Història de la neurologia

1820 - 1860

Flourens P. Recherches expérimentales sur les propriétés et les fonctions du système nerveux dans les animaux vertébrés. [s.l.]: Chez Crevot, 1824.

Marie Jean Pierre Flourens (1794-1867) va ser un jove prodigi i es va llicenciar a la Universitat de Montpellier amb tan sols 19 anys. Poc després se li va encomanar que investigués les controvèrsies obertes per Gall referents a la localització cerebral. Per fer-ho, Flourens va desenvolupar l’ablació com a mitjà d’exploració de les funcions cerebrals. Extirpava anatòmicament parts determinades del cervell dels animals d’experimentació (majoritàriament ocells) i observava el seu comportament amb l’objectiu de determinar la localització de certes funcions del cervell. Va concloure que Gall estava equivocat i que el cervell funcionava com a unitat, com un tot, i va encunyar el concepte de "equipotencialitat cerebral". Aquesta és la teoria que s’exposa en aquesta obra, la culminació de totes les seves investigacions en aquest camp.

Pearce JMS. Marie-Jean-Pierre Flourens (1794-1867) and cortical localization. Eur Neurol. 2009; 61(5):311–4.

Magendie F. Compendio elemental de fisiología. Barcelona: Impr. de la viuda e hijos de Don Antonio Brusi, 1828.

Després de doctorar-se François Magendie (1783–1855) entrà a treballar com a ajudant de Guillaume Dupuytren i es va implicar en l’estudi de l’anatomia de la medul·la espinal i dels nervis espinals. Durant les següents dècades es va dedicar més a la fisiologia.
Es mostrà favorable a la nova tendència a França de fer servir instruments com l’esfigmomanòmetre, el termòmetre o l’aeròmetre.
El 1822 va dissecar una cadellada de gossos i va aconseguir dissociar, a les arrels espinals, la conducció de la branca motora eferent de l’arrel ventral de la conducció de la branca sensitiva aferent de l’arrel dorsal.
El 1830 esdevingué professor al Collège de France, on va conèixer el seu ajudant, Claude Bernard. Magendie va explorar les funcions del cerebel i del quart ventricle i va estudiar la pressió aplicada al líquid cefaloraquidi amb un esfigmomanòmetre dissenyat per Poiseuille.

Poirier J, Clarac F, Barbara JG, Broussolle E. Figures and Institutions of the neurological sciences in Paris from 1800 to 1950. Part II: Neurophysiology. Rev Neurol (Paris). Elsevier Masson SAS; 2012;168(5):389–402.

Burdach KF, Jourdan AJL, Baer KE von, Baillière J-B. Traité de physiologie: considérée comme science d’observation. Paris [etc.]: J.-B. Baillière [etc.], 1837.

Guiat per la Naturphilosophie, Karl Friedrich Burdach (1776-1847) va realitzar importants contribucions, especialment en neuroanatomia. Intentà demostrar que el sistema nerviós és per si mateix una unitat i no només la superposició d’estructures anatòmiques.
Va examinar a fons l’anatomia cerebral en l’intent de descriure els sistemes dels qual cada element forma part i es va interessar en integrar diverses estructures a través de les seves connexions.
Va ser el primer en descriure el nucli roig i el nucli amigdalí. També és seva la primera divisió del tàlem en quatre nuclis: intern o dors-medial, superior o anterior, extern o lateral i posterior; i del nucli lenticular en putamen i globus pàl·lid. En un moment en què els neuròlegs creien que l’origen de totes les formes d’epilèpsia es trobaven en el bulb raquidi, Burdach analitzà fins a 476 cervells d’epilèptics i va constatar que les lesions més habituals afectaven el còrtex tot i que també en va trobar al cerebel.
La obra que aquí exposem és un volum del seu projecte més ambiciós, iniciat el 1820: un tractat en 10 volums de fisiologia complet i integrador de tot els sistemes.

Sarasqueta Oncalada I. Maestros de las ciencias neurológicas. [Madrid: Janssen-Cilag], 2000.

Spurzheim JG. Phrenology or the doctrine of the mental phenomena. New York: Harper, 1846.

Al principi del segle XIX havia quedat palès que qualsevol lesió en el còrtex d’un animal o persona tenia com a conseqüència un dèficit ja fos en la percepció, el moviment o el pensament. En aquest context, la localització funcional del cervell va ser defensada per uns i atacada per altres. Franz Joseph Gall (1758–1828) i Johann Caspar Spurzheim (1776–1832), ambdós metges, van desenvolupar un esquema molt detallat on s’especificaven les àrees del cervell on es produïen les sensacions, els sentiments i on residien els talents.
Tot i que Gall va ser un excel·lent anatomista, les seves especulacions i les dels seus deixebles van anar més enllà que les evidències que havien acumulat.
Gall va proposar també que les funcions de les diferents parts del cervell es podien veure reflectides en subtils diferències en la forma del crani. D’aquí va sorgir la pseudociència anomenada per ells cranioscòpia, més endavant coneguda com a frenologia.

Glickstein M. Neuroscience: a historical introduction. Cambridge, Mass.: The MIT Press, 2014.

Trobareu el text complet disponible a BiPaDi (Biblioteca Patrimonial Digital de la Universitat de Barcelona).

Bernard C. Leçons sur la physiologie et la pathologie du système nerveux. Paris: J.-B. Baillière et Fils, 1858.

Claude Bernard (1813-1878) va aportar llum a la funció del pàncrees en la digestió i del fetge en la creació de glucosa, per exemple. A més, va iniciar una recerca en neurofisiologia tot ajudant en els estudis que Magendie portava a terme sobre els nervis espinals.
Una fita important de la seva carrera fou el descobriment del control que el sistema nerviós simpàtic du a terme en la regulació de la temperatura corporal i la circulació sanguínia mitjançant funcions vasodilatadores i vasoconstrictores.

En aquesta obra, Bernard estableix la diferenciació entre les causes de les paràlisis musculars i neuronals gràcies a l’ús del curare. Va ser el primer en adonar-se que el curare bloquejava l’estimulació nerviosa dels músculs però va postular que la contracció dels músculs bloquejats es devien a l’acció directa sobre el nervi. El seu deixeble Vulpian suggerí més endavant que el curare actuava sobre la placa motora. Aquests estudis van portar Bernard a estudiar l’asfíxia i els anestèsics i el concepte dels receptors, proveint així la base per a la teoria de les sinapsis neuronals.

Engelhardt E. Claude Bernard: bicentenary of birth and his main contributions to neurology. Arq Neuropsiquiatr 2014;72(4):322-325.

Torna amunt

1861 - 1900

Trousseau A. Clinique médicale de l’Hôtel-Dieu de Paris. Paris [etc.]: J.-B. Baillière et fils [etc.], 1861.

L’aportació d’ Armand Trousseau (1801-1867) a la neurologia va ser tardana, als 60 anys, però important: va completar la tríada clàssica de la malaltia de Parkinson, insistint en la rigidesa muscular i la bradicinèsia, que acompanyaven l’afecció a més de la tremolor. També va justificar la marxa festinant o parkinsoniana com un trastorn postural que obliga el pacient a "córrer darrera del seu centre de gravetat", en contra de les observacions del mateix Parkinson, va postular que si hi havia deteriorament intel·lectual i pèrdua de memòria en les últimes fases de la malaltia.

Sarasqueta Oncalada I. Maestros de las ciencias neurológicas. [Madrid: Janssen-Cilag], 2000.

Luys JB. Iconographie photographique des centres nerveux. Paris: Librairie J.-B. Baillière et fils, 1873.

Jules Bernard Luys (1828-1897) va ser un científic extraordinàriament prolífic i polifacètic. Els seus primers treballs versen sobre la patologia pulmonar però, més tard, en acabar el doctorat, es va dedicar plenament a l’estudi del sistema nerviós. Fruit d’aquesta dedicació naixeren diverses obres, la més destacada Le cerveau et ses fonctions.
El seu caràcter dispers el portà a interessar-se per altres temes però mai va perdre de vista l’estudi del sistema nerviós. De fet, tornaria a presentar nous treballs, basats eminentment en la iconografia fotogràfica dels centres nerviosos. Aquesta obra n’és el principal exemple. La tècnica que hi presenta li va permetre ser el primer en representar els nuclis i vies del cervell en tres dimensions.

Sarasqueta Oncalada I. Maestros de las ciencias neurológicas. [Madrid: Janssen-Cilag], 2000.

Charcot JM, Bourneville DM. Leçons sur les maladies du système nerveux: faites a la Salpêtrière. Paris: A. Delahaye, 1875.

El 1862 Jean-Martin Charcot (1825-1893) va obtenir el càrrec de superintendent mèdic de l’hospici de la Salpêtriere. En aquell moment hi malvivien fins a 5000 pacients i marginats, als quals Charcot es va dedicar a estudiar i classificar, intentant posar ordre en aquell caos. D’aquesta manera va poder sistematitzar els diagnòstics de diverses malalties, correlacionant la clínica amb les troballes anatomopatològiques de les autòpsies. Amb tant de "material" a la seva disposició, va poder organitzar un equip nombrós, variat i multinacional al que dirigí amb mà de ferro, arribant a crear el Servei de Neurologia més prestigiós i prolífic del món, un servei que mai més ha trobat igual. Alguns dels què hi passaren són: Babinski, Bechterev, Brissaud, Marie, Marinesco, Gilles de la Tourette, Freud, Sachs i el mateix Bourneville (1840-1909).
El 1872 Bourneville va començar a editar el llibre de Charcot Leçons sur les maladies du système nerveux: faites a la Salpêtrière i ho va seguir fent en les successives edicions fins a la mort del mestre l’any 1893. Aquesta sèrie d’obres van recollir el gruix de les seves famoses lliçons dels dimarts a la Salpêtriere, tan famoses que van arribar a congregar periodistes, intel·lectuals i artistes de diversa classe.

Sarasqueta Oncalada I. Maestros de las ciencias neurológicas. [Madrid: Janssen-Cilag], 2000.

Brown-Séquard CÉ. Lecciones sobre los nervios vaso-motores, la epilepsia y las acciones reflejas normales y morbosas. Madrid: Impr. central a cargo de V. Saiz, 1878.

Els experiments que van portar al descobriment de la via sensitiva de la medul·la espinal i que van fer famós Charles Edward Brown-Séquard (1817-1894) van establir les bases per a les teories de l’origen de l’epilèpsia. La seva investigació no es coneix molt bé però la seva troballa, l’epilèpsia espinal, va constituir una entitat clínica fins a principis del segle XX.
Brown-Séquard va observar que l’epilèpsia espinal es podia transmetre a la descendència d’animals usats en els experiments. Aquesta epilèpsia hereditària induïda, tot i ser molt criticada, va ser acceptada per Charles Darwin, que la feu servir en les seves pròpies teories.

Koehler PJ. Brown-Séquard’s spinal epilepsy. Med Hist. 1994; 38(2):189–203.

Landouzy L. Des paralysies dans les maladies aigues. Paris: Baillière, 1880.

Louis Théophile Joseph Landouzy (1845-1917)va destacar especialment en el camp de la Neurologia i en l’estudi de la tuberculosi. Com a neuròleg va començar sota la direcció de Charcot. El 1876 obtingué el grau de doctor amb la tesi Contribution à l'étude des convulsions et paralysies liées aux méningo-encéphalites fronto-pariétales.
El 1880 va esdevenir agregat gràcies a aquest treball, Des paralysies dans les maladies aigües. Després, el 1885, va passar a impartir higiene.
Amb Déjerine van descriure una forma de distròfia muscular progressiva, la escapulohumeral, que porta el nom d’ambdós (Contribution à l'étude de la myopathie atrophique progressive-myopathie atrophique progressive, à type scapulo-huméral). Dels seus treballs neurològics ens ha quedat també un altre epònim, la llei de Landouzy-Grasset: en la lesió d’un hemisferi cerebral, el cap es gira cap al cantó de la lesió si existeix paràlisi i cap al dels músculs afectats si hi ha espasticitat.

Historiadelamedicina.org

Vulpian EFA. Hospital de la Caridad: clínica médica. Madrid: Impr. de Enrique Teodoro, 1880.

Erb WH. Traité d’électrothérapie. Paris: Adrien Delahaye et E. Lacrosnier, 1884.

Wilhelm Heinrich Erb (1840-1921)pot ser considerat un del pares de la Neurologia, a la què va aconseguir independitzar de la Medicina Interna. No va ser ell, sinó Westphal, el primer professor titular de Neurologia, però si va ser el més destacat neuròleg alemany (com ho eren Charcot a França i Gowers a Anglaterra).
Juntament amb el seu mestre, Nikolaus Friedreich, van publicar fins a dos-cents setanta tres treballs, al principi referents al Sistema Nerviós Perifèric i després sobre Patologia Medul·lar. Apart del treball amb el mestre, Erb va fer moltes altres aportacions: amb Schultze va descriure la distròfia muscular progressiva; definí també la paràlisi espinal espàstica o malaltia d’Erb-Charcot; la paràlisi del plexe braquial superior o malaltia de Duchenne-Erb i la miastènia gravis o malaltia d’Erb-Goldflam-Oppenheim.
El llibre que exposem és un exemple del seu interès també per la neurofisiologia en la línia dels treballs de Duchenne. Tenia veritable fe en l’ús de l’electroteràpia com a remei per a les malalties mentals però acabà desistint en veure que tot el seu esforç en aquests camp esdevenia estèril.

Sarasqueta Oncalada I. Maestros de las ciencias neurológicas. [Madrid: Janssen-Cilag], 2000.

Edinger L. Anatomie des centres nerveux. Paris: J.-B. Baillière et fils, 1889.

Ludwig Edinger (1855-1918) va compaginar sempre la seva feina com a neuròleg clínic amb la investigació microscòpica i la docència. En paraules seves, "a la meva feina hi ha dos motius que m’impulsen constantment: el meu desig de servir la Neurologia Clínica com vaig aprendre amb Leyden, Kussmaul i Erb; i intentar entendre millor el seu substrat anatòmic. I, en tot moment, comunicar els meus coneixements als meus associats i estudiants". Amb aquesta filosofia no és d’estranyar que esdevingués un referent de la neurologia de l’època, aprenent primer dels mestres (Riegel, Ehrlich, Wernicke, Erb, Strümpell, Möbius, Kraepelin o Charcot) i ensenyant després als alumnes (Goldstein, Holmes, Wallemberg i Kappers).
Entre les seves aportacions cal destacar la descripció del nucli nerviós que porta el seu non, la denominació del tracte espino-cerebelós, la distinció entre paleo i neocervell i els termes "gnòsia" i "pràxia".

Sarasqueta Oncalada I. Maestros de las ciencias neurológicas. [Madrid: Janssen-Cilag], 2000.

Ramón y Cajal S. Pequeñas contribuciones al conocimiento del sistema nervioso: trabajos del laboratorio histológico de la Facultad de Medicina de Barcelona. Barcelona: Impr. de la Casa Provincial de Caridad, 1891.

Entre 1888 i 1893, Santiago Ramón y Cajal (1852-1934) va residir a Barcelona i va exercir el seu magisteri a la càtedra d’Histologia i Histoquímica Normals i Anatomia Patològica. Segons el mateix Ramón y Cajal, aquells van ser els anys en què va publicar les seves obres més transcendents.
Va ser el 1889 quan va assistir a la reunió de la Societat Anatòmica Alemanya a Berlin i on va comunicar el fruit de la seva investigació. Kolliker, la màxima autoritat de la histologia alemanya d’aquell moment va quedar impressionat i va ajudar a l’acceptació i reconeixement de les teories de Cajal.

Bermejo Pareja F. La Neurología española al final del milenio: historia y porvenir. [Barcelona]: Uriach, 1999.

Trobareu el text complet disponible a BiPaDi (Biblioteca Patrimonial Digital de la Universitat de Barcelona).

Weiss G. Technique d’électrophysiologie. Paris: Gauthier-Villars: G. Masson, 1892.

Jules Adolphe Georges Weiss (1859-1931) es va formar com a enginyer a Paris i més endavant va estudiar Medicina. Ràpidament s’incorporà al Departament de Física Mèdica de la Facultat de Medicina de Paris. Va fer nombroses contribucions a la fisiologia però el seu principal camp d’interès fou el de l’electrofisiologia. Estudià la manera de crear dispositius elèctrics que permetessin mesurar i controlar l’amplitud i duració dels polsos

Irnich W. Georges Weiss’ fundamental law of electrostimulation is 100 years old. Pacing Clin Electrophysiol. 2002;25(2):245–8.

Nageotte J. Tabes et paralysie générale. Paris: G. Steinheil, 1893.

Jean Nageotte (1866-1948) es va graduar en Medicina l’any 1893 amb aquesta tesi doctoral i el 1913 va succeir Ranvier com a director del Departament d’Histologia Comaparada del Collège de France. Aquest mateix any va entrar a treballar a la Salpêtriere.
Des de la seva tesi doctoral, Nageotte es va dedicar a l’estudi del Tabes: va observar que la lesió original es produïa en les porcions dorsals de la medul·la o en les arrels dorsals, que passaren a anomenar-se "arrels nervioses de Nageotte". De la seva col·laboració posterior en aquest tema amb Babinski en sorgí la formulació d’un quadre clínic ocasionat per la lesió unilateral del bulb per sobre la decussació de les piràmides, el síndrome de Babinski-Nageotte.

Sarasqueta Oncalada I. Maestros de las ciencias neurológicas. [Madrid: Janssen-Cilag], 2000.

Gowers WR. Enfermedades del sistema nervioso. Barcelona: Biblioteca ilustrada de Espasa, 1895.

William Richard Gowers (1845-1915)fou el primer metge assignat al National Hospital for the Relief and Cure for the Paralyzed and Epileptic (actualment conegut com the National Hospital, Queen Square) el 1870, deu anys després que obrís l’hospital. Hi acabaria passant tota la seva carrera: visitant els pacients a la seva consulta, ensenyant rudiments de neurologia als seus estudiants i portant a terme autòpsies.
Només entrar, Gowers va portar a terme un diagnòstic sistemàtic dels pacients i, durant el primer any, va reportar l’evolució de fins a 500 d’ells. El seu mestre i inspirador fou John Hughlings Jackson, considerar el fundador i pare de la neurologia britànica.
Entre 1870 i 1890 va escriure la majoria de les seves obres, entre elles les seves lliçons sobre l’epilèpsia, una monografia sobre la paràlisi pseudohipertròfica, unes instruccions per a diagnòstic de malalties de la medul·la espinal i el seu Manual de l’Oftalmoscopi Mèdic.
Ara bé, la seva obra més recordada és aquest Enfermedades del sistema nervioso. La primera edició va aparèixer en dos volums, publicats el 1886 i 1888. La segona edició va veure la llum entre 1892 i 1893.
L’obra continua sent el manual de neurologia clínica més destacat dels què han estat escrits per una sola persona.
Per a Gowers, la cura del pacient, la recerca i la docència tenien la mateixa importància.

Vale TC, Lees A, Cardoso F. A biosketch of William Richard Gowers with a new review of his inpatient case history notes. Arq Neuropsiquiatr. 2013;71 (January):411–3.

Gilles de la Tourette G. Leçons de clinique thérapeutique sur les maladies du système nerveux. Paris: Librairie Plon, 1898.

George Brutus Gilles de la Tourette (1857-1904)va ser un dels grans neuròlegs que va emergir de l’escola de Charcot a la Salpêtriere, amb qui mantingué una relació d’amistat i admiració mútua fins el punt d’esdevenir el seu copista.
Va ser un excel·lent professor i un escriptor prolífic dins i fora de la seva especialitat de Neurologia i Psiquiatria, a més d’un entusiasta defensor dels discapacitats.
La primera descripció de la síndrome que porta el seu nom la feu Jean Marie Itard el 1825 prenent com a referent el cas de la marquesa de Dampierre. Posteriorment, Trousseau, el 1873, la va definir com "la malaltia dels tics". El 1895 Gilles de la Tourette va descriure nou pacients, inclosa la marquesa de Dampierre, que presentaven múltiples tics, coprolàlia, ecolàlia i ecopràxia. Va ser el propi Charcot qui, el 1888, va donar el nom del seu deixeble a aquesta malaltia, que no va ser accepta com a entitat nosològica fins que Shapiro i els seus col·laboradors la van confirmar el 1978.

Sarasqueta Oncalada I. Maestros de las ciencias neurológicas. [Madrid: Janssen-Cilag], 2000.

Waller A. Éléments de physiologie humaine. Paris: Masson, 1898.

Torna amunt

1901 - 1940

Kraepelin E. Psychiatrie ein Lehrbuch für Studierende und Ärzte. Leipzig: Johann Ambrosius Barth, 1903.

Möbius PJ. Die Nervosität. Leipzig: J.J. Weber, 1906.

Tot i tenir un formidable bagatge cultural i haver-ho intentat repetidament, Paul Julius Möbius (1853-1907) no va aconseguir cap nomenament acadèmic i va haver de dedicar-se a la pràctica privada de la neurologia.
El 1892, després de revisar una sèrie de casos de paràlisi facial congènita, va descriure la síndrome que porta el seu nom. Per fer-ho es recolzà en els treballs previs de Harlan i Chrisholm. La seva descripció dels rostres dels malalts és una cita clàssica: "la immobilitat de la cara d’aquest home és molt notable. És llisa i inexpressiva com si estigués esculpida en fusta. Les passions i les emocions de divuit anys no hi ha deixat cap marca i el temps ha canviat tan sols la seva mida".

Sarasqueta Oncalada I. Maestros de las ciencias neurológicas. [Madrid: Janssen-Cilag], 2000.

Oppenheim H. Lehrbuch der Nervenkrankheiten für Ärzte und Studierende. Berlin: S. Karger, 1905.

Gaskell WH. The involuntary nervous system. London: Logmans, Green and Co., 1916.

Walter H. Gaskell (1847-1914)fou un eminent fisiòleg i matemàtic britànic que va establir les bases del què ara sabem sobre les propietats electrofisiològiques del batec del cor i el seu control extern per part del sistema nerviós autònom. La seva principal contribució està relacionada amb el control vasomotor del flux sanguini: va descobrir que eren nervis sensitius els què controlen la dilatació arterial en el múscul esquelètic. Estudis posteriors van establir de forma definitiva l’anatomia i funció dels sistema simpàtic eferent i van demostrar que el nervi vague era cardioinhibidor i controlava el ritme cardíac.

Silverman ME, Upshaw CB. Walter Holbrook Gaskell. Clin Cardiol. 2008;31(7):340–1.

Babinski J. Hystérie-pithiatisme & troubles nerveux d'ordre reflexe. Paris: Masson, 1918.

Joseph Jules François Félix Babinski (1857-1932) va ser escollit com a "chef de clínique" de Charcot a la Salpêtriere i va ser allà on començà a interessar-se en l’estudi de la histèria, al costat del gran mestre.
Durant 25 anys va mantenir l’interès per desenvolupar criteris per diferenciar els símptomes de la histèria d’aquells altres signes provocats per lesions del sistema nerviós.
El 1893 comença una sèrie d’obres sobre la histèria que culmina el 1917/8 amb la obra que exposem.
El 1901 va publicar la seva definició de la histèria, desenvolupant més endavant les seves teories sobre el tema. Va defensar la idea de què la histèria era un estat psíquic en què el pacient es troba predisposat a l’autosuggestió i, conseqüentment, va proposar el terme "pitiatisme" (del grec: creat per suggestió i curable per persuasió). Aquesta teoria sobre la preeminència de la suggestió, rebutjada per molt neuròlegs com Déjerine i Raymond, fou abastament acceptada arreu del món.

Gomes M. Hysteria to conversion disorders: Babinski’s contributions. Arq Neuropsiquiatr. 2014 Apr;72(4):318-21.

Guillain G, Barré JA. Travaux neurologiques de guerre. Paris: Masson, 1920.

Georges Guillain (1876-1961) va succeir Pierre Marie en la càtedra de la Salpêtriere pocs anys després de la fi de la Primera Guerra Mundial, el 1923. Durant la guerra va treballar amb Jean Alexandre Barré (1880-1967), un ex-resident de Babinski, i André Strohl (1887-1977) i junts van observar dos casos semblants de soldats amb paràlisi parcial i una reducció significativa dels reflexes. Aquesta afecció remetia espontàniament i cursava amb debilitat motora, areflèxia i dissociació albúmino-citològica en el líquid cefaloraquidi.
Strohl va realitzar els tests electrofisiològics però el 1920 van ser només Guillain i Barré els què publicaren aquesta obra que recollia les seves experiències en la neurologia de guerra.
En alguns tractats es parla de Síndrome de Guillain-Barré-Strohl, tot reconeixent l’aportació d’aquest últim; fins i tot de Guillain-Barré-Landry, en referència al primer autor que va fer la primera descripció de la malaltia l’any 1859.

Gomes MDM. French school and World War First: neurological consequences of a frightening time. Arq Neuropsiquiatr. 2015; 1–3.

Jonnesco T. Le sympathique cervico-thoracique. Paris: Masson, 1923.

Nonne M. Sífilis y sistema nervioso: veinte conferencias dedicadas a los médicos generales, neurólogos y sifiliógrafos. Madrid: Calpe, 1924.

Després de treballar com a assistent d’un dels neuròlegs més famosos, Erb, a Heidelberg, Max Nonne (1860-1959) va tornar a Hamburg i va dedicar-se a l’estudi de la dermatologia i especialment de la sífilis. Per aprofundir en els seus coneixements neurològics tornà a posar-se sota les ordres d’un deixeble d’Erb, Eisenlohr, aquest cop a la ciutat d’Eppendorf. Allà esdevingué el 1895 director de la divisió mèdica, que aviat es va convertir en el Departament de Neurologia de la Universitat d’Hamburg-Eppendorf.
Entre les seves nombroses i importants contribucions a la neurologia trobem les que va fer en l’estudi de la sífilis i especialment de la neurosífilis. Aquest llibre n’és un bon exemple. Va ser traduït a l’anglès i l’espanyol i li va donar una reputació a nivell internacional.
A ell també li devem altres troballes com el test serològic per detectar l’albúmina en el líquid cefaloraquidi (Nonne-Apelt test) o la confirmació de la etiologia psicògena de la neurosi traumàtica o neurosi de guerra.

Reese HH. Max Nonne (1860-1959). Arch Neurol. 1960;3:610–1.

Monrad-Krohn GH. Technique clinique d’examen complet du systeme nerveux. [Paris]: E. Le Francois, 1925.

Georg Monrad-Krohn (1884–1964) va estudiar al seu país natal, Noruega, però va fer la residència al National Hospital, Queen Square i al Maida Vale Hospital, ambdós a Londres. Mentre feia la residència va completar la seva resi sobre els reflexes abdominals i va treballar en la seva aproximació a l’exploració neurològica sistemàtica.
El 1920 una editorial londinenca li va demanar la traducció a l’anglès de la seva tesi però ell ho rebutjà i, en el seu lloc, oferí el seu manuscrit d’aquest Clinical Examination of the Nervous System. Era un treball original i en anglès, no una traducció del noruec. El lema del llibre era una cita de Claude Bernard "Recueillir les faits et ne s’asteindre à les interpréter qu’ensuite est la condition indispensable pour arriver à la vérité" [Recollir tot el fets i, només aleshores, interpretar-los; aquesta és la condició indispensable per arribar a la veritat].
El manual fou molt popular i als Estats Units se li donà el nom de "Blue Bible". Se’n van fer 12 edicions i va ser traduït a diversos idiomes.
El llibre va introduir components de l’exploració que encara avui perviuen.

Boes CJ. History of neurologic examination books. Proc (Bayl Univ Med Cent) 2015;28(2):172–179

Guillain G, Alajouanine T. Études neurologiques: quatrième série. Paris: Masson et Cie, 1930.

El 1947 Théophile Alajouanine (1890-1980) va succeir a Guillain en la càtedra del mestre Charcot, la càtedra de Neurologia a la Salpêtriere. Anteriorment tots dos havien col·laborat i del seu treball plegats destaquen dues troballes. La primera és el que després es va anomenar signe de Guillain, reflex de Guillain-Alajouanine o Reflexe mediopúbic: un cop amb el martell de reflexes a la símfisi púbica provoca la contracció dels músculs abdominals, dels adductors i dels rodadors interns de la cuixa. Es pot donar en cas d’inflamació de les meninges o en patologia bilateral de la motoneurona superior.
La segona troballa va ser la Síndrome Hemibasal o Síndrome de Guillain-Alajouanine-Garcin. Es tracta d’una patologia molt poc freqüent que consisteix en la paràlisi unilateral de tots o gairebé tots els parells cranials i que pot ser causada per trauma, carcinoma nasofaringe, sarcoma o limfoepitelioma. Aquesta síndrome la descriuria amb major detall Garcin.

Aminoff MJ, Daroff RB. Encyclopedia of the neurological sciences. Amsterdam [etc.]: Academic Press, 2003.

Strümpell EAGG, Farreras P. Tratado de patología y terapéutica especiales de las enfermedades internas. Barcelona: Francisco Seix, [1935].

Torna amunt

1941 - 1980

Fulton JF. Fisiología del sistema nervioso. México: Atlante, 1941.

Freeman W, Watts JW. Psicocirugía: inteligencia, emoción y conducta social tras la lobotomía prefrontal practicada para corregir los trastornos mentales. Buenos Aires: Médico-Quirúrgica, 1946.

El Segon Congrés Internacional de Neurologia que va tenir lloc a Londres l’any 1935 va esdevenir una fita històrica de la psicocirurgia. El fisiòleg americà John F. Fulton (1899-1960) hi va presentar un experiment transcendental: havia practicat una resecció bilateral del còrtex frontal a dos ximpanzés. Tots dos animals van quedar mancats de qualsevol expressió emocional i no van tornar a tenir la capacitat de controlar la seva frustració, tret que caracteritza aquesta espècie. Els assistents al congrés van saber apreciar la importància d’aquest canvi de comportament però, en canvi, no en van saber veure totes les implicacions. Aquests descobriments esdevindrien molt importants dècades després, quan els científics socials dels anys 70 van observar que el comportament agressiu i la reacció de ira estaven associats a una baixa tolerància a la frustració per part d’individus amb tendències sociòpates.
A aquesta conferència va assistir també Egas Moniz, que acabaria guanyant el Nobel de Fisiologia per la seva tècnica de la leucotomia, i Walter Freeman (1895-1972). Aquest últim, juntament amb el també americà James Watts (1904-1994), va desenvolupar la lobotomia transorbital. El 1942 van publicar la primera edició d’aquest clàssic, Psychosurgery, reportant l’evolució de 200 pacients sotmesos a la seva tècnica.
Watts va acaba abandonant aquesta tècnica, mentre que Freeman es va mantenir com a ferm defensor i en va practicar fins a 4000. El 1952 el mateix Fulton va anunciar la fi de la lobotomia perquè considerava que hi havia noves tècniques més precises i que requerien l’ablació de àrees més petites del cervell. A més, durant els anys 50 van aparèixer psicofàrmacs com la Chlorpromazina i l’Haloperidol, que podien aconseguir efectes semblants sense necessitat de recórrer a la cirurgia.

Faria MA. Violence, mental illness, and the brain – A brief history of psychosurgery: Part 1 – From trephination to lobotomy. Surg Neurol Int. 2013; 4: 49.

Holmes G. Introduction to clinical neurology. Edinburgh: Livingstone, 1946.

Gordon Holmes (1876-1965) va estudiar Medicina a Irlanda i després va passar dos anys investigant sota la tutela d’Edinger i Weigert a Frankfurt. Va completar la seva formació en Neurologia al National Hospital, Queen Square, i finalment va exercir com a metge i director de recerca en aquest mateix centre.
Creia que l’obtenció d’informació d’interès científic a partir del pacient requeria d’un mètode tan rígid com el del laboratori. De fet, el va fer famós la seva docència en les habilitats de l’anamnesi i l’examen clínic.
L’objectiu del manual que aquí presentem era "discutir la naturalesa i significat dels símptomes i signes anormals que pot presentar o es poden observar si s’examina adequadament un pacient que pateix un trastorn neurològic".
El manual incloïa en l’apèndix un esquema per a l’examen clínic rutinari dels pacients neurològics.

Boes CJ. History of neurologic examination books. Proc (Bayl Univ Med Cent) 2015;28(2):172–179

Wechsler IS. Neurología clínica: sexta edición: con una introducción a la historia de la neurología. Mexico: Unión Tipográfica Editorial Hispano-Americana, 1949.

Bastron JA. Clinical examinations in neurology. Philadelphia (Pa.) [etc.]: Saunders; 1956.

Aquest manual fou publicat per primera vegada el 1956 per membres de les seccions de Neurologia i Fisiologia de la Mayo Clinic de Rochester, Minnesota, amb la intenció de guiar els estudiants que entraven a treballar-hi i per a "facilitar el seu domini de l’exploració neurològica". Els autors comentaven "com que la nostra feina és una feina en grup, les dades de l’exploració han de ser registrades de forma intel·ligible per a altres membres del grup". És per això que es van adjuntar, en una butxaca al final del llibre, un conjunt de formularis per registrar de forma quantitativa i amb el major detall possible les troballes fetes durant l’examen.
També incloïa capítols dedicats a l’electroencefalograma i l’electromiografia.
El manual va trobar un lloc en la docència de la neurologia, especialment entre els estudiants que s’iniciaven en la pràctica clínica de la neurologia. A més, va dotar de prestigi la secció de Neurologia de la Mayo Clinic.

Boes CJ. History of neurologic examination books. Proc (Bayl Univ Med Cent) 2015;28(2):172–179

Wartenberg R, Barraquer Ferré L, Castañer Vendrell E. Manual del examen clínico para el diagnóstico neurológico: para el neurólogo y médico práctico. Barcelona: Modesto Usón, 1958.

Robert Wartenberg (1887–1956) fou neuròleg, crític i editor. Va estudiar i treballar a Alemanya però hagué de fugir del nazisme i es va establir com a metge i catedràtic de Neurologia a la Universitat de Califòrnia, San Francisco. Allà Wartenberg destacà com a professor.
Va publicar aquest manual el 1953 i el va dirigir a professionals de la medicina general. Tot i això, Gordon Holmes deia en el prefaci que el llibre també podia ser d’utilitat per als neuròlegs.
En el llibre, Wartenberg exposava una seria de tests i exploracions neurològiques que es podien dur a terme fàcilment a la consulta o en el cas de malalts enllitats. Wartenberg va evitar en tot moment l’ús d’epònims i els va substituir per termes fisiològics. Així, parlava de "inspecció del nervi facial" en lloc de "signe de Chvostek" o de "flexió del polze" en lloc de "signe de Froment".

Boes CJ. History of neurologic examination books. Proc (Bayl Univ Med Cent) 2015;28(2):172–179

Lashley KS. Brain mechanisms and intelligence: a quantitative study of injuries to the brain. New York: Hafner, 1964.

Karl Spencer Lashley (1890-1958) va ser el pioner en l’estudi de la localització cerebral pel que fa a l’aprenentatge.
Va formar-se com a zoòleg però es considerava a si mateix psicòleg i va dedicar gran part de la seva activitat científica a l’estudi dels mecanismes d’aprenentatge. Per fer-ho, entrenava animals, habitualment rates, per realitzar una tasca concreta. Després extirpava una part concreta del seu còrtex cerebral tot esperant que algun dels animals perdés l’habilitat que havia après i, d’aquesta manera, identificar la zona responsable de la memòria. En canvi, els resultats semblaven dir que, més que per la localització de la lesió, era la extensió de la lesió la que determinava el grau de dèficit de memòria.
Així doncs, no va poder localitzar una àrea especialitzada en memòria i es va limitar a proposar un principi general de la funció cerebral: que l’aprenentatge d’habilitats i la intel·ligència eren funcions del conjunt del còrtex.
La obra que aquí exposem és el seu llibre més clàssic i el dedica precisament a l’estudi dels mecanismes d’aprenentatge.

Glickstein M. Neuroscience: a historical introduction. Cambridge, Mass.: The MIT Press, 2014.

Torna amunt

1981 - actualitat

Duchenne G-B, Cuthbertson RA. The Mechanism of human facial expression. Paris: Editions de la Maison des Sciences de l’Homme, 1990.

Guillaume Benjamin Amand Duchenne (1806-1875) va fer servir l’electricitat no només com un agent terapèutic, tal i com era habitual a principis del segle XIX, sinó principalment com a eina d’investigació fisiològica per estudiar l’anatomia dels pacients vius. Sense cita prèvia, visitava hospitals de Paris tot cercant casos d’estranyes malalties neuromusculars. Havia fabricat un aparell elèctric portàtil que feia servir per a mapar funcionalment tots els músculs del cos i per estudiar la seva acció coordinada tant en individus sans com en malalts. D’aquesta manera va poder realitzar descripcions molt precises de molts trastorns neuromusculars, també de la distròfia muscular pseudohipertròfica que porta el seu nom.
El seu treball iconogràfic es troba a la cruïlla de tres dels principals descobriments del XIX: electricitat, fisiologia i fotografia. El millor exemple de la combinació de totes tres és l’obra que exposem, una investigació de la fisonomia humana per a la què va fer servir l’estimulació elèctrica localitzada per a reproduir diverses formes d’expressió facial humana.

Parent A. Duchenne De Boulogne: a pioneer in neurology and medical photography. Can J Neurol Sci. 2005;32(3):369–77.

Greenfield JG, Graham DI, Lantos PL. Greenfield’s neuropathology. London [etc.]: Arnold, 1997.

Sens dubte l’estudi sistemàtic de la neuropatologia com una entitat distinta i independent va començar amb Godwin Greenfield (1884-1958), qui treballà la major part de la seva vida al National Hospital, Queen Square, de Londres. D’aquí ve que de forma prou acurada se l’anomeni sovint "el pare de la neuropatologia".
Greenfield va escriure diversos manuals de neuropatologia entre 1921 i el 1958. Aquest any 1958 es va publicar la primera edició del manual que aquí presentem i que a dia d’avui es considera la Bíblia de la neuropatologia en el món anglosaxó. Aquest manual va esdevenir la seva obra magna però malauradament es va publicar de forma pòstuma ja que l’autor va morir poc abans de què el llibre veiés la llum.

Bhattacharyya KB, Rai S. Joseph Godwin Greenfield: The father of neuropathology (1884-1958). Ann Indian Acad Neurol. 2015;18(3):290–1.

Hubel DH. Ojo, cerebro y visión. Murcia: Universidad de Murcia. Servicio de Publicaciones, 1999.

Kuffler SW, Nicholson JG. De la neurona al cerebro: aspectos celulares de la función del sistema nervioso. Barcelona [etc.]: Reverté, 1982.

En la fugida de la seva Hungria natal a causa de la ocupació nazi, Stephen Kuffler (1913-1980) va recalar primer a Anglaterra i després a Australia, on conegué i treballà amb dos futurs premis Nobel, els seus amics Bernard Katz i John Carew Eccles. Poc després de la guerra, Katz i Kuffler deixaren Austràlia i Kuffler començà una nova carrera als Estats Units. Arribà a l’Institut Wilmer d’Oftalmologia, a l’Hospital Johns Hopkins de Baltimore. Allà va formar un equip de joves científics entre els què cal destacar Torsten Wiesel i David H. Hubel, que guanyarien també el Premi Nobel conjuntament amb Roger Sperry l’any 1981. Més endavant l’equip es traslladaria a Cambridge, Massachussets, per integrar-se en la Harvard Medical School. Allà van crear el primer Departament de Neurobiologia dels Estats Units, fita important en la consolidació de la Neurobiologia com una nova disciplina que englobava els camps de la neurofisiologia, neuroanatomia, neuroquímica i ciències del comportament.
Tenia una sorprenent habilitat per trobar l’espècie animal adequada per resoldre o aclarir qualsevol problema. Cercava entre vertebrats i invertebrats fins trobar el model adequat i aleshores li facilitava a algun dels seus col·legues.
A més de propiciar un entorn intel·lectualment estimulats i de ser una gran inspiració i ajuda per als seus col·legues, Kuffler també va escriure articles explicant els seus propis treballs experimentals.

Stephen W. Kuffler Research Foundation

Gazzaniga MS. The New cognitive neurosciences. Cambridge (Mass.): MIT Press, 2000.

Michael S. Gazzaniga (1939- ) va unir-se a Joseph Bogen i Roger Sperry en la seva investigació sobre les connexions interhemisfèriques i va començar a estudiar pacients que havien patit lesions o secció del cos callós. Les seves observacions no només van confirmar que aquests pacients havien perdut l’habilitat de llegir o anomenar objectes que tenien en el seu camp visual esquerre sinó que va obrir tota una nova perspectiva de la lateralització cerebral: l’habilitat de parlar es trobava en l’hemisferi esquerre però el dret, aquell que rep els inputs del camp visual esquerre, també pot generar una forma molt rudimentària de llenguatge. A més, l’hemisferi dret permet l’individu identificar els objectes que veu i fer-los servir tot i que no pugui anomenar-los.
Gazzaniga és l’editor d’aquesta obra, de la qual s’han fet quatre edicions, que reuneix les aportacions de prop de 200 especialistes i és una referència imprescindible d’aquest camp.

Glickstein M. Neuroscience: a historical introduction.Cambridge, Mass.: The MIT Press, 2014.

Macmillan M. An odd kind of fame: stories of Phineas Gage. Cambridge, Mass.: MIT Press, 2000.

Un dels esdeveniments més importants per a l’esdevenir dels nostres coneixements sobre la funció del lòbul frontal succeí a la petita població de Cavendish (Vermont, EEUU) l’any 1850. Phineas Gage (1823-1960) era un home jove i devot, capatàs d’un grup que treballava en la construcció d’una nova línia fèrria a Vermont. En una de les detonacions amb dinamita que es feien per tal d’aclarir la zona per on havien de passar les vies, una barra de ferro va sortir disparada i es va clavar en el cap de Gage. La barra va entrar just per sota de l’ull esquerre i va sortir per la part alta i dreta del crani.
El doctor John Harlow n’escriuria l’informe a la Massachussets Medical Society, on pocs podien creure que Gage hagués sobreviscut. De fet, Harlow va haver de demanar a Henry Bigelow, professor de cirurgia a Harvard, que examinés Gage.
Gage acabaria vivint dotze anys des de la lesió però el seu caràcter i personalitat van canviar de forma radical. No va tornar a anar a l’església, deia paraulotes i canviava de plans contínuament.
A partir d’aquell moment va guanyar-se la vida donant conferències sobre el seu cas i mostrant la barra de ferro que li travessà el crani. En morir, la seva família va fer donació del crani, que va ser exposat durant anys al Warren Anatomical Museum de Harvard.

Glickstein M. Neuroscience: a historical introduction. Cambridge, Mass.: The MIT Press, 2014.

Kandel ER. Principles of neural science. New York [etc.]: McGraw-Hill; 2012.

Torna amunt