4. Versions contemporànies i reescritures de Shakespeare

   L’obertura a interpretacions i reinterpretacions de l’obra de Shakespeare propiciada pels paradigmes teòrics que el 1980 van transformar la nostra aproximació a l’obra del bard (vegeu l’apartat “Altres Shakespeares, o Shakespeare en plural” d’aquesta mateixa exposició), ha contribuït també a generar incomptables versions contemporànies i reescriptures del corpus shakespearià, tant per a l’escena com en altres camps de la literatura. Tant les adaptacions o reescriptures teatrals com les novel•les o la poesia que n’ha resultat es caracteritzen per intentar eixamplar els límits estètics i/o polítics de l’obra shakespeariana cap a la contemporaneïtat. 

 

Versions teatrals contemporànies i reescriptures teatrals
 

   La publicació l’any 1965 de l’estudi Shakespeare, Our Contemporary del polonès Jan Kott va obrir un nou camp de possibilitats a l’hora de repensar la posada en escena de les obres de Shakespeare, i les seves ramificacions tant estètiques com polítiques. Tal com manifesta Peter Brook al pròleg del text: “[t]o the world of scholarship this is a valuable contribution – to the world of theatre and invaluable one” (xi). En efecte, l’assaig sobre El rei Lear inclòs al volum de Kott va influenciar Brook de tal manera que el va empènyer a dirigir-ne una versió amb la Royal Shakespeare Company; una producció que, com ens recorda John Elsom, “toured Eastern Europe in 1964 and made such an impression that, as one Polish director said to me, ‘we could not produce Shakespeare in the old way again, except’, he ominously added, ‘under duress’” (3).
 

   Tot i que no falten detractors de les teories de Kott que manifesten que Shakespeare no es pot considerar un contemporani nostre (o en aquest cas, un contemporani de Kott) i que la seva rellevància rau precisament en el fet que no és contemporani sinó elisabetià (segons Elsom, entre els detractors de Kott es troben figures de renom com la shakespeariana Helen Gardner o el mateix Bertolt Brecht), aquests sovint es troben més en el camp acadèmic que no pas en el terreny escènic i, com el mateix Elsom ens recorda, les experiències o produccions recents de Shakespeare poden afegir noves dimensions i fins i tot una “nova urgència” (5) a les històries originals. Un exemple de la rellevància del bard com a eina per demostrar disconformitat i comentar políticament esdeveniments contemporanis el trobem en la nombrosa presència de posades en escena de Shakespeare en el context àrab. Tal com escriu el dramaturg de Kuwait Sulayman Al-Bassam, “to the radical Arab theatre-maker, [Shakespeare] is a walking toolkit of dissent”. Una bona mostra d’això és el mateix corpus del dramaturg i director, que ha dut a escena el que es coneix com a The Arab Shakespeare Trilogy: The Al-Hamlet Summit (2004), Richard III: An Arab Tragedy (2007), i The Speaker’s Progress [Twelfth Night] (2011).

 

   En el context europeu destaquen els muntatges de Hamlet (2008), Othello (2011) i Richard III (2015) de l’alemany Thomas Ostermeier, director artístic de la Schaubühne de Berlín des de 1999, que es defineix a si mateix com “el germà petit dels deconstruccionistes” (Boenisch, 2) i el seu estil com a “capitalista realista” (Boyle 83), i que han estat una clara influència en propostes escèniques catalanes. També cal esmentar les Romeinse Tragedies (Tragèdies Romanes: Coriolà, Juli Cèsar i Antoni i Cleopatra) de l’holandès Ivo Van Hove, dutes a escena per la seva companyia Toneelgroep Amsterdam, una posada en escena que converteix l’espectador en ciutadà actiu d’una polis escènica i testimoni d’altres realitats gràcies a l’ús de recursos multimèdia. És destacable també la tasca del director Declan Donnellan, que amb la seva companyia Cheek by Jowl (amb base tant al Regne Unit com a Rússia) ha recuperat en alguns dels seus muntatges la convenció teatral que feia que les obres només poguessin ser representades per homes, oferint un gir que apunta al Renaixement i transforma alhora les percepcions de gènere de les audiències del segle XXI.

 

   Tornant a l’impacte que el text de Jan Kott va tenir en l’escena teatral contemporània, Graham Saunders recull que la proposta del polonès va resultar crucial per a les reinterpretacions de Shakespeare fetes per dramaturgs britànics a partir de la dècada dels seixanta (69). En particular, una de les obres més reinterpretades ha estat El rei Lear. Entre aquestes reinterpretacions hi trobem Lear (1971), d’Edward Bond; King of England (1988), de Barrie Keeffe; Seven Lears (1989), de Howard Barker; Lear’s Daughters (1991), d’Elaine Feinstein, o Blasted (1995), de Sarah Kane.
 

   D'entre les adaptacions o reescriptures per a l'escena, cal destacar sens dubte Rosencrantz i Guildenstern són morts (1966), del britànic Tom Stoppard, o Hamletmaschine (1979), de Heiner Müller, ambdues, aproximacions a Hamlet, o la més recent Ophelias Zimmer (2016), d'Alice Birch, dirigida per Katie Mitchell, així com la paròdia satírica de Macbeth Ubú rei (1896), d'Alfred Jarry. En el panorama nacional, la irreverent Angélica Liddell s’ha acostat a Shakespeare a partir de la seva controvertida peça El año de Ricardo (2010), inspirada en Ricard III, i en una línia similar a la d’Alice Birch i de diverses novel•listes contemporànies (com veurem més endavant), ha reescrit Shakespeare a partir de les figures femenines, en particular la figura d’Ofèlia, a la seva peça La falsa suicida (2000). 

 

Shakespeare en la literatura: narrativa i poesia
 

   Shakespeare, però, no només ha estat versionat al teatre o adaptat al cinema, les seves obres també han trobat camí entre les pàgines de nombroses creacions literàries (narrativa, contes curts o poesia), des dels populars contes escrits pels germans Charles i Mary Lamb fins al recent projecte de Hogarth Press. Aquesta editorial, creada per Virginia i Leonard Woolf, ha engegat Hogarth Shakespeare, una col•lecció de reescriptures contemporànies encarregades a escriptors actuals. Fins ara s’han publicat The Gap of Time (2015), de Jeannette Winterson, basat en El conte d’hivern; Vinegar Girl (2016), d’Anne Tyler, basat en L’amansiment de la fúria, i Shylock is My Name (2016), de Howard Jacobson, basat en El mercader de Venècia.
 

   En l’àmbit de les propostes narratives, Marianne Novy (1), Mireia Aragay (47) i Peter Erickson (95) assenyalen cap al nombrós corpus de textos escrits per dones, un fet que segons Aragay contribueix a “[asignar] una voz, una presencia y una historia propia a los personajes silenciados y demonizados en sus obras, ya sean masculinos o, especialmente, femeninos” (47). Tal com apunta Aragay, moltes d’aquestes reescriptures s’emmarquen dins un projecte polític, més que exclusivament en un exercici estètic, i afegeixen noves capes de significació als textos originals. Tal com Erickson manifesta citant la poeta Adrienne Rich: “Adrienne Rich’s different concept of canon produces a different view of Shakespeare: ‘We know... more than Shakespeare because we know more about the lives of women’” (106-107). D’entre aquestes reescriptures cal destacar Indigo, or Mapping the Waters (1992), de Marina Warner; Mama Day (1988), de Gloria Naylor, ambdues, reescriptures de La tempesta, o les aproximacions a Shakespeare de la poeta Adrienne Rich, per exemple al seu poema “After Dark” (1964).
 

   Rich no ha estat l’única que ha repensat Shakespeare a través de la poesia. Abans de concloure no podem deixar de mencionar “Hours continuing long” (1900), de Walt Whitman, reescriptura del sonet 29; “Hamlet” (1922), de Jules Laforgue –dramatitzat per a l’escena per Raimon Molins i dirigit per Jordi Prat i Coll a la Sala Àtrium la temporada 2010-2011– o “Elegía a Fortimbrás” (1961), de Zbigniew Herbert. 

 

Referències