Al segle XVIII, un oratori es podia assimilar a una òpera sagrada, és a dir, un argument dramàtic amb un diàleg totalment cantat i acompanyat per instruments. Ara bé, no s’escenificava, sinó que s’interpretava en un format molt similar al del concert modern. Amb una finalitat edificant i moral, la temàtica dels oratoris era generalment al·legòrica o basada en episodis de l’Antic Testament o de vides de sants. Com a les òperes coetànies, la música s’estructurava en números per a veu solista (recitatius i àries), per a conjunts de solistes (duets, tercets o quartets) i per a cor, sempre acompanyada amb l'orquestra.
Els oratoris s’interpretaven a les tardes com a complement de les celebracions religioses més importants. A finals del set-cents, només a la ciutat de Barcelona, se’n podien escoltar una cinquantena cada any. Aquestes sessions de música, una mena de concerts espirituals, quan tenien lloc després de dinar, a l’hora del tradicional ofici litúrgic de sexta, s’anomenaven siesta. A l’entrada de l’església, es repartia entre els assistents el text imprès que es cantaria (el llibret), com si fos un programa de mà dels nostres dies, de manera que els oients poguessin seguir bé l'argument i guardar un record de la vetllada. Enquadernats en volums facticis per part d’aficionats i, en el cas del fons del CRAI Biblioteca de Fons Antic per part dels bibliotecaris conventuals, aquesta pràctica demostra l’arrelament excepcional que va tenir aquest gènere tant a Barcelona com a la resta de Catalunya.