Pérez de Valdivia, Diego, 1510-1589. Platica o lecion de las mascaras ... Hecha y predicada en Sancta Maria de la mar de la Ciudad de Barcelona, dia de la conversion de S. Pablo a la tarde a los 25 dias de Henero 1583... Con licencia impressa en Barcelona : en casa de Iayme Cendrat : Vendensen en casa de Hieronymo Genoues, 1583. B-67/8/7
Desmuntatge del bloc. Neteja en sec amb gomes toves i paletina. Control de pH, neteja humida del suport i desacidificació. Reintegració matèrica. Reaprest i aplanat final. Neteja mecànica del pergamí i reintegració de les pèrdues. Cosit resseguint el format original que travessa les cobertes. Realització d’un estoig flexible de conservació.
L’andalús Diego Pérez de Valdivia fou un sacerdot i professor, que després d’exercir a les universitats de Granada i Baeza, es va traslladar a Barcelona on va ocupar el càrrec de professor de Sagrada Escriptura a la universitat fins a la seva mort.
A més de la seva tasca purament acadèmica, Valdivia té una prolífica producció de sermons de gran popularitat, molts d’ells dedicats a eliminar pràctiques considerades immorals i perjudicials per al cristià. És el cas del sermó imprès que proposem per restaurar, una crítica de l’ús de les màscares i altres manifestacions festives, predicat a Santa Maria del Mar el 25 de gener del 1583. El seu llarg títol és ben explícit:
Platica o lecion de las mascaras : en la qual se tracta si es peccado mortal, o no, el enmascararse, y se ponen en ella principios y reglas generales para juzgar de semejantes obras si son peccado mortal, como son yr a representaciones, fiestas, saraos, passeos, bayles, galas, pinturas, juegos, combites y todas recreaciones, en las cuales suele ser Dios ofendido.
Ens trobem dos gravats xilogràfics de factura senzilla, però delicada. El primer, al final del pròleg, és una imatge curiosa del Judici Final. El segon, al final del llibre, és una representació de la crucifixió.
El petit volum mostra com a coberta el fragment d’un còdex amb escriptura postcarolina, que es pot datar entre finals del segle XII i principis del XIII. El manuscrit devia ser un octau petit, probablement un leccionari o un breviari, i s’hi llegeixen passatges de l’Evangeli de sant Joan i de l’Epístola als Filipencs.
L’ús de fragments de còdexs esdevinguts obsolets com a elements de les relligadures va ser una pràctica comuna i molt econòmica, especialment en el cas d’impresos menors com el que presentem, on el pergamí, a més, no cobreix el bloc del llibre.
Hi ha constància de dos propietaris anteriors: al primer full on apareix el dedicatari, Joan Dimes Lloris, bisbe de Barcelona, es troba el segell del convent de caputxins de Santa Eulàlia de Sarrià, i a portada i al darrer full es troba el nom manuscrit de Salvador Llió, de la vila de Canet diverses vegades, a mode de proves de ploma.
Al Catàleg Col·lectiu de Biblioteques de les Universitats Catalanes només apareix el nostre exemplar i el Catálogo Colectivo de Patrimonio Bibliográfico Español en recull un més conservat a la Real Academia de la Historia.