(67) Plutarc, Vides paral·leles. Tom VIII. Vol. II. Part 3ª. Filopemen i Titus Flaminí. Pelòpidas i Marcel. Text i traducció de Carles Riba, Barcelona, FBM, 1937.
(68) Plutarc, Vides paral·leles. Tom VIII. Vol. II. Part 3ª. Filopemen i Titus Flaminí. Pelòpidas i Marcel. Text i traducció de C. R. Barcelona, FBM, 1937 [1942 ca].
Les peripècies dels darrers volums de Plutarc ja són prou conegudes. Arran de la Guerra, la Fundació Bernat Metge fou confiscada i Carles Riba fou anomenat “comissari” en representació del govern de la Generalitat. Mentrestant, els volums de Plutarc anaven avançant: el 1937 sortia el nr. 83 (que era el tom VIII, volum II, part tercera) amb les vides de Filopemen i Titus Flaminí, d’una banda, i de Pelòpidas i Marcel, de l’altra (Nr. 67). Dels crèdits d’aquest volum republicà havia desaparegut tota menció al fundador de la col·lecció, Francesc Cambó, i al seu director, Joan Estelrich, que donaven suport al bàndol dit ‘nacional’ i, en canvi, apareixia l’escut de la Generalitat que havia expropiat la FBM i noment Riba ‘comissari’. Per això mateix, després de la guerra, fou substituït per un gairebé idèntic volum “franquista” on foren restituïts els noms del depurat, a banda d’amagar el nom de Riba rere les seves inicials (Nr. 68).
 |
|
(69) Plutarc, Vides paral·leles. Tom IX. Vol. ii. Part 4ª. Alexandre i Cèsar, Barcelona, FBM, 1942.
|
Els volums que faltaven de Plutarc sortiren després de la Guerra. El primer, el tom IX, amb la part quarta del volum segon, que incloïa les biografies de Cèsar i Alexandre, fou el primer volum de la FBM que les autoritats franquistes autoritzaren, això sí, sense que hi constés el traductor. Així, el nom de Carles Riba ha estat silenciat en els crèdits del volum (Nr. 69). Només, cap al 2010, quan es van començar a reimprimir sistemàticament els volums de la FBM, es va incloure aquest avís a la pàgina de crèdits:
«Per imperatius de l’època, aquest volum aparegué sense el nom del traductor. Com tots els volums de les Vides paral·leles de Plutarc, és obra de Carles Riba».
L’últim dels volums de Plutarc (Nr. 70), el tom quinzè, ens resulta particularment important perquè hi ha un índex de noms propis que ha servit per regularitzar la transcripció dels noms propis grecs i llatins al català.
(70) Plutarc. Vides paral·leles. T. XV. Galba i Otó. Text revisat i traducció de Carles Riba. Apèndix: Índexs generals (Índex d'autors citats per Plutarc. Índex de noms de Déus, d'homes, de llocs. Índex des coses, mots i nocions que s'expliquen. Esmenes als volums precedents, Barcelona, FBM, 1946.
(71) Gabriel Ferrater, La poesia de Carles Riba. Cinc conferències, Barcelona, Edicions 62, 1979.
Respecte de la traducció de Plutarc, en la que Riba esmerçà més de 25 anys, és prou coneguda l’anècdota, segons la qual Cambó, per interessos propis, hauria poc menys que ‘esclavitzat’ Riba amb la traducció de les vides del biògraf de Queronea. L’anècdota, referida per primera vegada per Gabriel Ferreter a La poesia de Carles Riba (1979) (Nr. 71), sembla haver-se de desmentir perquè ja cap al 1920 quan Riba tradueix ensems Plutarc i Xenofont es conscient del valor formatiu de les obres d’aquest autors que ajudarien a desenvolupar un compromís cívic derivat de la difusió de l’ètica socràtica.
