Exposició virtual: Martí Luther, Doctor Biblicus

Martí Luter o Luther?

    Abans de visitar aquesta exposició virtual, voldríem cridar l'atenció del ciberlector sobre un aspecte formal. Es tracta de la qüestió del cognom del reformador alemany. Deixant de banda reis, sants, beats i papes, hi ha una regla d’estil, avalada per la tradició i acceptada per tots els editors, que permet traduir els noms i cognoms dels grans personatges de les èpoques clàssica i medieval a les llengües vernacles de cada país. Així en català, podem dir sense caure en cap incorrecció normativa: Plató, Èsquil, Aristòtil, Gai Juli Cèsar, Marc Tul·li Ciceró, Pere Llombard, Guillem d’Occam, Joan Duns Escot, etc., per posar uns pocs exemples. La raó principal d’aquesta regla d’ortotipografia és que tots aquests autors van escriure la seva obra principalment en llatí (o bé en grec clàssic) i, per tant, hi ha una llarga tradició que fa raonable i justifica que els seus noms i cognoms es puguin traduir a la llengua pròpia de cada país. Però, quan ens endinsem al segle XVI, el panorama canvia i ja no és tan evident que la traducció de noms i cognoms sigui una opció tan avalada per la tradició o per les raons lingüístiques, sobretot si ens fixem que molts autors d’aquella centúria escriuen i signen els seus treballs ja en la seva pròpia llengua, encara que mantinguin el llatí en una part substancial de la seva producció. Per això, ens és permès trencar aquella norma no escrita i transcriure la versió original dels seus noms i cognoms en multitud de casos, especialment en aquells que no existeix en la tradició una forma fixada en català. Així, p. e., en català diem: Leonardo da Vinci, Thomas More, Giovanni Boccaccio, Geoffrey Chaucer, Luís Vaz de Camões o Giordano Bruno, grafies totes elles avalades i acceptades per la Gran Enciclopèdia Catalana.

    El cas de Luther s’acostaria més a aquests darrers que no pas als primers, ja que la seva obra està escrita tant en alemany com en llatí, tot i que ell sempre es va mostrar orgullós del seu nacionalisme lingüístic, per dir-ho així, quan escrivia en alemany. Però també hi ha altres motius que ens aconsellen mantenir el seu cognom en alemany i evitar la seva forma catalanitzada. Vegem-los: el nom original del reformador alemany, segons consta al registre d’admissió i entrada de la Universitat d’Erfurt, era Martin Ludher, oriünd de la vila de Mansfeld (i.e. Martinus ludher ex mansfelt). També feia servir aquest cognom per signar les cartes que va escriure durant els seus primers anys de frare i professor universitari. Cal saber, però, que Luder no és una paraula que soni bé a les orelles d’un alemany, ni des del punt de vista fonètic ni semàntic, perquè, segons el context en què s’utilitzi pot significar «persona vil, brètol» o «carronya». Així doncs, a partir de la tardor de 1517, coincidint amb la volada que va agafar el seu nom arran de la polèmica sobre les indulgències, trobem que el wittenberguès començà a canviar la grafia del seu cognom. En efecte, des de llavors, seguint el costum dels humanistes de l’època (que molt sovint optaven per canviar els seus noms per dotar-los de reminiscències clàssiques), el Doctor també va hel·lenitzar el seu cognom de Luder o Ludher a Luther, una forma abreujada del mot eleutherius (del grec Ἐλευθέριος), que significa «home lliure» o bé «alliberador». Aquesta alteració tenia un segon propòsit: pretenia transmetre a la resta de persones la seva pròpia experiència religiosa. Així el nom Luther, l’home lliure, reflectia en certa manera la seva comprensió de la justificació per la sola fe en Crist, en el ben entès d’una fe que allibera als creients i converteix en homes lliures com ell als cristians renascuts. Per això, creiem que és summament important mantenir en català aquesta “h” intercalada en el cognom, de manera que aquí sempre escriurem Martí Luther per referir-nos al reformador alemany. Altrament, el nom de pila sí que el podem traduir a la nostra llengua, i àdhuc és del tot necessari en algunes expressions preses directament del llatí: p. e., «germà Martí», procedent de frater Martinus, o bé «Doctor Martí», de Doctor Martinus, escrit així en els textos originals.

    En definitiva, doncs, des d'aquí volem defensar modestament que pot mantenir-se la forma original «Luther» en català, perquè, per un cantó, no atempta contra les regles fonètiques de la llengua i, per un altre, no suposa cap desviació de la nostra tradició escrita (senzillament perquè aquesta tradició és pràcticament inexistent o de molt recent encuny), i, en canvi, el seu manteniment fa justícia a la biografia del personatge i, el que és més important, és del tot respectuosa amb la decisió, plenament conscient, que va prendre d'hel·lenitzar el seu cognom. Per consegüent, seguint la mateixa argumentació que l'exposada fins aquí, en català també hauria de ser vàlid escriure els mots «lutheranisme» i «lutherà», com a derivats de la forma «Luther». Per això, aquestes són les grafies que nosaltres hem emprat a l'hora de redactar els documents de la nostra exposició virtual i bibliogràfica.