per Mireia Aragay
A partir de la dècada de 1980, l’estudi de la literatura anglesa es va veure transformat irreversiblement per l’impacte d’un seguit d’aproximacions teòriques i crítiques al fet literari –materialisme cultural, New Historicism, feminismes i estudis de gènere, deconstrucció, crítica postcolonial i diverses perspectives ètiques i filosòfiques contemporànies que des d’aleshores han qüestionat l’hegemonia d’enfocaments tradicionals com l’humanisme liberal i el New Criticism. Un dels camps on aquesta metamorfosi ha estat més intensa és la literatura canònica dels segles XVI i XVII, molt en especial en el cas de la figura icònica de William Shakespeare. Això no resulta sorprenent, ja que, com demostra Jonathan Bate, a partir del segle XVIII Shakespeare fou ‘deïficat’ i erigit en ‘poeta nacional’, portador màxim dels ‘valors essencials’ de la nació anglesa, que al XIX van ser ‘exportats’ com a eina fonamental en la tasca de construcció de l’Imperi. Es va produir així un efecte doble: Shakespeare va esdevenir el ‘geni universal’, alhora que es va imposar una lectura ‘oficial’ o dominant de les seves obres, de tall humanista liberal, segons la qual eren portadores de valors ‘humans’ suposadament eterns i universals, entre els quals destacava el respecte cap a la jerarquia i l’ordre preestablerts. Aquest ‘Shakespeare conservador’ es va convertir en el punt de mira dels crítics postestructuralistes britànics i anglo-nord-americans a partir de la dècada Thatcher-Reagan (Bate 190 i 240) i en un component fonamental del seu esforç per elaborar un contradiscurs teoricocrític i unes (re)lectures revisionistes dels textos canònics.
Si bé, evidentment, hi ha diferències significatives entre les motivacions, estratègies, aportacions i limitacions de les diverses aproximacions postestructuralistes al teatre de Shakespeare, és important subratllar dos punts de partida fonamentals que comparteixen. D’una banda, la convicció que la pluralitat dels textos literaris permet, o més aviat exigeix, fer-ne lectures diverses: com afirma Terence Hawkes, “no text is a transparent window, giving immediate access to a single, coherent meaning somehow lying ‘within’ itself. Texts are nothing if not inherently plural structures, always open to different readings” (41). De l’altra, la idea que és possible i necessari rellegir Shakespeare, i els clàssics en general, des de perspectives contemporànies pròpies dels segles XX i XXI que, lluny de sacralitzar-los com si fossin monuments inamovibles ancorats en el temps, els mantinguin vius tot destacant-ne la rellevància actual alhora que els insereixen dialècticament en el moment històric que els va veure néixer.
Si parlem de rellegir Shakespeare –i els clàssics en general– és doncs per contraposició a una visió anterior, encarnada en l’humanisme liberal britànic i el New Criticism anglo-nord-americà, que els reverencia com a manifestacions de significats suposadament universals, intemporals i immutables. Aquest punt de vista, que enfonsa les arrels en Aristòtil i, sobretot, en els crítics romàntics (S. T. Coleridge, J. W. Goethe, W. Hazlitt i A. W. Schlegel), fou objecte de formulacions enormement influents per part d’E. M. W. Tillyard i, especialment, d’A.C. Bradley (1851-1935). Seguint Raymond Williams (1921-1988), pare del materialisme cultural britànic, que considera que “tragic experience […] commonly attracts the fundamental beliefs and tensions of a period, and tragic theory is interesting mainly in [...] that through it the shape and set of a particular culture is often deeply realised” (45), i tenint en compte que l’aportació principal de Bradley als estudis shakespearians fou justament la monografia Shakespearean Tragedy (1904), aquest breu esbós de l’eclosió dels ‘altres Shakespeares’ pren com a cas exemplar el de les tragèdies shakespearianes.
De forma molt resumida, Bradley s’apropia del concepte aristotèlic de catarsi i el combina amb una visió cristiana segons la qual l’univers tràgic és moral i just; en conseqüència, un cop passada la convulsió massiva característica de la tragèdia, es produeix un retorn final a l’harmonia, una restauració de l’ordre. En aquest sentit, la finalitat de les tragèdies de Shakespeare consisteix a reconciliar-nos amb el dolor, el sofriment i la mort, vistos com a universals, inevitables i causats per motius impenetrables que se situen més enllà de la comprensió humana, però en darrer terme bells i necessaris d’una manera tan misteriosa com insondable. Dins d’aquest esquema general, l’atenció de Bradley se centra gairebé exclusivament en l’heroi tràgic –concretament, en els que considera els quatre herois tràgics shakespearians per antonomàsia: Hamlet, Otel·lo, el rei Lear i Macbeth–, un “exceptional being” que “in some way we do not seek to define, untouched by the doom that overtakes him, [...] is rather set free from life than deprived of it” (270). L’heroi tràgic és alhora un individu –en aquest sentit, Bradley n’analitza detalladament la ‘personalitat’ fins a reduir-la a un sol tret definitori: Hamlet, l’intel•lectual melancòlic que posterga l’acció; Otel•lo, l’encarnació de la gelosia; el rei Lear, la ira i l’orgull desfermats; Macbeth, l’ambició desmesurada– i el representant d’una ‘condició humana’ suposadament universal, homogènia i immutable. No ens ha de sorprendre que la crítica humanista liberal hereva de Bradley –vegeu, per exemple, The Death of Tragedy (1961), de George Steiner– hagi maldat per refermar aquesta visió ahistòrica i essencialista que entén la tragèdia (shakespeariana) com un gènere intrínsecament conservador.
A la dècada de 1980, el materialisme cultural britànic i el New Historicism anglo-nord-americà comencen a qüestionar l’hegemonia del discurs crític humanista liberal de forma sistemàtica i els seus esforços obtenen un ressò notabilíssim en l’entorn acadèmic internacional. Crítics com Jonathan Dollimore, John Drakakis, Terry Eagleton, Lisa Jardine, Stephen Greenblatt, Franco Moretti o Alan Sinfield, entre molts d’altres, submergeixen el teatre de Shakespeare en el seu context històric, empesos per la convicció que els dramaturgs anglesos del tombant del segle XVI al XVII no s’ocupen d’una suposada ‘condició humana’ universal i eterna, sinó de qüestions concretes –la crisi de la cosmovisió providencialista, la successió al tron, l’impacte social i cultural de la Reforma, la crisi de les relacions de gènere i de l’estructura familiar existent, l’inici de l’expansió colonial, les albors de la modernitat i de l’ordre burgès capitalista– que afectaven els governants i els seus súbdits i que finalment es van resoldre de manera sagnant amb la Guerra Civil de la dècada de 1640. Es tracta, doncs, d’un període de transició ple de conflictes i contradiccions, dos conceptes fonamentals des del punt de vista del materialisme cultural i del New Historicism: tal com assenyala Dollimore, mentre l’humanisme liberal veu “contradiction and conflict as [...] psychic disability or aesthetic failure, the latter often being seen as a reflection of the former” (xxii), i per tant cerca la coherència en els textos o, si convé, la imposa, “materialist criticism begins by reading for incoherence or, as it might better be called, dis-coherence” (xxii; èmfasi original) i la llegeix en clau històrica. En fer-ho, arriba a la conclusió que la tragèdia d’aquesta època, lluny de ser un gènere conservador, fou “an unrivalled instrument of criticism and dissent” (Moretti 27), “by seizing upon, intensifying and exposing contradictions in the prevailing social order” (Dollimore xxiii).
Podem il•lustrar breument les diferències fonamentals entre la lectura humanista liberal de Shakespeare i la materialista cultural o la New Historicist tot fixant-nos en Hamlet (1600 aprox.). La primera es concentra en la ‘personalitat’ de Hamlet i argumenta que l’obra versa sobre la recerca de la seva essència espiritual, el seu jo interior, una recerca que és tant individual com representativa de la ‘condició humana’. A la pregunta que es planteja tot lector o espectador de l’obra –per què no actua Hamlet? Per què no mata Claudi i així venja la mort del pare?– Bradley respon que Hamlet pateix melancolia; això li provoca un desordre mental que l’impedeix d’actuar. La crítica materialista cultural i la New Historicist, en canvi, proposen una lectura històrica a partir de les contradiccions que troben incrustades a l’obra (vegeu, per exemple, Barker). En principi, aquesta cosmovisió exigia l’absoluta submissió dels súbdits a l’autoritat reial i equiparava la desobediència envers el rei amb la desobediència envers Déu. Ara bé, el discurs providencialista entrava clarament en contradicció amb si mateix quan l’autoritat del rei estava en dubte perquè era un tirà, com passa a El rei Lear (1605 aprox.), o bé, com en el cas de Claudi a Hamlet, perquè havia obtingut el poder per mitjans il•legítims. En efecte, d’una banda les fonts documentals contemporànies (especialment les homilies de la jove església anglicana i diversos tractats de teoria política) insisteixen que la rebel•lió contra l’autoritat reial –o equivalents des del punt de vista providencialista: l’autoritat del pare o la de l’espòs– mai no està justificada, de manera que fins i tot quan és il•legítima cal suportar-la sense resistència. Alhora, però, admeten que un monarca il•legítim deixa de ser font d’ordre, de justícia i fins i tot d’identitat per als súbdits i en conseqüència condueix inevitablement al desordre, a la injustícia i a la pèrdua d’identitat. Aquesta ‘falla’ o ‘fractura’ ideològica (faultline; vegeu Sinfield) constitutiva del providencialisme paralitza Hamlet en enfrontar-lo al dilema de quin és el seu deure com a súbdit: venjar la mort del seu pare assassinant el monarca il•legítim, o bé sotmetre’s a la seva autoritat com a cap del ‘cos polític’? Aquest dilema és, per a la crítica materialista cultural i la New Historicist, la representació textual de la crisi històrica del providencialisme i el motiu pel qual es pot afirmar que Hamlet apunta ja cap a l’inici del món modern.
Referències
- Barker, Francis. “Hamlet’s Unfulfilled Interiority.” 1984. New Historicism and Renaissance Drama, edited by Richard Wilson and Richard Dutton, Longman, 1992, pp. 157-66.
- Bate, Jonathan. The Genius of Shakespeare. Oxford UP, 1998.
- Bradley, A. C. Shakespearean Tragedy. 1904. Macmillan, 1985.
- Dollimore, Jonathan. Radical Tragedy: Religion, Ideology and Power in the Drama of Shakespeare and his Contemporaries. 1984. Harvester Wheatsheaf, 1989.
- Hawkes, Terence. William Shakespeare: King Lear. Northcote House/British Council, 1995.
- Moretti, Franco. Signs Taken for Wonders: Essays in the Sociology of Literary Forms. Translated by Susan Fischer et al., NLB and Verso, 1983.
- Sinfield, Alan. Faultlines: Cultural Materialism and the Politics of Dissident Reading. Clarendon, 1992.
- Steiner, George. The Death of Tragedy. Yale UP, 1961.
- Tillyard, E. M. W. The Elizabethan World Picture. Penguin, 1943.
- Williams, Raymond. Modern Tragedy. 1966. The Hogarth Press, 1992.
