Tungstè, W, 74

El 1779, el químic suec Carl Wilhelm Scheele va identificar un nou element en un mineral anomenat tungsten (CaWO4) però no va aconseguir aïllar-lo pur.  No va ser fins al 1873 que els germans Juan José i Fausto Delhúyar, mineralogistes espanyols, van obtenir l’element pur a partir de la wolframita (FeMnWO4). Potser la doble denominació que ha rebut aquest element, tungstè i wolframi,  prové dels minerals a partir dels quals es va descobrir. Tot i que, el 1949, la IUPAC havia acordat que l’element 74 es digués wolframi, com l’havien batejat els germans Delhúyar, a l’edició de 2005 del Llibre vermell va aparèixer com a nom oficial acceptat tungstè i com a símbol W. El tungstè té el punt de fusió més alt de tots els metalls coneguts (3.422 oC) i és el segon material més dur present a la natura, després del diamant. Aquestes i altres propietats (alta densitat, gran estabilitat tèrmica i química, i alta conductivitat) fan que tingui moltes aplicacions i d’importància estratègica: telèfons mòbils, plaques de circuits, instrumental odontològic, fonts de llum com làmpades halògenes o fils incandescents, cotxes, avions, etc.

Els estafadors han aprofitat que la densitat del tungstè (19.250 kg/m3) és semblant a la de l’or (19.300 kg/m3) per vendre peces fetes de tungstè amb recobriment d’or com si fossin d’or massís, molt més car.

La boleta de la punta dels bolígrafs que gira quan escrivim, és de tungstè.  Pot arribar a 2.800 voltes/min.

Les novel·les El tungsteno (1931), de César Vallejo, El año del wolfram (1984), de Raúl Guerra Garrido (Premi Planeta), i Uncle Tungsten (2001) d’Oliver Sacks relaten històries en les quals el tungstè hi té un paper destacat.