Inici
| Els sanitaris a l'exèrcit borbònic | L'Hospital de la Santa Creu | Els estudiants de Medicina durant el setge (1713) |
Els sanitaris a l’exèrcit borbònic
"Por Real disposición del 13 de Septiembre de 1707, y para combatir el intrusionismo de los "barberos" y su poca prepración en lo referente a la cirugía se determina que estos sean examinados.
Respecto a los Hospitales, la Real Ordenanza de 26 de Septiembre de 1704, dispone se asigne a cada hospital de cada ejército un médico-doctor, un cirujano mayor, dos ayudantes de cirujano y doce practicantes de cirugía.
En el ejército de Felipe V que operaba sobre Barcelona por los años de 1713-1714, figuraba un hospital volante de campaña con capacidad para 600 enfermos o heridos, con la siguiente plantilla: Proto-médico uno, cirujano mayor uno, ayudante 1° de cirugía uno, boticario mayor uno, segundos ayudantes de cirujano 18, practicantes 10, un teniente vicario, cuatro capellanes, un sacristán y un contralor. La principal figura del hospital era el contralor, el propio director no podia tomar ninguna determinación por sí mismo, estaba únicamente supeditado a los comisarios de guerra.
En 1713 los hospitales militares fijos eran los siguientes: En Extremadura los de Badajoz y Alcántara; en Castilla los de Ciudad-Rodrigo y Zamora; en Aragón los de Zaragoza, Mequinenza, Lérida y Monzón y en Cataluña el de Balaguer, existiendo también un hospital volante en Tortosa.
Además de los hospitales fijos se distinguían los llamados hospitales de primera sangre que eran en realidad los puestos de socorro instalados a unos 1500 pies de Rey de la de la línea de fuego y cuyo servicio lo prestaban los cirujanos de los cuerpos de segunda línea y los de entrelíneas; los cirujanos de primera línea o línea de fuego no permanecían en ella, sino que se incorporaban al hospital ambulante o ambulancia para reforzarlos: en ellos solo permanecían los enfermos y heridos, después de su asistencia, hasta que fueran evacuados, en la primera ocasión a los fijos."
Velamazán Díaz V, Velamazán Perdomo V, Velamazán Perdomo M. La medicina española durante la Guerra de Sucesión. La Guerra de Sucesión en España y América?: actas X Jornadas Nacionales de Historia Militar, Sevilla, 13-17 de noviembre de 2000. Madrid: Deimos, 2001. p. 929–42.
"[...] Tots aquest elements ens indiquen que la Santa Creu va ser un espai molt viu i absolutament fonamental per garantir el restabliment dels nombrosos militars i civils que demandaven la seva assistència. Potser no podrem saber mai fins a quin punt va ser rellevant, però som de l'opinió que aquesta institució va esdevenir clau en moments que la guerra era favorable als interessos francoespanyols, essencialment, arran de la superioritat humana i tècnica. Per tant, no seria exagerat afirmar que, en bona mesura, l'hospital va possibilitar la resistència de la causa del país. Ja hem vist com els setges sobre la Ciutat Comtal exemplificarien aquest fet. D'altra banda, ens sembla molt interessant assenyalar com els esdeveniments ocorreguts van catapultar la institució, provocant que la Santa Creu fos, sense voler-ho, una espècie de «caserna hospital» de la capital catalana. I, tot això, sense deixar de ser la primera institució sociosanitària del territori. Compartir aquest espai significava que el món civil i el militar es trobessin en un mateix indret.
No ens ha d'estranyar, doncs, que els paisans que entraven a guarir-se poguessin acabar enrolats en alguna companyia.
La dimensió militar que va adquirir aquesta institució durant el període d'enfrontament és innegable. Acostar-se a la seva documentació és conèixer la vessant més prosaica de la guerra. De mica en mica, els investigadors anem aprofundint en la història social dels combatents que van participar en aquests grans conflictes armats. La Santa Creu és una parada obligatòria. La institució va pal·liar amb escreix les insuficiències d'una organització militar que tenia moltes mancances, sobretot, en termes sanitaris. Algunes xifres semblen confirmar aquest èxit.
Segons els nostres càlculs, mentre els combats van ser presents a Catalunya, a les instal·lacions hospitalàries es comptabilitzen al voltant de 18500 entrades de l'estament castrense. Els índexs de mortalitat van ser relativament baixos: el 15,64% de les estades documentades. Sobre el període de repòs, en els casos en què s'ha conservat l'entrada i la sortida del convalescent, trobem que el 67% va restar-hi un màxim de catorze dies. Qui sap si sense la Santa Creu, la Guerra de Successió a Catalunya hauria durat nou anys."
Cases Ibàñez A. La Guerra de Successió a través de l’Hospital de la Santa Creu. A: Medicina i Farmàcia. Barcelona 1700.
Els estudiants de Medicina durant el setge a Barcelona (1713)
"[Setembre de 1713]
Vui la companyia dels estudiants de teologia, filososofia i medicina de qui era capità lo Dr. Fornès, catedràtic de medicina, se són juntats a la sala gran i d’allí per lo claustro a on han desades les armes, menos 8 que són entrats a la capella de St. Tomàs a on ha feta dir una missa i después d’ella, lo sacerdot ha beneïda la bandera."
Política, religió i vida quotidiana en temps de guerra (1705-1714) El dietari del Convent de Santa Caterina...... pàgina 83
"No sólo el pueblo y la nobleza, sino el clero secular y el regular, estuvieron dispuestos al sacrificio. El 24 de julio, día también memorable, escribe el presbítero Mateo Bruguera, tuvo lugar la ceremonia cívica que presenció Barcelona, en la ostentosa cuando indescriptible ceremonia de sacar y enarbolar el glorioso pendón de la invicta Santa Eulalia, estandarte mágico para los barceloneses, únicamente enarbolado en circunstancias de guerra.
Limitando nuestro propósito a la contribución en esta guerra de la Universidad y los estudiantes, debemos informar que estos se enrolaron como voluntarios en las fuerzas de la Coronela, que así eran designadas las milicias ciudadanas formadas por batallones de todos los gremios sin excepción ; en el quinto de San Severo figuraba la 9.a Compañía con 145 hombres integrada por estudiantes de Medicina, Filosofía y Teología; tenían por capitán al doctor José Fornés, catedrático de prima de Medicina, Teología y Filosofía."
Pedro-Pons A (Agustí). De las antiguas facultades de medicina al Hospital Clínico de Barcelona I. Medicina & Historia. 1964; 1(1): 5–16.