Inici
"Ací diem alguna cosa de les antigues universitats de Catalunya que, com veurà el lector, corresponien una a cada diòcesi catalana, si exceptuem les de Tortosa i d’Urgell. De les universitats de Catalunya; que no és com dir de les universitats catalanes. Perquè catalanes foren, i notablement importants, posem per cas, els Estudis Generals de València, els de la ciutat de Mallorca, i d’altres que no fan al nostre interès actual. Com no direm res de l’important Estudi General de Perpinyà, ubicat a la gloriosa i antiga diòcesi d’Elna, sufragània de la metroplitana de Tarragona fins a l’anexió del Rosselló a França; tot i que l’Estudi es va considerar sempre intengrat al Principat i havia estat creat, dotat i afavorit pels nostres reis; però al tombant del segle XVII, tot i ésser encara una universitat absolutament catalana, ja no era de Catalunya, i no fou víctima de la respresàlia filipista que va destruir totalment totes les seves germanes de Lleida, de Girona, de Barcelona, de Tarragona, de Vic i de Solsona."
Folch A. Les Universitats de Catalunya al tombant del segle XVII. Barcelona: Dalmau, 1972.
"Jaume II (1291-1327) fundà l'Estudi General de Lleida en virtut del privilegi de data 1 de setembre de 1300, i les Facultats autoritzades seran el Dret Canònic i Civil, Medicina, Filosofia i Arts. Des dels inicis de la implantació de l'Estudi General de Lleida, que s'instaura en règim de monopoli, és a dir, que tals ensenyaments només podien tenir lloc a Lleida dins la Corona d’Aragó, s'estableixen tres nivells de formació conduents a l'obtenció de la titulació per a l'exercici de la Medicina. Un primer nivell: la Gramàtica o Llatinitat; un segon: la Filosofia i Lògica; i el tercer, de formació específica de la professió. També cal assenyalar, que a les primeres èpoques de l'Estudi, els metges contractats per a la lectura de les càtedres d’Arts i Medicina, són anomenats mestres i no doctors com els del Cànons i Lleis. Serà l'any 1391, per un privilegi de Joan I, on es reconeixen els mèrits dels mestres de Medicina i Arts de l'Estudi de Lleida. I en la reforma de 1575, als mestres de la Facultat se'ls anomena doctors per primera vegada. Per a obtenir el grau de doctor, els estatuts de l'any 1662 ens indiquen expressament els distints nivells de formació que cal acreditar:
- L’Aprovació pel Prefecte dels Jesuïtes, dels anomenats estudis de Gramàtica, Humanitat i Retòrica (impartits en les seves escoles en tres cursos).
- Aprovar dos cursos de Filosofia.
- Obtenir el títol de batxiller en Filosofia.
- Obtenir el títol de batxiller en Medicina, prèvia aprovació de tres cursos de Medicina.
- Aprovar quatre cursos de Medicina i practicar set mesos.
- Obtenir el títol de doctor en Medicina.
I, per acabar, cal dir que la novetat remarcable de la reforma de l'any 1693, es la creació d'una càtedra de Cirurgia."
Esteve i Perendreu F. Distints nivells d’estudis per a graduar-se en Medicina a l'Estudi General de Lleida (ss.XIII-XVIII). Gimbernat Revista catalana d’història de la medicina i de la ciència. 1995; 23(1): 83–94.
"La facultad de medicina, que se benefició de la existencia del antiguo Estudio fundado por Martín el Humano en 1401, se convirtió en el principal centro del saber médico en la Cataluña de los siglos XVI y XVII. El elevado número de cátedras y la labor de sus profesores no dejan duda acerca de su notable nivel. Pero lo más importante es que participó -aunque no en primera fila como Valencia, sino en un discreto segundo plano- de los principales movimientos renovadores de la medicina europea. Desde el humanismo médico y la anatomía vesaliana hasta la cirugía práctica y la nueva botánica médica. Este apogeo fue estimulado por su vinculación con un gran centro Hospitalario como el Hospital General de la Santa Cruz y, sobre todo, por la organización de un modelo coherente de actividad asistencial y de formación científica del personal sanitario, concebido y llevado a cabo por las mismas élites urbanas que financiaban y gobernaban la universidad.
Tras el acuerdo [en 1565, de unión perpetua e indisoluble entre la universidad de los médicos y la universidad del Estudio General] la enseñanza de la medicina cambió radicalmente gracias a la actividad de un grupo renovador que consiguió imponer las corrientes renacentistas e impulsó la expansión de la facultad barcelonesa hasta convertirla en uno de los centros más adelantados de toda España, junto con Valencia, Alcalá y Salamanca."
|
Cátedras de Medicina (1596 / 1598) |
||
|
Hora |
1596 |
1598 |
|
De 7 a 8 |
Principios |
|
|
De 8 a 9 |
Anatomía y simples |
|
|
De 9 a 10 |
Mayor de Galeno |
Curso trienal |
|
De 10 a 11 |
Cirugía |
|
|
De 2 a 3 |
Menor de Galeno |
Hipócrates |
|
De 3 a 4 |
Hipócrates |
Curso trienal |
|
De 4 a 5 |
Práctica |
Curso trienal |
Fernández Luzón A. La Universidad de Barcelona en el siglo XVI. Barcelona: Publicacions i Edicions Universitat de Barcelona, 2005.
"[Sus disciplinas] Están bien especificadas en la bula pontificia de su erección. Se le otorga la facultad de leer públicamente, enseñar e interpretar todas las facultades y ciencías, tanto mayores como menores, esto es las Siete de las Artes Liberales, Medicina, Derecho, Civil y Canónico, y la sagrada Teología, y en cada una de estas facultades poder condecorar con los grados, tanto del Bachillerato como de la Licenciatura, Magisterio y Doctorado, a la manera de los demás colegios y universidades del O. de Pred., con todos y cada uno de los privilegios, exenciones, inmunidades, prerrogativas y gracias, tanto pontificias como reales, de que están dotados los demás colegios y universidades de la misma Orden, y sus rectores, lectores, padres y demás personas, tanto seculares como regulares, a ella por cualquier motivo adscritas. Le concede los mismos derechos y privilegios de que disfrutaban las universidades de Sevilla, Alcalá de Henares, Salamanca, Valladolid y todas los demás colegios y universidades de España de la Orden de Sto. Domingo."
Serra Vilaró J. Universidad Literaria de Solsona. [s.l.]: Sugrañes Hnos, 1953.
"Girona té la gloria d'haver aconseguit el segon lloc, cronològicament, dels estudis generals de Catalunya. La seva concessió, posterior gairebé un segle i mig a la de Lleida, s'avança uns pocs anys a la de Barcelona. Tot i el que una tal concessió havia de comportar per a Girona, l'establiment de l'Estudi es va retrassar. No sabem ben bé les causes. L'Estudi General de Girona, doncs, no fou un fet fins a la segona meitat del segle XVI. Al segle XVII, doncs, l'Estudi General de Girona, sembla que va conèixer el zenit de la seva glòria. L'establiment i dotació de càtedres es va anar sostenint lloablement i va arribar un moment que funcionaven disset cadires on s'explicaven totes les facultats, amb aptitud de concedir tots els graus de les ciències que s'hi llegien : els de batxiller, la llicència i el doctorat; així com el mestratge en Arts."
Folch A. Les Universitats de Catalunya al tombant del segle XVII. Barcelona: Dalmau, 1972.
"Fou el cardenal Gaspar Cervantes de Gaeta qui l’any 1572 va dotar Tarragona de la seva Universitat Literària, trencant totes les barreres que s'hi oposaven i tots els privilegis que donaven l'exclusiva dels estudis superiors a altres ciutats. [...] La trajectoria de la Universitat de Tarragona fou brillantíssima durant el seu primer cinquantenari. En iniciar-se el segon quart del segle XVII, una sèrie de calamitoses circumstàncies van disminuir les rendes universitàries, perque amb els trastorns alguns dels béns es van perdre, i això era una gran contrarietat per no poder satisfer puntualment el salari dels catedràtics, i les càtedres no sempre foren ateses com era desitjable. Aquestes angoixes econòmiques evidents eixalaren ostensiblement la prosperitat acadèmica; però ben lluny d'anul•lar-la, encara va mantenir decorosament el bon nom dels primers anys i encara va estar servida per professors que van assolir la celebritat i que li van conferir prestigi ben albirable."
Folch A. Les Universitats de Catalunya al tombant del segle XVII. Barcelona: Dalmau, 1972.
"La Universitat de Vic arrenca dels ensenyaments que es practicaven a la seva Seu, a la manera com es van instituir més o menys a totes les canonges episcopals de la nostra terra per a la instrucció dels clergues. Però no podem considerar aquests ensenyaments, ni l'Estudi de Vic, com una veritable Universitat, amb facultat de conferir graus, que era la que li havia de donar aquella categoria; i que una ambaixada conjunta de les corporacions municipal i canonical va sol•licitar del rei Felip III, pel juny del 1599, quan aquest monarca es trobava a Barcelona per presidir les Corts.
El dia 26 de juny de 1599 el rei va atorgar que l'Estudi de Vic pogués conferir graus acadèmics, si bé aquesta concessió estava limitada només a les facultats d'Arts i de Filosofia.
Calia a la nova Universitat, per tal d'obtenir la plenitud satisfactòria en la concessió dels graus d'Arts i de Filosofia facultats pel privilegi reial, la deguda sanció o indult apostòlic que ho confirmés. Finalment fou Felip V qui en document reial signat el 14 de març de 1702 va atorgar a la Universitat de Vic que pogués concedir graus a les facultats de Sagrada Teologia i Lleis. Però el goig va durar poc, i encara va ser una realitat sotragada per una lluita civil -la de la guerra de Successió-, que havia de comportar el sarcasmes de l'extinció, per decret del mateix rei Felip V, que l'havia encimbellat tant."
Folch A. Les Universitats de Catalunya al tombant del segle XVII. Barcelona: Dalmau, 1972.
Ús del català científic abans de 1716
"En arribar al segle XVIII la llengua catalana ja havia estat gairebé arraconada de les labors científiques en el nostre àmbit. Durant els dos-cents anys anteriors, el català, tan puixant antigament en les obres mèdiques, va anar cedint progressivament. A partir del 1500, efectivament, la llengua catalana és abandonada, més que pel castellà, per l'ús de la llengua llatina. Això passa sobre tot en les classes dirigents, que usen llatí i castellà quasi exclusivament, però també en l'àmbit de la literatura mèdica.
Bé és veritat que s'escau, en aquests moments -segle XVI una devallada evident de la vida catalana, des d'un punt de vista polític, i també científic, que coincideix amb l'eclosió d'una medicina castellana que assoleix un gran nivell científic. A partir d'ara seran nombroses, i generalment d'una alta qualitat, les obres mèdiques i quirúrgiques castellanes.
No hi ha, doncs, massa quantitat d'obres mèdiques o quirúrgiques escrites en català durant aquestes dues centúries. I quasi totes les que coneixem són, o bé tractats de cirurgia, o bé estudis sobre la pesta. En totes aquestes obres la llengua catalana és usada per la raó del desconeixement del llatí de molts cirurgians -barbers-cirurgians-(en quant als llibres quirúrgics) o bé perquè es tracta d'obres destinades a divulgació, més que no pas als metges (en quant a les obres sobre la pesta, en les que es donen consells sobre la seva prevenció i curació)."
Vallribera i Puig P. L’Obra mèdica catalana de dos cirurgians del 1700?: Anton de Borja i Carles Pallejà. Barcelona: Promociones Publicaciones Universitarias, 1987.