Sobre l’origen de L’ase d’or i la seva transmissió

«Fabulam Graecanicam incipimus. Lectore intende: laetaberis» (Asinus aureus, I, 1).

«Comencem una contalla grega. Lector, fixa-t’hi. Et sabrà bo!» (trad. Marçal Olivar, 1929).

«Empieza una fábula de origen griego. Atención, lector: te gustará» (trad. Lisardo Rubio, 1978).

«We are about to begin a Greekish story. Pay attention, reader, and you will find delight» (trad. Arthus Hanson, 1989).

El títol: una transformació daurada
 

La novel·la Les metamorfosis, l’obra més coneguda d’Apuleu també durant la seva vida, és més habitualment al·ludida pel títol considerat vulgar testimoniat per Sant Agustí, que l’anomena Asinus aureus (L’ase d’or). De fet, Sant Agustí afirma que aquest fou el títol donat per Apuleu a la seva novel·la: «libri quos Asini Aurei titulo Apuleius inscripsit» (Ciuitate Dei, XVIII, 18). Això, de fet, significaria que L’ase d’or no seria el títol vulgar, sinó l’original.

L’adjectiu llatí aureus s’aplicaria a l’ase en un sentit laudatori (Rubio, 1983: 18, 19) (Lewis i Short, 1879: aureus, II). És a dir, s’empraria per destacar quelcom per sobre dels seus iguals, on, probablement, l’objectiu de l’adjectiu seria el de significar l’ase de la narració apuleiana per la seva humanitat, per sobre de la resta d’ases, atès que conserva la personalitat de Luci. Aquesta metàfora, la de l’adjectiu daurat per connotar excel·lència, apareix al mateix llibre d’Apuleu durant el relat de Psique, per assenyalar qualitats excepcionals (Asinus aureus, V, 4; V, 29). També l’empraren altres autors llatins com per exemple Virgili (Aeneis, X, 16) i Ovidi (Metamorphoses, I, 89), entre d’altres.

Tanmateix, s’ha suggerit si, tenint en compte que Plutarc dona notícia que el pèl-roig era considerat com la personificació de la maldat i del pecat pels devots del culte a la deessa Isis, podria en realitat tractar-se de l’ὅνος πυρρός, és a dir, l’ase pèl-roig (Martin, 1970: 332-354). En aquest sentit, el pèl-roig -expressat com daurat- representaria la connotació embrutidora que simbòlicament l’ase prendria en la novel·la, en la qual se significaria a través de l’animal tot allò pecaminós, desordenat i pervers, que porta el protagonista a patir la seva caiguda, i que, finalment, experimentada la salvació isíaca, seria purificat.

També, en algunes edicions, el títol atorgat a l’obra és el de Milesies d’Apuleu (Rubio, 1983: 19), ja que el relat comença dient «Però jo amb aquesta prosa milèsia t’enllaçaré diverses contalles» (I, 1, trad. Olivar). En el mateix sentit, l’historiador romà Juli Capitolí, del segle IV, un dels autors de la Història Augusta, ens transmet que una de les obres preferides de l’emperador Clodi Albí (r. 193) fou les Milesiae Punicae Apulei (Les milèsies púniques d’Apuleu) (Historia Augusta, Clodius Albinus, XII, 12), on hom ha de suposar que faria referència a L’ase d’or.

El títol considerat culte, Les metamorfosis -que és el que apareix al manuscrit medieval-, en contraposició al títol suposadament vulgar, L’ase d’or, sembla haver estat reaprofitat d’una suposada obra anterior grega a la qual Apuleu hauria tingut accés durant la seva estada a Atenes. En aquest sentit, Lisardo Rubio es planteja que resulta estrany que el títol sigui en plural, Les metamorfosis, ja que només hi hauria una única transformació al relat, la de Luci en ase, cosa que implicaria que forçosament el títol no concerniria a aquesta obra, sinó a l’anterior, on sí que apareixerien transformacions diverses (Rubio, 1983: 18).

No obstant això, de fet, aquesta és una consideració de la qual podem discrepar: sí que apareixen transformacions, en plural, a L’ase d’or. En primer lloc, l’obra conté dues grans transformacions: la màgica metamorfosi física de Luci en ase i la conversió espiritual de Luci com a fidel del culte d’Isis. A més, en segon lloc, moltes de les contalles intercalades dins l’obra, en ocasions com a historietes dins d’historietes, inclouen transformacions físiques o simbòliques. Algunes són mutacions sobrenaturals, tot i que a vegades metafòriques: en gripau, en xai, en rosegador, en òliba... D’altres són producte de disfresses o farses: el noble promès que es fa passar per lladre, el lladre que es disfressa d’os... És a dir, la novel·la conté múltiples transformacions, ja siguin per engany o per encanteri, a més de la psicològica i comportamental que pateix Luci en descobrir «els misteris sublims de la religió més depurada» (XI, 21, trad. Olivar), com ell ho anomena.

A més, existeix una transformació més dins de la novel·la, dissimulada però de gran rellevància: la de Luci de Corint, al primer llibre, en Apuleu de Madaura, a l’onzè llibre.

L’originalitat de l’obra: adaptació i innovació

Apuleu hauria elaborat L’ase d’or a partir d’un argument no original. Del mateix segle II coneixem l’obra grega Λούκιος ἣ ὅνος (Luci o l’ase), falsament atribuïda a l’escriptor siríaco-grec Llucià de Samòsata -l’atribució és una qüestió que no resta conclosa, però que no afecta al nostre propòsit en aquesta explicació-. L’obra de pseudo-Llucià, Λούκιος, és sensiblement més breu que la d’Apuleu, ja que només representa una vuitena part de l’extensió de L’ase d’or. No obstant això, a més de coincidir pel que fa al seu caràcter recopilatori de rondalles milèsies, el diàleg de pseudo-Llucià es correspon en diversos passatges a L’ase d’or. Això planteja el dubte de si un autor va copiar a l’altre o si, potser, ambdós beurien d’una font prèvia.

Respecte d’això, el patriarca de Constantinoble Foci, de la segona meitat del segle IX, en la seva obra Bibliotheca, on detalla al seu germà la informació sobre 280 obres antigues que havia llegit, menciona que considera que l’obra de pseudo-Llucià, Λούκιος, seria un resum d’una narració grega anterior perduda. Foci ens transmet que aquesta obra desapareguda s’anomenaria Μεταμορφώσεων λόγοι διάφοροι (Històries diverses de transformacions), i l’atribuí a un tal Luci de Patres. Foci també detalla que Llucià hauria deixat de banda tot el que no li interessava de l’original (Foci, Bibliotheca, cod. 129 p. 96b, ed. Bekker). Aquesta problemàtica ha generat hipòtesis diverses, no sense controvèrsies.

S’ha arribat a considerar que existiria la possibilitat que Apuleu fos l’autor veritable de l’obra prèvia perduda, i que Foci confondria l’autor amb el protagonista -Apuleu amb Luci-, com els va passar als autors moderns, però persisteix el problema pel qual Apuleu fou de Madaura, no de Patres, i el seu protagonista tampoc és patrès, sinó de Corint. De fet, no existeix cap altre menció de Luci de Patres a part d’aquesta al·lusió que en fa Foci. Segons aquesta tesi, Apuleu hauria escrit una primera versió de L’ase d’or durant la seva joventut mentre estudiava a Atenes, però aquesta ha estat una explicació amb poc èxit.

S’ha plantejat la dificultat per la qual un autor grec, pseudo-Llucià, imités a un escriptor occidental com Apuleu, atès que, com comenta Lisardo Rubio, normalment la direcció de la influència literària funcionava en sentit invers (Rubio, 1983: 15), és a dir, des del món hel·lenístic cap a la tradició llatina, i no al revés. En el mateix sentit, descartant la hipòtesi d’un Apuleu immadur escrivint la primera versió, Marçal Olivar opina que, tot i el caràcter milesi d’ambdues obres, la de pseudo-Llucià i la d’Apuleu «són, en llur esperit, dues obres totalment diferents» (Olivar, 2012: VIII). És a dir, el missatge ideològic apuleià no figura al resum de pseudo-Llucià.

En qualsevol cas, si L’ase d’or es basava en una obra anterior, la d’Apuleu conté més de creació original que de material previ adaptat, per la seva extensió respecte la de pseudo-Llucià i pel fet de comptar amb un argument que, en la seva significació ideològica, sembla que difereix forçosament de Λούκιος ἣ ὅνος. Així, la suposada existència de Μεταμορφώσεων λόγοι διάφοροι, l’obra del desconegut Luci de Patres, sumat al llibre falsament atribuït a Llucià, semblen demostrar que la transformació de Luci en ase seria un tema literari, reproduït per, almenys, un o dos autors en llengua grega, i que, també, s’ha suggerit que podria ser una rondalla del folklore popular transmesa oralment.

De fet, la correspondència en alguns paràgrafs entre pseudo-Llucià i Apuleu, en la nostra opinió, no necessàriament implicaria l’existència d’una obra escrita anterior de la qual ambdós haurien begut, sinó que podria ser, simplement, una contalla popular que reproduïa elements lingüístics fàcils de recordar, i que diversos autors podrien haver emprat quan la posaren per escrit. Pensem, per exemple, en alguns elements del conte de la Caputxeta vermella presents en la versió d’aquesta historieta en tots els idiomes -perquè tens una boca tan gran?-, no fruit de la traducció a partir d’una font escrita prèvia, sinó de la persistència d’alguns dels components lingüístics en la tradició oral per la seva eficàcia simbòlica a l’hora d’explicar i recordar la faula.

Així mateix, l’inici de la novel·la, «At ego tibi...» (I, 1), suggereix que es tracta de la resposta d’un interlocutor en un diàleg que ja s’hauria iniciat (Rubio, 1983: 19). Podria ser un recurs literari, però aquesta introducció fa pensar que l’autor partiria d’una narració estructurada en forma de diàleg, a partir de la qual elaboraria la faula.

Així, existeix consens en considerar que Apuleu hauria treballat sobre una narració anterior -escrita o oral-, que hauria traduït del grec al llatí, atès que comença el seu relat dient que L’ase d’or és una fabula Graecanica (I, 1), i a més el nom del protagonista, Luci, és el mateix que el del resum de pseudo-Llucià. Apuleu, per tant, emprà aquest tema literari per desenvolupar la seva obra, abocant-hi les seves pròpies idees i recursos, atorgant-li una dimensió nova i intercalant-hi contalles que no es trobarien originalment a la història primerenca.

Data de l’elaboració i publicació de L’ase d’or

Respecte de la data en la qual Apuleu escrigué Les metamorfosis s’ha generat un debat entre els estudiosos de l’obra apuleiana.

La hipòtesi del segle XIX que hem mencionat segons la qual el protagonista, amb el praenomen de Luci, fos ja a l’inici de la novel·la veritablement Apuleu i que seria una obra autobiogràfica, ha fet pensar als autors que li han donat suport, com Erwin Rhode (1885) i Hilderbrand (1842), que Apuleu hauria escrit la novel·la durant la seva època d’estudiant, i que, per tant, seria un treball de joventut, atès que el protagonista és encara un noi immadur. A aquest plantejament s’hi suma el fet que l’expressió del text resulta molt grandiloqüent i emfàtica, cosa que, s’ha dit, no es correspon amb la resta dels seus treballs. Així mateix, Sinko (1912) assenyala que L’ase d’or demostraria mancances pel que fa als coneixements filosòfics, i que, per tant, aquesta hauria de ser una obra precoç (Olivar, 2012: XV).

Ens semblen, però, arguments febles, sobre els quals es poden plantejar discrepàncies. És realment l’estil de L’ase d’or més recargolat que el de les seves altres obres? No n’estem segurs. Si fos així, certament la resta d’obres que ens han arribat són discursos, tractats i compendis, atès que de les novel·lesques només aquesta ha sobreviscut. Així, potser el llenguatge emprat a Les metamorfosis s’hauria d’atribuir més al gènere que a l’edat de l’autor. En el mateix sentit, podem fer la mateixa objecció sobre el contingut filosòfic: L’ase d’or no és un tractat sobre filosofia. S’escauen poques ocasions dins la novel·la per presentar-hi dissertacions filosòfiques. A més, i com el mateix autor apunta repetidament al llibre XI de L’ase d’or, les ensenyances apreses durant els processos rituals del culte isíac, molt probablement de contingut filosòfic, restarien restringides al grup segregat de devots iniciats, i, per tant, no podien ser comunicades a la resta de la societat (Alvar, 2001: 23, 24). En el mateix sentit, el neoplatònic Plotí, del segle III, explica que «Com allò diví és inefable, es prohibeix parlar-ne a qui no ha tingut la sort d’experimentar-ho» (Ἑννεάδες, VI, 9, 11). No hauria estat adequat, doncs, de transmetre la ciència gnòstica del culte mistèric en un text accessible als profans.

En contra de la tesi de Les metamorfosis com a creació jovençana, s’ha plantejat que, si aquesta novel·la ja hagués estat publicada quan Apuleu s’enfrontà a les greus acusacions de malèfiques arts màgiques, el contingut de L’ase d’or hauria estat un indici susceptible de ser emprat contra l’acusat (Olivar, 2012: XV, XVI). És a dir, si s’acusava a Apuleu d’embruixar i pervertir una matrona virtuosa, el contingut pornogràfic i llibertí, i, especialment, la seva participació de les activitats del culte oriental d’Osiris i Isis, haurien estat indicis molt útils per inferir la seva culpabilitat.

De fet, al segle I, sota el regnat de Tiberi (r. 14-37), com recull Jaime Alvar (1995: 493-498), per ordre de la corona es prohibí l’adoració a Isis, atès que el culte isíac, licitat en època republicana, tenia fama d’impúdic. El poeta Juvenal, d’entre els segles I i II, titllà Isis de meuca (Saturae, VI, 489) i Ovidi ens transmet que l’iseu de Roma era un prostíbul, sentenciant que «[la deessa] fa de moltes dones allò que ella mateixa ha estat per Júpiter» (Ars Amandi, I, 78), és a dir, segons Ovidi, una prostituta. Durant la persecució contra els cultes mistèrics sota el regnat de Tiberi, en la qual es llençà l’estàtua d’Isis de Roma al Tíber, el pretext fou, precisament, que un iniciat del culte disfressat d’Anubis hauria embruixat a una dama pietosa per pervertir-la, tot amb la passivitat d’un sacerdot llicenciós. Aquest és un episodi totalment equiparable a l’acusació llençada contra el madaurès. Per tant, d’haver-se conegut el contingut de L’ase d’or durant el procés judicial descrit a l’Apologia, sens dubte s’hauria utilitzat contra Apuleu la seva devoció per la deessa Isis i la seva pertinença a una confraria de la secta, i això no figura en l’al·legat, cosa que ens fa pensar que L’ase d’or hauria d’haver-se publicat després del plet judicial d’Apologia.

Richard Hensky (1904) esgrimeix un argument prou rellevant per datar l’obra. A un dels passatges del primer llibre es diu, respecte d’un viatjant al qual ha retrobat un vell amic que «Ja han estat assignats tutors jurídics als teus fills per decret del provincial» (I, 6, trad. Olivar), que en llatí es mencionen com «tutores iuridici prouincialis decreto dati». Aquesta indicació faria referència a una institució creada sota el regnat de Marc Aureli.

Així mateix, l’obra quan menciona el sobirà, ho fa al·ludint un únic Cèsar (III, 29; VII, 6 ss.; IX, 42; X, 13). Per tant, s’ha considerat, que hauria de concernir el regnat d’un emperador únic. Així, si el coregnat de Marc Aureli amb Luci Ver es prolongà fins a l’any 165, moment en el qual Marc Aureli inicià el seu regnat en solitari fins morir l’any 176, quan ascendí al tron Còmmode, implicaria que l’obra s’hauria escrit entre el 165 i el 176 (Olivar, 2012: XVI). Aquesta, però, pot considerar-se una prova poc concloent, atès que com demostra en ocasions l’epigrafia, els regnats únics i els coregnats no sempre es manifestaven textualment com a tals (Le Roux, 2001: 241).

Així mateix, Apuleu, quan menciona la genealogia per línia maternal del seu protagonista, Luci, el fa de la nissaga de Plutarc a través del seu nebot o net, Sext, que fou mestre de Marc Aureli l’any 161, any en el qual es convertí en emperador. Probablement Apuleu hauria conegut Sext a Atenes, raó per la qual l’inclou a l’obra (Olivar, 2012: XVI, XVII, n. 3).

Aquestes informacions ens indiquen que l’obra hauria d’haver-se escrit després que Marc Aureli assumís la corona, per la menció a una institució creada sota el seu regnat, per tant, a partir del 161. Així mateix, això encaixa amb l’argument que assumeix que hauria d’haver escrit l’obra després del plet judicial d’Apologia, d’entre els anys 157 i 158, atès que L’ase d’or no s’hi menciona. En definitiva, l’obra s’hauria escrit entre l’any 161 i la mort de l’autor sobre l’any 180.

Manuscrits i transmissió

L’ase d’or ha arribat a la contemporaneïtat a través d’una quarantena de manuscrits medievals, els més tardans dels quals són còpies del primer còdex, del segle XI, provinents de l’abadia de Montecasino. El còdex principal és l’anomenat còdex Laurencià 68,2, també designat còdex F (Mediceus Laurentianus 68,2 o F), del qual descendeixen totes les edicions de la novel·la. Es relaciona l’elaboració d’aquest manuscrit al segle XI amb un moment d’important floriment intel·lectual i artístic de l’abadia sota la direcció de l’abat Desiderius (1058-1087) (Carver, 2006: 62, n. 8). Pels fragments en els quals aquest pergamí no resulta prou llegible es recorre al Laurencià 29,2 (Mediceus Laurentianus 29,2 o Φ), la còpia més antiga de l’anterior, atès que el 68,2 ha estat molt malmès en algunes parts per fer-ne un ús excessiu i per les múltiples anotacions que conté. El còdex 68,2 s’escrigué en lletra minúscula llombarda i conté, a més de les Metamorphoses, l’Apologia, les Florida, i, també, part dels Annales i les Historiae de Tàcit, historiador d’entre els segles I i II. L’obra que ens ocupa resta escrita entre els folis 160 i 183v, i presenta una única llacuna important a l’inici de la novel·la causada per un esquinçament del suport (Olivar, 2012: XVII, XVIII).

Pel que fa al descobriment del manuscrit, sabem que Dante Alighieri, escriptor d’entre els segles XIII i XIV, tingué accés a la biblioteca d’antics clàssics pagans de l’abadia -que ja llavors eren còdexs molt malmesos-, i redescobrí sortosament la novel·la L’ase d’or quan llegí les obres d’Apuleu i Tàcit, sembla que precisament de l’exemplar 68,2. Gràcies a aquesta feliç troballa, Boccacio, entre d’altres intel·lectuals de Florència, es faria amb una còpia del text (Carver, 2006: 108-110).

El contingut del còdex 68,2 provindria d’un manuscrit del segle IV, com testimonien les anotacions que conté el pergamí:

«Ego Sallustius legi et emendaui Romae felix Olybrio et Probino uiris clarissimis consulibus. In foro Martis controuersiam declamans oratori Endelechio. Rursus constantinopoli recognoui Caesario et Atico consulibus» (Mediceus Laurentianus 68,2 o F, citat per Olivar, 2012: XVII, n. 3; i per Carver, 2006: 13).

És a dir, un tal Sal·lusti esmenà el text original durant el consolat d’Olibri i Probí -l’any 395- i novament durant el consolat de Cesari i Àtic -l’any 397- (Iglesias i Santos, 2011: 370). El pergamí 68,2 que, com veiem, copia el contingut de l’elaborat pel tal Sal·lusti al segle IV, conté glosses i apunts que, com hem dit, fan algunes parts poc llegibles, i daten dels segles XII i XIII, també en minúscula llombarda.

L’edició de Rudolf Helm (1907/1913. Apulei Platonici Madaurensis Metamorphoseon libri XI. Leipzig: Teubner) a partir del Lurencià 68,2 és la que empraren els traductors Rubio (1978) i Olivar (1929/1931), però, així mateix, han fet petites correccions observant el pergamí original. En el cas de Hanson (1989), aquest preferí centrar-se en el còdex F i emprar les edicions d’Helm, Robertson i Giarratano-Frassinetti com a suport addicional.

En definitiva, L’ase d ’or ens ha arribat gràcies a un únic manuscrit del segle XI del qual descendeixen tots els altres, que en copiava un d’anterior del segle IV.

Còdex Laurencià 68,2 foli 171v (Font: Biblioteca Medicea Laurenziana, Digital repository).

Pàgines 132 i 133 de l’edició de Rudolf Helm a partir del còdex Laurencià 68,2 (Font: archive.org, 2008).

Influència, continuïtat i edicions: d’escriptor a profeta

Durant les dues dècades següents de la composició de la novel·la, L’ase d’or fou llegida i imitada arreu de l’Imperi (Carver, 2006: 12). Així mateix, durant el segle IV en ple conflicte religiós, fins la implantació del cristianisme com a única religió lícita sota el regnat de Teodosi I (r. 379-395), sembla que el text circularia entre l’aristocràcia sofisticada que retenia el fet religiós isíac. De fet, es considerava Apuleu com un mag capaç de rivalitzar amb els poders de Crist (Carver, 2006: 14-20), com testimonia l’apologeta cristià Lactanci que s’enfrontà als apuleians a principis del segle IV:

«‘He performed miracles.’ We would have reckoned him a magician—as you now reckon him and the Jews then reckoned him—if all the prophets had not, in a single breath, foretold that he was going to do those things. And so we believe him to be God not from his deeds or his marvelous works, but from that very Cross, which you lick like dogs, since that, too, was predicted at the same time. For he received proof of his divinity not from his own testimony—for what credence can be given to someone talking about himself ?—but from the testimony of the prophets who, long before, foretold everything that he did and suffered. This could not have happened to Apollonius or Apuleius or any of those magicians, and never could» (Lactanci, trad. Carver, Institutiones diuinae, V, III, 20-21).

Així doncs, sembla que en plena efervescència de religiositat oriental s’equiparava el nostre escriptor i advocat madaurès amb Jesucrist. Aquesta és una circumstància prou estranya als nostres ulls, però força habitual en la convulsa i turbulentament articulada ideologia religiosa dels segles III i IV. El testimoni de Lactanci ens indicaria, doncs, que la figura d’Apuleu superà de molt la realitat de l’autor, fins el punt de ser considerat entre els practicants dels misteris orientals després de la seva mort com una espècie de miracler taumaturg.

En el mateix sentit ens en parla Sant Jeroni, més avançat el segle IV, en defensa del cristianisme i admetent explícitament que Apuleu hauria realitzat miracles:

«For Porphyry says this: ‘Rustics and paupers, since they had nothing, performed certain miracles with magic arts.’ But it is no great thing to make miracles. For the magicians in Egypt performed miracles against Moses. Apollonius also did this; so did Apuleius. Countless men have performed miracles. I grant you, Porphyry, they have performed miracles with magic arts to get riches from poor wealthy women whom they have captivated: for this you say. What have they died for? For what were they crucifed? Others, too, have performed miracles with magic arts; but they have not died for a dead man; they have not been crucifed for a crucifed man» (Sant Jeroni, trad. Carver, Comentari al Psalm, 81, PL 26, col. 1066).

També Sant Agustí, poc després de Sant Jeroni, s’enfrontà als que equiparaven a Apuleu amb Jesús, i que el preferien, fins i tot, a Crist. L’argument d’Agustí seria que si Apuleu hagués tingut poders sobrenaturals semblants als de Jesús, hauria arribat més lluny en la seva carrera pública:

«But who would not consider it worthy of laughter that they attempt to compare Apollonius and Apuleius, and those others who are most experienced in magic arts, with Christ, or even prefer them to him? [...] In terms, therefore, of what pertains to that earthly happiness, he [=Apuleu] was as great as he could be. Hence it is clear that he was no greater not because he did not want to be but because he was not able to be. Although he also defended himself most eloquently against certain people who brought a charge of magic arts against him» (Sant Agustí, trad. Carver, Epistolae, CXXXVIII).

Seria al voltant d’aquesta data, el període en el qual els apologetes cristians feien patent que Apuleu era considerat un mag poderós, quan el tal Sal·lusti copià el text de L’ase d’or, a partir del qual es realitzà el manuscrit del segle XI.

És interessant observar que el monjo Guaiferius de Montecassino, del segle XI, escrigué Vita S. Secundini, sobre el bisbe Sant Secundí, i en el text emprà paràgrafs de les Florida, fins i tot emprà el fragment de l’aparició d’Isis a L’ase d’or, i utilitzà també passatges d’Apuleu per descriure la vida del papa i màrtir Luci I, del segle III (Carver, 2006: 63-65). Això ens indica que, la troballa del desaparegut text del copista Sal·lusti i la seva transcripció en el manuscrit 68,2 durant el segle XI, permeté als monjos accedir a la prosa d’Apuleu i això tingué cert impacte sobre la literatura que produïen, com demostra l’exemple de Guaiferius, que reutilitzaria fragments de les obres del madaurès per escriure els seus propis textos.

Sobre la impressió de L’ase d’or, l’edició princeps es publicà a Roma (1469) (Carver, 2006: 161 ss.), a partir de la qual s’elaboraren diverses traduccions, on destaquem la castellana de l’arxidiaca de Sevilla Diego López de Cortegana (1513), la influència de la qual s’ha constatat a la literatura hispànica -no sense controvèrsies- (Rubio, 1983: 26-32). Sobre aquesta qüestió es presenten en aquesta exposició dos articles, de Darío Luque Martínez i de Ricard Escudero Vila, a qui restem molt agraïts per la seva aportació, així que convidem als lectors a llegir-ne el contingut.

Així mateix, i per tancar la qüestió, la primera edició amb traducció crítica en català es publicà en dos volums, el primer l’any 1929 i el segon el 1931, per la fundació Bernat Metge dins la col·lecció Escriptors llatins, revisada pels professors Joaquim Balcells i Carles Riba. L’editor, traductor i autor dels comentaris fou Marçal Olivar i Daydí (1900-1994), barceloní llicenciat en Filosofia i lletres per la Universitat de Barcelona. Estudià també a la universitat berlinesa Humdoldt, i entre els anys 1928 i 1930 fou lector en castellà de la Universitat de Glasgow, període en el qual elaborà i signà l’edició bilingüe de L’ase d’or, precisament des de Glasgow. Edicions 62 i Editorial Alpha n’han reimprès els dos volums entre els anys 2009 i 2012, amb el contingut intacte.

Bibliografia

• Alvar Ezquerra, Jaime (2001). Los misterios. Religiones orientales en el Imperio Romano. Barcelona: Crítica.
• Alvar Ezquerra, Jaime (1995). «Los cultos egipcios», en Alvar Ezquerra, Jaime, et al., Cristianismo primitivo y religiones mistéricas, pp. 479-498.
• Backhouse, Edward, i Tylor, Charles (2004). Historia de la Iglesia primitiva. Desde el siglo I hasta la muerte de Constantino. Barcelona: Clie.
• Blansdörf, Jürguen (2010). «The Defixiones from the Sanctuary of Isis», en Magical Practice in the Latin West: Papers from the Internacional Conference held at the University of Zaragoza, pp. 141-189.
• Bradley, Keith (2012). Apuleius and Antonine Rome. Toronto: University of Toronto (Phoenix Supplementary, 50).
• Brown, Peter (2012 [1971]). El mundo de la Antigüedad tardía. De Marco Aurelio a Mahoma. Madrid: Gredos.
• Carver, Robert H. F. (2006). The Protean Ass. The Meramorphoses of Apuleius from Antiquity to the Renaissance. Oxford: Oxford University Press (Oxford Classical Monographs).
• Cocchia, Enrico (1915). Romanzo e realtà nella vita e nell’attività letteraria di Lucio Apuleio. Catania: F. Battiato (Biblioteca di filologia classica, 11).
• Bricault, Duncan (2013). Les cultes isiaques dans le monde gréco-romain. Paris: Les Belles Lettres.
• Edwards, Mark J. (2005). «Reflections on the African Character of Apuleius», en Kahane, Ahuvia, i Laird, Andrew (eds.), A Companion to the Prologue of Apuleius’ Metamorphoses, pp. 47-54.
• Garcés Estallo, Ignasi (1999). Historia antigua de Hispania. Barcelona: Universitat de Barcelona.
• Grimal, Pierre (2002 [1951]). Diccionario de mitologia griega y romana. Barcelona: Paidós.
• Iglesias Gil, José Manuel, i Santos Yanguas, Juan (2011). Vademecum para la epigrafia y numismática latinas. Santander: José Manuel Iglesias Gil, Juan Santos Yanguas.
• Jones, Chrisopher P. (trad., ed.) (2017). Apuleius: Apologia. Florida. De deo Socratis. Londres i Cambridge (Massachusetts): Harvard University Press.
• Lévi-Strauss, Claude (1987 [1974]). Antropología estructural. Barcelona: Paidós.
• Lewis, Charlton T., i Short, Charles (1879). A Latin Dictionary. Oxford: Clarendon Press.
• Lozano, Arminda (1995). «Asia Menor en época helenístico-romana. Panorama religioso», en Alvar Ezquerra, Jaime, et. al., Cristianismo primitivo y religiones mistéricas, pp. 115-156.
• Martin, R. (1970). «Le sens de l’expression Asinus aureus et la signification du roman apuléien», en Revue des Études Latines, 48, pp. 332-354.
• Meunier, Manuel (1976). Plutarc: Los misteriós de Isis y Osiris. Barcelona: Glosa.
• Mirón Pérez, María Dolores (1996). Mujeres, religión y poder: El culto imperial en el Occidente mediterráneo. Granada: Publicaciones de la Universidad de Granada (Instituto de Estudios de la Mujer, Feminae).
• Olivar i Daydí, Marçal (2012 [1929/1931]). Apuleu: L’ase d’or (Les metamorfosis), vol. I i II. Barcelona: [Fundació Bernat Metge (Escriptors llatins)], Edicions 62 i Editorial Alpha.
• Piñero, Antonio (1995). «La gnosis», en Alvar Ezquerra, Jaime, et al., Cristianismo primitivo y religiones mistéricas, pp. 197-226.
• Piranomonte, Marina, i Simón, Francisco Marco (2010). «The Daemon and the Nymph. Abraxas and Anna Perenna», en Bollettino di archeologia on line, volume speciale, pp. 1-16.
• Plantade, Emmanuel, i Plantade, Nedjima (2014). «Libyca Psyche: Apuleius’ Narrative and Berber Folktales», en Lee, Benjamin Todd, Finkelpearl, Ellen, i Graverini, Luca (eds.), Apuleius and Africa, pp. 174-204.
• Le Roux, Patrick (2001). «Oriunda Mauretania», en Vbique Amici. Mélanges oferts à Jean-Marie Lassère, pp. 239-245.
• Rubio Fernández, Lisardo (1983 [1978]). Apuleyo: El asno de oro. Madrid: Gredos.
• Ruiz Gutiérrez, Alicia (2011). «Introducción», en Iglesias Gil, José Manuel, i Ruiz Gutiérrez, Alicia, Viajes y cambios de residencia en el mundo romano, pp. 9-22.
• Shaw, Brent (2013). «Cult and Belief in Punic and Roman Africa», en Salzman, Michele Renee (dir.), The Cambridge History of Religions in the Ancient World, Volume II: From the Hellenistic Age to Late Antiquity, pp. 235-263.
• Umbral, Francisco (1980 [1978]). «Ensayo preliminar», en Calvo Sotelo, Joaquín (dir.), i Rubio Fernández, Lisardo (trad.), Ovidio: el Arte de Amar. Apuleyo: El asno de oro. Sant Vicenç dels Horts (Barcelona): Círculo de Lectores (Grandes clásicos universales).
• Velaza Frías, Javier (dir.) (2017). Antologia de la literatura llatina. Barcelona: Edicions de la Universitat de Barcelona.
• Velázquez, Isabel (2010). «Magia y conjuros en el mundo romano. Las defixiones», en Codex quilarensis: Cuadernos de investigación del Monasterio de Santa María la Real, nº 17, pp. 143-162.