L’any en curs coincideix amb el VIIIè centenari del naixement de Jaume I. Fill de Pere el Catòlic i Maria de Montpeller, nasqué a la ciutat de Montpeller la nit de l’1 al 2 de febrer de 1208, com bé precisa el mateix monarca i narra en el Llibre dels Feits: “E quan la reina, nostra mare, se sentí prenys, entrà-se’n a Montpesller. E aquí volc Nostre Senyor que fos lo nostre naiximent, en casa d’aquells de Tornamira, la vespra de nostra Dona Sancta Maria Candeler”.
El regnat i la personalitat de Jaume I ha estat sempre un referent cabdal de la història de Catalunya i de tots els territoris de la Corona catalanoaragonesa. De fet és la gran figura que centra el segle XIII i centra també gran part de la baixa edat mitjana catalana. L’exposició que ha programat la Biblioteca de la Facultat de Geografia i Història posa en evidència com la figura del rei Jaume ha estat motiu de constant reflexió per part de la nostra historiografia. Moltes de les grans figures de la historiografia catalana han estan relacionades amb la figura singular d’aquest rei o amb el seu temps, com es pot constatar en aquesta exposició bibliogràfica. De fet, la figura de Jaume I enceta les quatre grans cròniques, una de les manifestacions més rellevants de la nostra literatura medieval, i culmina enguany amb un gran nombre de celebracions repartides per tots els territoris de l’antiga Confederació.
El llarg regnat de Jaume I (1213-1276) s’ha d’entendre en la complexitat i les característiques del segle XIII, un segle que, a l’àmbit de la Corona catalanoaragonesa, suposà el període de màxima expansió territorial, de profundes transformacions socials, amb la puixança i el protagonisme de la burgesia, de la seva participació en els nous governs municipals i en les institucions de la monarquia. Fou també el moment de transformació de l’antiga noblesa, que anirà perdent poder i influència davant del reforçament de l’autoritat del monarca, recolzat en les ciutats i els seus homes; noblesa que també es veurà marginada davant del nou triomf de la infanteria enfront de la vella cavalleria feudal, més pesada i amb més escàs marge de maniobra. Apareixeran nous llinatges nobiliaris, vinculats i amb més fidelitat a la corona i als seus interessos, tot i que no estalviaran les revoltes i mostraran la seva oposició enfront de la puixança de mercaders i juristes.
Però fou també l’època dels grans canvis en l’àmbit eclesiàstic i en la mentalitat religiosa. L’aparició i la ràpida expansió dels ordes mendicants, la seva presència i arrelament en el món urbà, així com la nova proposta religiosa adreçada especialment a homes i dones de les ciutats, trencava definitivament amb el model heretat del monarquisme d’arrel benedictina, mentre la clerecia secular s’obria també a nous canvis, com l’extensió dels benifets, capellanies i la creació de nous bisbats i catedrals, fruit de les conquestes de les Illes i del País Valencià. No menys interessant fou l’aparició d’un nou grup, els juristes, al servei de la monarquia i dels interessos de la gent i de les noves institucions del món urbà; el prestigi social d’aquest grup, la seva riquesa, la seva influència tant en l’àmbit urbà com en el polític, seran un dels trets que perduraran i caracteritzaran la plena i baixa edat mitjana, de la que és un important manifestació la institució notarial.
Tot això en el marc de la consolidació i expansió del dret romanocanònic, o dret comú, per tot l’Occident europeu, com a resposta a les noves necessitats de una nova societat, d’unes noves institucions i d’un nou projecte polític de la plenitud del segle XIII. Juristes i canonistes envoltaren i assessoraren tothora el rei; alguns d’ells, formats a l’Estudi General de Bolonya, com Ramon de Penyafort, Guillem de Sassala o Vidal de Canelles, marcaran profundament la nova administració, el nou territori i la nova estructura política. En aquesta nova estructuració territorial, veguers i vegueries aniran consolidant-se com a unitat bàsica de l’administració de la justícia reial per tots els comtats, mentre la vella Pau i Treva es refermarà (1257) amb una nova milícia de pagesos, el sometent, que a partir del Vallès acabarà estenent-se cap a altres territoris.
La complexa obra d’aquest regnat i d’aquest període són difícilment sintetitzables en les poques línies d’aquesta presentació. Tanmateix, no podem deixar al marge, almenys, alguns aspectes cabdals. En primer lloc, l’obra que ha tingut major repercussió: les conquestes de Mallorca (1229) i de València (1239), que consolidaven la projecció peninsular i mediterrània de la Corona catalanoaragonesa desprès de l’ensulsiada de Muret (1213) amb la mort de Pere el Catòlic. La imposició dels Usatges de Barcelona a Mallorca i la promulgació del Fur de València, eclèctic, romanitzat i influït pels furs de la Catalunya Nova, marcaran profundament l’evolució d’ambdós territoris i les seves poblacions. Tanmateix, la signatura del Tractat de Corbeil (1258) entre Jaume I i Lluís IX de França, liquidava definitivament la vella i idealitzada presència de Catalunya a Provença.
En l’àmbit municipal ja ressenyat, Jaume I hi refermà i consolidà les grans institucions que acompanyaran i presidiran tant l’etapa d’esplendor medieval com la decadència d’aquestes ciutats. El Consell de Cent a Barcelona, la Paeria a Lleida i a altres ciutats de la Catalunya de Ponent. S’autoritzava la ciutat de Barcelona a nomenar cònsols que defensessin i representessin els interessos de la ciutat i els ciutadans per tota la Mediterrània. Foren concedits nous privilegis i costums a Perpinyà, es reorganitzà del Consolat a Montpeller, es confirmaren les Ordinacions de la Ribera per als mariners de Barcelona que presidiren l’apogeu comercial de la ciutat de Barcelona durant l’època medieval; però també fou el període de proliferació de codificacions legals com els Costums de Lleida de Guillem Botet o la reinterpretació dels Usatges feta per Pere Albert en les seves Commemoracions, i que afectava la reial potestat sobre castells, feus i homenatges. I això, amb el seu paral·lelisme en l’àmbit eclesiàstic, on una figura de gran rellevància i estret col·laborador del rei, Ramon de Penyafort, redactà la Summa de casibus i, de manera molt especial, les Decretals.
Junt amb la reforma institucional de les ciutats, cal tenir present la institució de les Corts catalanes que, amb el rei encara infant (1214), foren convocades per primer cop a Lleida, com recorda el monarca mateix en el Llibre dels Feits. Ciutats i pobles de Catalunya, al costat de la noblesa i la clerecia, estigueren representats en aquesta primera reunió de Corts, i després hi foren també en les de Vilafranca (1218), Tortosa (1225), Barcelona (1228), i les que seguiren posteriorment. En la reunida el 1264 s’hi presentà la primera sol·licitud de satisfacció de greuges, prèvia a la demanda reial. El precedent quallaria després com un dels trets característics de les reunions de Corts.
Un darrer aspecte que voldríem destacar d’aquest llarg i complex regnat és el de la importància de les comunitats jueves, sobretot a les ciutats reials. El call de Barcelona, per exemple, es configura sota aquest monarca en l’espai que encara avui conserva aquest nom, al costat del palau de la Generalitat, travessat per l’actual carrer de Sant Domènec del Call. El call de Girona fou conegut arreu per la seva intensa activitat teològica i mística, amb la voluntat de superar l’antiga Llei, mitjançant la Càbala que els havia de permetre penetrar en el misteri de la Divinitat. L’escola cabalística gironina, sota el regnat de Jaume I, fou reconeguda arreu. I fou prestigiada sobretot pel seu màxim representant, Mosse ben Nahman (Nahmànides). A més d’aquest personatge, n’hi hagueren altres com Isaac Ha Leví, potser més conegut amb el nom català de Bonastruc ça Porta. Tanmateix, altres comunitats jueves floriren i tingueren importància a moltes altres ciutats de Catalunya, com Perpinyà, Lleida, Cervera, Santa Coloma de Queralt, Tàrrega o Tortosa. El rei garantí les llibertats i l’autonomia social i jurídica de les diferents aljames. Aquestes comunitats jueves foren no sols un estímul i un important focus d’activitat econòmica, sinó també d’objecte fiscal per part de la monarquia, en tant que recaigueren sobre elles bona part de les demandes del rei en moments de necessitats urgents, sobretot per qüestions de guerra o de les campanyes de conquesta. El lligam entre monarquia i comunitats jueves continuarà i s’ampliarà en el regnat del fill, Pere el Gran. Fou també el moment de les primeres i profundes disputes entre dominics i rabins, que troben en la cèlebre Disputa de Barcelona (1263), presidida pel propi Jaume I, un dels moments més rellevants i tensos en aquesta relació.
El regnat de Jaume I fou també el marc d’una de les manifestacions genuïnes de la plenitud medieval: la Croada. Convocada el 1267, es féu a la mar dos anys més tard, però no arribà mai a destí, sinó que la majoria de la flota, amb el rei, retornà a Aigües Mortes. Només els vaixells dels infants tocaren el port d’Acre. Tot un símbol que s’assistia a la fi d’unes relacions marcades per la guerra amb l’Islam del Mediterrani oriental. El seu coetani francès, Lluís IX, tancaria aquestes empreses iniciades sota la mentalitat del darrer terç del segle XI.
Jaume I i el seu regnat han estat valorats de molt diversa manera. Els seus testaments, la divisió dels seus dominis, la fallida annexió de Múrcia, la seva peculiar energia de cabdill en les diverses empreses bèl·liques i, sobretot, la seva activitat com a reconqueridor, amb les tensions que comportà ser rei de territoris i dominis tan diversos, han fet de Jaume I una figura polièdrica, vist, analitzada i entesa de maneres diverses al llarg dels temps i de les visions històriques. El recull bibliogràfic que ofereix la Biblioteca de Filosofia, Geografia i Història n’és una bona mostra.
Prim Bertran i Roigé
Departament d'Història Medieval, Paleografia i Diplomàtica
Universitat de Barcelona
