Llengües

Inici >> Coneix el CRAI >> Biblioteques >> CRAI Biblioteca de Lletres >> To be, or not to be: 400 anys amb Shakespeare >> 1. El teatre i els teatres a l'època de Shakespeare

1. El teatre i els teatres a l'època de Shakespeare

El teatre i els teatres a l'època de Shakespeare

per M. Isabel Seguro

   A l’època de Shakespeare hi havia dos tipus de companyies teatrals: companyies d’homes i infantils. Les dones no van poder pujar a un escenari fins al segle XVII, amb la restauració de la monarquia el 1660 després de les guerres civils i el règim purità sota la regència d’Oliver Cromwell (quan es van tancar els teatres). Així doncs, durant l’època isabelina els papers femenins els interpretaven nens.
 
   Les autoritats de la ciutat de Londres no veien amb bons ulls el teatre com a forma d’entreteniment ni els teatres on es posaven en escena les obres dramàtiques. Les raons principals eren, en primer lloc, per qüestions religioses. El teatre es considerava una mena de competència per a la església, ja que el públic preferiria veure una obra de teatre en lloc d’assistir a missa. Conseqüentment, el teatre s’associava a les estratègies del diable per allunyar el poble del camí de Déu. Hi havia també raons relacionades amb la sanitat pública, ja que la concentració de masses en un lloc relativament reduït contribuïa a la propagació de malalties infeccioses –concretament la pesta negra. De fet, hi havia èpoques en les quals els teatres es van tancar precisament per aquesta raó. Tot i així, algunes vegades, la salut pública també podia servir d’excusa per tancar els teatres quan s’hi representaven obres crítiques amb el poder establert. Malgrat la censura que es va exercir a través del Master of the Revels (mestre de cerimònies), el teatre podia ser una plataforma adient per tractar qüestions polítiques de l’època (i per tant, exercitar la crítica a la cort). També es considerava que podia perjudicar l’economia, ja que induïa la població a assistir a les funcions en lloc d’anar a treballar.
 
   A més a més, els actors, com que representaven sobre l’escenari rols socials que no els corresponien –com ara reis, nobles, o fins i tot els nens, rols femenins, usurpaven posicions socials que només Déu podia assignar. D’acord amb la teoria del providencialisme, cada ésser humà té assignat dins de la societat un lloc determinat amb les seves obligacions i drets. Desvirtuar aquest ordre suposava, doncs, un sacrilegi. Tal com explica Sean McEvoy, 
"[s]uccessful actors seeking social advancement were mocked, even by others in the theatre. It was said that because they made their living pretending to be what they were not, actors were inherently untrustworthy people. On stage, boys pretended to be women, and common men kings. Players were thus usurping God’s role in deciding how people should appear on earth. [...] The theatre was seen to show social rank to be merely conventional and, therefore, to teach a subversive message." (63)

   Com a conseqüència d’aquestes objeccions per part de les autoritats de la ciutat de Londres, els teatres es van construir fora de la jurisdicció de la ciutat, en zones com el Bankside, Shoreditch o St. Giles.
 
Map of London showing the playhouses
 
 
Les companyies d’homes més importants associades a determinats teatres van ser:
  • The Queen’s Men, fundada el 1583 sota el lideratge dels actors Richard Tarlton i Robert Wilson.
  • The Admiral’s Men, creada el 1594 sota el lideratge de l’actor Edward Alleyn.
  • El mateix any es va fundar la companyia amb la qual s’associa el nom de Shakespeare: The Lord Chamberlain’s Men. Richard Burbage va ser l’actor estrella no tan sols de la companyia, sinó també de l’època. Quan James I va accedir al tron d’Anglaterra a la mort de la reina Elizabeth I l’any 1603, The Lord Chamberlain’s Men es va convertir en The King’s Men. 
  • L’any 1594 també es va crear The Earl of Worcester’s Men, sota el lideratge de l’actor Thomas Greene. A la mort de la reina Elizabeth es va convertir en The Queen Anne’s Men –com a homenatge a la reina consort que, igual que la difunta ‘reina verge’, era una gran amant del teatre. 

   Les primeres construccions pensades específicament per escenificar obres teatrals eren estructures a cel obert i es denominaven public playhouses. Per tant, només hi havia funcions de dia i com que les entrades eren més econòmiques, hi assistien espectadors de diverses classes socials. Produïen obres de caràcter popular, adreçades a tot tipus d’espectadors i de totes les edats.

 


  Les entrades més econòmiques eren les del pit, la zona al voltant de l’escenari i on el públic gaudia de l’espectacle dret. Els qui tenien més poder adquisitiu compraven les entrades de galeria (galleries), amb seients i separades de la multitud del pit.
 
   El primer teatre que es va construir a Shoreditch va ser el Red Lion, el 1567. El 1576 es va construir a la mateixa zona The Theatre, propietat de James Burbage, pare del famós actor Richard Burbage –i per tant, aquest va passar a ser el teatre de la companyia The Lord Chamberlain’s Men. A Shoreditch també es va construir The Curtain l’any 1577 i el Red Bull el 1605. Al Bankside es van construir els teatres següents:
  • The Rose, el 1587, creat per Philip Henslowe, rival de Burbage. Aquest va ser el teatre dels Admiral’s Men. 
  • The Swan, construït el 1595.
  • El 1599 es va crear el teatre amb el qual s’identifica William Shakespeare: The Globe, que es va convertir en el teatre dels Lord Chamberlain’s Men, que inicialment treballaven a The Theatre, de Burbage. Quan l’arrendament d’aquest teatre va expirar l’any 1597, la companyia va decidir traslladar-se al Bankside i construir un teatre nou a prop de The Rose. 
  • Un altre teatre en aquesta zona va ser el The Hope (1614). 
  • La competència del teatre de Shakespeare i dels Lord Chamberlain’s Men va ser tan important que la companyia d’Edward Alleyn –The Admiral’s Men–, va decidir traslladar-se a un altre teatre –The Fortune– situat a St. Giles, també a Shoreditch.

   A més de les public playhouses, hi havia també les private playhouses, a les quals assistia principalment l’aristocràcia. Les private playhouses estaven situades dins de les muralles de la ciutat de Londres i eren estructures tancades (amb sostre) i, per tant, no sotmeses a les inclemències del clima. Eren els teatres de les companyies formades per actors infantils, grans professionals molt ben entrenats que van suposar una seriosa competència per a les companyies d’adults. Les companyies teatrals infantils més destacades i els seus respectius teatres van ser:

  • The St. Paul’s Boy’s Playhouse, creada el 1575, formada pels nens del Cor de la catedral de Sant Pau. 
  • Un any després, el 1576, va obrir The Blackfriars, de la companyia Children of the Chapel Royal, sota la gestió de John Lyly. El 1596, Richard Burbage va comprar aquest teatre per diverses raons, principalment perquè es tractava d’un teatre tancat i les actuacions no es veien afectades per la climatologia; a més a més, el públic era d’origen aristocràtic i, per tant, amb major capacitat adquisitiva. El 1600 es va llogar a una altra companyia de nens, The Children of the Revels que, de fet, va suposar una competència considerable per a la companyia de Burbage i Shakespeare. Finalment, The Lord Chamberlain’s Men s’hi van establir el 1608.
  • Un altre teatre per a una companyia d’actors infantils va ser The Whitefriars, que va obrir al públic el 1606 (vegeu Gurr). 

   Hi havia altres llocs on també es posaven en escena obres de teatre, com per exemple la cort mateixa, els palaus de la noblesa o centres universitaris –concretament els Inns of Court, institucions dedicades a l’estudi del dret.

 
Referències
  • Gurr, Andrew. The Shakespearean Stage: 1574-1642. 1970. Cambridge UP, 1992.
  • McEvoy, Sean. Shakespeare: The Basics. Routledge, 2000.
 

Segueix-nos

totes les xarxes socials del CRAI icono de canal de contenidos sindicado  twitter Blog del CRAICanal de YouTube del CRAI de la UB

 

Footer - Copyright


Logo de Creative Commons Els continguts del web CRAI UB estan subjectes a la llicència de Reconeixement de Creative Commons 4.0, llevat que s'hi indiqui el contrari.

 

Campus d'exelencia

Pla de sostenibilitat del CRAI                            Segell EFQM 500    Logo de Bibliotecas comprometidas con la excelencia