’anatomia veterinària. Amb ell, va començar a adquirir els coneixements sobre l’anatomia nasal dels vertebrats. La comparació d’aquelles estructures amb l’anatomia humana el va apassionar. Poc a poc va anar estudiant l’evolució de les espècies, i recollint documents gràfics.
Bertran Muñoz, Joan. Análisis de los temas otorrinolaringológicos en la prensa médica catalana entre 1888 y 1939. [tesi doctoral].Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Medicina; 1995.
Tesi doctoral presentada l’any 1995 i que recull els principals treballs que sobre otorinolaringologia es publicaran a les revistes mèdiques catalanes des de 1888 fins al 1936. A través d’aquesta informació coneixerem la premsa periòdica especialitzada, els temes de l’especialitat i els metges otorinolaringòlegs que publicaran durant aquest període. Es van consultar cinquanta-dos revistes, la majoria catalanes i també franceses.
Farré Sostres, Julià. Biografía del Prof. Dr. Jordi Perelló, 1918-1999. Barcelona: l’autor; 2002.
Vila-Abadal i Vilaplana, Jordi. El Doctor Lluís Vila d'Abadal i el seu temps: assaig biogràfic. Barcelona: La Llar del Llibre; 1990.