Llengües

La llengua sense amos

per Rubén Fernández Asensio

Introducció: utopia o realitat? | Precedents: el Volapük | L'esperanto | La llengua lliure | Autoritat lingüística en esperanto | Les llengües amb amos

Introducció: utopia o realitat?

El 14 d'abril del 1917, a la Varsòvia ocupada per l'Imperi Alemany i enmig de la brutal I Guerra Mundial, moria Ludwik Lejzer Zamenhof, un humil oculista jueu, súbdit de l'Imperi Rus. Dos anys abans, arran de l'esclat del conflicte, havia fet publicar en revistes esperantistes d'Anglaterra, Suïssa i Hongria el text Després de la Gran Guerra: Crida als diplomàtics, el seu testament moral, en què advocava per l'establiment d'uns "Estats Units d'Europa" i d'un tribunal penal internacional. Eren les darreres mostres d'un poder visionari que ha quedat eclipsat pel suposat "fracàs" de la seva llengua internacional. El llegat de Zamenhof, però, ocupa una posició incòmoda i ambigua en l'ideari contemporani, ja que és l'única de les grans utopies dels segles XIX i XX que no ha estat mai posada a prova i, per tant, no ha caducat realment. Una llengua no és un subjecte social ni polític i, per tant, no pot "fracassar"; l'esperantisme tampoc no és una teoria científica de la societat i l'economia com el marxisme que els fets puguin invalidar, sinó un repte que apel·la directament a l'individu i a la seva capacitat de fer una elecció moral: la de viure íntimament segons els propis ideals, o cedir a la «real-politik» de les llengües imperials. Cada generació que rebutja el do de Zamenhof ha de justificar-se; fins en una obra acadèmica tant recent com Linguistic Justice for Europe & for the World, de Philippe Van Parijs, encara cal dedicar tot un capítol a refutar la sospita que l'esperanto pugui resoldre el problema de la injustícia lingüística. En aquest sentit, doncs, i parafrasejant Karl Marx, l'esperanto continua essent "un fantasma que recorre Europa".

 

Deixant de banda l'esperantisme en general i passant a la persona de Zamenhof en particular, tampoc no podem parlar de fracassos. La seva creació és l'única de la gran família de llengües construïdes que s'ha convertit en una llengua viva, parlada per una comunitat internacional i intergeneracional. Com a forjador d'una llengua, Zamenhof es va marcar uns objectius modestos però molt precisos, detallats al seu primer prospecte:

«1. Que la llengua sigui extraordinàriament fàcil, de manera que es pugui aprendre tot jugant;

2. Que tothom que l'aprengui la pugui utilitzar de seguida per a la comprensió amb gent de tot el món, tant si és acceptada per tot el món i té molts adeptes com si no;

3. Trobar maneres de vèncer la indiferència del món i fer-lo utilitzar la llengua com a llengua viva, no pas amb un decodificador a la mà o en casos d'extrema necessitat.»

Un segle després de la seva mort, l'esperanto ha provat amb escreix el seu èxit en tots tres punts, i de fet és gràcies a aquest èxit que ha sobreviscut un segle de desdeny i àdhuc hostilitat per part del públic general. La millor manera d'homenatjar aquest home modest és deixar la seva biografia en segon terme tot enfocant la seva obra i les raons de la seva pervivència. Per això, la nostra exposició té el subtítol "L'esperanto cent anys després de Zamenhof", i se centra a subratllar la riquesa de l'esperanto com a llengua viva i actual, més enllà del seu creador i d'aspectes historicistes. Encara que el llegat de Zamenhof és inesgotable, com ho és l'estudi de qualsevol llengua viva, la seva literatura, i la cultura que ha generat, aquesta presentació se centrarà en un aspecte especialment rellevant per a la biblioteconomia i les ciències de la informació en general: Zamenhof i l'esperanto com a predecessors del 'copyleft' i de la programació de codi obert. Aquesta és la raó del nostre títol "La llengua sense amos". Tot seguit explorarem aquest tema des de dues perspectives diferents: primerament, com la renúncia de drets d'autor per part de Zamenhof va garantir el triomf de l'esperanto davant d'altres projectes rivals de l'època, i segonament, com aquest caràcter de domini públic continua diferenciant-lo respecte a les llengües nacionals i constitueix el seu gran valor.

Precedents: el Volapük

Zamenhof no va ser el primer inventor de llengües, ni va fundar el moviment per a una llengua internacional. Són ben coneguts els seus antecessors anglesos del segle XVII Francis Lodwick (1652), George Dalgarno (1661) i John Wilkins (1668), i els promotors de llengües internacionals de la Revolució francesa Jean Delormel (1795), Joseph de Maimieux (1797) i Zalkind Hourwitz (1800). Més recent i més interessant era el cas de François Sudre (1866), que va ser premiat a l'Exposició Universal de París del 1855 i la de Londres del 1862 pel seu projecte de llengua musical Solresol. Un altre antecessor destacable és el sacerdot espanyol Bonifacio Sotos Ochando (1851), autor del darrer gran projecte de llengua filosòfica que, traduït al francès, va ser adoptat i recomanat el 1857 per la Societat Internacional de Lingüística de París, tot just fundada, convertint-se en el primer projecte de llengua universal a gaudir de ressò internacional i ser objecte de treball col·laboratiu.

 

Amb el Volapük, la idea d'una llengua universal va depassar els límits del món acadèmic i va esdevenir popular, establint el primer embrió d'una comunitat de parla global. El sacerdot catòlic bavarès Johann Martin Schleyer hi va arribar partint d'un projecte d'alfabet universal que va ampliar en rebre notícies del Pidgin English, una simplificació de l'anglès que els xinesos utilitzaven per a comunicar-se amb els britànics: tot el fonament de la llengua se li va aparèixer en una nit d'insomni el 31 de març del 1879. A diferència de projectes anteriors, el seu era «a posteriori», és a dir, en comptes de crear paraules noves segons un esquema previ de classificació dels conceptes, més aviat adoptava les paraules de llengües preexistents, sobretot de l'anglès, però desproveïdes del so 'erra' i sovint escurçades a monosíl·labs, per tal de facilitar-ne la pronúncia per part de pobles orientals. Això deformava els mots fins al punt de fer-los irreconeixibles. Per exemple, friend esdevenia 'flen'; knowledge, 'nol'; brother, 'blod'; teacher, 'tidel'; marchandise, 'can'; Europe, 'Yulop'; difficulty, 'fikul'; animal, 'nim'. Tota arrel havia de començar i acabar en consonant, de manera que ear esdevenia 'lil', i day, 'del'. D'altra banda, no podien acabar en sibilant, cosa que convertia rose en 'lol' i professor en 'plofed'. Amb tantes restriccions fonètiques, calien moltes modificacions arbitràries a fi d'evitar homofonies; el terme francès fer (ferro), per exemple, quedava convertir en 'lel' per tal de diferenciar-lo de 'fel' (camp, de l'anglès field), 'hel' (cabell, de l'anglès hair) i 'fil' (foc, de l'anglès fire). El Volapük, per tant, era ben neutral en el sentit de resultar igual de difícil a tothom, incloent-hi els anglòfons, però també era incapaç d'ampliar el seu vocabulari manllevant paraules d'altres llengües d'una manera regular, impersonal i sistemàtica, requerint en canvi una autoritat lingüística arbitrària i personal. Zamenhof ho va remarcar retrospectivament el 1911, en el discurs inaugural del 7è congrés esperantista:

«El Volapük va perir per un greu error que per desgràcia contenia: una manca absoluta del poder d'evolucionar de manera natural; amb tota nova paraula o forma la llengua sempre depenia de les decisions d'una persona o d'un col·lectiu prompte a caure en desacords. Com un bastó plantat a terra, no hi podien créixer noves branques i fulles de manera natural, sinó que calia esculpir-les i empeltar-les-hi. Sense aquest error, dissortadament incorregible, el Volapük no hauria mort i ara probablement tots el parlaríem».

Allò que realment va matar el Volapük, però, no va ser tant la dependència d'una autoritat lingüística personal com la determinació d'aquesta autoritat, Schleyer, a ostentar també el control suprem dels usuaris de la llengua. Així que apareixen els primers clubs volapukistes, reclama i obté el dret de ratificar-ne els càrrecs electes, i el 1888 comença a exercir aquest poder de manera efectiva i no sols nominal, provocant un cisma en el volapukisme alemany. L'agost del 1889, en l'apogeu del Volapük, el tercer congrés mundial volapukista vota majoritàriament reformar la llengua i institueix una acadèmia que ho porti a terme, refusant a Schleyer el dret de vetar les decisions acadèmiques. Schleyer, al seu torn, es nega a reconèixer l'acadèmia del congrés, esborra els noms dels seus membres del cens oficial de volapukistes, publicat a l'òrgan oficial del moviment que ell controlava, i nomena una altra acadèmia constituïda només pels seus partidaris més fidels. Al mateix temps, accentua la jerarquia interna i piramidal del moviment, cada vegada més semblant a un orde religiós: ara Schleyer ratifica o rebutja els nomenaments de fins els presidents dels clubs més petits, i també dels mestres autoritzats. Els acadèmics del congrés, per la seva banda, es mostren incapaços d'acordar la nova gramàtica del Volapük, i el 1891 el seu director dimiteix deixant el càrrec vacant durant dos anys. L'acadèmia no publicaria la versió nova de la llengua fins al 1902: l'Idiom-Neutral, de fet una llengua radicalment diferent, derivada de l'esperanto. Els volapukistes quedaven així atrapats entre una llengua clàssica condemnada a mort i una de nova que no acabava d'arribar mai, de manera que molts llançaven els seus propis projectes, accentuant la dissolució del moviment. Podrien haver tornat al Volapük clàssic i a la cleda de Schleyer, si no fos perquè també aquest va començar a reformar la llengua al seu caprici i de manera constant, reclamant drets d'autor fins a les darreres conseqüències. Quan el 1908 l'òrgan oficial de Schleyer es va deixar de publicar, ja només quedaven dues associacions locals.

L'esperanto

Zamenhof coneixia el Volapük ja abans de publicar el seu projecte, i el va prendre com a antimodel tant en l'aspecte lingüístic com l'organitzatiu. Pel que fa al primer, ho proclamava el lema a la portada del Primer Llibre: «Perquè una llengua sigui internacional, no n'hi ha prou a anomenar-la així». Al seu parer, una llengua internacional s'havia de basar sobre el vocabulari de les llengües europees més conegudes però, a més, hi havia de fer canvis mínims, perquè fossin reconeixibles. Aquest primer volumet incloïa un vocabulari amb 947 arrels lèxiques: gairebé tres quartes parts eren d'origen llatí, directament o a través del francès; una quarta part, d'origen germànic (normalment mots comuns a l'anglès i l'alemany); i la resta eren d'origen eslau o creades ex novo. 947 arrels poden semblar poques, però no donen una imatge justa del cabal lèxic de l’esperanto ni tan sols al seu any zero, si no fem una ullada a la 15a regla de la molt succinta Gramàtica que encapçalava aquesta obreta. Al contrari que les altres 15 regles, aquesta no és de caràcter gramatical sinó lexicològic:

«Els termes ’estrangers’, és a dir, aquells que la major part de les llengües han manllevat de la mateixa font, no canvien en Esperanto. Solament prenen l’ortografia i les terminacions gramaticals de la llengua. Ara bé, quan en una categoria diversos mots diferents es deriven de la mateixa arrel, és millor emprar només el mot fonamental, sense alteració, i formar els altres segons les regles de la llengua internacional. Ex. tragèdia - ’tragedio’, tràgic - ’tragedia’».

Aquesta regla donava carta de naturalesa en esperanto a qualsevol arrel que, a partir de qualsevol idioma i sense alterar el seu significat essencial, s’hagués difós prou entre les altres llengües de cultura europees, i fornia a tot usuari de la llengua un criteri objectiu per a adaptar manlleus de manera individual però sistemàtica, alliberant-la de la supervisió constant del seu creador. Per si això no quedés prou clar, a més de publicar l'obra sota el pseudònim Doktoro Esperanto, a la contraportada va afegir aquesta nota ben visible:

«Una llengua internacional, com les nacionals, és una propietat de la societat; l'autor cedeix per sempre més tots els drets personals sobre ella».

Zamenhof tenia molt clar que tota llengua és una creació col·lectiva més enllà de l'abast d'una sola persona, i al Segon Llibre va declarar: «No vull ser el creador de la llengua, només en vull ser l'iniciador». La brevetat del seu diccionari era volguda, com va declarar a l'Addenda al Segon Llibre:

«El nombre de paraules en una llengua humana és il·limitat, i si a cada mot calgués esperar fins que jo el creés, la llengua mai no estaria acabada i sempre dependria de mi».

També creia profundament en la llibertat, i en el mateix text va contradir els qui temien que aquesta llibertat esmicolaria la nova llengua en un mosaic de dialectes inintel·ligibles, fent-los parar esment que de fet les llengües literàries s'han format per un procés orgànic de convergència de dialectes diversos:

«Les paraules creades sense encert aviat es perdran, i les creades amb encert restaran i entraran en la llengua... Així, com més enèrgicament s'escampi i enriqueixi la literatura de la llengua internacional, abans tindrem un diccionari uniforme i més o menys complet.»

L'agost del 1905 va tenir lloc a Boulogne-sur-Mer (França) el primer congrés esperantista mundial. A proposta de Zamenhof, els congressistes van debatre i aprovar la Declaració sobre l'essència de l'esperantisme, que en seu tercer article consagrava el principi de propietat comuna de la llengua:

«Com que l'autor de la llengua Esperanto ja de bell antuvi va renunciar d'un cop per sempre qualsevol dret o privilegi quant a aquesta llengua, l'esperanto és doncs 'propietat de ningú', tant materialment, com moralment.

L'amo material d'aquesta llengua és tot el món i qualsevol que ho desitgi pot editar en aquesta llengua o sobre ella qualssevol obres que desitgi, i fer servir la llengua per a qualsevol objectiu; com a amos espirituals d'aquesta llengua hom tindrà sempre aquelles persones que el món esperantista reconegui com els escriptors millors i més talentosos en aquesta llengua».

La llengua lliure

Fins aquí hem revisat en quin sentit l'esperanto era una llengua "sense amos" en comparació amb altres llengües construïdes. Resta examinar si la diferència amb les llengües nacionals, al seu torn, es pot reduir també a aquesta característica essencial, i la millor manera de fer-ho es, novament, analitzar-ne el vocabulari. El lector deu haver notat que fins ara no hem parlat del nombre de "paraules" de l'esperanto, sinó d'arrels. La llengua de Zamenhof disposa d'afixos que permeten multiplicar el nombre de derivats de qualsevol arrel, automàticament reduint l'esforç sobre la memòria de l'aprenent. Per exemple, de plena (ple) i paco (pau) podem derivar malplena (buit) i malpaco (discòrdia), mentre que de tranĉi (tallar) i plugi (llaurar) en podem fer tranĉilo (ganivet) i plugilo (arada). Podríem replicar que tota llengua té afixos derivatius productius, com «-ador» a «rentadora» o «aspiradora». Ara bé, en català i en la majoria de llengües les arrels i els afixos no es poden combinar de manera lliure, i moltes paraules derivades són en realitat fòssils. Per exemple, tenim un afix derivatiu «-a» que relaciona «guia» amb «guiar», «ajuda» amb «ajudar» i «permuta» amb «permutar», però no el podem aplicar als verbs «nedar» i «oblidar» per a crear les paraules «neda» i «oblida»: hem d’utilitzar, a tot estirar, les paraules «nedada», «natació» i «oblit». Si a partir de «fusta» fem «fuster» i després «fusteria», per què de «malalt» no en traiem «malalter» i «malalteria» en comptes de «infermer» i «infermeria»? Quan es tracta de la llengua materna, sempre tenim el mot just a la punta de la llengua, però oblidem que no hi arribem per la lògica sinó per la força de la memòria bruta. Només quan aprenem un idioma estranger n’esdevenim conscients; és llavors quan desitgem que tota derivació fos tan regular i sistemàtica com la que converteix «còmode» en «còmodament», que és exactament el que passa en esperanto.

 

Molta gent atribueix aquesta llibertat al caràcter suposadament "aglutinant" de l'esperanto; tot i que aquesta sigui una bona descripció tipològica de la llengua, cal posar en dubte que sigui el motiu de la llibertat combinatòria en esperanto, ja que equivaldria a afirmar que llengües típicament aglutinants com ara el basc, el finès, el turc o el japonès són intrínsecament superiors al català, el rus o l'anglès. D'altra banda, Zamenhof, que va descriure molt bé aquest fenomen a l'assaig Essència i futur de la idea de llengua internacional, hi veia més aviat una característica de les llengües construïdes:

«Tota llengua natural s'ha construït de tal manera que cadascú repetia allò que sentia dels altres; cap lògica, cap decisió conscient de la intel·ligència humana no hi tenia cap força. Pots usar tota expressió que hagis sentit abans moltes vegades, i tota altra que encara no has sentit t'està prohibida... Tota llengua natural està basada no sobre la lògica, sinó sobre el cec "es diu així" o "no es diu així"... Però en una llengua artificial, basada conscientment sobre severes lleis del pensament que no permeten cap excepció o arbitrarietat, res de semblant no hi pot tenir lloc

Cal remarcar que aquesta restricció de la memòria sobre la gramàtica opera tant en el camp de la derivació lèxica com en el de la sintaxi. Sovint utilitzem com a unitats de significat frases senceres; és el que anomenem modismes o "frases fetes" (per exemple, «no posar-se pedres al fetge» o «tenir la mà foradada»); com que el seu significat efectiu no es pot deduir del dels seus components, és tan arbitrari com el d’una paraula, cal memoritzar-lo i és específic de cada idioma. Ara bé, mentre que l'acció de la memòria al nivell de frase crea nous signes lingüístics en forma de frases fetes, al nivell lèxic en restringeix la formació, i en tot cas imprimeix un estil particular a la llengua sencera que exclou altres estils possibles.

 

El lingüista romanès Eugen Coseriu també va descriure aquest fenomen, experimentat quan aprenia castellà a l’Uruguai. Es va adonar que quan comencem a parlar una llengua estrangera, molt sovint creem paraules i frases perfectament gramaticals que obeeixen fil per randa la sintaxi o la morfologia de la llengua meta, però són rebutjades pels parlants natius perquè el costum ha consagrat maneres alternatives de dir les coses o, simplement, "no existeixen" o "sonen estranyes". Així va arribar a postular una entitat mitjancera entre la «parla» individual i la «llengua» col·lectiva tal com les va definir Ferdinand de Saussure: la «norma». Mentre que els lingüistes generativistes diuen que la competència lingüística és un dispositiu cerebral capaç de produir un nombre infinit d’estructures sempre noves, la norma social s’encarrega de limitar-ne les possibilitats i sancionar-ne només una selecció, aquella que ha quallat en l’ús quotidià de la comunitat nativa i que es transmet per memorització. En efecte, en les llengües nacionals els parlants natius són els repositoris de la norma i, per tant, els amos de la llengua, l'autoritat que dicta arbitràriament què és possible i què no ho és.

Autoritat lingüística en esperanto

Arribats aquí, podem preguntar si l’esperanto té una norma codificada per l’ús que limiti l'aplicació de la gramàtica. Si aquesta existeix, cal concloure ineludiblement que té molta menys força que en les llengües vernacles. Hi ha "parlants natius", alguns centenars de fills d'esperantistes que l'han après a casa de petits i que el continuen parlant com a adults sense abandonar la comunitat esperantista, però el seu nombre és minúscul comparat amb el d'usuaris que l'aprenen en l'edat adulta. A més, els usos lingüístics dels natius, a banda de ser inaccessibles a la majoria d’usuaris, tampoc no són un model incontestable, ja que sempre s’hi sospita la influència de la llengua dominant del país de residència, per tal com l'esperanto és només una de les seves llengües maternes i, de fet, tots aquests nens són escolaritzats en altres llengües. Quan els lingüistes s'han interessat pels parlants natius de l'esperanto, també ha estat per a cercar diferències entre la seva parla i la dels no natius. Veiem doncs que, en l'imaginari col·lectiu, allò que atorga autoritat als parlants natius no és el fet d'haver parlat la llengua abans que cap altra, sinó de mantenir-la com a dominant en l'edat adulta i, si pot ser, exclusiva.

 

Si ampliem la perspectiva i considerem les possibilitats de cristal·lització d'una norma en la comunitat esperantista en general, tampoc no se n'hi veuen les condicions. La immensa majoria dels esperantistes aprenen la llengua mitjançant l'estudi formal, amb mètodes de caire força gramatical, més que no per la interacció quotidiana. Pocs d'ells viuen en esperanto les 24 hores del dia més enllà dels breus dies i setmanes dels congressos i trobades internacionals. A més a més, es tracta d’una comunitat internacional, de manera que els seus membres no comparteixen prou referents culturals i socials quotidians com perquè una norma lingüística pugui quallar fàcilment. En definitiva, com que no hi ha cap comunitat monolingüe esperantòfona i les condicions de la llengua no són proclius al desenvolupament d'una norma lingüística, 130 anys després de la seva aparició tot allò que és gramatical en esperanto continua essent també "correcte". Això fa que tots els afixos derivatius de l’esperanto es puguin aplicar lliurement a qualsevol arrel sense altres restriccions que les gramaticals i semàntiques, i que la diferència entre vocabulari possible i vocabulari efectiu sigui gairebé inexistent, de manera que cada arrel té un nombre potencial de derivats molt gran. En aquest sentit, doncs, la falta d'"amos" ha imprès en l'esperanto una característica essencial que el diferencia substancialment de les llengües nacionals.

 

L'argument precedent no vol dir, tanmateix, que l'esperanto no tingui autoritats lingüístiques. Com deia la Declaració, l'esperanto té "amos espirituals" que de manera informal i espontània serveixen de model als altres usuaris, i de fet l'anomenada "Acadèmia d'Esperanto" té una funció més honorífica que no relacionada amb la planificació lingüística. En el discurs inaugural del 6è congrés mundial, tot discutint la possibilitat de reformes eventuals de l'esperanto, Zamenhof va concretar que l'autoritat lingüística d'aquests usuaris modèlics no pot derivar de cap manera d'una competència merament científica, sinó de l'ús actiu de la llengua, és a dir, una competència lingüística, igual que en qualsevol altra llengua:

«Per a aquesta tasca hom hauria d'aconsellar-se no pas amb persones que coneixen la llengua de fora, sinó sobretot amb els qui millor coneixen la llengua des de dins, els qui han treballat més per ella, l'han utilitzat més a la pràctica i per tant hi tenen l'experiència més gran i coneixen millor les seves mancances efectives».

Les llengües amb amos

Un cop aclarida la natura de l'autoritat lingüística en esperanto, resta comparar-la amb la de les llengües nacionals. Mentre que en esperanto l'autoritat es deriva de la intensitat del seu conreu actiu i deliberat, en les llengües nacionals aquesta sol venir donada per la simple dada biogràfica de parlar-les com a llengua inicial. En comptes d'una meritocràcia, trobem doncs un aristocràtic dret de naixença. Ara bé, si analitzem més a fons l'autoritat en llengües nacionals trobarem que no tots els parlants natius neixen iguals i que també entre ells hi ha amos. En el cas de l'anglès, per exemple, no és el mateix ser de classe baixa i parlar la varietat «cockney», o ser negre i parlar el vernacle afroamericà, que no ser un parlant de Received Pronunciation educat a Eton o un blanc amb un impecable accent californià. Parlar la llengua materna no equival a parlar amb autoritat. De fet, aquests casos palesen que, deixant a banda el fenomen de l'autoritat lingüística, hi ha també drets de propietat sobre les llengües, que poden ser vistes com a exclusives d'un determinat grup ètnic o nacional. Al seu temps, Zamenhof va ser testimoni d'una intensa campanya per a expulsar el poeta Heine del cànon literari alemany pel simple fet que era jueu. A l'opuscle Hil·lelisme, a banda d'advocar una reforma del judaisme, també va proposar la creació d'una llengua nova i pròpia per als jueus, tot lamentant-se de les dificultats de ser acceptat com a parlant legítim del rus:

«Quan diem que la nostra llengua és el rus, això és fals, ja que no sols els russos hi protesten, sinó que nosaltres mateixos sentim que una llengua pertany a aquella família humana que se la va formar segons el seu esperit i les seves necessitats, i no pas a aquells intrusos que, sense pertànyer a la família, només n'utilitzen la llengua, sense tenir cap dret d'adaptar-la al seu esperit i necessitats».

Abans d'argumentar que vivim en una època més il·lustrada que ja no dóna peu a aquest tipus de discriminació, hauríem de preguntar-nos si no hem substituït les barreres ètniques i religioses per les geogràfiques i polítiques: fins a quin punt els parlants d'anglès de Jamaica, Nigèria, Índia, Singapur o Filipines, que en alguns casos l'han après dels pares i el parlen millor que cap altra llengua, són acceptats com a parlants legítims d'anglès? Essent molt optimistes, i donant una resposta afirmativa, encara restarien les barreres de classe social. A Essència i futur de la idea de llengua internacional, Zamenhof preveia que cap llengua nacional promoguda al paper de llengua internacional no pot aspirar a esdevenir més que la llengua de les elits, igual que el llatí a Europa durant l'Edat Mitjana i la Moderna, i que compartirà el mateix destí que va tenir aquest, o el francès després:

«Tota llengua nacional, tant si viva com si morta, és tan terriblement difícil que aprendre-la de manera prou profunda només és possible per a persones que posseeixen molt de temps lliure i molts mitjans econòmics. No tindríem doncs una llengua internacional en el sentit veritable del terme, sinó tan sols una llengua internacional per a les classes més altes de la societat».

En resum, tota llengua nacional té amos, i l'anglès, encara que ara detenti el rol de llengua internacional, no n'és cap excepció, cosa que té com a conseqüència l'alienació de les masses. De fet, la globalització anglòfona, que havia de menar a la unificació política d'Europa i l'econòmica i cultural del món, fa temps que dóna símptomes d'esgotament davant els nostres ulls. Molts d'aquests símptomes delaten precisament una oposició creixent de les masses contra les elits desnacionalitzades que les releguen al silenci, i la mentalitat aïllacionista dels països anglòfons, que en no haver de pagar cap preu per la construcció d'una cultura global pretenen un estatus privilegiat. Podria arribar el moment que una llengua comuna de la humanitat no serà pas una utopia, sinó una necessitat peremptòria, igual que el desenvolupament sostenible no és cap luxe sinó un requisit per a la nostra supervivència en aquest planeta. Mentrestant, Zamenhof i el seu llegat continuen esperant.

 

Bibliografia

Segueix-nos

totes les xarxes socials del CRAI icono de canal de contenidos sindicado  twitter Blog del CRAI

 

Footer - Copyright


 Els continguts del web CRAI UB estan subjectes a la llicència de Reconeixement de Creative Commons 4.0, llevat que s'hi indiqui el contrari.

Campus d'exelencia

Membre de:          Reconeixement internacional de l'excel·lència

                      logo del barcelona knowledge campuslogo del health universitat de barcelona campus