2.2. Els anys formatius de Joan Estelrich

 

 

 

 

(25a) Oda sàfica de Joan Estelrich en memòria de Mn. Antoni Marquès: In Memoriam, Maó, Impremta Truyol, 1916.

 

(25b) Turri-Cano [Estelrich], “A Leucónoe”, Llum Nova, any II, núm. 24, 31 de maig de 1913, p. 3.

Oda sàfica escrita per Estelrich en memòria de mossèn Antoni Marquès († 1915) apareguda al volum In Memoriam, publicat a Maó el 1916. 

 

Traducció de l’oda 20 del primer llibre d’Odes d’Horaci, obra d’Estelrich, que, amb el pseudònim Turri-Cano, publicà a la revista Llum Nova del 1913.

 

Tot i haver nascut a Felanitx, Joan Estelrich i Artigues visqué fora de Mallorca, seguint els trasllats del seu pare, tant la infància com l’adolescència. En efecte, de primer, el pare fou destinat a Sabadell i el jove Joan va estudiar als Escolapis de Sabadell, on va aprendre a escriure en català. Seguidament, de 1908 a 1914, la família Estelrich s’establi a Maó. El setembre de 1908 Estelrich feu l’examen d’ingrés a l’Institut General i Tècnic de la capital de Menorca per cursar-hi els estudis de Batxillerat. Fou particular versat en llengües, ja que aconseguí un matrícula d’honor en llengua llatina al primer curs de Batxillerat i un excel·lent en els exercicis finals de la Secció de Lletres.

 

2.2. Segell Academia MarianaA Maó també col·laborà amb l’Acadèmia Mariana de Sant Estanislau, fundada per mossèn Antoni Marquès, de Ciutadella. Estelrich fou l’animador de la colla de teatre per a la qual traduí (els Adelphi de Terenci) o escriví peces teatrals de regust clàssic, com ara La mort de Sòcrates, inspirada en La mort d’Anníbal de Víctor Balaguer.

 

Abans d’acabar el Batxillerat, Estelrich, amb diversos pseudònims, comença a col·laborar en la premsa menorquina. En particular, signa cròniques i articles al diari El Bien Público de Maó des de la tardor del 1912. També col·labora des de gener a setembre de 1913 en el setmanari tradicionalista Cruz y Espada d’Alaior. Al llarg d’aquest mateix any va col·laborar a la revista Gaceta de Menorca Semanario ilustrado de información, ciencias, artes y literatura”, dirigida per Jeroni Massanet, que tingué una vida efímera (abril-juny 1913). Les col·laboracions més literàries aparegueren a La Roqueta, publicada a Maó (1912-1913), i a Llum Nova (Nr. 25b), un quinzenari de Es Migjorn Gran. 

 

En el darrer any que transcorregué a Menorca ajudà a la campanya del polític conservador ciutadellenc Gabriel de Squella en les eleccions de 1914 (en les quals sortí escollit diputat pel districte de Maó) i amb qui, posteriorment, es distanciaria críticament.

 

Dues persones semblen haver influït particularment Estelrich a les darreries de l’etapa menorquina. D’una banda, el mallorquí Andreu Ferrer Ginard (1887-1975), que exercia com a mestre a Es Migjorn Gran. De l’altra, el folklorista Francesc Camps i Mercadal (1852-1929), més conegut amb el nom de plume Francesc d’Albranca, metge de la mateixa localitat menorquina. Fou a través de Camps que entrà en contacte amb Josep Maria Ruiz Manent (1882-1951), fill d’Àngel Ruiz i Pablo, instal·lat a Barcelona des del 1909 al 1919, que amb el pas del temps, desposaria Joana Camps, una de les filles de Francesc d’Albranca.

 

En aquesta primera etapa menorquina, Estelrich rep la influència d’Horaci, directament a través de la lectura i traducció dels poemes del vat de Venosa, i indirectament, a través de la lectura de les Horacianes (1906) i de L’agre de la terra (1897) de Costa i Llobera. N’és prova l’ús de l’estrofa sàfica (Nr. 25a) –clarament inspirada en A Horaci de Mossèn Costa– en la composició In Memoriam (desembre del 1915), dedicada a Mossèn Marquès (In Memoriam, Maó, Impremta Truyol, 1916):

Pare sol·lícit del jovent de l’illa,

Noble intel·lecte que obirà el pervindre

I desitjares per ta pàtria amada

       Dies de gaudi.

 

     Tu qui esforçares ta preuada pensa,

Tu qui passares molts de jorns d’angoixa,

Tu qui lluitares per alçar la roca,

       Bres de ta infància.

Ara la llàntia de ta vida és morta,

Ara a la vora de l’Etern, fermosa

Blanca corona de claror beatífica

       Volta ta testa.

 

(*) In Memoriam, Maó, Impremta Truyol, 1916 [reproduïda en seus diverses, amb ortografia modernitzada, com ara Josefina Salord Ripoll, “Església i menorquinitat cultural: el traçat d’un itinerari”, Publicacions des Born 1 (abril 1997), 97-120, part. 114-115).

 

Les traduccions d’Horaci, signades amb el pseudònim “Turri-Cano”, foren publicades mentre estudiava el Batxillerat en dues revistes catòliques locals: La Roqueta i Llum Nova d’Es Migjorn Gran.

 

  • Hor. carm. 1.1 = “A Mecenes”, La Roqueta, any II, núm. 23, 25 de gener de 1913, p. 2.
  • Hor. carm. 1.3 = “A Virgili”, Llum Nova, any II, núm. 47, 15 de febrer de 1913, p. 2
  • Hor. carm. 1.4. = “A Lucius Sextius”, Llum Nova, any II, núm. 27, 19 de juliol de 1913, p. 2.
  • Hor. carm. 1.6 =  “A Agrippa”, La Roqueta, any II, núm. 27, 22 de febrer de 1913, p. 3.
  • Hor. carm. 1.7 = “A Munacius Plancus”, Llum Nova, any II, num. 20, 29 de març de 1913, pp. 2-3.
  • Hor. carm. 1.8 = “A Lídia”, La Roqueta, any II, núm. 30, 15 de març de 1913, p. 3.
  • Hor. carm. 1.10 = “A Mercuri”, La Roqueta, any II, num. 31, 22 de març de 1913, p. 3.
  • Hor. carm. 1.11 = “A Leucònoe” , Llum Nova, any II, núm. 24, 31 de maig de 1913, p. 3.
  • Hor. carm. 1.30 = “A Venus”, La Roqueta, any II, núm. 21, 11 de gener de 1913, p. 2.

 

Estelrich abandonà Menorca poc després d’acabar el batxillerat i des del desembre de 1914 s’instal·là a Mallorca. Des de l’illa seguí els estudis universitaris (en Filologia i Lletres) que realitzà per lliure, segons sembla a la Universitat de Granada. En aquesta nova etapa mallorquina, del desembre de 1914 a la tardor de 1917, Estelrich s’integrà a la vida cultural de l’illa. Cridat per Jeroni Massanet, fou redactor en cap de La Vanguardia Balear, secretari del Foment del Civisme i membre de la tertúlia que els diumenges tenia lloc a casa del poeta Joan Alcover. També fou un dels primers col·laboradors del setmanari La Veu de Mallorca

 

Instal·lat a Mallorca, Estelrich cercava en aquests anys un apropament als cercles catalanistes del Principat. Ocasionalment viatjà a Barcelona: així havia estat al cap-i-casal el novembre de 1915, on havia conegut Enric Prat de la Riba i Eugeni d’Ors, aleshores al cim de la seva acmé. El primer contacte amb Francesc Cambó es produeix el dia de Reis del 1917 després que Estelrich parlés com a representant de les Illes Balears en una Diada de la Llengua. Després del Parlament, Josep Carner, acompanyat d’Estelrich, s’apropà a la residència de Cambó per presentar-li la jove estrella mallorquina. Després d’un mesos d’incertesa, la tardor del 1917, Estelrich, acompanyat de la seva mare, es trasllada a Barcelona i comença a treballar a la redacció barcelonina de La Veu de Catalunya, a instàncies de Prat de la Riba.

 

A partir d’aquet moment, convertit en militant de les joventuts de la Lliga Regionalista, comença a ocupar llocs de responsabilitat en la trama editorial del partit conservador. A banda de redactor de La Veu i de col·laborador ocasionals d’altres publicacions periòdiques (La Revista, La Publicitat), Eugeni d’Ors el feu director de la revista pedagògica Quaderns d’Estudi i de Minerva, una col·lecció popular de materials didàctics. Es feu amb l’aprenentatge tècnic necessari per tirar endavant una empresa editorial com fou la FBM al costat de Gustau Gili a l’empresa editorial del darrer.

Poc després, rellevaria el mateix Josep Carner al capdavant de la direcció de l’Editorial Catalana, una empresa controlada per la Lliga, de la qual Cambó era president del Consell d’Administració.  En qualsevol cas, com bé ho descriu Josep Pla, l’entrada en el món cultural i polític de la Barcelona del moment fou triomfant i fulgurant:

 

«(Estelrich) amb el seu gran dinamisme, la seva considerable capacitat de treball, la seva infatigable activitat, totes les portes se li obriren i es féu una dilatada quantitat d’amics» (Josep Pla, “Joan Estelrich o la dispersió”, Obra completa, vol. XVIII, Barcelona, Destino, 1992, p. 325).

 

Segons el mateix felanitxer, ja l’any 1919 Cambó li comunicà la idea i durant dos anys –del 1919 al 1921– Estelrich es posà mans a la feina per fer realitat la idea del magnat:

 

«L’obra fou una iniciativa generosa del senyor Cambó ... ell va comunicar-me aquesta idea l’any 1919 ... El programa, el mètode i organització fou preparat, en secret, durant els anys 1919 al 1921 inclusiu»

2.2. Els anys formatius de Joan Estelrich