Llengües

6. Shakespeare a Catalunya

Shakespeare a Catalunya

per Marta Tirado

   “Shakespeare és l’escriptor més traduït al català i l’autor estranger a qui s’han dedicat més pàgines de comentaris” (Pujol, “La recepció crítica de Shakespeare” 277). Pujol evidenciava així la fascinació que Catalunya ha sentit, i encara conrea, pel dramaturg anglès. Una devoció que explica que, des de 1880, en cada dècada aparegui un mínim d’una traducció oficial de l’obra del bard en català (Buffery, Shakespeare en català 35), una freqüència significativament superior a la de qualsevol cultura més majoritària, a banda de l’estrena d’un bon grapat de muntatges shakespearians cada temporada.
 
   El creixent interès per Shakespeare a Catalunya s’ha vinculat a la construcció de la identitat cultural catalana dels dos últims segles. En aquest sentit, la història de la traducció i la representació del bard a casa nostra podria ser definida com l’expressió de la contínua recerca d’una cultura minoritària, la catalana, per definir i legitimar la seva identitat (lingüística i política) mitjançant el diàleg amb un autor que forma part del cànon europeu literari i abandera la universalitat (Buffery, Shakespeare en català 16-17). En establir el seu propi cànon shakespearià, la cultura catalana es dota d’autoritat per ser reconeguda com a majoritària. Buffery, però, reconeix que en aquest intercanvi Shakespeare també s’adapta a les necessitats ideològiques de Catalunya de cada època. L’acadèmica distingeix dos Shakespeare catalans: un d’imperial, “que representa un model suprem i exclusiu de cultura i civilització” (ibídem 17), i que converteix la cultura catalana en universal; i un d’alternatiu, que problematitza aquells valors imperialistes que afecten la societat catalana. Dues lectures que poden distingir-se al llarg del breu repàs sobre la presència de Shakespeare a Catalunya que s’ofereix a continuació.        
 
La Renaixença catalana: a la recerca del Shakespeare català
 
   L’adopció de Shakespeare en terres catalanes fou tardana dins el context europeu. Com especifica Esquerra (71), el bard no assolí popularitat al Principat fins al segle XIX, en plena eclosió de la Renaixença. Shakespeare havia entrat a Europa i, finalment, a la Península a través de Voltaire, que en el seu exili a Anglaterra (segle XVIII) havia traduït els textos shakespearians i els havia dotat del seu prestigi intel•lectual. Aquestes primeres versions passaren de neoclàssiques a romàntiques en un segle i identificaren Shakespeare com a representant d’aquest últim moviment.
 
   L’autor anglès es donà a conèixer a Catalunya a través d’aquestes versions adulterades i mitjançant quatre vies (Pujol, Traduir Shakespeare 32): la crítica literària, les representacions teatrals, l’òpera i les traduccions i adaptacions de l’obra. Par dóna testimoni de la representació a Barcelona de la primera traducció d’una obra shakespeariana en castellà, Hamleto, rey de Dinamarca (1772), atribuïda a Ramón de la Cruz. El dramaturg Moratín serà el primer a la Península a traduir Hamlet de l’anglès (1789) i es convertirà en referent per a les traduccions catalanes, que arribaren un segle després, fruit de la situació diglòssica de Catalunya d’aquest període (Buffery, “Tròpics de Shakespeare” 9).
 
   El fervor romàntic d’aquesta època, així com l’expansió demogràfica de Barcelona, propicia la representació a Catalunya de les òperes de Rossini i Bellini basades en les grans tragèdies shakespearianes a càrrec de companyies italianes, com Otello, ossia l’Africano di Venezia, de Berio di Salsa, amb música de Rossini (1821), o I Capuleti e i Montecchi, de Bellini i Romani (1832). Destaca també l’estrena del Macbeth de Verdi al Gran Teatre del Liceu, el 1863. Malgrat la gran repercussió assolida, Shakespeare no aconsegueix formar part del repertori teatral del país (Esquerra 74) i només és representat en adaptacions paròdiques en forma de sainet operístic escrit en un català macarrònic italianitzat, com Otello il moro di Valenzia, de Coma (1873).
 
   A l’albada de la Renaixença, apareixen les primeres crítiques a Shakespeare de Bergnes de las Casas, Piferrer i Milà i Fontanals, que en reconeixen la vàlua i l’abanderen per impulsar el renaixement cultural català. Durant aquest període s’escenifica la primera reescriptura seriosa en llengua catalana de Romeu i Julieta amb Les esposalles de la morta, de Balaguer (1878), que és valorada com “l’intent de donar al teatre català unes obres [...] d’un gruix intel•lectual i cultural suficient perquè hom pugui arrenglerar-les costat per costat amb el teatre que la burgesia europea consumeix en aquell moment” (Fàbregas 9). Buffery considera que l’ocultació de Shakespeare rere una adaptació és el resultat d’un període que prioritza la catalanitat dels textos per damunt de tot (Shakespeare en català 48).
 
   A finals de segle arriben les primeres traduccions catalanes de Shakespeare destinades a la regeneració lingüística i teatral del país. Són totes versions de Hamlet, signades per Franquesa i Gomis (1880), Masriera (1898), Mossèn Gaietà Soler (1898), l’única representada, i Bulbena i Tosell (1885-1910). Hamlet era llavors identificat amb la burgesia que impulsava la renovació cultural del país, una imatge que mutarà fins a esdevenir símbol de la lluita contra l’autoritat, a finals del segle XX (Buffery, “Tròpics de Shakespeare”).  
 
Del noucentisme a la Guerra Civil: Shakespeare, bastió del nou cànon català
 
   Amb el noucentisme i la instauració d’un catalanisme que anhela una nova tradició literària més europea, Shakespeare es converteix en bastió de la fundació del nou cànon cultural català (Esquerra 137). D’una banda, la Biblioteca Popular dels Grans Mestres inicia el primer intent de traduir tota l’obra del bard al català (1907-10). El resultat no acaba de connectar amb el públic per manca de teatralitat, però el seu valor és inqüestionable, ja que dóna a conèixer l’obra shakespeariana a casa nostra, especialment les comèdies, encara desconegudes (Esquerra 144). En contrast, sorgeixen les dues primeres traduccions erudites: Macbeth, de Montoliu (1907), i El rei Lear, de Par (1912). D’altra banda, l’agrupació del Teatre Íntim, fundada i dirigida per Adrià Gual, n’escenifica algunes per promoure Shakespeare i renovar l’estil escènic peninsular amb què es representava. El somni d’una nit d’estiu, en la traducció de Carner, s’estrena al Teatre Novedades (1908) i esdevé símbol de “la nova Catalunya somiada” (TNC 31). La màxima expressió d’aquesta renovació arriba amb les traduccions de Morera (1917-26) i Jordana (1928-32), lingüísticament normalitzades. Morera identifica la seva traducció amb l’anhel de “progrés i desenrotllo del nostre teatre nacional, que avui no existeix encara” (10). Abans de la Guerra Civil, la cultura catalana assoleix el seu període més creatiu a través de Shakespeare, que esdevé font d’adaptacions teatrals tan originals com Hamlet, dramaturg, de Ramon Vinyes (1944), que no serà recuperada fins la democràcia. 
 
El franquisme: Shakespeare com a resistència
 
   Durant la dictadura franquista, Shakespeare resisteix en la clandestinitat per mantenir vius el teatre i la literatura en català. Josep Maria de Sagarra inicia la traducció i edició de vint-i-vuit obres del bard (traducció: 1941-47; publicació a Edicions Calíope: 1945-53) (1).  Amb un ús del llenguatge més intel•ligible i proper a l’oralitat teatral, la traducció de Sagarra encara és vigent avui. La seva reputació, però, no es consolida fins als anys setanta, amb muntatges mítics com Titus Andrònic, dirigit per Puigserver (1977), l’única producció catalana inclosa a l’antologia Looking at Shakespeare, de Kennedy. Els muntatges shakespearians que s’estrenen durant aquest període desafien el sistema establert i apuntalen l’escena professional catalana. Destaquen dos projectes que combaten els rols de gènere: El mercader de Venècia (1964), dirigit per Maria Aurèlia Capmany, i la producció de Hamlet (1960), on Núria Espert interpreta el príncep, canvi que l’actriu assumiria de nou en encarnar Pròsper (1983) i Lear (2015) als muntatges dirigits per Lavelli i Pasqual, respectivament. 
 
 (1) Com indica Pujol (Bibliografia comentada I 303), les dates de traducció i edició de les versions de Sagarra de Shakespeare en català difereixen segons els crítics. Aquestes traduccions són reeditades per l’Institut del Teatre i l’Editorial Bruguera entre 1979 i 1986.
 
La democràcia: Shakespeare com a experimentació
 
   En democràcia es reactiven els intercanvis culturals de Catalunya amb creadors europeus com Brook, Strehler i Ostermeier, que visiten el país en el marc de festivals internacionals com el de Sitges (1967-2004) i el Shakespeare (2003-2014). La seva influència demana noves traduccions del bard i nous llenguatges per escenificar-lo. Inicialment, però, el dramaturg seguirà simbolitzant la recent alliberació de la cultura catalana, com demostra l’estrena de Al vostre gust (1983). Posteriorment, el teatre shakespearià esdevé terreny per a la crítica social i l’experimentació d’una cultura que s’emmiralla en l’escena europea i s’allunya de la seva tradició. L’originalitat dramatúrgica de Bieito (El rei Joan, 1995; Macbeth, 2002; El rei Lear, 2004), Rigola (Juli Cèsar, 2002 i 2004; Ricard 3r, 2005; European House, 2006) i La Fura dels Baus (ØBS, 2000), que segueixen l’estela creativa de Puigserver, Pasqual i Albertí (Un Otel•lo per a Carmelo Bene, 1993; Macbeth o Macbetto, 1997), consolida el canvi de paradigma del Shakespeare català, que aviat és reconegut internacionalment (Buffery, Shakespeare en català 84-85; Delgado 150). En l’àmbit nacional, però, la seva reinvenció escènica no sempre és valorada perquè se segueix prioritzant la fidelitat a l’original (Delgado 150). A conseqüència d’aquesta renovació, les traduccions d’aquest període sorgeixen per encàrrec dels nous creadors (Pujol, Traduir Shakespeare 51), amb la finalitat de traslladar Shakespeare a la realitat política més immediata. 
 
   En l’àmbit televisiu, Terenci Moix tradueix i dirigeix Hamlet per a RTVE de Barcelona (1979). La sèrie The BBC Television Shakespeare (1978-85) és emesa per TVC amb sobretítols d’Oliva. En el teatral, s’inicia una certa rivalitat d’Oliva amb Sagarra per esdevenir el traductor oficial del bard en català. Mentre l’aclamat muntatge d’El rei Joan de Bieito (1995) manté la traducció de Sagarra, Rigola adapta les d’Oliva. Desclot potencia l’expressivitat poètica quan tradueix Macbeth per a Bieito (2002) en un muntatge controvertit perquè modifica el text per intensificar-ne la violència (Ragué; Ramon). Finalment, Sellent tradueix el primer rei Lear escenificat en català, també de Bieito (2004), i la versió de Hamlet de Broggi (2009), que intenta recuperar la tradició escènica catalana arraconada amb l’experimentació fent “el text més immediat i més entenedor per a un públic actual” (Sellent 9). Aquest retorn a l’essència del nostre teatre ha continuat amb El rei Lear de Pasqual (2015), que dota de senzillesa i solemnitat el nou Shakespeare català fins que torni a necessitar ser transformat. 
 
Referències
  • Balaguer, Víctor. Les esposalles de la morta. A raig de lluna. 1878. Edicions 62, 1968. 
  • Buffery, Helena. “Tròpics de Shakespeare: orígens i originalitat del Hamlet català”. 1611: A Journal of Translation History, vol. 3, no.3, 2009, pp. 1-24.
  • ---. Shakespeare en català: Traduir l’imperialisme. Traduït per Dolors Udina, Eumo, 2010. [Original en anglès: Shakespeare in Catalan: Translating Imperialism. U. of Wales P, 2007].  
  • Delgado, María. “Journeys of Cultural Transference: Calixto Bieito’s Multilingual Shakespeares”. Modern Language Review, vol. 101, no. 1, 2006, pp. 106-50. 
  • Esquerra, Ramon. Shakespeare a Catalunya. 1937. Edicions de L’Albí, 2009. 
  • Fàbregas, Xavier. Pròleg. Les esposalles de la morta, per Víctor Balaguer, Edicions 62, 1968, pp. 5-9. 
  • Franquesa i Gomis, Josep. “Traducció de ‘Hamlet y Ofelia’, Acto III, Escena I”. La Ilustració Catalana, vol. I, 30 agost 1880, pp. 43-46.
  • Kennedy, Dennis. Looking at Shakespeare: A Visual History of Twentieth-century Performance. 1993. Cambridge UP, 2002.
  • Morera i Galícia, Magí. Consideracions sobre les interpretacions dels personatges de Shakespeare. Publicacions de l’Escola Catalana d’Art Dramàtic de la Mancomunitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona, 1921. 
  • Par, Alfons. Shakespeare en la literatura española: juicios de los literatos españoles, con noticias curiosas sobre algunos de ellos y sobre sucesos literarios famosos. Librería General de Victoriano Suárez, Biblioteca Balmes, 1935.
  • Pujol, Dídac. Traduir Shakespeare: Les reflexions dels traductors catalans. Punctum & TRILCAT, 2007.
  • ---. “Bibliografia comentada de les traduccions catalanes de Shakespeare: Part I (1864-1969)”. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Teatrals], vol. 32, 2010, pp. 2085-308. 
  • ---. “La recepció crítica de Shakespeare als Països Catalans (1807-2009)”. Llengua & Literatura, no. 21, 2010, pp. 277-309.
  • Ragué, Maria José. “‘Macbeth’: Transgresor y vital”. El Mundo, 27 febrer 2002, p. 50. 
  • Ramon, David. “Bieito contra Shakespeare”. Diari de Sabadell, 18 desembre 2002, p. 35.
  • Rigola, Àlex. European House (Pròleg d’un Hamlet sense paraules). Fundació Teatre Lliure, 2006.
  • Shakespeare, William. Hamleto, rey de Dinamarca. 1772. Traducida por Ramón de la Cruz.
  • ---. La Tragedia de Hamlet, príncipe de Dinamarca. 1789. Traducida por Leandro Fernández de Moratín, Los Libros de Plon, 1981. 
  • ---. Otello il moro di Valenzia: Paroddia scrita in versi... Versió d’Abelardo Coma, Editorial Barcelonesa, 1874.
  • ---. Hamlet, príncep de Dinamarca. Traduïda per Artur Masriera, L’Atlàntida, 1898. 
  • ---. Hamlet: Drama en tres actes y en vers. Traduïda per Gaietà Soler, Altés, 1898.
  • ---. Macbeth: Tragèdia en cinc actes. Traduïda per Cebrià de Montoliu, L’Avenç, 1907.
  • ---. La Festa dels reis o el que vulgueu. Traduïda per Carles Capdevila, Estampa d’E. Domènech, Biblioteca Popular dels Grans Mestres, 1907.
  • ---. El somni d’una nit d’estiu. Traduïda per Josep Carner, Estampa d’E. Domènech, 1908.  
  • ---. Hamlet, príncep de Denamarca. Traduïda per Antoni Bulbena i Tosell, F. Giró, 1910. 
  • ---. Lo rei Lear. Traduïda per Alfons Par, Associació Wagneriana, 1912. 
  • ---. Coriolà. Traduïda per Magí Morera i Galícia, Editorial Catalana, 1918. 
  • ---. Venus i Adonis. Traduïda per Magí Morera i Galícia, Editorial Catalana, 1918.
  • ---. Hàmlet. Traduïda per Magí Morera i Galícia, Editorial Catalana, 1920. 
  • ---. Romeu i Julieta: Tragèdia en cinc actes. Traduïda per Magí Morera i Galícia, Editorial Catalana, 1923. 
  • ---. El marxant de Venècia. Traduïda per Magí Morera i Galícia, Editorial Catalana, 1924.
  • ---. Juli Cèsar; Antoni i Cleopatra. Traduïdes per C. A. Jordana, Barcino, 1930.  
  • ---. Romeu i Julieta; Otel•lo. Traduïdes per C. A. Jordana, Barcino, 1932. 
  • ---. Titus Andrònic. 1945. Traduïda per Josep Maria de Sagarra, Institut del Teatre i Editorial Bruguera, 1982. 
  • ---. La tràgica història de Hàmlet, príncep de Dinamarca. Traduïda per Terenci Moix, Aymà, 1980.
  • ---. Teatre: Romeu i Julieta; Coriolà; Hamlet; El mercader de Venècia. Traduïdes per Magí Morera i Galícia, Edicions 62, 1982. 
  • ---. Al vostre gust. Traduïda per Josep Maria de Sagarra, Institut del Teatre, 1983.
  • ---. El rei Joan. Traduïda per Josep Maria de Sagarra, Institut del Teatre, 1985.
  • ---. Ricard III. Traduïda per Salvador Oliva, TV3- Editorial Vicens Vives, 1989.
  • ---. Juli Cèsar. Traduïda per Salvador Oliva, adaptació d’Àlex Rigola, Fundació Teatre Lliure, 2002.  
  • ---. Ricard 3r. Traduïda per Salvador Oliva, adaptació d’Àlex Rigola, Fundació Teatre Lliure, 2005.
  • ---. Juli Cèsar. Traduïda per Salvador Oliva, Vicens Vives, 2007.
  • ---. El rei Lear. Traduïda per Joan Sellent, Quaderns Crema, 2008.
  • ---. Hamlet. Traduïda per Joan Sellent, Quaderns Crema, 2012.
  • ---. La Tragèdia de Macbeth. Traduïda per Miquel Desclot, Edicions 3 i 4, 2009.
  • Sellent, Joan. “Paraules, paraules, paraules...”. La tragèdia de Hamlet, príncep de Dinamarca. Programa teatral de La Perla 29. Litografia Ochoa, 2009, pp. 8-9. 
  • Teatre Nacional de Catalunya (TNC). Shakespeare a Catalunya. Catàleg de l’exposició. Comissariat: Albert Arribas. Vestíbul del TNC, novembre 2014-gener 2015, s. pàg.   
  • Verdi, Giuseppe. Otello/drama lírico en cuatro actos de Giuseppe Verdi, libreto de Arrigo Boito. Planeta Agostini, 1989. 
  • Vinyes, Ramon. Hamlet, dramaturg. 1944. Millà, 1983. 
 
Material audiovisual

Espectacles referits 

  • Albertí, Xavier, director i arranjador. Un Otel•lo per a Carmelo Bene. Festival Internacional de Teatre de Sitges, 1993.
  • --- director i adaptador. Macbeth o Macbetto. Festival Internacional de Teatre de Sitges, 1997.
  • Balaguer, Víctor, director i adaptador. Les esposalles de la morta. Teatre Principal, 1879.
  • Bellini, Vincenzo, compositor, i adaptació de Felice Romani. I Capuleti e i Montecchi. Teatre de la Santa Creu (Barcelona), 1832.
  • Bieito, Calixto, director. El rei Joan. Festival Grec, Convent dels Àngels, 1995. 
  • ---, director. Macbeth. Teatre Romea, 2002.
  • ---, director. El rei Lear. Teatre Romea, 2004. 
  • Broggi, Oriol, director. La tragèdia de Hamlet, príncep de Dinamarca. Companyia La Perla 29, Biblioteca de Catalunya, 2009.
  • Capmany, Maria Aurèlia, directora. El mercader de Venècia. Palau de la Música (EADAG), 1964.
  • Coma, Abelardo, traductor i director. Otello, il moro di Valenzia. Teatre Tívoli, 1873.
  • Companyia Núria Espert, direcció d’Armando Moreno, Hamlet. Teatre Grec de Barcelona, 1960.
  • ---, direcció de Jorge Lavelli, La tempestat. Teatre Romea, 1983.
  • Gual, Adrià, director. El somni d’una nit d’estiu. Teatre Novedades, 1908.
  • La Fura dels Baus, creadors, direcció de Pep Gatell. ØBS (versió lliure de Macbeth). Mercat de les Flors, 2000.
  • Moix, Terenci, director i traductor. Hamlet. Plaça del Rei (Barcelona) i RTVE de Barcelona, 1979.
  • Puigserver, Fabià, director. Titus Andrònic. Teatre Grec i Teatre Lliure, 1977. 
  • Pasqual, Lluís, director. Al vostre gust. Teatre Lliure, 1983.
  • ---, director. El rei Lear. Teatre Lliure, 2015. 
  • Rigola, Àlex, director i adaptador. Juli Cèsar. Teatre Lliure, 2002 i 2004.
  • ---, director i adaptador. Ricard 3r. Festival de Temporada Alta de Girona i Teatre Lliure, 2005. 
  • ---, director. European House (Pròleg d’un Hamlet sense paraules). Teatre Lliure, 2006. 
  • Rossini, Gioachino, compositor, i adaptació de Francesco Maria Berio di Salsa. Otello. Teatre de la Santa Creu (Barcelona), 1821.
  • Verdi, Giuseppe, compositor i adaptador. Macbeth. Gran Teatre del Liceu, 1863.
 

Bibliografia bàsica

Segueix-nos

totes les xarxes socials del CRAI icono de canal de contenidos sindicado twitter Blog del CRAICanal de YouTube del CRAI de la UB

 

Footer - Copyright

 

Logo de Creative Commons Els continguts del web CRAI UB estan subjectes a la llicència de Reconeixement de Creative Commons 4.0, llevat que s'hi indiqui el contrari.

 

Campus d'exelencia

Pla de sostenibilitat del CRAI                           Segell EFQM 500    Logo de Bibliotecas comprometidas con la excelencia