El mineral més dolç
Fou descobert per Louis Nicolas Vauquelin el 1798 en forma d’òxid, en el beril i la maragda. Anys més tard, el 1828, Friedrich Wöhler i Antoine Bussy, de manera independent, aïllaren el metall pur.
És un metall pàl·lid, de color gris, dur però trencadís, lleuger, difícil de fondre i Es pot trobar en trenta minerals diferents, de les quals l’aiguamarina i la maragda són les seves formes precioses.
Vauquelin l’anomenà glucina, pel seu gust dolç. Tot i que la seva estructura no s’assembla gens als anells de les molècules de sucre, excita de la mateixa manera les papil·les gustatives.
El beril·li de seguida arriba a dosis tòxiques i les seves sals son altament cancerígenes. Cal tenir molta cura en la seva manipulació. L’exposició a la seva pols pot produir cicatrius als pulmons i pneumonitis.
|
El berili és àmpliament utilitzat per fer instruments que requereixen lleugeresa, rigidesa i estabilitat dimensional: contactes elèctrics i electrodes, materials estructurals per satèlits, avions d’alta velocidad, naus espacials, míssils i elements per a dispositius |
 |