El binomi puresa-impuresa al Infern virgilià

El llibre VI de l’Eneida conté un important contingut simbòlic, essent el moment de la baixada als inferns de l’heroi, just a la part central de la trama, el zenit del curs dels esdeveniments. El protagonista del relat èpic, Enees, penetra l’inframón, un indret amb un gran impacte psicològic, tant per la fascinació i misteri amb el qual està connotat com per la rellevància literària que té aquest episodi pel desenvolupament de la contalla. Per la nostra mentalitat actual, impregnada per la tradició judeocristiana, associem un seguit de conceptes i significats a l’Infern, que no es manifesten del tot en el mateix sentit en l’obra virgiliana, però, no obstant això, desenvolupada en la societat que aviat veuria néixer el cristianisme, l’Eneida resta impregnada d’elements que també poden entendre’s en clau cristiana.

Virgili ens transmet la noció segons la qual l’Infern resta dividit espacialment, anomenant de manera diferent a cada una de les parts que el formen. La primera, l’entrada, és l’Avernus, literalment, en grec, el lloc sense ocells. La part més profunda i impura, el Tartarus. I després, els Camps Elisis, la llar dels benaurats. Així mateix, el palau dels senyors de l’inframón, la parella divina d’Hades i Prosèrpina, és anomenat Domus ditis, la casa de la riquesa, també dividida en estances i ambients. Tanmateix, el terme Infern, referint-se a tot el conjunt, és emprat també per Virgili.

Ens fixem, en el context d’aquest breu article, en analitzar i il·lustrar el binomi conceptual de puresa i impuresa, present especialment en els passatges que fan referència a l’accés a cada un dels indrets de l’Infern. Així, aquests conceptes contraposats es relacionen amb la penetració de l’heroi a cada espai a través dels requisits que permeten els seus moviments a l’inframón superant les etapes, amb l’objectiu final de trobar el fantasma del seu pare, Anquises, que és el que justifica el viatge. Enees, per tal d’assolir la seva missió, rep l’ajuda de la Sibil·la de Cumes, que actua com la seva guia tot informant-lo de les normes de puresa que ha de respectar per tal de poder avançar.

Per les mentalitats grecoromanes, els conceptes de puresa i impuresa generaven angoixa i preocupació, atès que la culpa d’haver violat un tabú sagrat esdevenia una màcula que havia d’ésser purificada. Es practicava un variat conjunt de rituals expiatoris, vinculats tant amb l’aigua com amb els sacrificis de sang, pels quals hom provava de restaurar i mantenir la seva puresa amb pràctiques pietoses que implicaven tant l’individu, com la seva família, els déus i els difunts.

El recorregut d’Enees comença per l’entrada infernal descrita com un llindar infecte, una boca que devora l’heroi quan penetra a l’inframón: «fauces graue olentis Auerni» (v. 201). La representació, a més, es reforça amb la presència de criatures monstruoses, com les escil·les, l’hidra, la quimera, les gòrgones i les harpies, tots éssers femenins (vv. 287-9), l’aspecte dels quals intenta plasmar l’abominació de l’indret, fent-se corpòria en aquests monstres la impuresa.

No tothom pot descendir als inferns. La Sibil·la sentencia ja des de l’inici que només un origen diví pot despenalitzar-ne l’entrada, una prerrogativa reservada únicament als qui gaudeixen de l’estima de Júpiter: «paucis quos aequos amauit Iuppiter» (vv. 129-30). Així, el llinatge d’Enees és el signe de puresa que li permet de superar el primer pas, atès que la dea Venus és la seva mare i, per tant, l’heroi té sang divina. Contràriament, la Sibil·la adverteix al nostre heroi que altres indrets del món subterrani, com el Tàrtar, li són vetats, ja que la seva condició d’home pietós li impedeix d’accedir-hi: «nulli fas casto sceleratum insistere limen» (v. 563).

No obstant això, la puresa d’Enees no és suficient per continuar el seu viatge, i la Sibil·la li adverteix que hi ha un requisit que cal acomplir: el seu company, Misè, jeu insepult, i de rebre les pertinents exèquies fúnebres. Aquest és un element de gran importància per la religiositat pagana grecoromana, després recollit pel cristianisme i l’islam, relacionat amb la pietas, la pietat, segons el qual el tractament correcte de les despulles és una tradició indefugible. Enees, amb la seva comitiva, troba una branca daurada als boscos gràcies a la intervenció miraculosa de la seva mare Venus, enterra a Misè, i a partir d’aquí ha de continuar el viatge en solitari (vv. 152-5). Es tracta, d’aquesta manera, d’un dels grans preceptes de la puresa, la realització dels rituals funeraris i del correcte tractament de les restes, que vincula els vius i els morts, que, tanmateix, genera també una contaminació pel contacte amb els difunts que ha d’ésser netejada amb líquids purificadors com el vi i l’aigua lustral: el primer, vessat sobre el cos del difunt, i la segona, sobre els seus companys. L’observació estricta de la cerimònia permet a l’heroi de continuar el seu recorregut.

A més, la branca d’or trobada per Enees, un objecte màgic, assenyala que el fat l’acompanya i que, per tant, està predestinat a entrar a l’Infern. Els objectes imbuïts de poder màgic representen també la puresa que permet a l’individu de superar una prova que no podria superar per si mateix, que, alternativament, el designen com escollit, atès que Enees només pot arrancar la branca daurada si és suficient digne per fer-ho, agafant-la amb la mà i sense cap dificultat: «et rite repertum carpe manu; namque ipse uolens facilisque sequetur, si te fata uocant» (vv. 145-7). Així, aquell qui no està pas acompanyat per la providència mai podrà obtenir l’útil sagrat que el capacita en la prova sobrehumana del descens infernal.

Quan la Sibil·la i Enees arriben al riu Estígia, els cal l’ajuda del barquer Caront. Els rius, com en el món terrenal, creen fronteres que separen grups, en aquest cas, els vius i els morts, i també, els morts que han estat correctament tractats del que sí. Aquells difunts que no han estat sepultats segons la tradició, no poden creuar-lo mai. Aquest era el cas de Misè i ara, el de Palinur, timoner difunt d’Enees, que suplica a l’heroi que l’auxili de la mateixa manera que a Misè.

Una situació homòloga se’ns transmet a l’Evangeli, a la història del cec de Jericó (Lc 18.35-43). El cec demana de ser purificat tot apropant-se a Jesús, que representa la puresa, però els deixebles, que representen els límits socials, li barren el pas. En el cas de Palinur, aquest intenta també superar al distància que el separa d’Enees, l’ésser pur que pot ajudar-lo, i és la Sibil·la, ara, qui li barra el pas, tot recordant al timoner que les lleis divines li prohibeixen d’acostar-se a l’heroi, per tant, els límits socials. En aquest cas, no obstant això, també li ofereix esperança al fantasma del timoner, anunciant-li que en un futur, gràcies a un prodigi, el seu desig es complirà, per tal que pugui ésser purificat i recordat gràcies als rituals corresponents, posant fi a la seva exclusió (vv. 376-9).

Reprenent la història, a Enees li arriba el moment d’emprar els objectes màgics. En primer lloc, la branca d’or permet que Caront accepti de portar-lo a l’altra riba. En segon lloc, en torbar-se davant de la presència del guardià Cèrber, el gos que impedeix que cap viu pugui creuar l’entrada, la Sibil·la li ofereix uns pastissos amb mel somnífera i fruites medicamentoses que prèviament havia preparat: «melle soporatam et medicatis frugibus offam obicit» (vv. 420-1). Induït pels queviures, Cèrber és vençut per la son, i no pot impedir a Enees de travessar el llindar de l’Hades per continuar amb la cerca d’Anquises.

Tot havent viscut importants retrobaments, com, per exemple, amb la seva amant, la reina Dido, que s’havia suïcidat en ser abandonada per l’heroi, el recorregut d’Enees pels inferns li permet de contemplar dos indrets antagònics: el Tàrtar i els Camps Elisis. El primer, a l’esquerra, i el segon, a la dreta. Aquesta posició posa èmfasi en la idea de contradicció entre ambdues localitzacions, representant així el binomi de puresa-impuresa, en el qual, el Tàrtar es tracta de l’espai impur per excel·lència, mentre els Camps Elisis se’ns presenten com l’indret pur: «hic locus est, partis ubi se uia findit in ambas: dextera quae Ditis magni sub moenia tendit, hac iter Elysium nobis; at laeua malorum exercet poenas et ad impia Tartara mittit» (vv. 540-3).

Al Tàrtar, infestat per criatures monstruoses, s’hi troben els titans que van desafiar els déus olímpics i on resten captius per l’eternitat. Aquest és un espai sense possibilitat de purificació ni d’expiació, i, per tant, no se’n pot sortit. Aquí, Enees rep un missatge de boca del rei Flègies, castigat pels seus delictes i malifetes tant de caire econòmic com sexual, que li fa saber que no ha de menysprear els dues ni la justícia: «discite iustitiam moniti et non temnere diuos» (v. 620). La insolència, així, també és una acte d’impuresa, especialment envers els déus.

La Sibil·la esperona Enees i l’insta a completar els rituals de la branca d’or, la qual ha d’oferir a Prosèrpina, domina de l’Infern. Un cop realitzada l’ofrena, continuen el seu viatja cap als Camps Elisis, on novament cal una purificació: el cos ha d’ésser netejat amb aigua per entrar-hi. Hem d’assenyalar que Enees s’ha relacionat amb el Tàrtar, cosa que implica que ara ha de netejar-se de la seva infecció, posant èmfasi en la dicotomia que connota ambdós espais. L’heroi assoleix la seva meta i contempla l’indret dels benaventurats, on pot trobar-se amb el seu pare, atès que tots els passos de purificació han estat satisfets i la branca ha estat dipositada a l’entrada. Enees oblida que no pot tocar el seu pare, atès que com a fantasma la seva materialitat és diferent i no poden interactuar físicament, indicant novament la importància de la no-barreja com a principi essencial en la relació entre vius i morts, especialment en un lloc tan pur. Anquises li revela al seu fill el seu futur, i la continuïtat a partir d’ell d’un llinatge beneit, expressant-se el concepte de puresa, ara el de la sang.

És interessant de notar que malgrat la idea de puresa, no es tracta d’un destí final com ho pot ser el cel del cristianisme canònic, que ens és més familiar. Existeixen ànimes que han de retornar dins nous cossos al món dels vius, ja sigui per imposició del destí, ja sigui mancar de la puresa suficient com per a romandre-hi: «animae, quibus altera fatocorpora debentur» (v. 713). Així doncs, la purificació pot de continuar el seu procés de superació d’etapes, permetent a algunes ànimes assolir un estat més elevat de puresa: «donec longa dies perfecto temporis orbe concretam exemit labem, purumque relinquit» (vv. 745-76).

En conclusió, el sistema cognitiu i ritual relacionat amb la necessitat de renovar, preservar i restaurar la puresa a l’Antiguitat grecoromana, tal com ens transmet la literatura virgiliana a través de la catabasis infernal de l’heroi, tingué un pes ideològic prou considerable com per adquirir aquest paper de rellevància en una obra que, convé no oblidar-ho, justifica i explica la fundació de Roma, la seva societat i la dinastia dels Julis. La puresa del llinatge que ha de venir queda legitimada pels actes de purificació d’Enees, representant simbòlicament la dignitat de la ciutat que ha de néixer i l’Imperi destinat a governar el món.

Bibliografia

• Dasen, V., & Spieser, J.-M. (2014). Les Savoirs magiques et leur transmission de l’Antiquité à la Renaissance (V. Dasen & J.-M. Spieser, Ed.) [Book]. SISMEL edizioni del Galluzzo.
   
• Gardin, N. (2019). Petit Larousse des symboles. Éditions Larousse.
   
• Kallendorf, C. (2020). Printing Virgil: The Transformation of the Classics in the Renaissance. Brill.
   
• Poupard, P. (1993). Dictionnaire des religions. Presses universitaires de France.
   
• Servius (2012). Commentaire sur l’Énéide de Virgile: libre VI: Vol. VI (E. Jeunet-Mancy, Ed.). Les Belles Lettres.
   
• Virgilio (1989). Eneida (V. José. Herrero, Ed.; 2a reimpr.). Gredos.