La passió de Pere Miquel Carbonell (1434-1517) pels llibres i, en general, pel fet material de l’escriptura ha estat tractada de bibliofília i grafomania, segons el major o menor grau de benvolença dels autors cap al personatge, considerat, pels uns, com un pont entre la cultura tardomedieval catalana i la renovació literària importada d’Itàlia, o, pels altres, com a “esperit de curta volada”, incapaç de traslladar a la seva pròpia obra els aires nous que el seu parent Jeroni Pau va saber adaptar amb més encert.
La relació de Carbonell amb la paraula escrita és a la base de la seva mateixa activitat professional. Fill d’apotecari, notari reial el 1458 i notari públic de Barcelona el 1463, la seva escrivania compta amb una selecta llista de clients, on trobem el jurista i conseller Jaume Pau, pare de Jeroni i propietari d’una rica biblioteca on els textos jurídics conviuen amb els clàssics i la literatura coetània. Carbonell, que va reunir una col·lecció important de protocols de col·legues barcelonins per heretar-ne la clientela o els negocis, va afegir preàmbuls literaris en alguns dels escassos volums conservats de la seva activitat notarial.
En el terreny professional, però, la data clau és 1476, quan Carbonell succeeix el seu amic Jaume Garcia com a arxiver reial de Barcelona. A partir d’aquest moment es lliurarà a la tasca de preservar i conservar els documents de l’Arxiu Reial, inventariar-los i fer-los localitzables sempre que el rei, els seus oficials o particulars ho demanaran. No és estrany trobar als registres d’aquell fons, avui a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, i als memorials redactats pel mateix Carbonell la seva bella cal·ligrafia en anotacions de tota mena, en català i en llatí, on es crida l’atenció sobre un document, s’ataca els col·legues de la Cancelleria i l’Audiència, es recullen dades sobre la família del rei i els seus oficials -inclosa la del mateix arxiver-, notícies dietarístiques, autoritats morals i textos literaris breus, etc.
Inc 738, detall de la contraguarda posterior
L’Arxiu Reial conserva la memòria de la Corona i les seves gestes. Per Carbonell i els seus amics, el capítol italià del regnat d’Alfons el Magnànim representa el renaixement de l’antiga glòria dinàstica a nivell d’expansió política i cultural, confirmada en el govern del seu nebot Ferran el Catòlic. D’Itàlia arriben textos que ensenyen una nova llatinitat que l’arxiver considera exemplar, imitada i contrastada amb el llatí dels cartularis medievals; noves còpies dels clàssics més llegits i d’altres de difusió menor; textos historiogràfics en què la biografia i el panegíric influeixen en la manera d’escriure la història (Bartolomeo Facio, Antonio Beccadelli el Panormita). No s’ha d’oblidar, però, que d’Itàlia arriba igualment un corrent de renovació de tradicions de vegades titllades de “medievals”, actualitzades i difoses per la impremta: és el cas de les cròniques universals representades per sant Antoní de Florència o Giacomo Filippo Foresti.
Durant quaranta anys com a mínim, Carbonell reuneix una interessant biblioteca que es converteix en un testimoni d’excepció dels corrents culturals que conviuen a la Corona d’Aragó. Els llibres de l’arxiver que s’han conservat estan dispersos en diferents arxius i biblioteques de Barcelona, Dresden, El Escorial, Girona, Madrid, Pamplona, Sevilla, etc. Dels altres, en tenim informació a través de notes del mateix autor escampades en les seves miscel·lànies privades i als memorials de l’arxiu. La temàtica dels llibres de Carbonell és variada. En les notícies més antigues, s’ha dit, hi ha un cert predomini dels autors clàssics, mentre que a les modernes domina l’argument devocional i espiritual. Això s’ha interpretat de vegades com una involució, un retorn del gust “humanístic” al “medieval”, però la qüestió és més complexa. Caldria parlar més aviat de línies d’interès que conviuen en diferents etapes vitals i en l’obra de creació de Carbonell, en què la reflexió sobre uns temes sovint de caràcter moral (per exemple, la fugacitat de la vida, la corrupció dels costums o l’educació dels fills) i literari (la bona llatinitat) es manifesta en una àmplia gamma d’autors antics i moderns, d’altra banda llegits i editats en una època caracteritzada tant per la recuperació dels clàssics com per una renovació espiritual que beu de fonts clàssiques, medievals i modernes.
La biblioteca de Carbonell contenia manuscrits i impresos. Els còdexs van del més antic, del segle XIII (BUB, ms. 1753) fins a les còpies autògrafes del mateix autor, el seu fill Francesc, algun escrivent i amics. Carbonell forma part de la generació barcelonina que, cap als anys setanta, amb una guerra civil tot just acabada, veu arribar els primers impresos a la ciutat. Lluny de mostrar-se reticent, sembla haver acollit l’invent amb entusiasme. Ho fa pensar la sèrie d’exemplars que eren de la seva propietat; el gruix més important que n’hem conservat són els dinou títols –divuit són incunables- localitzats fins ara a la Biblioteca de Reserva de la Universitat de Barcelona. L’interès de Carbonell per la impremta es manifesta en diferents moments del procés editorial. Té tractes amb llibreters catalans (Antoni Ramon Corró, Gabriel Prats, Miquel Riera) per adquirir títols i els fa arribar desiderates per comprar llibres a Venècia i a Lió. S’implica en el negoci editorial: participa en un projecte d’un editor català que contracta la impressió a l’estranger del Speculum morale totius sacrae Scripturae de Johannes Vitalis de Furno, publicat a Lió el 1513 amb dues endreces de Carbonell. La implicació també és econòmica: l’arxiver i la seva segona dona, Eulàlia, són creditors de l’impressor Joan Rosembach, que garanteix els préstecs amb llibres i paper en una pràctica habitual que té ben poc cosa a veure amb la bibliofília.
Inc 191, detall del f. [b]1
La majoria de llibres conserven les característiques notes de propietat autògrafes en llatí, on s’anota el dia que Pere Miquel Carbonell, arxiver reial -o notari, als més antics-, compra el volum i, si escau, la data que en fa donació a un tercer. Carbonell tracta els seus llibres com els de l’arxiu i l’escrivania, és a dir, en millora el format per fer-los consultables: redacta índexs, afegeix la foliació, inicials i manícules, avisa d’errors d’enquadernació. I, sobretot, els anota, de vegades profusament, amb crides, observacions personals o textos breus; notes que són una mina d’informació sobre el personatge, les seves preferències culturals i, de retop, les del seu cercle. Perquè la biblioteca de Carbonell està oberta per a ells: presta llibres i, encara més, en dóna als amics, de la mateixa manera que en rep, com ara el dipòsit, reconvertit en donació, que Jeroni Pau li va fer abans de sortir cap a Roma. Carbonell regala llibres a la família -el nét que duia el seu mateix nom, futur jurista i conseller de Barcelona- i als amics, com el menoret Francesc Segarra, el jerònim Guillem Fuster o el cartoixà Joan Madrencs. També ven algun exemplar. Entre els volums comprats, en recupera d’una biblioteca important com la del notari Bernat d’Esplugues (BUB, ms. 591) o de l’arxiver Garcia ja citat (BC, ms. 246).
Els llibres de Carbonell són també model i font per a la seva pròpia obra. Les sentències i autoritats extretes de clàssics, dels sants pares i els moralistes medievals es retroben als marges d’aquells, però també als volums de l’Arxiu Reial i en un petit vademècum de la seva mà on copia una vida de Sèneca entre altres textos (BUB, ms. 123); un fragment del De ingenuis moribus liberalibusque studiis et de liberis educandis de Pier Paolo Vergerio reapareix com a pròleg delMemoriale ad sui usum, sense que se n’indiqui la procedència (ACA, Cancelleria, memorial 60); algunes cròniques són utilitzades en textos menors com l’Epitoma francorum regum (ACA, Cancelleria, memorial 51) o en la seva gran obra, les Cròniques d’Espanya, en què va treballar fins al 1513, segons confessió pròpia. D’aquesta obra -de la qual celebrem cinc-cents anys de l’acabament aquest 2013- i d’altres llibres seus, inclòs un De corpore et anima no conservat, Carbonell féu disposició al seu testament perquè no fossin víctimes de la dispersió habitual de les grans biblioteques i es conservessin entre la família. Val a dir que aquest document, al qual va dotar d’un caràcter personal, està farcit de les sentències que copiava una i altra vegada en els llibres que li queien a les mans.
La passió de Carbonell pel llibre, com a instrument professional, com a negoci, com a font de plaer o com a model per a la creació literària, el fa mereixedor del títol, un pèl anacrònic, de bibliòfil que se li ha donat més d’una vegada. La seva fama com a tal va travessar els segles i el 1908 era l’excusa perfecta perquè el llibreter Antoni Palau produís un catàleg on un suposat descendent de “M. C.” posava a la venda la biblioteca del seu avantpassat, una broma per a bibliòfils on apareixien exemplars dels títols més famosos i buscats de la impremta incunable catalana.
La mostra virtual que presentem conté la descripció de 22 exemplars manuscrits i impresos, la major part incunables, que havien pertangut a Pere Miquel Carbonell i actualment es conserven a la Biblioteca de Reserva de la Universitat de Barcelona. Els ordenem per data de compra i, en els pocs casos en què no consta, segons la data d’edició i/o elaboració del volum. Hi afegim, com a colofó, un exemplar de les Cròniques d’Espanya, l’obra més ambiciosa de l’autor, on va aprofitar alguns dels exemplars que havien passat per les seves mans.