Leibniz bibliotecari

Essent potser més desconeguda, la contribució de Leibniz a la biblioteconomia no deixa de ser fascinant. Leibniz fou bibliotecari durant gairebé cinquanta anys, sobretot al servei de la dinastia ducal de Brunsvic-Wolfenbüttel. Ajudà a projectar l’edifici de la biblioteca de Wolfenbüttel, introduint-hi propostes originals d’organització dels materials. N’incrementà el fons i n'elaborà el catàleg d'acord amb criteris també avançats. En un moment que no era habitual, concebé un sistema d’indexació dels continguts i encoratjà els editors i societats científiques perquè distribuïssin resums de les novetats anuals en els seus camps. Els avantatges d’aquest sistema eren evidents: si tothom ho feia, es podrien conèixer totes les publicacions i es podrien formar una bibliografia i una biblioteca universals que recollirien tots els coneixements. Una biblioteca d’aquestes característiques havia de ser equilibrada en el fons, contínuament actualitzada i amb eines de recuperació de la informació perquè pogués facilitar el progrés de les ciències.

 

La funció del bibliotecari? Seleccionar acuradament aquestes obres, mantenir, organitzar i actualitzar la col·lecció i crear eines que facin accessible la informació continguda: una concepció més pròpia del segle XIX o XX que del seu. A més, va assentar les bases de la informàtica, fonamental en la Documentació com a disciplina. No publicà obres exclusivament dedicades a les biblioteques (només n’escriu en cartes, informes, etc.) ni tingué ressò en la llavors naixent disciplina de la biblioteconomia, però avui se’l valora com a precursor i innovador.

 

Jesús Gascón, Universitat de Barcelona