El paper de les dides entre l’Eneida i el Tirant lo Blanc

En els darrers compassos del cant IV de l’Eneida, el cant de la bonica (i tràgica) història d’amor entre Dido i Enees, hi apareix un personatge que passa força desapercebut, però que té unes implicacions culturals que val la pena resseguir i que motiva la síntesi que se’n fa en aquestes pàgines. Aquest personatge és Barce, la dida d’Anquises, que va seguir Dido durant la seva dramàtica aventura mediterrània després de la caiguda de Tir en mans de Pigmalió, com tants altres fidels i cortesans de la reina. I tots junts van recaure a les costes del nord d’Àfrica on la reina va edificar la ciutat de Cartago.

            A la literatura clàssica, les dides no són un personatge estrany, sinó que se’n poden trobar diversos exemples. Pel que fa a la literatura grega, hi ha diversos casos de dides famoses. Una és Euriclea, la dida que reconeix Ulisses quan arriba a Ítaca, després de vint anys d’absència, i l’heroi mostra amor i agraïment mentre li renta els peus.

Una altra dida amb un relleu molt interessant és la de Fedra, que apareix a la tragèdia Hipòlit d’Eurípides. En aquest cas, el personatge té un relleu més destacat ja que es comencen a veure elements que tindran un valor en la tradició de les dides a la literatura. Així, en aquesta ocasió, la dida, en tant que persona propera i de confiança, es converteix en una confident de Fedra i, en certa manera, en un desdoblament que anticipa certs comportaments de l’esposa de Teseu. En aquest cas, la dida, a més de tenir un paper com a personatge de proximitat i familiaritat, també té un relleu narratiu a l’hora del desenvolupament de l’obra.

            Retornem al cas de l’Eneida, Barce apareix al cant IV, després que Dido s’adoni que Enees ha fugit amb la flota troiana, la reina li hagi llançat tot tipus d’improperis i malediccions. Ho fa amb aquestes paraules:

«Això deia, i girava el seu pensament cap a totes bandes cercant d’alliberar-se ben de pressa de la llum odiada. Llavors parla breument a Barce, la nodrissa de Siqueu, perquè la seva la retenia l’una funerària allà a l’antiga pàtria: “Estimada nodrissa, fes venir aquí la meva germana Anna: digues-li que s’afanyi a purificar el seu cos amb aigua de riu i que porti les víctimes i les ofrenes expiatòries prescrites. Que vingui així, i tu mateixa, cenyeix-te els polsos amb una cinta negra sagrada. El sacrifici a Júpiter Estigi, que vaig començar a preparar ritualment, tinc ganes d’acabar-lo, de posar terme als meus neguits i de lliure a les flames la pira del cabdill dardani.” Així parlà. La nodrissa accelerava el pas amb l’afany d’una anciana» (Eneida, iv, 630-641).

En aquest fragment ens trobem amb un element que és hereu de la tradició clàssica de les dides, que apareix com a persona de confiança de la reina i alhora està al seu servei, encara que pròpiament Barce no fou la nodrissa de Dido, sinó que va ser-ho del seu marit. Tot i així l’anomena estimada nodrissa, com si fos la seva, en un reforç de la familiaritat que hi té. De fet, al fragment també ens aporta informació sobre la seva dida, que ja era morta i les restes de la qual s’havien quedat a Tir. Aquesta darrera informació es diu amb amor i recança, pel fet que Dido no es va poder endur les restes d’algú que considera també com a familiar, en una característica que es configura al voltant del paper de les dides.

            Aquesta familiaritat amb Barce es reforça encara amb el fet que li demana que es prepari d’acord amb les convencions de vestimenta que cal per fer un sacrifici i que són les cintes negres sagrades als polsos. Així doncs, Barce no només s’encarrega d’avisar Anna per a l’encesa de la pira, sinó que també n’ha de ser espectadora en tant que persona propera a la reina. I s’ha de suposar, també, que assisteix al desesperat discurs que fa la reina a continuació del fragment que s’ha copiat i com es llença damunt del glavi d’Enees i inicia així la seva agonia en el que és el clímax del cant.

            Barce no és l’única dida que apareix a l’Eneida, als set primers versos del cant VII és la dida d’Enees, Caieta que protagonitza un petit moment narratiu: mor justament en el moment d’arribar a Itàlia i Enees s’encarrega d’enterrar-la ell mateix a les Hespèries amb gran delicadesa. Ens trobem, doncs, amb una altra mostra de proximitat i de tendresa envers la dida, que no deixa de ser una altra mostra de respecte a una persona que es considera de la família. No és arriscat dir Virgili tenia en ment l’episodi de l’arribada a Ítaca per part d’Ulisses amb la proximitat i familiaritat que es mostra a les dues nodrisses i just en el moment que els dos herois arriben a la terra que els estava esperant.

Aquesta proximitat i familiaritat de les dides protagonistes del món clàssic es transforma en el món medieval. Les dides es tornen uns personatges que si bé mantenen aquesta proximitat amb personatges de classe alta es converteixen també amb dones que no són de fiar i amb punts malèvols, excepte algunes excepcions. Són els típics personatges embolicadors que es poden trobar en obres com els fabliaux o altres reculls d’històries populars medievals, i que Miret i Sans descriu en un capítol que els dedica al seu conegut Sempre han tingut bec les oques. Les múltiples dades que referencia sobre les disposicions contractuals que hi havia al voltant de les dides són una mostra d’aquesta deixadesa de funcions o, fins i tot, mala fe, i que passat en pel sedàs de la literatura, es converteix en personatges juganers i entremaliats, però també interessats i malvats.

És en aquest context d’evolució del papar de la dida que a la literatura catalana en tenim una de molt destacada i que no és altra que la Viuda Reposada del Tirant lo Blanc de Joanot Martorell. La primera aparició d’aquest personatge és al capítol 117, quan Tirant acaba d’arribar a Constantinoble i just després d’entrevistar-se amb l’emperador, ret respecte a la infanta Carmesina, encara de dol i se la troba així:

«Aprés veu un llit ab cortines negres. E la Infanta estava gitada damunt aquell llit ab brial de setí negre, vestida e coberta ab una roba de vellut de la mateixa color. Als peus, damunt lo llit, seien una dona e una donzella. La donzella era filla del duc de Macedònia, e la dona havia nom la Viuda Reposada, la qual havia criada a la Infanta de llet. Al cap de la cambra véu estar cent setanta dones e donzelles qui totes estaven ab l’Emperadriu e ab la infanta Carmesina».

            En aquest petit fragment ja veiem un aspecte típic de les dides en els cercles cortesans, un cop han acabat la seva feina, es converteixen en persones de confiança de quin han criat i, ja només del seu seguici, sinó també amb una relació de familiaritat i proximitat, tal i com ja s’ha vist en la tradició clàssica.

            La Viuda Reposada torna a aparèixer al capítol 127 i aquí ja es pot començar a intuir que serà un personatge sinistre i pren aquell caire malèvol de les dides en la tradició medieval. En aquest capítol hi ha la famosa declaració que Tirant fa a Carmesina per mitjà d’un mirall i que alegra molt Carmesina. I ella, contenta, ho explica a les persones amb qui té més confiança, la Viuda Reposada i Estefania. Però la princesa no es troba amb les paraules que voldria escoltar, ja que la Viuda fa un discurs on mostra la importància per tal que Carmesina guardi la seva castedat i pensi en un casament amb algú d’un nivell similar al seu. I l’acaba amb unes paraules interessants: «Aquesta és la poca coneixença que vós teniu, e molt millor vos seria, ma filla, morísseu amant honestat que vergonyosament viure». Fixeu-vos en el ma filla, en aquesta proximitat i sobretot familiaritat, d’una mare. Ara bé, en aquest punt, el discurs de la Viuda sembla el propi d’algú que vol protegir una persona més inexperta i no pas algú que vetlla per a uns objectius propis que tenen uns interessos foscos.

Tot seguit, i encara al capítol 127, Estefania, la consola i aprova l’amor del cavaller en una visió més lliure i més lligada a la joventut i l’amor. Tal i com ella demostrarà a la seva pròpia història amorosa paral·lela a la dels protagonistes i molt més desenfrenada, amb unes noces sordes, fins i tot, amb Diafebus.

A mesura que la novel·la avança, la Viuda Reposada, davant de Carmesina, titlla Tirant d’aprofitat i de persona que no té cap ofici ni benefici, i que no sent amor per a ella, sinó que la vol usar per aconseguir riqueses i el tron de Constantinoble. Ara ja sí, es comença a veure com el que realment vol és desbaratar la relació entre ells dos. També es descobreix el motiu perquè tracta amb tant despit els dos amants, perquè està enamorada en secret de Tirant i el voldria tenir per a ella. I així li ho confessarà, tot i que ell la rebutja amb paraules amables, la Viuda Reposada intentarà llavors una última estratagema, acusa Carmesina de ser-li infidel amb l’esclau Lauseta i demostra aquest nefandíssim crim amb la ficció maliciosa que hi ha al capítol 283, calcada en la Tragèdia de Caldesa de Joan Roís de Corella.

El resultat d’aquest episodi serà la separació dels dos amants per un llarg període de temps, el periple africà de Tirant i la tornada de l’heroi victoriós a Constantinoble. És llavors com, la Viuda, temorosa de la reacció del cavaller, se suïcida empassant-se tots els seus cosmètics.

Ara bé, quina relació es pot establir entre les dues dides, Barce i la Viuda Reposada? Doncs seria interessant pensar que Martorell hagués tingut al cap tots els episodis de dides clàssiques que s’han esmentat al principi, en especial Barce o Caieta de l’Eneida, a l’hora de construir la seva novel·la. Però fa de molt mal dir.

Joanot Martorell controla una gran quantitat de fonts literàries que les incorpora a la novel·la amb una gran capacitat i mestratge. De fet, si resseguim el Tirant hi ha diverses referències tant a Virgili, com a la història d’amor entre Dido i Enees. Ja al pròleg hi ha una primera referència a les faules poètiques de Virgili entre altres històries que se situen en paral·lel a la del cavaller protagonista que l’autor es disposa a narrar. I, Virgili, encara apareixerà en altres ocasions com a exemple de saviesa, fins al punt que repeteix la mateixa citació als capítols 181 i 328: «E d’aquells fon Virgili, qui féu llibres com se porien adquirir riqueses». I al seu torn, Dido i Enees, formen part de llistes de grans amants als quals el cavaller valencià equipara a Carmesina i Tirant i que també tenen diverses aparicions a la novel·la, però només de nom, sense cap implicació narrativa.

Amb el que s’ha vist en les línies superiors només es pot afirmar, com a molt, que Martorell recull una tradició clàssica que considerava les dides com a persones venerables i que els seus alletats consideraven de la família i tractaven amb un alt grau de respecte. Fins i tot en el cas de Barce, que no és pròpiament la dida de Dido, però sí del seu marit. Ara bé, a partir d’aquí, l’autor valencià incorpora elements propis de la tradició medieval quan la nodrissa esdevé un personatge embolicador i fins a un cert punt sinistre, amb una agenda paral·lela a la seva alletada i que durà a terme tot un seguit de situacions per desbaratar la història d’amor de Carmesina i Tirant.

Voler anar més enllà amb suposicions sobre la influència que el personatge de la dida Barce va tenir sobre la que apareix al Tirant és camp de la filologia ficció. No obstant, i ja per acabar, tampoc ho voldria inscriure tant en l’àmbit de la ficció si fem cas a la multitud de fonts literàries que domina Martorell i com les sap fer utilitzar a l’hora d’escriure. En especial s’han de destacar alguns fragments clàssics i en concret de l’Eneida. Llavors seria bonic pensar que sí, que Martorell va llegir el cant IV, es va fixar en Barce i a partir d’aquí, amb el sedàs del personatge de les dides medievals, va començar a donar forma a la Viuda Reposada. Però de moment, és això, un element bonic de suposar i res més.

Bibliografia

• Chaucer, Geoffrey, Contes de Canterbury. Traducció de Victòria Gual. Quaderns Crema, Barcelona, 1998.
   
• Cruz Pérez, Esther, «La feina de les alletadores durant la baixa edat mitjana mallorquina». Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, vol. 59, pàg. 35-46, 2003.
   
• Eurípides, Hipòlit, traducció de Joan Alberich Mariné. La Magrana, Barcelona, 2002.
   
• Flabiaux, cuentos franceses medievales. Cátedra, Madrid, 1997.
   
• Martorell, Joanot, Tirant lo Blanc. Ariel, Barcelona, 1990.
   
• Miret i Sans, Joaquim, Sempre han tingut bec les oques. Adesiara, Martorell, 2013.
   
• Virgili, L’Eneida, traducció de Joan Bellès. Empúries, Barcelona, 1999.