La personalitat extraordinària de Carles Riba (1893-1959) fou un dels factors explicatius de l’èxit de la primera història de la FBM. El poeta s’incorporà ben aviat a la iniciativa camboniana i, des dels inicis, esdevingué l’ànima de la secció de grec. A partir de 1925, li fou creada una «càtedra» privada per impartir cursos de grec a la Fundació (i en els crèdits volums d’aquests anys Riba signa com a «professor de Grec a la Fundació Bernat Metge». Amb l’arribada de la Segona República, el patronat de la Universitat Autònoma de Barcelona ‒el nou apel·latiu que adquirí la UB per subratllar l’autonomia aconseguida‒ el nomenà «professor agregat» de Filologia Grega, de manera que, des de 1934, la Universitat passà a tenir tres professors ordinaris de Grec: Riba, com a professor agregat, i els dos catedràtics numeraris, Josep Banqué i Lluis Segalà. Dissortadament, l’activitat docent de Riba a la UB fou limitada en el temps ja que la derrota republicana suposà la fi de la vinculació dels professors nomenats pel Patronat. En plena guerra, Riba aconseguí de defensar la seva tesi doctoral (1938), la tercera que es llegia a la UB des què va poder concedir el grau de doctor. Després de la Guerra, Riba no es va poder incorporar mai més a la docència ni a la UB ni a la FBM.
 |
 |
 |
 |
 |
 |
