Beril·li, Be, 4

El mineral més dolç

Fou descobert per Louis Nicolas Vauquelin el 1798 en forma d’òxid, en el beril i la maragda.  Anys més tard, el 1828, Friedrich Wöhler i Antoine Bussy, de manera independent, aïllaren el metall pur.

És un metall pàl·lid, de color gris, dur però trencadís, lleuger, difícil de fondre i Es pot trobar en trenta minerals diferents, de les quals l’aiguamarina i la maragda són  les seves formes precioses.

 

Vauquelin l’anomenà glucina, pel seu gust dolç. Tot i que la seva estructura no s’assembla gens als anells de les molècules de sucre, excita de la mateixa manera les papil·les gustatives.

El beril·li de seguida arriba a dosis tòxiques i les seves sals son altament cancerígenes. Cal tenir molta cura en la seva manipulació. L’exposició a la seva pols pot produir cicatrius als pulmons i pneumonitis.


 
Enrico Fermi va desenvolupar una pneumonitis als cinquanta-tres anys per haver inhalat una quantitat massa alta de pols de beril·li, utilitzada per controlar les reaccions de l’urani, en els primers assajos amb reactors nuclears.  Va haver de viure connectat a un tanc d’oxigen.

 

El berili és àmpliament utilitzat per fer instruments que requereixen lleugeresa, rigidesa i estabilitat dimensional: contactes elèctrics i electrodes, materials estructurals per satèlits, avions d’alta velocidad, naus espacials, míssils i elements per a dispositius
de comunicació, etc..

Estats Units és el primer productor mundial de beril·li, seguit, a gran distància, per la Xina. El 1999, el govern dels Estats Units va admetre que havia exposat uns 26.0000 científics i tècnics, treballadors de la indústria aeronàutica, de defensa i nuclear, a nivells elevats de pols de beril·li.  

Tot i conèixer els riscos per a la salut, no va fer aturar la producció d’aquests sectors considerats estratègics per instal·lar les mesures de seguretat necessàries.

Beril·li