Els precedents

Inici

La caricatura, segons els estudiosos de la matèria arranca de l’antiguitat clàssica. A les excavacions de Pompeia, ja es van descobrir a les parets d’alguns edificis, gravats o pintures de caràcter grotesc o burlesc. Aquestes imatges busquen ressaltar els aspectes negatius, els defectes i deformitats de persones o animals, per provocar sentiments de rebuig o burla. Aquesta tendència perdurà fins ben entrat el segle XIX.

Però, cap a les darreries del segle XIX apareix a Alemanya una nova orientació vers la caricatura: el psicologisme. Aquesta tendència tracta de captar i dibuixar els trets psicològics més pregons d’una certa persona, separant-se de la crítica àcida o amarga. No es busca el ridícul, sinó el caràcter; d’aquí el terme de caracteritzar o caricaturitzar. Més important que la forma - o la deformitat -, és captar i plasmar en un dibuix els trets més sobresortits d’una determinada persona.

Cabanès A. La Médecine en caricature

"Pel que fa a la caricatura mèdica, es comprensible que, en un principi, la nostra professió hagi incitat a la burla dels artistes. L’home sà es riu amb gust d’aquell al que creu que mai haurà de recórrer, però un dia humil i sumís, vindrà a tractar-se als seus peus. El metge, llavors, no abusarà de la seva victòria; acollirà el pacient penedit sense tenir-li en consideració les injúries que ha rebut. La nostra professió, des de sempre, ha estat objecte de la sàtira; els escriptors, durant diferents èpoques l’han denigrat contínuament, però ningú com els caricaturistes, han exercit l’art a les nostres expenses. Cap corporació ha estat més maltractada que la nostra".

El Doctor Cabanès (1928), en el primer volum de la seva obra La Medicine en caricature, es lamenta de que el metge i la malaltia sempre hagin estat el centre de la sàtira, principalment des de la caricatura. Reproduïm les seves paraules (p. 6):

“La nostra professió, des de sempre, ha estat objecte de la sàtira; els escriptors, durant diferents èpoques l’han denigrat contínuament, però ningú com els caricaturistes, han exercit l’art a les nostres expenses. Cap corporació ha estat més maltractada que la nostra.”

Champfleury. Histoire de la caricature moderne.

Francés J. El Mundo ríe : la caricatura universal en 1920.

En la seva obra, La caricatura contemporània, Bernardo Barros escriu sobre l’evolució de la caricatura (p. 16-17):

“La caricatura ha sufrido una evolución. Los antiguos humoristas creyeron que la esencia del género consistía en la estupenda exageración de algún defecto físico. Buscaban lo aisladamente grotesco. Perseguían la idea descuidando la forma. Esto dio lugar á un amaneramiento insoportable. No se pensó en la armonía de lo deforme. Se falseó el valor de la línea. Y se olvidó que todo arte, para merecer el nombre de tal, debe sustentar un canon estético.

 

El humorismo ha de basarse, inevitablemente en las condiciones que Henri Mounnier supo utilizar en sus trabajos: la observación, el perfecto estudio de las actitudes psicológicas y la suficiente memoria para recordar que la risa puede ganarse con sólo copiar la realidad, que rechaza todas esas deformidades estupendas”.

Com a fruit de l’evolució de la caricatura sorgiren, segons Barros (1916; Vol 1) quatre escoles. L’escola alemanya era l’escola més moderna que influí sobre les demés. Escriu Barros (p. 25):

"Los alemanes, grandes maestros, influyen directamente sobre las otras escuelas. Ellos han modificado los más opuestos criterios. Constituyen el núcleo fuerte. Y bien puede decirse que han determinado el punto vulnerable de la línea. Porque con ella lo han dibujado todo, encontrando matices que parecían exclusivo patrimonio de los japoneses. Los alemanes van asegurando el predominio mundial. La misma caricatura francesa, tan pulida y elegante, ha caído en un amaneramiento amigo de de los gestos de salón. Los ingleses sostienen el abolengo de sus modelos actuales. Y en cuanto á los norteamericanos, yo no creo –con muy escasas excepciones– que tengan un criterio estimable, capaz de dar una sana influencia que perfeccione la técnica de otros".

Segons aquest autor, la nova visió de la caricatura presenta tes aspectes que es troben en la caricatura alemanya més evolucionada: la línia, la psicologia i la llegenda. Parla d’impressionisme de la línia, ja “la caricatura és un art essencialment impressionista”.

Pel que fa a la psicologia, l’autor la considera un “nou aspecte del que no poden prescindir els humoristes moderns” (p. 42 i 44):

“Habrá surgido con él otra dificultad y otra pesquisa. Pero se ha logrado la perfección de un arte, creándole su verdadero espíritu á la vez que se ha destruido su antiguo aspecto de clown...”

 

"La psicología fue la integral de todos los factores. Convencidos los nuevos caricaturistas de que el arte no es una ficción, dieron á sus obras aquella misma virtud perseguida en la pintura de retratos. Ahondaron esquemáticamente en los espíritus y acecharon, antes que el parecido físico, la moralidad interior, comprendiéndola, imponiéndose una sintetización similar a la sintetización de la línea”.

Inici