Seguint els avatars de la moda
Hi ha raons per creure que el platí es coneixia des de temps remots, com l’or i la plata, però no la utilització real d’aquest metall en estat més o menys pur. I això és degut segurament al fet que comporta moltes dificultats per treballar-lo, a causa del seu alt punt de fusió i el seu caràcter trencadís.
Normalment es presenta en forma de llavors o grànuls barrejats amb d’altres metalls preciosos o amb el ferro. Apareix típicament en el rentat dels rius en busca de l’or, en grànuls pàl·lids i pesants.
Obsessionats per l’or, els conqueridors espanyols instal·lats a la regió de Chocó (ara Colòmbia), no van prestar atenció a aquest metall poc lluminós, que van anomenar despectivament platina (plata petita). Fins i tot se’n van abandonar algunes mines perquè la seva presència les feia poc lucratives. Una de les raons d’aquesta baixa estima pel platí era que els espanyols no eren capaços d’emular els artesans del Nou Món i convertir el metall en una forma mal·leable que pogués ser útil.
 |
És impossible saber qui va descobrir el platí, però el primer a donar-lo a conèixer fou l'astrònom espanyol i oficial naval Don Antonio de Ulloa y García de La Torre, nomenat pel rei Felip V com a membre d'una expedició científica que l’Académie Francaise des Ciènces enviava al Perú per mesurar un cert meridià a l'equador. Va romandre allí durant gairebé deu anys i entre altres coses, va observar la «platina» que es va encarregar d’introduir a Espanya i Europa. En el segle XVIII el platí es va posar de moda entre l’aristocràcia perquè era car i exòtic, però nous jaciments descoberts a Rússia i Canadà a finals de segle van provocar una baixada dels preus. I ja entrat el segle XIX, dos fets van tenir un èxit sense precedents i van fer pujar definitivament la cotització del platí: el 1823, Döbereiner va inventar el primer encenedor portàtil que es fonamentava en la curiosa capacitat que té el platí d’absorbir i emmagatzemar gran quantitat d’inflamable gas hidrogen. I el 1898 Louis Carthier va popularitzar el rellotge de polsera gràcies al fet que el dur platí permetia encastar-hi pedres de manera molt duradora i quasi invisible; era molt més elegant que el «vulgar» or, especialment per lluir a la nit i, a més no s’ennegria com la plata. |
Des de llavors aquest metall manté el seu pedigrí, que va quedar rematat per l’encastat del famós diamant Koh-i-Noor en una corona enterament de platí per a la reina Isabel, esposa de Jordi VI del Regne Unit, per a la coronació el 1937.