Brom, Br, 35

Un dia de tardor de 1825 l’estudiant K. Löwig, de la Universitat de Heidelberg, va dur al seu mestre, Leopold Gmelin, una ampolla que contenia un líquid vermellenc i d’olor desagradable que havia obtingut passant clor a través de les aigües d’una font salina de la seva ciutat natal, Kreuznach. El professor Gmelin li va recomanar que en preparés més quantitat per estudiar-ne les propietats. Un any més tard, mentre Löwig preparava diligentment les noves porcions de líquid, va aparèixer publicat als Annales de Chimie et de Physique un article que anunciava el descobriment d’un nou element. El firmava A. J. Balard (que llavors tenia 23 anys), que batejava la seva troballa amb el nom de murido, que significa ‘salmorra’, amb referència a la procedència. Així doncs, és de justícia que el descobriment s’atribueixi a Balard, per bé que Löwig hauria arribat a la mateixa conclusió poc després. L’Acadèmia de Ciències de París va donar el vistiplau al descobriment de Balard, però li va canviar el nom pel de bromos, que en grec significa ‘pudent’.

L’error de Liebig

Alguns anys abans del descobriment de Balard, una firma alemanya s’havia posat en contacte amb el reconegut químic Justus Liebig, perquè en determinés la composició d’una ampolla que contenia un líquid fosc. Liebig, sense fer-ne un estudi seriós, havia dit que es tractava d’un compost de iode i clor. En assabentar-se del descobriment del Brom per part de Balard, va lligar caps i va recuperar l’ampolla que li havien entregat anys abans i que encara conservava: hi va descobrir restes de brom, sense cap dificultat. Va admetre immediatament el seu error, i va guardar l’ampolla a l’«armari de les equivocacions».

Avui dia el brom s’utilitza extensament a la indústria química i farmacèutica. S’extreu a escala industrial de llacs salats, que són especialment rics en aquest element, sobretot del Mar Mort.

Porpra de Tir o porpra imperial

La ciutat fenícia de Tir, a l’actual Líban, dona nom al colorant que els fenicis obtenien de les secrecions dels cargols marins, riques en àtoms de brom.
Era un article de luxe i el més preuat de tots els colorants, de tonalitats que van del vermell porpra al morat. Més tard, les capes cerimonials dels emperadors romans es tenyien d’aquest color per les ocasions especials.
A l’Església catòlica es fa referència als cardenals com «els porprats», pel mateix motiu.

Existeix la llegenda que la indumentària del Barça està inspirada en el porpra de Tir, en homenatge a l’origen fenici-cartaginès de la ciutat de Barcelona.