«O, daß doch Gott wollte, daß meine und aller Lehrer
Auslegung untergingen und ein jeder Christ selbst die bloße Schrift
und lauter Gotteswort vor sich nehme» (WA 10-I,1:728.9-11)
Luther va començar a treballar intensament en la interpretació de la Bíblia i la seva transmissió lingüística en llatí, hebreu i grec des del 1512, quan va assolir el títol de doctor en teologia i va exercir de professor de la Universitat de Wittenberg, tot i que el seu primer contacte amb la Bíblia es remunta uns anys abans. En efecte, segons els seus propis records, la primera vegada que va tenir a les seves mans un exemplar de la Bíblia fou a la biblioteca de la Universitat d'Erfurt, on havia ingressat com a estudiant el juliol de 1501. Segons les mateixes fonts, aquesta trobada casual amb la Bíblia va tenir lloc en algun moment de l'any 1503, fou llavors quan va poder llegir a correcuita unes línies de la Sagrada Escriptura, en concret, un passatge del «Primer llibre de Samuel», abans de tornar a una de les seves classes (WATr 3:598.10; WATr 5:75.10; WATr 1:44.16-20). Aquest episodi crucial de la vida de Luther ve a corroborar que, en aquella època, la Bíblia era un llibre poc difós entre la població i normalment romania tancat amb pany i forrellat dins els murs de les biblioteques d'universitats i monestirs.
 P. Llombard, Sententiarum liber I |
Glosa Ordinaria (circa 1480) |
Les 'Sententias' de Pere Llombard eren el text fonamental de les lliçons de teologia durant l'època de Luther com a estudiant a la Universitat d'Erfurt. | Fra Martí segurament va llegir en privat la Bíblia amb l'ajuda d'aquesta col·lecció de comentaris bíblics extrets dels Pares de l'Església. |
Poc temps després, l'any 1505, ja com a jove novici de 22 anys resident al monestir agustinià d'Erfurt, Luther va poder disposar d’un exemplar de la Bíblia llatina (la Vulgata de sant Jeroni) enquadernada en cuiro vermell que li va donar el mestre de novicis, Fr. Johann Greffenstein (WATr 1:44.23 s.).. Segons explicarà posteriorment el reformador, llegia aquell exemplar de la Bíblia tan sovint (dos cops a l'any, WATr 2:244.20-23) que podia recitar–ne passatges sencers de cor. La seva lectura, doncs, va marcar tota la seva trajectòria vital i professional, i uns anys més tard ho va resumir així:
«Quan jo era jove, em vaig acostumar a la Bíblia, la llegia molt sovint i em vaig familiaritzar amb el text; vaig arribar a conèixer–la tan a fons, que sabia on era cada sentència i on anar per trobar–la quan se n’havia de parlar. Era, per tant, un bon textualista. Després vaig començar a llegir els comentaristes. Però al final vaig haver de deixar de llegir–los i prescindir de tots ells, ja que no podia estar amb la meva consciència tranquil·la, i així vaig haver de tornar a ennuegar–me amb la Bíblia. Perquè és millor veure amb els ulls propis que amb els aliens» (WATr 4:432–433, n. 4691).
En la teologia de Luther, la Bíblia ocupa un lloc central, és sobretot la Paraula de Déu, és a dir, allò que Déu ha volgut que l’home conegui per tal d’emprendre el seu camí de salvació. Es tracta, doncs, del testimoni veraç del Deus revelatus, que s’oposa a la resta que Déu no vol que l’home tingui coneixement, el Deus absconditus. El cristià ha de comprendre por la revelació a través de l'Escriptura i per la seva pròpia experiència el fet aparentment inexplicable que Déu castiga qui estima, que permet que el diable turmenti l'home per alhora alliberar-lo del mateix diable. L'home vell (Adam) ha de morir en nosaltres perquè el nou home (Crist) hi reneixi. Tan segur està Luther que aquest és el camí de la vida i la salvació que creu que tots els homes ho han d'experimentar si volen salvar-se. Fins i tot el reformador arriba a dir que tot el contingut de la Bíblia no és més que l'ensenyament de la creu (és a dir, el patiment simbolitzat per la Passió de Crist) i una admonició a portar la creu.
 |
La importància de la Bíblia dins la teologia de M. Luther queda reflectida en aquest gravat de l'època en què es veu el reformador alemany brandant-ne un exemplar davant una multitud amenaçadora de clergues i nobles catòlics encapçalats pel papa Lleó X (xilografia d'artista desconegut). Imatge: Zeno.org. |
Així doncs, com a paraula viva de Déu, l’autoritat de les Sagrades Escriptures és absoluta i es resumeix en el principi de Sola Scriptura, només la Bíblia pot i ha de ser la font de la doctrina cristiana, l’única guia en qüestions de fe, per sobre de l’autoritat del papa. Aquesta serà una idea insistent del pensament lutherà, sobretot, a partir de l’anomenada Disputa de Leipzig (juliol de 1519), on es va enfrontar amb el teòleg catòlic Johann Eck, afamat professor de la Universitat d’Ingolstadt. En aquella disputa, Eck va defensar la infal·libilitat del papa, la qual cosa suposava anteposar l'autoritat del papa a la de la Sagrada Escriptura. Ja el 1518 el cardenal Prierias, membre destacat de la cúria romana, li havia recordat a Luther: «Qui no s'atingui a l'ensenyament de l'Església de Roma i del Papa com a regla infal·lible de fe, d'on rep el seu poder i autoritat la Sagrada Escriptura, és un heretge». El frare agustí trobava aquesta mena de declaracions anticristianes i monstruoses, perquè suposaven equiparar la Paraula de Déu a les lleis humanes. Luther es va mantenir ferm en les seves idees i, per això, arribarà a dir més tard, durant la seva compareixença a la Dieta de Worms, davant l’emperador Carles V i tots els estaments de l’Imperi (abril de 1521), que només es retractaria de les seves afirmacions si algú era capaç de demostrar amb la Bíblia a la mà que ell estava equivocat.
Luther estudia la Bíblia, retrat de E. M. Ward
En aquest context, la Bíblia va ser per a ell una taula de salvació, perquè hi va trobar la resposta a una pregunta que durant els seus anys de monjo agustí, en la soledat de la seva cel·la, es feia de manera recurrent: Com pot l'home ser just davant Déu? Van ser anys de conflicte espiritual i d'angoixa personal perquè no sabia del cert com trobar el camí de la salvació per a la seva ànima. Però, segurament un dia de 1515, mentre preparava els seus apunts de la «Carta als Romans» per explicar-la a classe, les paraules de l'apòstol Pau van il·luminar el seu cor fins a l'exaltació: «El just viurà per la fe» (Rm 1,17). A partir d'aquesta frase evangèlica, Luther donarà un altre significat a les expressions bíbliques «justícia de Déu», «poder de Déu», «saviesa de Déu», tot interpretant-les així: Déu misericordiós és qui fa just, poderós i savi l'home mitjançant la seva gràcia, l'home rep passivament la justícia divina i és justificat per la fe.
En efecte, al prefaci de la primera edició de les seves obres completes en llatí, datat en març de 1545, menys d’un any abans de la seva mort, Luther descriu d'aquesta manera la seva experiència:
«Sense parar, em passava jo dia i nit rumiant [sobre aquest passatge de sant Pau, Rm 1,17] fins que em vaig adonar del lligam entre les frases, que diuen: «La justícia de Déu es manifesta en l’Evangeli» i tal com està escrit: « El just viurà de la fe». Llavors vaig començar a entendre la justícia de Déu com aquella justícia gràcies a la qual el just viu com per un regal de Déu, és a dir, per tant, a partir de la fe, i vaig advertir que això s’havia d’entendre de la següent manera: A través de l’Evangeli es manifesta la justícia de Déu, a saber, l’així anomenada «passiva», és a dir, la justí- cia que rebem nosaltres i a través de la qual Déu per gràcia i misericòrdia ens fa justos per mitjà de la fe [...] A partir d’aquí em vaig sentir com a nascut totalment de nou. Se m’havien obert les portes i jo mateix havia entrat al paradís. Tota l’Escriptura se’m va presentar sota una nova perspectiva» (WA 54:186.3–13)
La justícia divina és, doncs, una justícia passiva, per la qual Déu fa just (justifica) el pecador per mitjà del do de la fe. L'home no se salva pas pels seus esforços, sinó per la fe. Aquesta serà la clau que farà servir Luther per interpretar tota l’Escriptura. Aquest moment es coneix, en la vida de Luther, com «l’experiència de la torre» (Turmerlebnis) i és el punt d’inflexió que marca el camí del futur Reformador. Fixem–nos que aquesta extraordinària revelació prové directament de la Sagrada Escriptura, sense intermediaris ni cap subtil interpretació, només portant a la pràctica aquell conegudíssim mandat evangèlic de Joan 5,39: «Escodrinyeu les Escriptures».
Sobre la corrupció de la naturalesa humana, Déu posa, com un mantell, els mèrits de Jesucrist i, d'aquesta manera perdona els nostres pecats, no tenint-los en compte. Així doncs, pretendre cooperar amb les nostres obres en allò que Crist ha realitzat amb molta abundància, és fer-li una injúria. Crist, per tant, és el motiu central de la Bíblia en el seu conjunt. «Crist és la nostra justícia i la nostra pau, que Déu ens ha concedit. I a través d’Ell, Déu ens justifica i d’aquesta manera assolim la pau» (WA 4:16.20‒21). En opinió de Luther, la Bíblia en el seu conjunt era portadora d'un missatge clar: l'Evangeli de l'amor de Déu en Crist. Per consegüent, donava testimoni de la veritat, de Crist, però del Crist crucificat, que era l'únic mitjancer que Déu havia col·locat per a la salvació dels homes. El reformador va descriure el paper soteriològic central de Crist amb aquestes paraules:
Luther predica el Crist crucificat (taller de L. Cranach, 1547).
Déu ho fa tot, l’home no pot fer-hi res, pel que fa a la seva salvació. Aquesta és, en breu, l'anomenada iustitia Dei passiva, la gran troballa teològica del Dr. Martí Luther i l’eix principal de la ruptura que planteja la Reforma envers el catolicisme. I l’arrel d’aquest descobriment es troba precisament en l’Escriptura, l’únic fonament de qualsevol doctrina cristiana. El principi de la Sola Scriptura, segons Luther, no significa que cadascú pugui interpretar el text bíblic com vulgui, sinó que l’Escriptura ha de ser el text nuclear per tal de discernir la revelació de Déu, la Veritat amb majúscules. I, encara que la tradició podia certament ajudar, tota doctrina teològica havia de ser jutjada sobre la base de l'exegesi de les Escriptures, perquè l’Escriptura s’interpretava a si mateixa (sacra scriptura sui ipsius interpres). En aquest sentit, però, la Paraula i l'Esperit són inseparables: Déu parla a l'home mitjançant la seva Paraula i no dona el seu Esperit o la seva gràcia al marge d'aquesta Paraula exterior que n'és prèvia (cf. WA 50:245.6-7).
Així doncs, tota la «nova» teologia de Luther es basa exclusivament en l’Escriptura, totes les altres fonts doctrinals (sants, pares de l’església, concilis, encícliques papals, costums, etc.) estan per sota i no poden contradir la sagrada Bíblia, fins aquest punt Luther posa al centre de la seva teologia la Paraula de Déu. Tots els clergats, des del sacerdot fins a l'arquebisbe, tenien la missió fonamental de predicar i proclamar aquesta Paraula, el pur Evangeli, que prepara l'ànima del creient per rebre la gràcia i aferma la seva fe («fides ex auditu»). Per altra banda, la centralitat de la Paraula divina a Luther es basa també, com hem dit, en què la Sagrada Escriptura s’interpreta a si mateixa, cosa que significa que el text es fa escoltar i entendre per si mateix, sense necessitat de fonts externes. La seva interpretació, però, requereix d’un element essencial per part del lector, el do indispensable de l’Esperit Sant, perquè en la comprensió de les Escriptures no serveix de res la raó humana. Un Esperit que Luther va rebre quan a finals de 1514 (Saak, 2017, p. 125), tot comentant el Salm 84, va descobrir el veritable significat de la justícia divina: Déu és el que fa just l’home, la qual cosa va corroborar amb la lectura de la Carta als Romans un any més tard. L'home no pot fer res per salvar-se, és Déu qui hi actua: vessa la gràcia sobre la seva ànima i li atorga el do necessari de la fe.
Luther té nombroses cites en relació a les sagrades Escriptures i la seva importància com a font d’autoritat indiscutible de la doctrina cristiana. Aquí n’hem recollit algunes extretes dels seus Col·loquis de sobretaula:
«Vaig fer una aliança amb Déu: que Ell no m'enviï visions, ni somnis, ni tan sols àngels. Estic satisfet amb el do de les Sagrades Escriptures, que em donen instrucció abundant i tot el que cal conèixer tant per aquesta vida com per l'esdevenidor» (WA 44:246.11–14).
El Déu, un i tri cristià, està present també a l’Antic Testament, encara que allà estigui parcialment ocult. En canvi, al Nou Testament, ja apareix i es manifesta en tota la seva gloria. De fet, el Nou Testament no és altra cosa que la consumació de les promeses contingudes a l’Antic Testament. Per tant, l’Antic Testament no només condueix a Crist com a promesa, sinó que, en donar–ne testimoni, s’estableix una continuïtat en la interpretació espiritual de la història de la salvació. Així, al seu «Prefaci del Salteri» de 1531 llegim:
«Només per aquesta raó el Salteri hauria de ser–nos estimat, perquè promet tan clarament la mort i resurrecció de Crist, i descriu el seu regne i l’estat i naturalesa de tota la cristiandat, de manera que bé podria anomenar–se una petita Bíblia en si mateixa, en què tot el que es troba a tota la Bíblia està resumit de la manera més bella i breu, i fet i preparat en un esplèndid manual, de manera que crec que el mateix Esperit Sant es va prendre la molèstia de reunir una Bíblia breu i un llibre d’exemples de tota la cristiandat o de tots els sants, a fi que, per a tots aquells que no poden llegir la Bíblia en la seva totalitat, tota la suma quedés resumida en un petit llibret» (Prefaci a l'edició revisada del Salteri, 1531).
Bibliografia consultada
- Bayer, O. (2020). La teología de Martín Lutero. (Salamanca: Sígueme).
- Castanyé, J. (2017). «Els principis de la Reforma protestant». Revista Catalana de Teologia, 42(2), 355–374.
- Saak, E. L. (2017). Luther and the Reformation of the Later Middle Ages. (Cambridge: Cambridge University Press).
- Stork, T. (1873). Luther and the Bible. (Philadelphia: Lutheran Board of Publication).
