Apuleu i els savis africans.

     En aquests dies de més que potencial regressió, en què hom ha de viure immergit en un univers on la mentida és qualificada com a “fake new”, és a dir, encara que qualificada de falsa, manipulada o simulada, no deixa de ser, malgrat tot, notícia, i en què hom descobreix la increïble fragilitat del que hom anomenava el llombrígol de la societat, és a dir, la família, actualment angoixada perquè no pot resistir la convivència de tots els seus membres en reclusió a la llar, en aquest món, doncs, conegut com el llogarret global on la misèria és planetària i l’explotació no té fi, hi ha, emperò, tot i que no sé si per bé, un grup de persones que esmercen el seu temps en un filòsof molt lletraferit, fill d’un colonitzador que es va instal·lar a l’Àfrica, va fer carrera política i va aconseguir finançar la carrera del seu fill, la de l’escriptor, que després de fer viatges arreu per assolir saviesa i coneixements va acabar escrivint una obra on, malgrat el seu missatge final i el seu contingut alliçonador, no deixa de mostrar de forma descarnada i cruel, sense embuts i des de la posició de qui observa i pateix sense ésser vist ni reconegut, el profund pou negre de la misèria, la mesquinesa, l’opressió i la maldat de la condició humana.

És Albert Camus? És Yves Lacoste? És un autor desconegut d’origen pied-noir, redescobert oportunament per una persona erudita i compromesa?

No.

     Es tracta d’un africà, Apuleu, nascut a Madaura, com ell mateix indicava quan deia que estava a cavall entre Numídia i Getúlia, entre el 120 i el 124 de l’era cristiana,  fill d’un veterà de guerra que havia viatjat des d’Itàlia per viure a la vila dalt esmentada, on va arribar a assolir les altes magistratures que li permeteren sufragar les despeses que exigia l’educació del seu fill, que corresponia a aquell conjunt d’ensenyaments literaris i filosòfics de natura enciclopèdica i exhaustiva que rebien el nom genèric de paideia i que, més que qualsevol altra cosa, distingia la persona de qualitat de la que no ho era i indicava, i ho farà fins l’època de Sant Agustí, l’adscripció a les classes benestants al Mare Nostrum, independentment del seu origen, llengua materna o procedència geogràfica.

     En aquest sentit Apuleu, Tertul·lià Sant Ciprià, Sant Agustí, Martianus Capella i, com no, Ibn Khaldun, que participa també d’una formació exquisida i d’una curiositat inabastable, condició i fonament del coneixement, tots ells són savis que es distingeixen per aportacions de primer ordre a la cultura universal, que són directament proporcionals en el seu mèrit a l’arrelament de tots aquests erudits a la terra on van néixer, van viure i van desenvolupar-hi bona part de la seva carrera, quan no íntegrament. Es podria parlar, doncs, ja que vivim en època de neologismes i de termes insòlits, de localisme africà universal i perenne, però si aquesta sentència ha de tenir cap coherència, que ja és de per si una fita molt ambiciosa, hauríem d’incidir veritablement en l’element local, formatiu, que impregna allò que s’anomena substrat i que aquí es manifesta en una varietat de termes: berber, amazic, númida, getulià, fins i tot.

     Qualsevol d’aquests termes pot suscitar crítica i, si més no, el paper d’Apuleu i la seva obra han rebut actualment una atenció considerable des de diferents vessants de l’erudició literària, històrica i filosòfica, com demostrarien els congressos Apuleius and Antonine Rome: Historical Essays, editat per Keith Bradley i publicat el 2012, i Apuleius and Africa, editat per Benjamin Todd Lee, Ellen Finkenpearl i Luca G. Raverinni i publicat el 2014, dues obres on es manifesta clamorosament i reeixida la riquesa de les aproximacions, percepcions i anàlisi qualitatiu de l’Ase d’or. La darrera referència mostra fins a quin punt ha rebut atenció allò que en l’obra d’Apuleu beu d’arrels que no han de ser necessàriament llatines i europees, per la qual cosa no m’estendré en aquestes qüestions i convido els lectors a fer-ne la lectura, que sempre serà molt més profitosa que el que puguin llegir aquí.

     Nogensmenys, sí que voldria plantejar una qüestió sobre aquesta obra, i això em porta a fixar la meva atenció sobre la constel·lació esplendorosa de savis africans esmentada dalt. Entre tots ells hi ha un musulmà, Ibn Khaldun, de qui gosaria dir que representa de forma més directa aquest vessant d’una realitat arreladament africana, d’arrels amaziga i magrebina,  àrab i andalusina, que es desenvolupa en els paràmetres de la cultura islàmica medieval i produeix el missatge més universal. Va tenir ocasió Ibn Khaldun de llegir L’Ase d’or d’Apuleu?

     A hores d’ara, ningú podria donar-ne una resposta, tot i que l’esforç a esmerçar per a satisfer-la constitueix una comtessa intel·lectual de primer ordre i una tasca que hauria de menester un esforç de coordinació intercultural, interdisciplinari i internacional que seria molt saludable i del que, encara que no se’n pogués donar resposta, portaria guanys molt considerables. Personalment, si algú podia haver llegit el llibre, o podia haver tingut notícia de la seva existència i de la seva temàtica, o si algú podia haver sentit atracció per l’univers d’ànimes, esperits i prodigis de L’Ase d’or havia de ser Ibn Khaldun.

     Quedarà per veure què s’esdevindrà d’això, doncs, la propera diada de Sant Jordi, o després d’unes quantes diades, o si algú pensarà que paga la pena provar de respondre aquesta qüestió.

     Moltes gràcies per la vostra paciència si heu arribat fins aquí.

Bona diada, bona lectura i bona fortuna.