Introducció

El tràgic esdeveniment de la batalla de Muret, el 12 de setembre de 1213, en què perdé la vida el rei Pere I el Catòlic (1196-1213), tingué tres protagonistes fonamentals: el papa Innocenci III, el comte-rei Pere I, i el cap dels croats Simó de Montfort, i múltiples condicionants i conseqüències.

D’entrada, aquell afer bèl·lic del qual ara commemorem el vuit-centè aniversari s’ha d’entendre en el marc de l’expansió del catarisme, sobretot per terres occitanoprovençals, combatut de manera decidida pel papa que, el 9 de març de 1208, havia fet una crida a croada contra els heretges. D’aquesta manera, la idea inicial de croada de lluita contra l’infidel musulmà es reconduïa al cor d’Europa contra cristians dissidents.

Un altre condicionant el constituí el fet que els comtes de Barcelona tenien interessos i vincles feudals amb les terres del Migdia des dels temps de Ramon Berenguer I el Vell. En virtut dels compromisos feudals heretats, Pere el Catòlic hagué de sortir en defensa dels seus vassalls, sobretot del comte de Tolosa.

Els comtats i vescomtats de les terres occitanes tenien també un altre problema, a banda d’haver acollit en el seu si els càtars, i que era la totpoderosa dinastia dels Capets en temps de Felip II August que anhelava estendre els seus dominis fins a la mar Mediterrània. El combat contra els càtars, doncs, seria per a França una excusa per expandir-se per terres meridionals, fet que aconseguiria plenament a mitjan segle XIII, durant el regnat de Lluís IX.

Molts vassalls de Pere el Catòlic, tant d’una banda com de l’altra del Pirineu, veien amb bons ulls i protegien els càtars, i d’altres prengueren partit decididament al seu favor i fins i tot poden ser considerats adeptes, com Ponç de Vernet, Ramon de Castell-Rosselló, Arnau de Castellbò, o els senyors de Josa.

Cal tenir present també la figura de Pere el Catòlic i el seu context internacional, que no es pot desvincular de la política papal, d’auge de la teocràcia, i també del fet d’haver-se implicat decididament en la lluita peninsular contra els almohades i d’haver participat molt activament en la batalla de Las Navas de Tolosa (16 de juliol de 1212), junt amb castellans, navarresos i portuguesos, a més dels ordes religiosomilitars i de nombrosos cavallers ultrapirinencs. La victòria cristiana significà el final del domini almohade a la península Ibèrica.

Las Navas de Tolosa, per una banda, i per l’altra la batalla de Bouvines (1214) que reforçà Felip II de França enfront d’Anglaterra i l’Imperi emmarcaren la batalla de Muret, teòricament una batalla fàcil per a catalans i aragonesos, que donaven suport als senyors occitans enfront dels croats anticàtars dirigits per Simó de Montfort, vescomte de Carcassona i de Besiers. Les tres batalles, en un lapse breu de temps, foren decisives per al futur d’Europa occidental, i capgiraren el futur de França i de la Corona catalanoaragonesa i, sens dubte, el futur d’Occitània, condemnada a l’anorreament.

Muret havia de ser un enfrontament menor i secundari, fàcil per a les tropes comandades per Pere el Catòlic que, d’entrada, tenien  avantatge. Tanmateix, la millor preparació militar dels croats i la cohesió de les seves tropes, enfront de l’excés de confiança de la cavalleria catalanoaragonesa occitana, dirigida per un rei en nul·les condicions de fer-ho, van donar la victòria a l’exèrcit croat, com recorda Jaume I al Libre dels Feyts (cap. 9):

«En Simon de Montfort era en Murell bé ab vuit-cents hòmens a cavall entrò en mil; e nostre pare [Pere I] venc sobre ell prop d’aquell lloc on ell estava. E foren ab ell d’Aragó don Miquel de Lúzia, e don Blasco d’Aragó, e don Rodrigo Liçana, e don Ladró, e don Gomes de Luna, e don Miquel de Rada, e don Miquel de Puyo, e don Açnar Pardo, e d’altres de sa mainada molts, e d’altres qui nós no poden membrar; mas tant nos membre que ens dixeren aquells que hi havia estat, e sabien lo feyt que llevat don Gomes, e don Miquel de Rada, e don Açnar Pardo, e alguns de sa mainada que hi moriren, que els altres lo desempararen en la batalla, e se’n fugiren: e foren-hi de Catalunya En Dalmau de Creixell e N’Hug de Mataplana, e En Guillem d’Horta, e En Bernat de Castellbisbal, e aquells fugiren ab los altres. Mas bé saben per cert que don Nuno Sanxes, e En Guillem de Montcada, que fo fill d’En Guillem Ramon e de Na Guillema de Castellví, no foren en la batalla, ans enviaren misssatge al rei que els esperàs, e el rei no els volc esperar: e féu la batalla ab aquells qui eren ab ell. E aquell dia que féu la batalla havia jagut ab una dona, si que nos oïm dir despuis a son reboster, qui havia nom Gil, e fo puis frare de l’Espital, qui havia estat en aquell consell, e altres qui ho viren per sos ulls, que anc a l’Evangeli no poc estar en epus, ans s’assec en son seti mentre es deïa (... ) E sobre açò eixiren combatre ensems en una. E aquells de la part del rei no sabren rengar la batalla ni anar justats, e ferien cada un ric hom per si, e ferien contra natura d’armes. E per lo mal ordonament, e per lo pecat que era en ells, hac-se a vençre la batalla, e per la mercè que no hi trobaren aquells qui eren de dins. E aquí morí nostre pare; car així ho ha usat nostre llinatge tots temps, que en les batalles que ells han feites ne nós farem, de vençre o morir. E nós romanguem en Carcassona en poder del comte, car ell nos nodria e tenia aquell lloc.»

La figura del rei perdedor al camp de batalla adquirí gràcies a aquest fet una rellevància extraordinària, i va ser mitificada ràpidament. Així, de rei temerari i inconscient, amb una gestió de la cosa pública qüestionable, amb pocs escrúpols familiars (només cal recordar la relació amb la seva esposa, Maria de Montpeller), es convertí en el prototipus de rei cavaller, carismàtic, que inspira afecte i admiració. A més, l’actitud contemporitzadora del rei enfront dels càtars (ja des del 1209) i la manca de decisió a l’hora de perseguir-los, tal com li ho demanava el papa, profundament preocupat per l’expansió de l’heretgia albigesa, va fer que fossin Simó de Montfort i el monarca francès els qui hagueren de liderar aquella empresa sobre terres occitanes.

Innocenci III veia en Pere el Catòlic el combatent contra l’islam peninsular, com demostrà a Las Navas de Tolosa, però no el líder de la persecució contra els heretges occitans.

L’anònim autor de la Cansó de la Crozada, així com el frare cistercenc Pierre des-Vaux-de-Cernay, autor de la Hystoria Albigensis, a més de l’obra de nombrosos trobadors com Pèire Cardenal, Ramon de Miraval o Guilhem Figueira, ens han deixat un rastre escruixidor dels esdeveniments i del sentiment de la societat occitana a principis del segle XIII, a la defensiva davant l’arribada de predicadors i l’ocupació francesa provinent del nord. L’empremta literària, i la progressiva però inexorable absorció de la llengua d’oc per la llengua d’oïl, són altres conseqüències que cal tenir en compte de la derrota de Muret.

El desastrós resultat de la batalla no sols fou letal per al futur del catarisme, sinó que, a més, deixà en mans d’una França delerosa de sortir a la Mediterrània la possibilitat de tirar endavant definitivament un vell i somiat projecte: l’expansió cap al sud occitanoprovençal. Per a la Corona catalanoaragonesa, sens dubte, va significar humiliació i descrèdit, amb el jove infant i futur rei Jaume I en mans del vencedor, Simó de Montfort. La batalla perduda, a més, deixava en via morta el projecte d’expansió catalanoaragonesa per terres occitanes. Però Muret, a canvi, va impulsar el projecte peninsular i insular de la Corona. El nou monarca i fill del vençut, Jaume I, organitzarà la conquesta de les Illes i del País Valencià, fins Múrcia, a favor del seu gendre Alfons el Savi, de Castella.

La importància i la transcendència enormes de la derrota de Muret (12 de setembre de 1213), i la persecució del catarisme per terres tant del nord com del sud dels Pirineus, està àmpliament reflectida en els fons bibliogràfics de la biblioteca de la Facultat de Geografia i Història. Per aquest motiu, coincidint amb les Jornades dedicades a estudiar aquell esdeveniment i les seves múltiples conseqüències, hem considerat que valia la pena presentar al públic universitari una petita mostra de les fonts bibliogràfiques, documentals i literàries que hi poden trobar, com també un recurs electrònic per aprofundir el coneixement sobre aquest tema.

Prim Bertran i Roigé
Departament d'Història Medieval, Paleografia i Diplomàtica
Universitat de Barcelona