Antimoni, Sb, 51

Estudis arqueològics i històrics indiquen que l'antimoni i els seus sulfurs han estat usats pels humans almenys durant els últims sis mil·lennis. Són moltes les referències que es tenen de l’antimoni considerat com a medicament: els assiris i els egipcis feien servir un mineral negre que anomenaven estibina (sulfur d’antimoni) per pintar-se els ulls. El nom de l’estibina en assiri era guhlu, que en àrab es va convertir en kohl, paraula utilitzada encara avui dia per designar qualsevol perfilador d’ulls. L’estibina curava les infeccions oculars i era considerada un medicament molt eficaç, antisèptic i antibacterià. Nabucodonosor II, el rei que va manar construir els jardins penjants de Babilònia al segle VI aC, va utilitzar una barreja d’antimoni i plom per pintar de groc els murs del seu palau. Poc després, el rei va embogir fins a tal punt que dormia als prats i s’alimentava d’herba (Llibre de Daniel, s. II aC).

Els alquimistes medievals també van celebrar les seves virtuts medicinals: les píndoles d’antimoni es van fer cèlebres com a laxants i depuratius per que la seva toxicitat provoca vòmits. Aquestes píndoles, que no es dissolien a l’estómac, si no que s’excretaven i recuperaven per ser utilitzades de nou i fins i tot algunes famílies benestants es passaven les píndoles de pares

Durant el s. XVII van tenir lloc «les guerres de l’antimoni» en que els químics francesos discutien sobre si aquest element era verí o medicament.

De fet, es va comprovar que era força verinós: Basilius Valentino (a qui s’atribueix l’autoria del llibre El carro triomfal de l’antimoni, 1604) va admetre que, després d’administrar-lo en un monestir, alguns monjos van morir.
 
És probable que Mozart moris per haver pres antomini en excés per combatre una febre pertinaç.

També es creu que l'exposició crònica a aquest element podria haver contribuït a la mort de Napoleó, ja que se n'hi administrava sovint en forma d'ènemes.