AUTOPOÉTICA
|
Sábeme ti dicir desta torre de soltos.
Eu non sei máis.
Nin moito máis me importa, non penses.
Compaxínome coa vida diaria e sei
o preciso para estarabouzar por veces esta sida grotesca
a nos manter tan homes e mulleres:
afectados.
Síndrome
de sabérmonos sen tódalas defensas.
Síndrome
que traiamos adquirida e agora sumamos.
Síndrome, conta con iso, que en min alimento
para buscarme negra, si, negra, negra e afectada.
O resto,
o resto como un aire de taller.
Boletín Galego de Literatura, 11 (1994)
|
 |
Arias ha reflexionat molt sobre la seva poètica tant en entrevistes com en poemes autoreflexius. Per a ella, l’interès de la poesia rau en la investigació dels conflictes velats que pateixen les persones. Xela creu en el poema capaç de posar contra les cordes l’ordre habitual de les coses, en el vers que desemmascara la crueltat de la vida.
 |
 |
La de Xela Arias és una poesia culta, però no culturalista. Reuneix ressons de Rilke i Hölderlin, però també de Rosalía de Castro i de les obres literàries de la generació Nós.
 |
 |
Des de Denuncia do equilibrio (1986) fins a Intempériome (2003), passant per Tigres coma cabalos (1990) i Darío a diario (1996), la seva poesia evoluciona sobre la mateixa base: la qüestió de l’altre, la dissociació de l’entitat psíquica i fisiològic, del jo i de l’espai que l’envolta. Sobre aquests pilars es modulen variants temàtiques i estilístiques com la dimensió política de la identitat, el diàleg amb la fotografia, la reflexió sobre la maternitat i un exercici tardà d’intensificació i tensió de les categories gramaticals i sintàctiques del llenguatge.
