Biografia

Els estudis universitaris (1895-1899)

El setembre de l’any 1895, i malgrat la seva voluntat de ser enginyer industrial, ingressa a la Facultat de Ciències de la Universitat de Barcelona per cursar la llicenciatura en ciències, a la Secció de Físico-químiques, estudis que acaba el juny de 1899.

Per aquest motiu es trasllada a la ciutat de Barcelona on viu en una pensió situada al número 211 de la Gran Via de les Corts Catalanes. A la pensió mateixa fa classes particulars a alumnes, activitat que li proporciona uns ingressos. A aquesta activitat hi afegeix la tasca de fer encàrrecs pel seu pare, que li paga els estudis, i pels clients d’aquest.

Com era habitual en aquells moments, els estudiants de la Facultat de Ciències es llicenciaven amb coneixements bàsics de matèries més enllà de la seva especialitat. Estalella cursà les assignatures d’Anàlisi matemàtic Primer curs, Geometria general, Química general, Mineralogia i Botànica, al curs 1895-1896; al curs 1896-1897: Geometria analítica, Anàlisi matemàtic Segon curs, Ampliació de física, Zoologia i Dibuix lineal i topogràfic; al curs 1897-1898: Química inorgànica, Pràctiques de química inorgànica, Pràctiques d’ampliació de física, Geometria descriptiva i Dibuix aplicat a les ciències físico-químiques; i les assignatures de Química orgànica, Pràctiques de química orgànica, Cosmografia i Física del globus, al curs 1898-1899.

El dia 26 de juny de 1899 realitza el segon examen per a l’obtenció del Grau de Llicenciat amb el tema Obtención de 50 gramos de Nitrato de plata químicamente puro, amb el que obté la qualificació d’excel·lent. Dos dies més tard, es signa el seu Grau de Llicenciat amb la qualificació d’excel·lent i la concessió del Premi extraordinari.

Grado de Licenciado en Ciencias. Sección Físico-químicas.
Arxiu Històric de la Universitat de Barcelon
Extracto del expediente de licenciatura.
Arxiu Històric de la Universitat de Barcelona

 

,

Professor a la Universitat de Barcelona (1899-1905)

És en aquest moment quan Estalella rep l’oferiment d’ocupar la plaça d’ajudant interí de la Càtedra de Física del professor Eduard Lozano a la Facultat de Ciències. L’acceptació de la plaça és molt pensada ja que Estalella considera que la docència no està feta per a ell i no es creu apte per exercir-la. Entre 1899 i 1901, compagina la tasca de professor amb la d’encarregat ajudant de l’Estació Meteorològica de la Universitat de Barcelona, situada al capdamunt de la torre més propera al carrer de Balmes. Allà, dos cops al dia, anota les dades de temperatura, pluja, humitat, velocitat del vent, etc. És en aquesta estació on coneix el gust per la climatologia i adquireix els coneixements que més endavant usa amb els seus alumnes, afició que el porta a diverses col·laboracions sobre aquest tema al llarg de la seva vida: des del primerenc article La forma del cel, publicat el 1903 al Butlletí de la institució Catalana d’Història Natural, als escrits publicats al Boletín de la Sociedad Astronómica de Barcelona, a El Labriego de Vilafranca del Penedès o als Anales de la Real Sociedad Española de Física y Química, editada a Madrid

De l’any 1900 data la seva primera publicació coneguda, l’article publicat al Boletín de la Sociedad Española protectora de la Ciencia anomenat El ariete hidráulico y el carrete de Ruhmkorff. L’any 1902, Estalella demana permís al rector de la Universitat de Barcelona per poder viatjar a Madrid per fer els exàmens de les assignatures del doctorat en ciències físiques, proves que finalitza el mes d’octubre quan supera el darrer examen.

Es doctora a la Universitat de Barcelona amb la tesi La transparencia de la materia para los Rayos X y su aplicación a la elección de pesos atómicos, un dels primers treballs d’investigació sobre aquest tema a Espanya, que duu a terme al gabinet de Física del catedràtic de la Facultat de Ciències Eduardo Lozano y Ponce de León, tesi que és publicada a Barcelona per l’editorial F. Giró abans d'acabar l'any. A finals d’octubre demana una plaça de professor auxiliar per a doctorands i al mes de novembre torna a viatjar a Madrid per realitzar els exàmens del Premi extraordinari de doctorat.

Al novembre de 1903 obté per oposició una plaça d’ajudant de física a la mateixa Facultat de Ciències, a càrrec de l’assignatura d’Exercicis pràctics de Física, amb una retribució de 1.250 pessetes anuals. Poc més endavant obté la plaça d’auxiliar numerari en la que treballa fins l’any 1905.

Dedicatòria i signatura que consten a la contraportada de l’exemplar de la tesi de Josep Estalella i Graells, conservada a la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona.

*/

,

El professor a Girona (1905-1919)

El mes de maig de 1905 pren possessió de la plaça de catedràtic de Física i Química a l’Instituto General y Técnico de Girona, l’Institut Vell (ara Museu d’Història de Girona), on roman fins l’any 1919.

Malgrat que ell continua creient que no és una persona dotada per la docència, l’any 1905 es presenta a l’oposició per proveir places als instituts de Girona, Castelló i Cabra. Per aquest motiu i per poder desplaçar-se a Madrid, el mes de març sol·licita permís al Rector per absentar-se.

Estalella guanya les oposicions amb el número u i tria l’institut més proper a Vilafranca que és el de Girona. El mes de juny adreça un ofici al Rector de la Universitat de Barcelona comunicant el seu cessament d’auxiliar numerari de la Facultat de Ciències. Aquest canvi de feina i de ciutat coincideix amb un altre de personal, ja que el mes de juny es casa amb Joana Aixelà i Mas, vilafranquina com ell, i el matrimoni s’instal·la al carrer Nou d’aquesta ciutat, on naixeran els tres fills: Maria, Tomàs i Carme.

A Girona, Estalella compagina la docència a l’Institut amb dues activitats professionals: la d’enginyer industrial i la d’autor, traductor i assessor d’obres científiques que publicarà, majoritàriament, l’editorial Gustau Gili. Amb la primera, aconsegueix intervenir en projectes com a enginyer industrial sense ser-ne titulat. Participa en l’electrificació del Santuari del Colell, en la construcció de la central del Pasteral i altres projectes, en col·laboració amb diverses empreses: Construccions Metàl·liques i Elèctriques, Adroher Hnos., Encesa, Planas i Flaqué, etc. També munta un observatori meteorològic a l’Institut de Girona perquè els seus alumnes puguin prendre mesures amb facilitat, observatori que més endavant es convertirà en municipal. Al mateix Institut, entre 1906 i 1908, s’encarrega de les tasques de bibliotecari. En aquest darrer any és quan entra a col·laborar a l’editorial Gustau Gili que li encarrega traduccions d’obres científiques i que també publicarà bona part de la seva obra. L’any 1913 és nomenat catedràtic numerari dels estudis generals de física i química.

Forma part de la Junta provincial de Sanitat de la ciutat de Girona i per aquest motiu realitza diverses anàlisis d’aigües, entre altres la dels balnearis Prat i Vichy Catalán de Caldes de Malavella, tasca que escomet amb precisió i pulcritud. A Girona, estudia un altre fenomen: el xoc elèctric de retrocés, del que formula la teoria per explicar-lo. Aquest tema serà desenvolupat al llarg d’alguns anys i el portarà a publicar sobre l’impacte dels llampecs i la necessitat de protegir les cases de pagès amb la instal·lació de parallamps.

De caràcter inquiet, Estalella encara té temps per a altres activitats: l’any 1909 organitza un curs de cosmografia; entre 1910 i 1914 imparteix gratuïtament a l’Escola de Magisteri el curs Nocions de ciències físiques i naturals amb aplicacions a indústria i higiene; localitza al Seminari de Girona l’esfera copernicana de Fra Zafont, de 1840, que mostrava el moviment dels astres; assessora sobre la instal·lació de parallamps a les masies i sobre aquest tema publica l’article La protección de los edifios rurales contra el rayo.

Tradueix de l’alemany, per a l’editorial Gustavo Gili, l’obra de J. Kleiber i B. Karsten Tratado popular de Física, de la qual es faran edicions els anys 1914, 1916, 1926, 1940, 1947, 1955, 1959 i 1964 i que Estalella completa amb capítols nous. Del francès tradueix l’obra de Ph. Moulan Mecánica Industrial que publica l’editorial Gustavo Gili l’any 1912 i de la qual es fan edicions els anys 1919, 1929, 1949. L’any 1911 publica la Colección de tarjetas para facilitar el estudio de la Química. Encara a l’etapa gironina, publica Compendio de física y química, editat a Barcelona per Gustavo Gili i Ejercicios prácticos de Física elemental, editat a Barcelona per Imprenta Moderna de Guinart y Pujolar, ambdós l’any 1914.

No és fins el 1918 que Estalella publica la seva obra més coneguda: Ciencia recreativa : enigmas y problemas, observaciones y experimentos, trabajos de habilidad y paciencia, de la que a partir de la publicació, se n'han fet com a mínim onze edicions. L’obra està estructurada en tres Libros. El primer, dedicat a les matemàtiques, s’anomena Enigmas y problemas amb Cuestiones de Aritmètrica, Geométricas i Cuestiones varias. El segon està dedicat a Observaciones y experimentos de Física, Química y Cuestiones de Geografia e Historia natural. El tercer i darrer el dedica a Trabajos de habilidad y paciencia amb tres capítols: Dibujos, fotografias y reproducciones análogas, Construcciones de papel i En el campo. L’obra, que encara és vigent avui, planteja una munió d’enigmes, jocs, problemes i activitats dels quals el lector, amb la seva resolució, n’extreu coneixement.

Josep Estalella treballa a l’Institut de Girona fins l’any 1919, moment en que es trasllada a Madrid. Tres anys abans, el juliol de 1916 mor la seva esposa deixant-lo amb els tres fills encara petits.

*/
,

El professor a Madrid (1919-1921)

A Madrid s’incorpora al planter del professorat de l’Instituto-Escuela de Madrid, centre depenent de la Junta para la Ampliación de Estudios e Investigaciones Científicas, i com altres centres influït per la Institución Libre de Enseñanza.

L'ingrés com a docent a l’Instituto-Escuela de Madrid no es guanya per oposició, sinó que la tria es fa a partir de la proposta dels assessors de la Junta. Abans de l’ingrés efectiu al cos docent, la persona proposada fa estades en centres similars a l’Instituto-Escuela fora de Madrid. És per aquest motiu que Estalella abans de prendre possessió viatja per Europa per visitar alguns centres de França, on coneix els de Perpinyà, Niça, Marsella i Lió, a Suïssa i al nord d’Itàlia on visita els de Torí i Milà, tots ells entre els mesos de setembre i octubre de 1919.

L’etapa madrilenya és de desenvolupament científic. Estalella compagina la docència amb la investigació al Laboratorio de Investigaciones Físicas que depèn de la Junta, on fa treballs d'espectrografia amb silici i cendres vegetals, estudis que publica més endavant. A Madrid col·labora en els treballs de recerca del professor Ángel del Campo, catedràtic de Química analítica de la Facultat de Ciències de Madrid, i treballa en l'espectroscòpia d’emissió.

Entra a la Real Sociedad Española de Física y Química l’any 1920 on comença a col·laborar a la publicació Anales de l’entitat, amb articles de temàtica diversa: meteorologia, enologia, anàlisi de materials i textos sobre l’ensenyament. En aquest darrer camp, l’any 1924 hi obrirà una nova secció anomenada Notas de Enseñanza en la que es publiquen escrits relacionats amb l’ensenyament, molts dels quals són obra seva. Malgrat que es troba a Madrid, continua interessat pels fets relacionats amb la meteorologia: aquest mateix any estudia la forta pedregada que l’onze d’agost cau sobre Avinyonet del Penedès.

L’any 1921 és proposat per assumir la direcció del centre, proposta que accepta. Malgrat que no podrà, però, exercir gaire mesos la docència perquè haurà de retornar a Vilafranca del Penedès, és a l’ Instituto-Escuela de Madrid on es forma definitivament la vocació pedagògica i l’ideari estalellenc que l’impregna, aconseguint que el llicenciat d’inicis de segle XX que no es creu dotat per a l’ensenyament, esdevingui un persona cabdal per l’educació a Catalunya i sigui recordat com a pedagog.

Al cap d’un mes d’exercir de director al centre madrileny, Estalella ha d’abandonar el càrrec i deixar la docència de forma temporal a causa de la malaltia del seu pare, que el fa tornar a la seva ciutat. Un cop retorna a la vida professional ja no s’incorpora a Madrid, sinó que ho fa, després d’una permuta, a l’Institut de Tarragona, cosa que li permet ser a prop de Vilafranca malgrat que primer viu a Tarragona, i més endavant, romandre a la casa familiar per anar i venir cada dia de Vilafranca a Tarragona, on treballa fins l’any 1932.

,

El professor a Tarragona (1921-1932)

Quan Josep Estalella arriba a Vilafranca des de Madrid conserva l’empenta científica. Ara però, l’aplicarà a projectes de recerca relacionats amb el vi dels que publicarà diversos articles a la revista Anales de la Real Sociedad Española de Física y Química, entre 1922 i 1923. Un dels articles és, per exemple, el titulat La química de la fermentación alcohólica, de 1923. En aquest camp, col·laborarà a Estació Enològica de Vilafranca del Penedès on treballa per la millora de la qualitat del vi i on destaca per les anàlisis curoses.

A l’Institut de Tarragona dóna molta importància al quadern personal de l’alumne on aquest apunta cada experiment i resumeix l’explicació del mestre. Ell revisa els quaderns i hi fa observacions, comentaris i preguntes. Amb aquest mètode aconsegueix que l’alumnat aprengui més i estigui més interessat en cada un dels temes que el mestre planteja. Una altra activitat que demana als alumnes és que portin estris o objectes de casa: tubs, capses, ampolles, eines, etc. que ell aprofita a les classes pels experiments dels quals extreu coneixements.

Relacionat amb la seva activitat docent, l’any 1924 inicia la secció Notas de Enseñanza a Anales de la Real Sociedad Española de Física y Química, des d’on ja a la a la primera nota convida els seus col·legues a participar-hi i a idear experiments amb finalitat pedagògica. Un dels seus articles és Determinación sin aparatos del diámetro aparente del sol, un experiment fet a Madrid amb els alumnes. L’any següent publica Aparatos universales i La simplificación del material escolar de Física y Química, en els que insisteix a bandejar els aparells complexos que detesta, ja que allunyen els alumnes del coneixement.

El seu arrelament a Vilafranca del Penedès el porta a participar activament en la vida cultural de la població. El 1926 dona la conferència inaugural de la Primera Exposició d’Art del Penedès amb el tema Avant-projecte d’uns estudis penedesencs, la llavor fecunda del futur Institut d’Estudis Penedesencs, en actiu avui, amb un discurs dirigit al jovent tot engrescant-lo en la implicació en el projecte. L’any següent és nomenat director tècnic de l’Oficina Química, acabada d’inaugurar a Vilafranca, a la que dona precisió i rigor científic. De 1928 daten els textos escrits en forma d’Auca de la Festa Major i l’Auca de les típiques coques.

Estalella reafirma en la seva etapa docent tarragonina l’ideari fruit del pas per l’Instituto-Escuela de Madrid: el valor de l’ensenyament mitjançant l’observació, l’experimentació i la deducció.

L’any 1931, promou, amb altres persones, la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques, societat filial de l’Institut d’Estudis Catalans i n’és el primer president entre 1931 i 1933 quan el substitueix el seu amic Eduard Fontseré. A la Societat, l’any 1934, participa en el grup de treball que elaborarà un Cedulari de nomenclatura científica i tècnica.

*/

,

L’Institut-Escola de la Generalitat de Catalunya i la Guerra Civil (1932-1938)

L’any 1932, la vida professional de Josep Estalella dona un nou i definitiu tomb en fer-se càrrec de la direcció del nou Institut-Escola de la Generalitat de Catalunya, instal·lat enmig del barceloní Parc de la Ciutadella, a l’edifici de l’antic Palau del Governador, davant per davant del Parlament de Catalunya (actual Institut Verdaguer).

L’Institut-Escola obre portes el dia 3 de febrer de 1932, amb no massa alumnes atès que el curs escolar ja està començat. La seva creació, i la del següents centres creats a model seu, vol enllaçar l’escola primària amb els estudis superiors.

La figura d’Estalella com a director és cabdal ja que a l’Institut-Escola aplica tot el que ha après i experimentat a nivell pedagògic a Girona, a Madrid —especialment— i a Tarragona, que fonamenta el seu ideari i es concreta en un mètode propi i renovador.

Estalella vol que els infants, que en primer i darrer lloc són persones, es trobin al centre com a casa: de manera tranquil·la, segura, sense pors. L’Institut-Escola és un centre sense llibres ni exàmens, on els alumnes proposen, pregunten, dubten, col·laboren, dedueixen, s’equivoquen, participen, etc., i tot plegat en benefici del seu creixement integral. Les frases “M’he proposat de fer homes bons, si a més són forts, millor, i si a més resulten savis, millor encara”, “quan facis alguna cosa, fes-la com si en allò t’hi anés la vida”, “aprendre costa, però feliç aquell que pot anar aprenent tota la vida i a més prendre-s’ho com un joc” resumeixen aquest ideari.

A l’Institut-Escola es dedica el temps lectiu a dos tipus d’activitats: la que es fa a l’interior del centre, on les assignatures del pla d’estudis es complementen amb un munt d’activitats diverses: impremta, dibuix, fang, ceràmica, teixit, brodat, enquadernació, fusteria, etc., i la que es fa a l’exterior, molts cops al mateix Parc de la Ciutadella que proveeix els alumnes de plantes, flors, minerals, insectes i altres animals. No podem oblidar tampoc les activitats de vessant artística: cant, dansa, teatre i orquestra. Al centre també es desenvolupa una de les activitats estimades pel seu director: la presa de mesures meteorològiques de pluja, vent, temperatura i humitat. L’estiu és aprofitat per aprendre a les colònies que es fan a la masia de Can Saurell, al bell mig del Montseny. Allà els nois i les noies fan les tasques pròpies de pagesia: tenir cura de l’hort, del bestiar, dels arbres fruiters, recollir llenya, fer reparacions a les instal·lacions, etc., tot en un ambient de convivència familiar amb els professors, encapçalats pel director.

L’any 1933, Estalella és nomenat membre de la secció de cultura al Consell de substitució de l’Ensenyament Secundari de les ordres religioses. L’any 1935 participa a la Setmana Pedagògica a Vilafranca del Penedès, amb tres conferències, una amb el títol Orientacions pedagògiques.

La trajectòria de l’Institut-Escola és ascendent en tots els aspectes: nombre d’alumnes i de professors, de projectes i d’activitats com queda ben palès en les pàgines del seu Butlletí, que s’escriu, es compon i s’imprimeix al taller d’impremta propi.

Arran de la Guerra Civil, l’Institut-Escola s’ha de traslladar al carrer d’Olzinelles del barri de Sants per evitar els bombardejos, ja que la ubicació al Parc de la Ciutadella el fa especialment vulnerable. Aquest trasllat i les conseqüències nefastes de la guerra trasbalsen profundament Josep Estalella. El febrer de 1938 emmalalteix d’otitis i és ingressat a la clínica del seu amic, el doctor Planas i Parés. Encara a l’hospital escriu Encomium clorofilae dedicat al director del centre, text que resta inèdit.

El dia 20 d’abril de 1938, sense superar la segona operació, mor amb 59 anys a Barcelona. Josep Estalella Graells, que l’any 1899 meditava acceptar o no la plaça d’ajudant interí a la Universitat de Barcelona per no creure’s capaç per la docència, serà recordat sempre sobretot per això: la seva faceta de gran pedagog.

 

Alumnes de l'Institut-Escola a classe

Josep Estalella envoltat d’alumnes a les colònies de Can Saurell (Sant Antoni de Vilamajor)
Alumnes de l'Institut-Escola al parc


Alumnes de l'Institut-Escola al bosc
El doctor Estalella acompanyat de l'alumna Maria Cardús el primer dia que van a veure can Saurell (1933)

 

*/