La neurologia a la UB

Casagemas, J. El Libro de los Nerviosos. O sea instrucción general, curativa e higiénica, para la epilepsia, jaquecas, simples dolores nerviosos de cabeza etc. y demás indisposiciones de tal clase, no mediando lesión orgánica: incluso la melancolía y esa especie de tedio que varios llaman esplin, las monomanías, así que las manías generales con lúcidos intervalo. Barcelona: Impr. de Antonio Albert, 1848.

Cubí M. Elementos de frenolojía, fisonomía i magnetismo humano, en completa harmonía con la espiritualidad, libertad e inmortalidad del alma. Barcelona: Impr. Hispana, 1849.

El frenòleg català més il·lustre fou Marià Cubí i Soler (1801-1875). Nascut a Malgrat de Mar, emigrà als Estats Units amb 21 anys i al cap d’un temps s’instal·là a Nova Orleans, on entrà en contacte amb la frenologia americana en auge en aquelles dates. Sembla que quedà fascinat per aquelles teories que abordaven qüestions que com a mestre l’havien preocupat, com són les capacitats mentals. Es posà a estudiar la "nova ciència" i el 1836, un any després, publicà en castellà Introducción a la frenología por un catalán. De retorn a Barcelona, dictà un curs de frenologia a la Casa de Convalescència de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Posteriorment, viatjà per tot Espanya i alguns països europeus, on propagà la doctrina frenològica.
El principal mèrit de la frenologia en la seva etapa inicial fou despertar l’interès per l’estudi del cervell i la seva relació amb el comportament humà, encara que la seva metodologia no era en absolut científica.

Arboix A, et al. Història de la neurologia catalana. Cent anys d’història. Barcelona: Societat Catalana de Neurologia, 2011.

Bertrán Rubio E. Electroterapia: unas cuantas palabras acerca de la electro-puntura en el tratamiento de los aneurismas. Barcelona: [s.n.]; 1873.

Eduard Bertran i Rubió (1838-1909) seria, juntament amb Bartomeu Robert, el gran impulsor de l’especialitat neurològica a Catalunya i va ser el primer en figurar a la Reial Acadèmia de Medicina Catalana com a neuròleg i electròleg.
També se li reconeix el fet d’haver creat la primera consulta privada dedicada als malalts neurològics així com una intensa activitat científica.

Arboix A, et al. Història de la neurologia catalana. Cent anys d’història. Barcelona: Societat Catalana de Neurologia, 2011.

Galceran i Granés A. Neuropatología y psiquiatría generales: Resumen de las lecciones dadas en la Facultad de Medicina de Barcelona. Barcelona: Impr. de la Casa Provincial de Caridad, 1895.

Giné i Partagàs J. Tratado teórico práctico de freno-patología ó Estudio de las enfermedades mentales fundado en la clinica y en la fisiologia de los centros nerviosos. Madrid: Moya y Plaza, 1876.

El psiquiatre gironí Artur Galcerán i Granés (1850-1919) va fundar la Sociedad de Psiquiatría y Neurología de Barcelona i va posar en marxa la revista Anales de la Sociedad de Psiquiatría y Neurología l’any 1911. No deixa de sorprendre que fa 100 anys els psiquiatres catalans tinguessin la necessitat de donar vida a una nova branca del coneixement i fundar la societat i crear la revista.
Però, què va dur els psiquiatres d’aquella època a tenir consciència neurològica? Possiblement, els fonaments de les ciències neurològiques es trobin uns anys abans, en la figura del barceloní doctor Joan Giné i Partagàs (1836-1903), un dels metges psiquiatres més reconeguts de la seva època, fundador de la Revista Frenopática Barcelonesa el 1881, que fou publicada mensualment durant quatre anys i, posteriorment, de forma anual durant dos anys més i, en la qual el seu deixeble, Artur Galcerán i Granés, va ser un dels principals col·laboradors. Joan Giné i Partagàs va ser un dels metges que va donar un major impuls al coneixement organicista de les malalties psiquiàtriques i, durant molts anys, va compaginar la feina com a docent, professor de neuropatologia a la Facultat de Medicina i autor d’aquest volum sobre Frenopatología, amb la direcció del manicomi Nova Belén de Barcelona, el qual fou considerat l’hospital més avançat del país, tant pel que feia al tractament de les malalties mentals com per la seva activitat investigadora. Tot això en uns moments en els quals les malalties mentals eren classificades com: malenconia o frenàlgia, èxtasi o frenoplèxia, mania o hiperfrènia, bogeria o parafrènia, deliri o ideofrènia i demència o afrènia.

Arboix A, et al. Història de la neurologia catalana. Cent anys d’història. Barcelona: Societat Catalana de Neurologia, 2011.

Robert B. Necesidad de ampliar los estudios neuro-patológicos: discurso inaugural. Barcelona: Imprenta de Jaime Jepús, 1880.

Com a precursor immediat i promotor de l’especialitat neurològica a Catalunya, sobresortí la figura de Bartomeu Robert i Yarzábal que va comprendre la importància de la neurologia i va facilitar al doctor Lluís Barraquer i Roviralta la creació del primer Dispensari de Neurologia i Electroteràpia a l’Hospital de la Santa Creu l’any 1882.
En aquest discurs, Robert, eminent internista, apostava per la recerca neurològica ja que tenia el convenciment de que encara quedaven moltes patologies per descobrir en aquest camp.

Arboix A, et al. Història de la neurologia catalana. Cent anys d’història. Barcelona: Societat Catalana de Neurologia, 2011.

Armangué i Tuset J. Estudios clínicos de neuropatología. Barcelona: Establ. tip. de los sucesores de Ramirez y Cía, 1884.

Josep Armangué i Tuset (1859-1941) va entrar l'any 1874 com a practicant a l'Hospital de la Santa Creu. En llicenciar-se ingressà a la redacció de "La Independencia Medica" , on alguns dels seus escrits porten el pseudònim Melanoderma.
Professor ajudant de pràctiques a la Facultat de Medicina de Barcelona, es dedicà, de bon començament, a la investigació sota la direcció de Giné i Partagàs, però l'abandona prematurament per una clientela absorbent.
El 1882, era nomenat soci corresponsal de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona.
Col·laborà a Higia (1927), La Medicina Catalana, El Muntanyenc, de Camprodon, Annals de Medicina i altres revistes.

Calbet i Camarasa JM, Corbella i Corbella J. Diccionari biogràfic de metges catalans. Barcelona: Fundació Salvador Vives Casajuana, 1981.

{C}{C}

Barraquer y Roviralta L, Barraquer Ferré L. Lesiones de compresión encefálica. Barcelona: Políglota, 1930.

Barraquer Ferré L, Gispert I de, Castañer Vendrell E. Tratado de enfermedades nerviosas. Barcelona [etc.]: Salvat, 1936.

Barraquer i Bordas, L. Neurología fundamental: fisiopatología, semiología, síndromes, exploración. Barcelona: Toray, 1963.

La veritable història de la Neurologia a Catalunya comença amb la figura de Lluís Barraquer Roviralta (1855-1928). Fill d’un advocat, estudia medicina a Barcelona on col·labora amb el professor Bartomeu Robert en l’exploració i tractament dels malalts neurològics. L’especialització neurològica l’adquirí a Paris al costat dels grans mestres: Charcot, Babinski, Marie, Vulpian i Duchenne. La orientació clínica i semiològica de l’escola francesa va ser el patró de conducta que va tipificar tota la seva activitat clínica i docent, transmetent-la als seus deixebles i convertint-se en el tret més característic de l’escola catalana fins i tot a dia d’avui.
El 1882, ja novament a Barcelona, fundà un "Dispensari de Neurologia i Electroteràpia" a l’Hospital de la Santa Creu, que va ser el primer Servei de Neurologia creat a Espanya.
El seu fill, Lluís Barraquer i Ferré (1887-1959), va haver d’estudiar Medicina en contra de la voluntat del seu pare però aviat es va convertir en el seu ajudant i deixeble. D’ell va rebre bona part de la seva formació neurològica mentre van coincidir a l’Hospital de la Santa Creu. Després visitaria la Salpêtriere i la Pitie, on va conèixer Pierre Marie i Babinsky. De tornada a Barcelona va succeir el seu pare com a director del Servei de Neurologia de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. De la seva obra extensíssima cal destacar la finalització d’aquest manual iniciat pel seu pare i fet juntament amb dos eminents neuròlegs, Gispert i Castañer Vendrell. El manual va ser el primer tractat de Neurologia escrit a l’estat espanyol.
El tercer membre de la nissaga, Lluís Barraquer i Bordas (1923-2010) va seguir els passos de pare i avi: va estudiar Medicina a la Universitat de Barcelona i va ingressar en el Servei de Neurologia de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, el qual dirigí entre 1972 i 1978. La seva obra escrita més rellevant fou aquest Neurología Fundamental, que veuria tres edicions.

Bermejo Pareja F. La Neurología española al final del milenio: historia y porvenir. [Barcelona]: Uriach, 1999.

{C}{C}

Rodríguez Arias B, Pons Balmes J. Piretoterapia en neuropsiquiatría. Barcelona: [s.n.], 1932.

Bel·larmí Rodríguez Arias (1895-1997) fou el primer professor de l’assignatura de Neurologia quan aquesta va debutar com a optativa en el pla d’estudis del curs 1934-35. Havia marxat a Paris per formar-se a la Salpêtriere amb Pierre Marie tot just acabat de llicenciar i en tornar a Barcelona ja se li oferí entrar al nou creat Departament de Neurologia.
Paral·lelament va començar a treballar en l’Asil del Parc, dispensari barceloní per a captaires, i allà hi creà un dispensari per a malalts mentals. Aviat esdevindria la Clínica Municipal d’Urgències Psiquiàtriques i finalment, l’important Institut Neurològic Municipal, que Rodríguez Arias dirigí fins a la seva jubilació als 70 anys.

Buqueras-Bach F X. Un perspectiva inèdita del Dr. Bel·larmí Rodriguez Arias (1895-1997). Gimbernat. 2003;39(4):279–99.

{C}{C}

Pi i Sunyer A. Sistema neurovegetativo. México [etc.]: UTHEHA, 1947.

August Pi i Sunyer va publicar aquest tractat el 1946, ja a l’exili. Estem davant d’un un tractat extens, abundant en documentació, enciclopèdic, exponent de les opinions de l’autor sobre aspectes fonamentals de l’anatomia, la fisiologia, la farmacologia i la patologia i distingida amb el Premi Pourat de l’Institut de França-Acadèmia de Ciències. El llibre és molt informatiu i extens en la doctrina que Pi i Sunyer va defensar des de 1934: l’existència d’una conducció simpàtica aferent, d’una funció sensitiva necessària als processos de coordinació interorgànica i a la gènesi dels sentiments vegetatius enfront de la idea corrent dels sistema com exclusivament eferent. El tractat estudia detalladament les funcions d’aquest sistema neuro-vegetatiu en condicions normals i patològiques, amb copiosa bibliografia pròpia i aliena, i considera l’equilibri neuro-vegetatiu com indispensable per a la persona conscient i la persona fisiològica.

Centenari de la naixença d’August Pi i Sunyer. Barcelona: [s.n.], 1981.

{C}{C}

Ley Gracia A, Broggi M. Pasado, presente y futuro de la cirugía craneocerebral: discurso leído por el académico electo Dr. Adolfo Ley Gracia el día 19 de diciembre de 1971 en el acto de su recepción: discurso de contestación del académico numerario Dr. Moisés Broggi Valles. Barcelona: [s.n.], 1971.

Adolfo Ley Gracia (1908-1975) va néixer a Gran Canaria i cursà Medicina a la Universidad de Salamanca, on establí amistat amb Trias Pujol. De la mà d’aquest es traslladà a Barcelona, on es llicencià el 1931. Aquí treballà amb el Dr. Puig Sureda, que influí en la seva vocació envers la neurocirurgia. Posteriorment va completar la seva formació a Londres (al National Hospital Queen Square), Estònia (amb el prestigiós neurocirurgià Ludwig Puusepp) i a Nova York, on conegué a Cushing, el creador de la neurocirurgia moderna. En tornar a Barcelona es va incorporar primer com a director de l’Hospital de la Creu Roja, després a l’Institut Neurològic Municipal i finalment, el 1942, a l’Hospital Clínic com a cap de Servei fins el 1972.

Bermejo Pareja F. La Neurología española al final del milenio: historia y porvenir. [Barcelona]: Uriach, 1999.

{C}{C}

Luriia AR. Cerebro y lenguaje: la afasia traumática, síndromes, exploraciones y tratamiento. Barcelona: Fontanella, 1974.

Una fita important en la història de la neuropsicologia catalana la constitueix la publicació de la traducció de l’obra d’Aleksandr Romanovich Luriia Cerebro y lenguaje: la afasia traumática, síndromes, exploraciones y tratamiento l’any 1974 dins de la col·lecció "Conducta Humana", iniciada des de l’Institut Galton de Barcelona l’any 1969 per Ramon Bayés, Joan Masana i Josep Toro i publicada per l’Editorial Fontanella. La versió original de l’obra va ser publicada l’any 1947 i sintetitzava l’estudi de 800 pacients afàsics. Aquesta publicació va ser seguida el mateix any per una altra obra cabdal del neuropsicòleg rus, El cerebro en acción.
Val la pena recordar la figura d’Aleksandr Romanovich Luriia (1902-1977), perquè, malgrat la distància cultural existent respecte al nostre país, exercí una notable influència en els neuropsicòlegs catalans, a través de les obres esmentades i d’altres que les seguiren. A nivell internacional, va ser un dels neuropsicòlegs de més reconegut prestigi del seu temps, tot i la diferència que hi ha entre els seus treballs i els que al mateix temps es desenvolupen a França o als Estats Units.

Arboix A, et al. Història de la neurologia catalana. Cent anys d’història. Barcelona: Societat Catalana de Neurologia, 2011.

{C}{C}

Oller-Daurella L, Oller Ferrer-Vidal L. Atlas de crisis epilépticas. Barcelona: Ciba-Geigy, 1981.

Lluís Oller Daurella es va dedicar de forma gairebé absoluta a l’estudi de l’epilèpsia. Es de destacar tant la seva tasca assistencial, amb una gran contribució al progrés de l’estudi i tractament de l’epilèpsia a Espanya i Europa, com per la seva àmplia obra científica, amb publicacions de llibres (14 monografies i capítols de llibres) i nombrosos articles, un total de 256, que abasten tots els aspectes clínics diagnòstics i terapèutics de l’epilèpsia tant a Espanya com a nivell internacional (França, Itàlia, Portugal i tota Amèrica del Sud).
Ell ocupà, entre 1943 i 1973, la direcció del Servei de Neurologia de l’Hospital del Sagrat Cor fundat per Lluís Barraquer i Roviralta. De forma especial durant la direcció d’Oller Daurella, aquest centre es va convertir en un dels serveis de més interès i prestigi en el camp de l’epilèpsia, tant a nivell assistencial com científic.

Arboix A, et al. Història de la neurologia catalana. Cent anys d’història. Barcelona: Societat Catalana de Neurologia, 2011.

{C}{C}

Acarín N, Alvárez Sabín J, Peres Serra J. Glosario de neurología. [Barcelona]: Sociedad Española de Neurología, 1989.

Hi participen Eduard Tolosa Sarró (professor emèrit), Francesc Graus Ribas (professor titular), Txomin Arbizu Urdiain (professor associat mèdic) i Miquel Aguilar Barberà (professor associat mèdic), tots ells vinculats a dia d’avui a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona.

{C}{C}

Solé-Llenas J. El Instituto Neurológico Municipal de Barcelona: notas históricas. [S.l.: s.n.], 1998.

El 1985 fou designat cap de Departament de Neurologia de l’Institut Neurològic Municipal Joan Solé Llenas, gran defensor de l’Institut, i que seguia les mateixes directrius que Manel Subirana Cantarell. En una de les cartes dirigides al gerent de l’Hospital un cop es va decidir el tancament de l’Institut, va defensar una vegada més la identitat d’aquest. No obtingué resposta. En ser professor titular, Joan Solé Llenas es va jubilar uns anys més tard, en acabar el curs el setembre del 1989. Segons ell, la desaparició de l’Institut Neurològic Municipal de Barcelona, després de 53 anys d’existència, deixava un buit en el camp de les neurociències. La conservació de l’Institut, com a centre autònom annex a l’Hospital del Mar, havia augmentat el prestigi assistencial i científic d’aquest, de la mateixa forma com es mantenen nombroses institucions neurològiques en altres països, entre els quals cal recordar la Salpêtrière a Paris o el National Hospital-Queen Square a Londres.

Arboix A, et al. Història de la neurologia catalana. Cent anys d’història. Barcelona: Societat Catalana de Neurologia, 2011.

{C}{C}

Valls Solé J. Técnicas neurofisiológicas en la exploración de las vías del dolor. Barcelona [etc.] Ars Medica, 2005.

L’autor, Josep valls Solé és Consultor Sènior a la Unitat d'Electromiografia, Control Motor i Dolor Neuropàtic del Servei de Neurologia de l’Hospital Clínic de Barcelona.

Jankovic J, Tolosa E. Parkinson’s disease and movement disorders. Philadelphia [etc.]: Lippincott Williams, 2007.

Eduardo Tolosa es va llicenciar en aquesta Facultat i va formar-se posteriorment com a neuròleg a la Universitat de Minnesota, a l’Hospital de Minneapolis. Com a metge visitant va treballar amb George Cotzias durant els anys 1974 i 1975 i arran d’això s’incorporà al Departament de Neurologia a Minnesota. El 1982 va ser nomenat Cap de la Unitat de Neurologia a l’Hospital Clínic. Actualment és professor emèrit d’aquesta Facultat.
Els seus estudis s’han centrat en els trastorns del moviment i concretament en la terapèutica experimental, etiologia i fisiopatologia de diversos parkinsonismes. El seu equip va ser dels primers en avaluar l’eficàcia de noves estratègies quirúrgiques per tractar el Parkinson, com ara la estimulació del nucli subtalàmic.
Aquesta és la cinquena edició d’un manual que es va començar a editar el 1988 i que molt recentment acaba de veure publicada la seva sisena edició. Es tracta, sens dubte, d’un text de referència a nivell internacional per a aquesta matèria.

The Michael J. Fox Foundation for Parkinson’s Research

Molinuevo JL. Deterioro cognitivo leve. Barcelona: Glosa, 2007.

El concepte de deteriorament cognitiu, proposat a finals dels anys 80, resulta cada cop més interessant per a metges i investigadors ja que pressuposa que podria ser una fase intermèdia entre la normalitat cognitiva i la demència.
Aquesta obra es va fer amb la intenció d’omplir el gran buit de monografies sobre aquest tema que recopilin de forma amena i actual l’evolució, procés clínic i diagnòstic de la malaltia.
El Dr. Molinuevo és neuròleg i cap de la Unitat d’Alzheimer i Altres Trastorns Cognitius del Servei de Neurologia (Institut de Neurociències, ICN, de l’Hospital Clínic).

Text extret del pròleg, escrit per Secundino López-Pousa.

Balcells Riba M. Historia general de la neurología. Madrid: Saned, 2009.

Es va llicenciar el 1960 en aquesta mateixa facultat i es va doctorar també aquí l’any 1994.
Entre 1960 i 1964 va ser metge adjunt del servei de Neurologia dirigit pel Dr. Sales Vázquez a la Càtedra de Medicina Interna del professor Pedro Pons de l’Hospital Clínic. Al mateix temps va ser metge assistent a la Càtedra de Psiquiatria del professor Sarró.
El 1962 va marxar amb una beca del Ministeri Francès d’Afers Exteriors a l’Hospital de la Salpêtriere on va poder ampliar els seus coneixements de neurologia de la mà del mestre Raymond Garcin.
A finals de 1964 va entrar com a metge adjunt al Servei de Neurologia de l’Hospital de la Creu Roja de Barcelona, on va quedar-se fins el 1974 com a cap clínic. Aquell any passà a ocupar la posició de cap del Servei de Neurologia de l’Hospital del Sagrat Cor. Entre 1990 i 1994 en va ser el director mèdic i en l’actualitat és cap emèrit del Servei de Neurologia del mateix hospital.
Ha ocupat diversos càrrecs a la Sociedad Española de Neurología però actualment és el director del Museu Arxiu Històric d’aquesta entitat.

Text extret del pròleg.

Grau Olivares M, Arboix A. Deterioro cognitivo de tipo vascular. Barcelona: Ergon, 2009.

Per part de la Universitat de Barcelona hi participen David Bartrés-Faz i Carme Junqué Plaja del Departament de Psiquiatria i Psicobiologia Clínica, Isidre Ferrer Abizanda del Departament de Patologia i Terapèutica Experimental, Pere Cardona Portela del Departament d'Infermeria Fonamental i Medicoquirúrgica i Francisco Rubio Borrego del Departament de Ciències Clíniques.
De l’IDIBAPS participen Anna Planas Obradors, Carles Justicia i Fernando J. Pérez-Asensio.

{C}{C}

Zarranz JJ. Neurología. Barcelona: Elsevier, 2013.

Aquesta és la darrera edició d’un dels manuals de referència en llengua espanyola per als estudiants de neurologia. En ell participen diversos professors de les facultats de Clínic i Bellvitge: Francesc Graus, Sergio Martínez-Yélamos i Joan Santamaría.

{C}{C}

Sabater L, Gaig C, Gelpi E, Bataller L, Lewerenz J, Torres-Vega E, et al. A novel non-rapid-eye movement and rapid-eye-movement parasomnia with sleep breathing disorder associated with antibodies to IgLON5: A case series, characterisation of the antigen, and post-mortem study. Lancet Neurol. 2014;13(6):575–86.

Article publicat a la revista Lancet Neurology l’any 2014 per part d’un equip del Servei de Neurologia de l’Hospital Clínic. L’article explica un estudi realitzat en aquest mateix hospital docent.

Torna amunt