Llengües

Loquitur nisi Punice. Apuleu i les llengües de l'Àfrica romana

 

«Sic honorant Christum donatistae ut dicant illum remansisse ad duas linguas,
latinam et punicam, id est afram».
AGUSTÍ D'HIPONA, Tractatus in Epistulam Iohannis ad Parthos, 2,3.


Deleta Cartagine el 146 aC, vint-i-quatre anys després començava la colonització de la nova província d'Àfrica, que s'estenia de la frontera oriental d'Algèria al golf de Sirte. Especialment intensa al segle I aC, tres segles després aquesta fèrtil província de la riba meridional de la Mediterrània començava el seu floriment literari en llengua llatina, que arribaria a eclipsar les lletres dels altres indrets de l'imperi, primer amb la versió occidental de la Segona Sofística (Frontó i el mateix Apuleu de Madaura, l'actual M'Daourouch algeriana, a prop de la frontera amb Tunísia), després gràcies a autors cristians com ara el gran Tertul·lià, Cebrià de Cartago i Agustí d'Hipona. Més enllà, Marcià Capel·la o Corip.


Ara, tot i la forta presència del llatí i el passat cartaginès, sembla que l'única llengua de l'Antiguitat que ha esquivat les arenes del temps ha estat el libi, l'actual grup amazic, més present al Marroc i Algèria que no pas a Tunísia i Líbia. Una llengua, val a dir, sense gaire prestigi en comparació a les altres dues, el llatí i el púnic. Saber amb exactitud quina era la situació (socio)lingüística en temps d'Apuleu, a l'alba de la latinitas africana, és impossible, perquè els testimonis escrits, tant literaris com epigràfics, els únics als quals hom pot recórrer, no poden sinó donar una fotografia dissecada d'una realitat congelada, si bé mòbil i viva temps ha. O més ben dit, un seguit de fotografies mig estripades d'èpoques i indrets sovint allunyats segles i quilòmetres entre si.


Per tant, només permeten, si de cas, una aproximació al panorama lingüístic de l'Àfrica romana, clarament desigual en funció dels paràmetres assenyalats al paràgraf anterior. I sempre existeix la possibilitat que, entre tanta manca de documentació, un sol descobriment inesperat esberli el mapa (mot púnic, per cert) de vidre que durant anys s'ha anat conjecturant a partir d'indicis tan esparsos.


Malgrat això, sí que és possible d'aventurar l'estat d'aquestes tres llengües a partir, precisament, d'una cita d'Apuleu en la seva Apologia (98.8), que brinda un d'aquests indicis, en parlar (de la mala vida) del seu fillastre, Sicini Púdens, oriünd de la ciutat d'Ea, l'actual Trípoli: «Loquitur nisi Punice et si quid adhuc a matre graecissat; enim Latine loqui neque uult neque potest.» És a dir, no parla sinó púnic i, si encara gregueja una mica, és per la mare; però el llatí ni el vol ni el pot parlar. I aquesta serà la intenció d'aquest article, anar descabdellant aquesta línia per escatir-lo tant com es pugui, llengua per llengua.



El llatí (LINGUA LATINA)


La millor manera d'entendre el valor i els usos del llatí a l'Àfrica del s. II dC a partir del passatge citat és llegir com continua: «Audistine, Maxime, paulo ante, pro nefas, priuignum meum, fratrem Pontinani, diserti iuuenis, uix syllabas fringulientem», ja has sentit, Màxim, fa poc, quin sacrilegi, el meu fillastre, el germà de Pontià, d'un jove eloqüent, amb prou feines balbucejant les síl·labes.


Llengua de cultura i de prestigi, irradiava de la capital de la província, Cartago, refundada i colonitzada per romans, seu de l'escola de retòrica on primer va estudiar Apuleu i on va residir molts anys. L'urbs era la porta d'entrada de la llatinitat a la província, especialment entre les classes dirigents, estrangeres o indígenes.


Però a la númida Madaura, al rerepaís de Cartago, certament, no feia tant que el púnic havia estat aquesta llengua de prestigi també entre la noblesa indígena, com demostra el fet que es mantingués en l'encunyació de monedes fins al segle I dC, sense que signifiqui, ni de bon tros, que fos parlada habitualment pel gruix de la població. Aquesta situació també devia ser la del llatí en bona part de l'interior africà al s. II dC, però no pas a Madaura. La contrada productora de blat en què es trobava era ideal per a la colonització d'itàlics i veterans de guerra que hi implantessin el llatí per romanitzar-la igual que la resta de l'Imperi occidental.


De fet, el curriculum vitae d'Apuleu és un bon exemple d'aquest llarg procés d'aculturació, i el contrast entre la realitat observada i l'observant del passatge citat certifica com era d'avançat aquest procés de substitució lingüística a Madaura, primer entre les elits indígenes (el primer pas en la importació d'una llengua forastera), i com era d'incipient a la Tripolitana entre les famílies les acabalades de la qual es comptava la de Sicini Púdens. Per tant, si bé la implantació del llatí era desigual al llarg la província d'Àfrica, una mirada segles endavant demostra que, en general, aquest procés fou reeixit i la llengua romanç que se'n derivà es parlà encara durant l'Edat mitjana, com demostra la menció dels geògrafs àrabs, com Al-Idrissí (s. XII), d'una llengua romanç africana.


I aquesta petjada llatina a l'Àfrica s'anirà esvaint lentament: les comunitats cristianes hereves del llegat romà no van desaparèixer l'endemà de la conquesta musulmana i els manlleus llatins i romànics a l'amazic i a l'àrab magribí són filles les Flòrides d'Apuleu, si bé els amants de les històries de pirates s'estimaran més de dir que venen de la llengua franca mediterrània (també anomenada sabir) i de les anades i vingudes entre la riba nord i sud d'aquesta mar.


L'amazic (tamaziγt)


Pels testimonis grecollatins se sap que aquest grup lingüístic (millor que llengua) s'estenia per un territori molt més extens que no l'actual, al llarg d'un contínuum dialectal que unia l'Atlàntic i el Nil. Els cartaginesos van començar a colonitzar l'interior de l'actual Tunísia tot just al segle V aC, de manera que la conquesta romana es va trobar amb una punicització encara relativament incipient fora dels emporis costaners, on el fenici feia segles que era la llengua dominant, però mai a l'interior. Allà l'amazic o líbic es mantenia fort al llarg de les rutes caravaneres, que van permetre que romangués prou unificat durant tota l'Edat antiga.


D'entrada, tot faria pensar que l'amazic no hi té res a dir, en aquest passatge, però la veritat és que d'ençà del segle I aC els escriptors llatins empraven indistintament poenus (púnic) i afrus (amazic), de manera que no es pot afirmar sense cap investigació més profunda que Apuleu es queixés realment que el seu fillastre parlés només púnic. En favor de la tesi que realment Sici Púdens parlava amazic es podia adduir que el menyspreu d'un intel·lectual com Apuleu podria no acabar de quadrar amb l'aurèola que envoltava el púnic i el cert prestigi que encara devia retenir al s. II dC: Sal·lusti (s. I aC) i Agustí (s. IV dC) mencionen els misteriosos libri punici, Ulpià (s. III dC) dona als fideicomissa en aquesta llengua el mateix valor dels escrits en siríac, grec, llatí i gal, i a Leptis Magna (ciutat de la Tripolitana, 130 km al SE d'Ea) hi ha inscripcions oficials bilingües en llatí i púnic encara al segle I dC, a la versió llatina de les quals hi apareix la magistratura púnica sufet (relacionat amb l'hebreu xofet, 'jutge'), cosa que en palesa el valor que encara retenia. Hom també podria indicar que Apuleu, oriünd d'una ciutat allunyada de la costa, on les llengües de la colonització eren menys presents, havia d'estar relativament familiaritzat amb l'amazic i que, per tant, malgrat la tradició llatina, en un rampell localista, arcaista, potser precisaria la diferència entre el líbic i una parla d'antic pedigrí com el púnic. Però val més descartar aquesta idea, car una mirada atenta a la sociolingüística actual n'hauria de fer dubtar: quants francesos cultes s'esforçarien a distingir si un patois és d'oïl o d'òc?


Si això no fos prou, l'encreuament dels testimonis literaris sobre els usos lingüístics de les ciutats de la Tripolitana al voltant del segle II dC amb l'epigrafia (és on les inscripcions neopúniques s'estenen fins al segle IV dC, fins i tot en alfabet llatí) minva les possibilitats que Sicini Púdens parlés amazic: a l'Epitome de Caesaribus s'afirma que l'emperador Septimi Sever, originari de Leptis Magna i nascut uns quinze anys abans dels fets de l'Apologia, era 'eloqüent en púnic, llatí i grec', cosa que demostra que encara era parlat per les elits locals. Segons la Historia Augusta la seva germana amb prou feines parlava llatí.


 

Sicini Púdens parlés amazic: a l'Epitome de Caesaribus s'afirma que l'emperador Septimi Sever, originari de Leptis Magna i nascut uns quinze anys abans dels fets de l'Apologia, era 'eloqüent en púnic, llatí i grec', cosa que demostra que encara era parlat per les elits locals. Segons la Historia Augusta la seva germana amb prou feines parlava llatí.

 

El púnic (dabarīm Pōnnīm)

 

Si bé la posició del llatí a l'Àfrica és prou clara gràcies a tot el material conservat i les referències dels cronistes musulmans al seu desenvolupament ulterior, i la de l'amazic es pot dibuixar per la seva llarga història, la del púnic és entre misteriosa i problemàtica. Igual que l'etrusc, antic rival del grec com a llengua franca mediterrània, havia tingut una literatura pròpia, segurament molt fecunda (és el cas de les que l'envoltaven a Canaan, la ugarítica i l'hebrea, encara que i a Occident, a més, devia ser influenciada per la grega), com demostren certes poesies i fórmules epigràfiques i les referències esparses en la literatura clàssica.

 

D'aquestes referències, destaquen els ja citats libri punici que Sal·lusti relaciona, bé perquè en fos l'autor o bé el possessor, amb Hiempsal, rei númida (i, per tant, mostra una vegada més el prestigi d'aquesta llengua entre la noblesa indígena africana encara al s. I aC). També es té la certesa que es va traduir al llatí el tractat d'agricultura de Magó i es van salvar alguns llibres de la biblioteca de Cartago una vegada conquerida, encara que no es pot afirmar que tots fossin escrits en púnic, atesa l'ambivalència del terme punicus i, especialment, la important presència grega a la ciutat. Els dos altres texts grecollatins que apunten més directament a l'existència d'aquesta literatura pròpia, el Periple d'Hannó i els passatges en fenici del Poenulus de Plaute són enganyívols: el primer, en grec, és d'originalitat més que dubtosa, i el segon és la versió llatina d'un Καρχηδόνιος hel·lenístic, de manera que només se'n desprèn amb seguretat que testimonien la familiaritat del públic romà (i grec) amb aquesta llengua.

 

Igual que el llatí, l'origen del púnic no és africà. Va arribar al nord d'Àfrica al segle IX aC, provinent de l'actual Líban, i es va anar estenent del golf de Sirte, al límit de la Cirenaica (d'implantació grega), fins a l'Atlàntic, però tot sembla indicar que ja a l'època d'Apuleu només resistia a la Tripolitana, com demostren les dades adduïdes a l'apartat anterior, sense equivalència a les altres regions de la província de l'Àfrica romana. També existeix la possibilitat que encara es mantingués a la regió d'Hipona, si hem de creure Agustí.

 

Sembla que aquesta particularitat es deu al fet que els emporis del golf de Sirte van veure's menys afectats per l'ensulsiada de Cartago i no van ser colonitzats pels romans, de manera que van poder mantenir unes estructures molt semblants a les d'abans de la conquesta (ja s'ha al·ludit als sufets). Tot i que el llatí hi va esdevenir llengua d'educació, les elits van mantenir el púnic, encara que el seu ús podia haver esdevingut residual, merament identitari o folklòric, com passa avui dia amb tantes llengües minoritzades que es preserven, escapçades, com a signes d'identitat locals. No seria possible que l'epigrafia, certament formular, i els noms propis, s'haguessin mantingut sense la llengua parlada? Que al segle IV dC aquesta epigrafia s'escrigués en llengua púnica però en alfabet llatí sembla indicar el cas contrari. Com també ho indica la poesia de la tomba de Juli Nassif, ca. 350 dC (!), a l'actual Bir ed-Dreder (a uns 100 km al sud de Trípoli) en alfabet llatí, trímetres iàmbics i hereva de l'antiga poesia fenícia de Canaan:

 

«Badnim garasth is on

MySyrthim, bal sem ra;

Sab siben Mycne,

Is ab syth sath syby;

In aab salem lo sal:

Un ath abdacha!»

 

D'Adnim bandegí l'home malvat

de les Sirtes, el de nom dolent:

Nostra milícia encerclà Micne,

llavors aquest enemic fiu el meu captiu,

aquell enemic demanava pietat per a si:

'Ten pietat de ton servent!'

 

Al segle V dC desapareix l'epigrafia en púnic i potser aquesta llengua, potser arran de les ràtzies de bàrbars i berbers i les conquestes bizantines de les grans ciutats, si no és que va cedir finalment a la pressió del llatí a les zones urbanes i de l'amazic a la ruralia, florent després de la caiguda del poder romà.

 

Així i tot, existeix una possibilitat remota que el púnic hagués persistit a la regió fins a èpoques tan llunyanes com el s. X dC la, concretament a l'antiga Sirte, l'actual Medinat-es-Sultan, relativament aïllada per terra de Trípoli i la Cirenaica, com es pot inferir d'aquest passatge d'al-Bakrī:

 

«Ils parlent un espèce de jargon qui n'est ni ara e, ni persan, ni berber, ni copte: personne ne peut les comprendre, excepté eux-mêmes. Leur caractère est tout à fait opposé de celui des habitants de Tripoli, qui sont les plus aimables des hommes dans leurs rapports sociaux.»

 

Al passatge al voltant del qual gira aquest article hi ha cert menyspreu envers el púnic, cert, i se'n pot inferir certa estigmatització, potser lligada al seu retrocés. Tanmateix, la veritat és que aquesta llengua encara va resistir a la Tripolitana si més no dos segles més i, potser, encara hi ressonava al segle X.

 

 

Potser no cal concloure a partir de l'Apologia 98.8 que és evident que Apuleu dona un testimoni prou acurat del dia a dia de la vida de l'Imperi i dels seus elements africans. Però no està de més recordar que les Metamorfosis i l'Apologia són finestres d'un passat llunyà que ja no hi és, però que espera ser revisitat (especialment en les circumstàncies actuals, que tant hi inviten) només deixant que ens entri l'aire amb la lectura.

 

Bibliografia i lectures complementàries

  • Adams, M (2003): Bilingualism and the Latin Language, Cambridge.
  • Apuleu, trad. Marçal Olivar (1929): Les Metamorfosis I, Fundació Bernat Metge, Barcelona.
  • Apuleu, trad. Marçal Olivar (1932): Apologia i Flòrides, Fundació Bernat Metge, Barcelona.
  • Krahmalkov, Charles R. (2001): A Phoenician-Punic Grammar, Brill.
  • Krahmalkov, Charles R. (1994): «Notes on Tripolitanian Neo-Punic», a Journal of the American Oriental Society, Vol. 114, No. 3 (Jul. - Sep.), pp. 453-456.
  • Martín Ruiz, Juan Antonio (2007): «Los libros púnicos de Cartago, a la búsqueda de un saber perdido», Byrsa VI, 1-2, pp .73-90.
  • Miller, Fergus (1986):  Local Cultures in the Roman Empire: Libyan, Punic and Latin in Roman Africa, a The Journal of Roman Studies, Vol. 58, Parts 1 and 2, pp. 126-134.
  • Múrcia, Carles (2011): La llengua amaziga a l'antiguitat a partir de les fonts gregues i llatines. Institut Món Juïc, Promocions i Publicacions Universitàries, Col·lecció Cum Laude, Barcelona.
  • Todd Lee, B; Finkelpearl, E; Graverini, L (2019): Apuleius and Africa, Routledge.

Segueix-nos

totes les xarxes socials del CRAI icono de canal de contenidos sindicado  twitter Blog del CRAICanal de YouTube del CRAI de la UB

 

Footer - Copyright

 

Logo de Creative Commons Els continguts del web CRAI UB estan subjectes a la llicència de Reconeixement de Creative Commons 4.0, llevat que s'hi indiqui el contrari.

 

Campus d'exelencia

Pla de sostenibilitat del CRAI                           Segell EFQM 500    Logo de Bibliotecas comprometidas con la excelencia