Del cirurgià barber al podòleg: el naixement d'una professió
Entesa com a disciplina auxiliar dins de la professió mèdica, la podologia del segle XIX va evolucionar de forma compartida amb altres professions: barbers, sagnadors, ministrantes, cirurgians menors, infermeres, llevadores i comares, o bé dentistes. Sota la categoria de practicants i matrones, els cirurgians callistes van desenvolupar i perfeccionar el seu ofici i art al llarg del segle XIX. Diverses publicacions arreu de l’Estat espanyol i Europa posen en relleu l’evolució d’aquesta disciplina. Ara bé, tot i les disposicions legals per posar ordre al desgavell en què es trobaven les professions auxiliars mèdiques, no serà fins ben entrat el segle XX que la podologia rebrà el seu reconeixement oficial.
1. Introducció
L’interès dels humans envers la postura corporal i el moviment del cos té una llarga trajectòria. La bipedestació i l’evolució de l’aparell locomotor inferior han estat objecte d’estudi des de fa segles. Aquest interès, tant des de la vessant artística, com des de la vessant científica, ha produït gran quantitat d’imatges i estudis que fan palesa la preocupació en la cura pels peus i l’aparell locomotor en el seu conjunt.
Des de l’òptica biomecànica, el peu és la darrera baula que permet la posició vertical i el moviment de les persones. Junt amb les extremitats superiors, el tronc i el joc de les articulacions de les extremitats inferiors ―maluc, genoll i turmell―, el peu esdevé una peça indispensable, base o fonament on recau tot el pes del cos humà.
L’impacte de les lesions i malalties dels peus en el nostre dia a dia ha propiciat el sorgiment d’una disciplina que es va consolidar al llarg del segle passat: la podologia. Ara bé, la professió del podòleg té uns llargs antecedents que volem presentar a continuació.
2. Origens de la podologia
De l’antiguitat al segle XVIII: les primeres cures del peu
En els orígens de la podologia trobem lligams propers a la cirurgia, la infermeria i l’odontologia, entre altres professions i pràctiques sanitàries. El cirurgià barber de l’època moderna practicava sagnies, arrencava dents i queixals, tallava cabells i arreglava barbes, o bé tractava els ulls de poll i les durícies dels peus.
Segles XIX i XX: el naixement d’una professió
El professional que s’especialitzava en la cura dels peus era conegut amb el nom de callista, pedicur, quiropedista o, fins i tot, practipédico. És a partir de la segona meitat del segle XX que es consolida la denominació de podòleg per designar els experts en aquesta disciplina.
3. Evolució dels estudis de podologia a Espanya i creació de l’Escola de Podologia de la Universitat de Barcelona
La realització, l’any 1951, d’un curs d’especialització sobre les malalties dels peus a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona va ser un factor clau en el desenvolupament de l’especialitat de podologia dins els estudis d’Ajudant Tècnic Sanitari (ATS) i de la creació de la reconeguda Escola de Podologia de la Universitat de Barcelona.
Personalitats destacades de la medicina catalana, amb el suport de practicants amb una àmplia experiència professional en el tractament de les malalties dels peus, van establir els fonaments de la disciplina en què es basa l’actual grau de Podologia.
5. Agraïments
El CRAI Biblioteca del Campus Bellvitge, vol agrair la seva col·laboració a les persones i les institucions següents:
- La Dra. Virgínia Novel Martí, per haver aportat la documentació impresa i fotografies provinents del seu fons personal.
- L’Escola de Podologia de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut de la Universitat de Barcelona, per haver-nos donat accés a la consulta del seu fons d’arxiu, on hem trobat documentació dels inicis de la mateixa Escola i de l’Agrupació de Podòlegs d’Espanya, la qual ens ha permès documentar àmpliament la darrera part d’aquesta exposició. Agraïm especialment la col·laboració desinteressada del Dr. Baldiri Prats Climent, director de la Unitat de Formació i Recerca de Podologia, i la Dra. Elena de Planell Mas, professora del Departament de Ciències Clíniques de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut de la Universitat de Barcelona.
- El Col·legi Oficial de Podòlegs de Catalunya, i en especial al seu president, Manel Pérez Quirós, per haver facilitat documentació dipositada en el seu arxiu sobre la titulació de Podologia.
- Pilar Mocé Izquierdo, vídua de F. Mañe, per haver aportat documentació que ha permès completar el seu perfil professional així com il·lustrar part d’aquesta exposició.
- Rosa Maria Escachs Marquès, filla de L. Escachs Clariana, per la seva ajuda a l’hora de contrastar i reafirmar dades trobades a la bibliografia consultada.
- Al podòleg Juli Alonso, per haver respost a les nostres consultes respecte a la creació i al funcionament de l’Escola de Podòlegs de la Facultat de Medicina entre els anys 1950 i 1980.
- Al CRAI Biblioteca del Campus Clínic, per la cessió temporal de part del seu fons bibliogràfic.
- Al CRAI Biblioteca de Reserva, per la digitalització de part de l’obra L’art de soigner les pieds.
- A l’Special Collections Research Center de la Temple University (Philadelphia, PA.), per la cessió de la imatge Temple University School of Chiropody (1919).
